dimarts, 29 de juny del 2010

Habemus papa

Això es diu en haver-hi conclau favorable a la tria del nou summe pontifice a la església de Sant Pere del Vaticà, des de la balconada.
Doncs ahir va passar el mateix amb la sentència de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006.
Es un fet curiós ha transcendit que hi ha retallades, però no les motivacions i tothom esverat com gallines sense cap i tots al carrer.

Realment mirant-m'ho sense arribar a conèixer el contingut de la sentència, puc intentar pensar que tothom de moment ho veu malament...
Des de la caverna madrilenya perquè no s'ha retallat tot allò que calia retallar, ja que de tot allò plantejat pel propi PP ha quedat en un segon terme. Estan contents però no eufòrics...

El procés Constitucional ha admès que certs supòsits que a casa nostra toquen molt la fibra fossin anorreats i fins i tot desapareguts del text, com els conceptes de nació i alguns aspectes de la llengua. Alguns aspectes crec que fins que no tinguem la sentència per a llegir-la estem posant-nos l'apòsit abans que la ferida...
La desgràcia del pacte amb l'estat és que és un procés lent, que comença a Catalunya a través d'un tràmit parlamentari, un tràmit parlamentari a Madrid per Corts generals amb esmenes tant del congrés com del senat; ratificació del text i referèndum i finalment les tisores del constitucional.

Però llegint més enllà del text (no ens quedem en les disputes localistes entre polítics centralistes i polítics perifèrics, cerquem la veritat més enllà del titular. I de vegades cal una ment preclara que ha viscut a Madrid i que coneix com funciona el sistema, com és la de l'Enric Juliana a La Vanguardia on clarament explica la situació que fins ara s'havia plantejat.

Espanya després de segles a la perifèria del món, havia començat a tenir muscle; muscle a base de poder econòmic on la centralització de grans bancs espanyols (que alhora absorbiren els petits i mitjans bancs bascos i catalans); una indústria centralitzada en els medis directius, no tant en els medis de producció (abans les multinacionals s'establien només a Barcelona pel fet d'estar aprop d'Europa; però també perquè el pes específic-demogràfic-polític de Madrid-Espanya era misèrrim).
A hores d'ara han fet un país modern, que funciona i que pretén homogeneïtzar tot aquell pensament i dissensió... Tot això però abans de la crisi.
A Madrid grans constructores s'havien quedat amb capitals important de l'energia. Pensem que l'OPA d'Endesa, no la salva una multinacional sinó el cavall blanc és la familia Entrecanales (Acciona) que segons la pròpia Aguirre havia d'evitar que Endesa anés a parar a l'estranger. Un altre exemple, Repsol té com a principal accionista La Caixa (a través de giragonses com la participació de Gas Natural) però el segón accionista és Luis Fernando del Rivero Asensio, màxim accionista de Sacyr Vallehermoso...

Aquests són els casos més importants però n'hi ha multitud de casos: El BBV fou absorvit per la banca petita: Argentaria amb seu a Madrid, l'única cosa que hi ha és que les juntes d'accionistes es fan a Bilbao... recordant quan la burgesia basca (com la catalana) anaven a Madrid on hi havia les influències.

A hores d'ara a Madrid hi ha les influències i es creen lleis per afavorir-les, perquè tot és una unitat poder-política-finances és una globalitat, on els papers perifèrics han de subjugar-se com ha fet políticament el país valencià. Per cert que tot i els governs socialistes de Madrid no els va tant malament com és això...

1 comentari:

  1. -Américo Castro definia la llarga lluita de segles entre la España Periférica i la España Central o Mesetaria. La conclusio era que mai les periferies poden guanyar, doncs mai han estat conscients d-unir-se per enfontrar la meseta militarista, clerical i retrogada. No tenen mar, no veuen mes enllá dels seus collons.

    ResponElimina