volen ser funcionaris...
De vegades em ve a la ment allò que m'explicaven a casa que després del setge de gairebé un any i mig de les tropes borbòniques, durant la guerra de successió; al cap de dos dies, havent capitulat Barcelona (Cardona capitularia dos dies després sota l'amenaça d'anihilar tota la població de Barcelona); els comerços s'obriren i va començar la reconstrucció d'una ciutat que havia desaparegut enrunada sota les bombes del Duc de Berwick en almenys una tercera part.
I ara tota una colla de barbamecs volen ser funcionaris, per la certesa de rebre un sou a final de mes; on és l'esperit emprenedor? on és aquella espurna que fa que les idees es converteixin en eines per tenir feina? Tots volen dependre de ser treballadors de l'estat per tenir la certesa de la seguretat en la feina...
Realment la feina és això feina, amb la voluntat de treballar, amb l'esperit i el giny necessaris per dependre només d'un mateix (i de pagar els impostos que li deus a l'estat)...
Realment em preocupa la societat on visc, per la comoditat on s'ha ubicat la gent. Això perjudica les ments, sobretot en moments de crisi, perquè l'esperit i la iniciativa queden soterrats davant l'amenaça de la "joie de vivre", del fet de viure còmodament i sense preocupacions...
Les preocupacions formen part de la vida, dissortadament; però el fet d'afrontar-les amb encert, ens fa més forts.
Cal tenir present també que només si ets treballador tens sentiment de classe; el funcionari té un sentiment de classe diferent perquè difícilment pot ser remogut de la seva feina...
Una altra fornada d'obrers perduts, gent sense pertinença de classe.
Fins i tot un autònom, empresari en diu el govern (i un autòntom idiota en dic jo) tenim sentiment de classe en la mesura que la plusvàlua queda generada per l'autoexplotació.
Endavant les atxes (que el Sant Crist és a les fosques) dirien a casa, o "pit i collons"; cal veure els problemes i afrontar-los amb dignitat i no cercar el camí més senzill; cal tenir perspectiva, inventiva i iniciativa. I lluitar perquè mai res s'ha guanyat sense esforç ni lluita.
De vegades em ve a la ment allò que m'explicaven a casa que després del setge de gairebé un any i mig de les tropes borbòniques, durant la guerra de successió; al cap de dos dies, havent capitulat Barcelona (Cardona capitularia dos dies després sota l'amenaça d'anihilar tota la població de Barcelona); els comerços s'obriren i va començar la reconstrucció d'una ciutat que havia desaparegut enrunada sota les bombes del Duc de Berwick en almenys una tercera part.
I ara tota una colla de barbamecs volen ser funcionaris, per la certesa de rebre un sou a final de mes; on és l'esperit emprenedor? on és aquella espurna que fa que les idees es converteixin en eines per tenir feina? Tots volen dependre de ser treballadors de l'estat per tenir la certesa de la seguretat en la feina...
Realment la feina és això feina, amb la voluntat de treballar, amb l'esperit i el giny necessaris per dependre només d'un mateix (i de pagar els impostos que li deus a l'estat)...
Realment em preocupa la societat on visc, per la comoditat on s'ha ubicat la gent. Això perjudica les ments, sobretot en moments de crisi, perquè l'esperit i la iniciativa queden soterrats davant l'amenaça de la "joie de vivre", del fet de viure còmodament i sense preocupacions...
Les preocupacions formen part de la vida, dissortadament; però el fet d'afrontar-les amb encert, ens fa més forts.
Cal tenir present també que només si ets treballador tens sentiment de classe; el funcionari té un sentiment de classe diferent perquè difícilment pot ser remogut de la seva feina...
Una altra fornada d'obrers perduts, gent sense pertinença de classe.
Fins i tot un autònom, empresari en diu el govern (i un autòntom idiota en dic jo) tenim sentiment de classe en la mesura que la plusvàlua queda generada per l'autoexplotació.
Endavant les atxes (que el Sant Crist és a les fosques) dirien a casa, o "pit i collons"; cal veure els problemes i afrontar-los amb dignitat i no cercar el camí més senzill; cal tenir perspectiva, inventiva i iniciativa. I lluitar perquè mai res s'ha guanyat sense esforç ni lluita.
Divendres, 20 de març de 2009
ResponEliminaEl cel protector
No em pregunteu el nom* perquè no el recordo, però és veu que algun sant baró es va dedicar a ordenar tota la jerarquia angelical que pobla el paradís. Des d’arcàngels, serafins, querubins, àngels d’anar fent i que sé jo. Un munt d’éssers amb ales que no toquen de peus a terra. Poca feina tenia l’home, i molta imaginació...
Trobo que si aquest sant baró ho provés de fer amb l’immensa conhort de funcionaris, tant estatals com els de casa, li caldria més d’una bona pipa de kiff ben carregada per treure’n l’entrellat. I tots cobren bons sous I molts fan feines repetides que ja ha fet un altre, d’altres fan veure que hi són I tot això. Innombrables éssers volàtils, columna vertebral de l’administració I votants captius.
Òbviament a aquestes esferes divines no hi arriba cap crisi, doncs tenen assegurat estar empleats sense por que els acomiadin. Cobren regularment I poden consumir, que sense consum no remuntarem la crisi ens diuen, I quatre milions I mig d’aturats no compren més que al dia adia. Tot justet.
Vet aquí el perquè el nostre Govern, sàviaI previsorament, ha augmentat el nombre de funcionaris en vuitanta mil ciutadans amb possibles. D’això jo en dic tenir previsió, sentit d’Estat i vista llarga per un futur que promet tenir la resta d’aquesta petita nació de braços creuats i badant boca.
No, no és cap critica, és simplement enveja, cobejança I mala llet per no haver triat una professió tant segura com la de funcionari. Sortosament podrem donar les gràcies a aquesta brava legió si en sortim... Angelets meus !
Però penso que d’aquesta no ens salva ni en Doraemon.
* Em diu l’Altre que podria ser Dionisos Aeropàgita. Ja veus...