Som esclaus en aquesta societat, encara que ens creiem lliures dins d'aquesta democràcia, tots som esclaus d'una cosa o una altra. De vegades ens pensem autònoms i depenem els uns dels altres, ni que sigui mínimament. Però tot i així som esclaus.
De vegades però entenem ser esclau el terme exegètic, el terme que estableix el diccionari de la llengua (DIEC2):
1. Que està sota el domini absolut d’un amo, que no és de condició lliure.
2. Que està sotmès a un poder tirànic, a la dominació d’algú a qui s’obeeix servilment per interès, per ambició.
3. Que està sotmès a una cosa que domina, que priva de la llibertat. Un home esclau de la seva paraula. És un esclau de la seva ambició. Són uns esclaus del deure. S’havia convertit en una esclava de la feina.
Avui en dia encara hi ha esclaus en els dos primers casos, en països encara no desenvolupats del tot, hi ha empreses que sotmeten tirànicament a treballadors, o dictadures que sota el poder del kalaixnikov (per dir un subfusell, que també podria ser un CETME o un M16), subjuguen a tota la seva població.
Però per desgràcia tots som esclaus d'acord a la tercera acepció:
He vist esclaus de la moda, amb pantalons DKNY, cinturons DG, moneders Tous, samarretes MNG, Nike, Puma, Adidas... som anuncis vivents.
També hi ha aquells que ells són el propi anunci, amb un cos musculat i marcant pectorals i bíceps amb samarretes ajustades o amb samarretes escotades, augments de pit, faldilles irrisòries; mostren el seu cos (com si d'un aparador de carn es tractés)... Pentinats de disseny, pírcings i tatuatges.
D'altres son esclaus dels seus vicis, el tabac, l'alcohol, les drogues, les màquines escurabutxaques... que omplen de vegades els seus buits afectius, de vegades perquè s'avorreixen mentre són a casa i van a "gastar" el dia i la mesada al bar.
Fins i tot com el meu pare, què és esclau de la feina però no perquè la feina li faci ser esclau, sinó perquè després de quaranta-set anys de la mateixa feina és com si el lloc de treball fos el seu fill.
Finalment n'hi ha que som esclaus en la cerca d'alguna cosa, jo sóc esclau de la cerca de la bellesa i de l'amor.
Cada dia em llevo cercant ambdues coses, de vegades en trobo una o l'altra però no sé com apropar-m'hi (em sento com aquell qui esguarda un quadre al MNAC, aquesta bellesa/amor, és una obra d'art tant irrepetible que potser l'alè que exhalo pot arribar a corrompre-la...).
Dissortadament poc després amb un gest o una paraula es trenca l'encanteri, la màgia desapareix i la imatge, la idea és com un mirall trencat, ja no es pot recompondre.
A partir d'ara intentaré com diu el proverbi: "seré esclau de les meves paraules i senyor dels meus silencis".
De vegades però entenem ser esclau el terme exegètic, el terme que estableix el diccionari de la llengua (DIEC2):
1. Que està sota el domini absolut d’un amo, que no és de condició lliure.
2. Que està sotmès a un poder tirànic, a la dominació d’algú a qui s’obeeix servilment per interès, per ambició.
3. Que està sotmès a una cosa que domina, que priva de la llibertat. Un home esclau de la seva paraula. És un esclau de la seva ambició. Són uns esclaus del deure. S’havia convertit en una esclava de la feina.
Avui en dia encara hi ha esclaus en els dos primers casos, en països encara no desenvolupats del tot, hi ha empreses que sotmeten tirànicament a treballadors, o dictadures que sota el poder del kalaixnikov (per dir un subfusell, que també podria ser un CETME o un M16), subjuguen a tota la seva població.
Però per desgràcia tots som esclaus d'acord a la tercera acepció:
He vist esclaus de la moda, amb pantalons DKNY, cinturons DG, moneders Tous, samarretes MNG, Nike, Puma, Adidas... som anuncis vivents.
També hi ha aquells que ells són el propi anunci, amb un cos musculat i marcant pectorals i bíceps amb samarretes ajustades o amb samarretes escotades, augments de pit, faldilles irrisòries; mostren el seu cos (com si d'un aparador de carn es tractés)... Pentinats de disseny, pírcings i tatuatges.
D'altres son esclaus dels seus vicis, el tabac, l'alcohol, les drogues, les màquines escurabutxaques... que omplen de vegades els seus buits afectius, de vegades perquè s'avorreixen mentre són a casa i van a "gastar" el dia i la mesada al bar.
Fins i tot com el meu pare, què és esclau de la feina però no perquè la feina li faci ser esclau, sinó perquè després de quaranta-set anys de la mateixa feina és com si el lloc de treball fos el seu fill.
Finalment n'hi ha que som esclaus en la cerca d'alguna cosa, jo sóc esclau de la cerca de la bellesa i de l'amor.
Cada dia em llevo cercant ambdues coses, de vegades en trobo una o l'altra però no sé com apropar-m'hi (em sento com aquell qui esguarda un quadre al MNAC, aquesta bellesa/amor, és una obra d'art tant irrepetible que potser l'alè que exhalo pot arribar a corrompre-la...).
Dissortadament poc després amb un gest o una paraula es trenca l'encanteri, la màgia desapareix i la imatge, la idea és com un mirall trencat, ja no es pot recompondre.
A partir d'ara intentaré com diu el proverbi: "seré esclau de les meves paraules i senyor dels meus silencis".
-Hi ha també qui és esclau de les seves propies mentides, de l'imatge que construeix de si mateix. D'aquesta esclavitud és més difícil alliberar-se'n. Només Déu sap la Veritat. Tingueu bon Nadal!
ResponElimina