Sí ja sé que de vegades divago molt; i aquesta en serà una nova opció. Fa ja un cert temps que després d'una conferència (i arran d'un llibre que parlava de Geopolítica), vaig intentar entendre els motius que veritablement hi ha darrere dels conflictes bèl·lics i la problemàtica que posteriorment se'n deriva.
Avui mateix parlaven de la retirada de les tropes dels EUA a Iraq i de com no van actuar quan hi hagué la primera possibilitat, quan els EUA envaïren Kuwait pels volts dels 90 i els grans llibertadors del món acudiren al rescat dels petrodòlars...
Però hem d'anar més enrere, fins als vuitanta; quan jo era menut i els vaguistes de Khomeini (Jomeini) foragitaven el Xa de Pèrsia. Els vaguistes prenien el control del país i l'Unió soviètica intentava tenir un aliat al golf Pèrsic (posteriorment envairien Afganistan i els ianquis armarien els talibans bons per lluitar contra l'ogre soviètic).
En aquells moments on els sòviets estaven a un pas del mar petrolífer del món, els Estats Units de Nord-amèrica, van decidir compensar la situació, i Donald Rumsfeld, secretari d'estat amb Ronald Reagan armava un Saddam Hussein i l'instituïa com a aliat.
Un altre cas curiós és el protagonitzat per la Dama de Ferro, Margaret Thatcher, en el conflicte de les Malvines uns illots enmig de l'Atlàntic que l'únic sentit que tenien en aquells moments era la possibilitat d'accedir a la "titularitat" percentual de l'Antàrtida, així com els bancs de peixos del sud. (ara hi ha hagut un increment del conflicte per culpa del petroli).
Rwanda-Burundi, una guerra entre hutus i tutsis provocada al mig de l'antic Congo Belga, en definitiva la causa té un nom el Coltan, usat en la majoria de productes de consum del primer món (mòbils, ordinadors, videojocs).
La petita batalla pel control del petroli també ha dut endavant la independència del Tímor Oriental.
Les batalles per l'Or negre, no han fet més que començar; en aquests moments la Xina està aprofitant l'avidesa de la quantitat de mà d'obra de la que disposa (si són 1100 milions de persones aprox.) per a fer obra civil a l'Àfrica, i a canvi reservar-se el dret a seguir creixent.
Rússia també està expansionant-se cap a les antigues repúbliques soviètiques que van obtenir la independència als noranta per la fallida econòmica de l'armada roja. Repúbliques amb tractats favorables amb Rússia com Kazakhstan, Uzbekistan, antics aliats (cal tenir present que la tècnica, l'enginyeria i l'urani de la primera central nuclear iraniana prové de Rússia). I d'altres de conquerides pel poder militar: Txetxènia, Ossètia i no van voler arribar a Tblisi...
I què hi trobem? senzill un oleoducte pagat a mitges per Europa i els EUA que havia de portar petroli i gas des de Baku (Azerbaidjan) a través de Turquia i entrar a Europa a través del Danubi (Romania, Bulgària, Sèrbia, Bòsnia, Hongria, Eslovàquia, Àustria i Alemanya (amb bifurcació Sèrbia-Italia) evitant el conflicte Rus-Ucrainès de cada hivern de manera que Europa no s'aturaria pel fred.
La península ibèrica, França i Itàlia, gairebé no tindrien necessitat donats els convenis amb el grup Sonatrach (Algerià) on un gasoducte des d'Algèria transporta per mar el gas a Europa amb dues entrades (Itàlia) i Almeria.
Avui mateix parlaven de la retirada de les tropes dels EUA a Iraq i de com no van actuar quan hi hagué la primera possibilitat, quan els EUA envaïren Kuwait pels volts dels 90 i els grans llibertadors del món acudiren al rescat dels petrodòlars...
Però hem d'anar més enrere, fins als vuitanta; quan jo era menut i els vaguistes de Khomeini (Jomeini) foragitaven el Xa de Pèrsia. Els vaguistes prenien el control del país i l'Unió soviètica intentava tenir un aliat al golf Pèrsic (posteriorment envairien Afganistan i els ianquis armarien els talibans bons per lluitar contra l'ogre soviètic).
En aquells moments on els sòviets estaven a un pas del mar petrolífer del món, els Estats Units de Nord-amèrica, van decidir compensar la situació, i Donald Rumsfeld, secretari d'estat amb Ronald Reagan armava un Saddam Hussein i l'instituïa com a aliat.
Un altre cas curiós és el protagonitzat per la Dama de Ferro, Margaret Thatcher, en el conflicte de les Malvines uns illots enmig de l'Atlàntic que l'únic sentit que tenien en aquells moments era la possibilitat d'accedir a la "titularitat" percentual de l'Antàrtida, així com els bancs de peixos del sud. (ara hi ha hagut un increment del conflicte per culpa del petroli).
Rwanda-Burundi, una guerra entre hutus i tutsis provocada al mig de l'antic Congo Belga, en definitiva la causa té un nom el Coltan, usat en la majoria de productes de consum del primer món (mòbils, ordinadors, videojocs).
La petita batalla pel control del petroli també ha dut endavant la independència del Tímor Oriental.
Les batalles per l'Or negre, no han fet més que començar; en aquests moments la Xina està aprofitant l'avidesa de la quantitat de mà d'obra de la que disposa (si són 1100 milions de persones aprox.) per a fer obra civil a l'Àfrica, i a canvi reservar-se el dret a seguir creixent.
Rússia també està expansionant-se cap a les antigues repúbliques soviètiques que van obtenir la independència als noranta per la fallida econòmica de l'armada roja. Repúbliques amb tractats favorables amb Rússia com Kazakhstan, Uzbekistan, antics aliats (cal tenir present que la tècnica, l'enginyeria i l'urani de la primera central nuclear iraniana prové de Rússia). I d'altres de conquerides pel poder militar: Txetxènia, Ossètia i no van voler arribar a Tblisi...
I què hi trobem? senzill un oleoducte pagat a mitges per Europa i els EUA que havia de portar petroli i gas des de Baku (Azerbaidjan) a través de Turquia i entrar a Europa a través del Danubi (Romania, Bulgària, Sèrbia, Bòsnia, Hongria, Eslovàquia, Àustria i Alemanya (amb bifurcació Sèrbia-Italia) evitant el conflicte Rus-Ucrainès de cada hivern de manera que Europa no s'aturaria pel fred.
La península ibèrica, França i Itàlia, gairebé no tindrien necessitat donats els convenis amb el grup Sonatrach (Algerià) on un gasoducte des d'Algèria transporta per mar el gas a Europa amb dues entrades (Itàlia) i Almeria.
Occident, com deia Mao, no és més que un "tigre de paper". Ja no cal lluitar, Xina ho comprarà tot. Tenen prou reserves. USA ja és mig seva, Asia segueix el seu ritme, Àfrica la estan refent i pagant a preu de saldo. Catalunya també és quasi xinesa, ja ho veieu si aneu a qualsevol bar de barri. Ara l'industria serà xino-catalana... No cal combatre occident, és molt més divertit comprar-lo. Com les putes.Salam.
ResponElimina