Per raons estranyes les aules ja no són el que havien estat, mentre la professora va enraonant alço la vista i a desgrat meu veig pàgines de xats, facebook, partides de pòker omplint les pantalles dels alumnes...
Miro més obstinadament i veig més enllà PetSociety i encara més una pel·lícula.
Qui deia que les classes eren avorrides?
Ho havien estat temps ençà quan els alumnes avorrits feien dibuixets, poesies, anònims i qualsevol altre tipus de literatura en un bocí de paper o sobre la taula.
Una mica més aprop dels nostres dies feien garagots igualment i enviaven els primers sms. I seguíem pintant a les vores dels fulls d'apunts (qui en sabia fins i tot feia caricatures).
Però avui en dia la tècnica ha fet estralls amb una entrada massiva i il·lògica. Els mòbils ja són prehistòria, els bolígrafs i els llapis? Pertanyen al neolític... A hores d'ara, Notebooks, Portàtils i Macs; com de moderna se n'ha fet la vida i com és de dispersa la joventut de totes les raons i comportaments...
I mentre a l'aula el "flequer" parlava sobre internacional, una aula groguenca per raons que no vull conèixer, jo alçava la vista i a través d'una finestra alta, car jo estava en un nivell soterrat; podia observar com n'era de blau el cel d'aquell matí, veia a través dels vidres transparents un bocí d'edifici en una imatge típica de contrapicat més habitual de Hitchcock a "Vértigo o Perseguit per la Mort" que no pas de la mirada d'un estudiant de dret.
Observava l'edifici il·luminat i veia les obres que els arbres ocasionaven en l'edifici; era un joc de llums i ombres que el propi Monet hagués anhelat per poder fer les seves obres.
Me n'adono que a banda d'acabar la carrera no hi faig res ni en aquesta facultat ni en aquesta societat.
Veig que els vincles que m'obliguen es fan tènues, febles o fins i tot desapareixen, a mesura que passa el temps. També em sento més lliure.
I volaré quan la vida sigui senzilla, i jo em sentiré plenament lliure.
Adéu Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu; marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!
Miro més obstinadament i veig més enllà PetSociety i encara més una pel·lícula.
Qui deia que les classes eren avorrides?
Ho havien estat temps ençà quan els alumnes avorrits feien dibuixets, poesies, anònims i qualsevol altre tipus de literatura en un bocí de paper o sobre la taula.
Una mica més aprop dels nostres dies feien garagots igualment i enviaven els primers sms. I seguíem pintant a les vores dels fulls d'apunts (qui en sabia fins i tot feia caricatures).
Però avui en dia la tècnica ha fet estralls amb una entrada massiva i il·lògica. Els mòbils ja són prehistòria, els bolígrafs i els llapis? Pertanyen al neolític... A hores d'ara, Notebooks, Portàtils i Macs; com de moderna se n'ha fet la vida i com és de dispersa la joventut de totes les raons i comportaments...
I mentre a l'aula el "flequer" parlava sobre internacional, una aula groguenca per raons que no vull conèixer, jo alçava la vista i a través d'una finestra alta, car jo estava en un nivell soterrat; podia observar com n'era de blau el cel d'aquell matí, veia a través dels vidres transparents un bocí d'edifici en una imatge típica de contrapicat més habitual de Hitchcock a "Vértigo o Perseguit per la Mort" que no pas de la mirada d'un estudiant de dret.
Observava l'edifici il·luminat i veia les obres que els arbres ocasionaven en l'edifici; era un joc de llums i ombres que el propi Monet hagués anhelat per poder fer les seves obres.
Me n'adono que a banda d'acabar la carrera no hi faig res ni en aquesta facultat ni en aquesta societat.
Veig que els vincles que m'obliguen es fan tènues, febles o fins i tot desapareixen, a mesura que passa el temps. També em sento més lliure.
I volaré quan la vida sigui senzilla, i jo em sentiré plenament lliure.
Adéu Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu; marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada