Potser per la meva voluntat de no mesclar-me gaire amb la gent, o per la meva visió del món què és particular, com la de cada persona d'aquest planeta, me n'adono que de vegades estic inclòs en la societat com un peó més d'aquest engranatge immens de la comunitat gregària on visc.
D'altres em sento sol perquè jo mateix m'aïllo, o em faig el meu propi aïllant i no vull posar-me en converses alienes, tot i que massa sovint ho faig. Potser perquè el meu tarannà m'hi aboca, no ho sé.
Potser per això sento que la societat va per camins diferents a la meva manera de pensar, o potser per això crec que vaig per camins diferents a la societat on estic visquent.
Tinc fòbies i fílies, com tothom, però realment me n'adono que aquestes dominen la meva vida, i malgrat tot, no són excloents (tinc fòbia a certs comportaments totalitaristes centralistes i a desgrat meu tinc coneguts que sé que pensen d'aquesta manera i amb els quals hi tinc un tracte correcte).
Ahir mateix després d'una visita al meu pare fins a gairebé la finalització del partit de futbol al Camp Nou, vaig adonar-me'n que era l'única persona que no tenia pressa per arribar a casa.
I això que com tothom he d'anar a dormir i sopar (com tota la resta dels mortals), però jo mirava la llengua de gent que ocupava els carrers (des de la Travessera de les Corts, Avinguda Maillol, Carrer Layret, Martí i Franquès, Samitier...)
I mentre els observava, veia que hi havia tot tipus de gent, joves que havien anat amb la parella a veure el partit i s'havien perdut de vista, homes de mitjana edat amb caliquenyos enganxats als llavis, estrangers perduts a la sortida intentant ubicar-se mirant el mapa...
De tot una mica i malgrat la victòria de l'equip local, jo no em sentia especialment feliç...
Per la meva seguretat no vaig pujar dalt de la bicicleta fins ben arribada la Facultat de Dret, ja que milers de conductors esverats omplien les calçades (i no fos cas que tingués un accident!), i per això vaig decidir a l'alçada de la Pl. Artós girar cap a Major de Sarrià...
Es fa estrany pedalar enmig de carrers buits, de cases no gaire grans, de carrers amb llambordes de disseny (i recordar quan omplien la carretera de Sants i el Carrer Casanovas)...
veure-ho tot tancat, des de Cal Tomàs fins al Foix, tot era estranyament buit.
Sé del cert que si hi passés aquest mati, veuria els carrers plens; la botiga de queviures amb coques d'Artesa de Segre, la granja una mica més avall a mà esquerra i tot amb el moviment impertorbable del comerç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada