I ja ha fet un any...

I quin aniversari! La vida se m'ha fet més interessant que els anys anteriors però segueix essent monòtona en algun aspecte...

Un any des de la meva "primera cita i l'única" que he tingut, sí potser ho trobareu surrealista i forassenyat però és així. Ja fa un any des de que va decidir ella que havíem de quedar...
Era diumenge, jo em vaig "mig empolainar"... i vaig sortir de casa amb força temps de coll, caminant per carretera de Santa Eulàlia, Constitució, Gavà, Bordeta, Gran Via i Plaça Catalunya...
Anava fent amb pas ferm i decidit però prenent-me el trajecte amb calma ...
Les parades de Nadal encara no estaven muntades, i era un dia assolellat i fred (fins i tot un xic ventós). Vaig arribar amb puntualitat a les onze del matí, mentre sonaven les campanes de la Plaça Catalunya, ella ja hi era.

Ella havia decidit que havíem d'anar a dinar, i des d'on estàvem, començarem el viatge cap al Portal de l'Àngel, cercàrem un lloc a veure si podíem menjar "pintas"... O bé a l'Euskal Etxea, o un lloc a menjar cus-cus...

Finalment optarem per vermut al Xampanyet i dinar de cus-cus, amb vi (crec que del Priorat, però no ho recordo del cert)...
En acabat passejada pel passeig Borbó, Barceloneta; i cadascun a casa seva...
No sento ni nostàlgia, ni angoixa. Ans al contrari, veig que fou la primera cita, la primera vegada que sortia amb una dona. I res més.
Veig ara amb tristor, que els problemes cauen sobre d'ella i intento confortar-la però no puc fer-hi res. La fan fora del lloc de treball, ha comprat una furgoneta pel company perquè tingués feina i ara endeutada i a sobre sense feina!

Quina vida més estranya... i jo ara podria estar en el tràngol d'haver d'ajudar-la i no sabria pas com sortir-me'n...