De vegades m'agrada trobar mentre endreço antics escrits sovint escrits sense ordre ni concert...
Aquest em recorda que tenim pendent un dinar amb un parell de col·legues ara al setembre.
Era un dia normal i corrent que quedarem per anar a dinar al Trobador (començava les classes al segon semestre després d'haver hagut de retornar a la feina obligatòriament i era el mes de març de 2010):
"Assegut al Trobador instants després d'haver passat per la "Fundació Nacional d'Arts i Comandaments (Cadres), veig que cada cop som més a prop de que aparegui un Sylent Green
El món és monòton i massa sovint monotò i el que pretenem és omplir-lo de sensacions, aquí podem entendre, begudes espirituoses, drogues, sexe adrenalina...
I he vist que ja venen paquets de lleure organitzats metòdicament i orquestrats per empreses que es dediquen a això. Una vida de lleure descontrolat però alhora pautat i vigilat.
Veig que la vida tot i la crisi, tot i la fallida successiva de comerços, els restaurants de menú segueixen omplint-se -els moments durs crec que encara estan a les beceroles, ens queda molt per veure i molt per aprendre. I una de les coses a tenir present és com un ha de deixar de banda creences i idees i assumir la temporalitat dels esdeveniments; no es pot ser sentimental, excepte en la ideologia pròpia. En les creences assumides per les ànsies i pels anhels. Miro retrospectivament tota la vida que he viscut en un lloc que fou meu i ara és aliè.
Miro amb nostàlgia tot allò un jorn viscut i veig que em compensa la joia de fer un bon gener (gairebé rodó)...
Espero amb calma els esdeveniments més propers, el canvi de nom, el viatge a València, les ganes d'omplir l'absència d'amor...
Em queden moltes coses per descobrir i per aprendre i me n'adono que he fet ben fet de donar el bar a una desconeguda pel fet de redreçar els mals hàbits apresos o assumits per molts clients.
Ara la llibertat gairebé absoluta truca a la porta, recaptació d'escurabutxaques un dia a la setmana i manteniment cada quinze dies...
Tota la feina reduïda en un instant, la vida plena esvaïda, i ara sense planeta on orbitar, què faré pobre de mi...
PS: Ara veig que aquell primer canvi com un error però he d'aprendre'n a cada instant.
Aquest em recorda que tenim pendent un dinar amb un parell de col·legues ara al setembre.
Era un dia normal i corrent que quedarem per anar a dinar al Trobador (començava les classes al segon semestre després d'haver hagut de retornar a la feina obligatòriament i era el mes de març de 2010):
"Assegut al Trobador instants després d'haver passat per la "Fundació Nacional d'Arts i Comandaments (Cadres), veig que cada cop som més a prop de que aparegui un Sylent Green
El món és monòton i massa sovint monotò i el que pretenem és omplir-lo de sensacions, aquí podem entendre, begudes espirituoses, drogues, sexe adrenalina...
I he vist que ja venen paquets de lleure organitzats metòdicament i orquestrats per empreses que es dediquen a això. Una vida de lleure descontrolat però alhora pautat i vigilat.
Veig que la vida tot i la crisi, tot i la fallida successiva de comerços, els restaurants de menú segueixen omplint-se -els moments durs crec que encara estan a les beceroles, ens queda molt per veure i molt per aprendre. I una de les coses a tenir present és com un ha de deixar de banda creences i idees i assumir la temporalitat dels esdeveniments; no es pot ser sentimental, excepte en la ideologia pròpia. En les creences assumides per les ànsies i pels anhels. Miro retrospectivament tota la vida que he viscut en un lloc que fou meu i ara és aliè.
Miro amb nostàlgia tot allò un jorn viscut i veig que em compensa la joia de fer un bon gener (gairebé rodó)...
Espero amb calma els esdeveniments més propers, el canvi de nom, el viatge a València, les ganes d'omplir l'absència d'amor...
Em queden moltes coses per descobrir i per aprendre i me n'adono que he fet ben fet de donar el bar a una desconeguda pel fet de redreçar els mals hàbits apresos o assumits per molts clients.
Ara la llibertat gairebé absoluta truca a la porta, recaptació d'escurabutxaques un dia a la setmana i manteniment cada quinze dies...
Tota la feina reduïda en un instant, la vida plena esvaïda, i ara sense planeta on orbitar, què faré pobre de mi...
PS: Ara veig que aquell primer canvi com un error però he d'aprendre'n a cada instant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada