Jo i la meva amiga vellesa

Hi havia una vegada, un vell molt vell, que vivia en un mon de somnis, un món irreal... I malgrat la seva edat veia amb ulls d'infant tot allò que l'envoltava.
Potser perquè era jove de sentiment tot i tenir els cabells canviant a blancs, potser perquè li agradava sentir-se jove; sempre s'apropava a la joventut.

Intentava arribar-hi amb intel·ligència, intentava comprendre'ls i fins i tot comunicar-s'hi...
Però el pobre "vell" no se n'adonava que els idiomes que parlaven, tot i comprendre's lingüísticament, no podien ser assumits ni interpretats...

Mentre ell explicava sobre naps les idees dels joves eren cols; i quan eren cols, els joves pensaven que eren endívies o cebes.

I realment se no n'adonava que només era això, un vell envoltat de joves, un vell que tenia una idea del món i a hores d'ara ja havia canviat tot ...
Era un inadaptat social; mentre havia estat jove; havia estat envoltat de grans i ara que ja era gran desitjava estar envoltat de joves... però aquests no el volien perquè no era part de la seva tribu...

I el vell en comptes de desesperar-se i cridar, o d'atemorir-se de romandre sol; va guaitar arreu i va assumir en silenci el seu nou inconvenient...
Ja ho havia après durant la vida, les imatges dels companys s'havien fet fonedisses darrere dels seus ulls, aquells amics un dia plens de vida i de joia ara eren vells com ell; els que hi havien arribat, d'altres pel camí havien pres el destí del son etern...
Però ell encara tenia sort de poder contemplar com era la vida, com sortia el sol cada matí; com els joves aprenien a estimar-se; i com de curta es la vida perquè recordava que tot això, ell ho havia fet abans d'ahir...