Jo recordo encara, i fins a cert punt emocionat quan fa uns anys vaig veure un onze de Setembre a en Joan Laporta passenjant-se pel Passeig Companys; i com que no he estat mai una persona massa efusiva amb la gent coneguda del món mediàtic (només vaig saludar una vegada a un Il·lustre Notari del Col·legi de Barcelona: en Juan José López Burniol, mai ningú altre ha alterat el meu comportament tímid i distant).
El president del Barça en aquell context era com una "starlett" de l'època daurada del Paral·lel, caminava i rebia felicitacions efusives com a artífex del canvi cap al "catalanisme al club" després de molts anys de nunyisme, eren els anys bojos on també es canviaren les presidències d'Òmnium, de la Generalitat, de la Federació Catalana de Futbol, de l'Ateneu Barcelonès...
Fins i tot podríem titllar-los d'anys convulsos pel fet que massa coses van canviar en massa poc temps. Recordo tranquil·lament que el primer temps del tripartit semblava gairebé dedicat a esborrar l'obra pujolista de gairebé 30 anys. Eren anys on per fer-nos moure com a país es calia recórrer a manifestacions on actors dirigien aquests actes encaminats a enaltir els sentiments de país, sentiments somorts; fets per actors clientelistes de partits i de traficants d'estupefaents...
La maleïda forma de fer de Catalunya i d'algunes persones que se n'apropien el nom, és sempre la mateixa i sembla copiada d'altres països pobres d'esperit: l'única obra bona la meva...
Un exemple: el túnel de Bracons ha estat rebaixat, respecte a l'aprovació pujolista. El quart cinturó ha estat imposat, però quan eren a l'oposició era la pedra de toc, el cavall de batalla en contra dels governants: colla de mentiders!
I ho analitzes i te n'adones que desgraciadament no hi ha projectes de país (ni a la Universitat, ni als quatre nivells de l'administració, ni a la iniciativa privada, potser nomes se'n salva CECOT i els sindicats catalans de classe: COS/Intersindical).
Fa temps que naveguem en un mar de dubtes, mengem una gasòfia (el que els castellans en diuen "sopa boba") que l'únic que ha fet és atapeïr-nos les neurones de somnolència, ens ha doblegat la voluntat de seguir endavant i d'emprendre nous camins sense Espanya (o dissortadament amb ella). La gent està anorreada a través de programes que enalteixen la idiotesa humana que estableixen reptes de superació a base de concursos on perfectes desconeguts acaben formant part d'un "star system" viciat i corrupte: esdevenen "Homus televisivus" i viuen de retroalimentar-se en propis programes (neixen en un programa signen l'exclusivitat amb la cadena i els va mostrant en les diverses franges horàries)...
I mentre el país s'enfonsa.
El president del Barça en aquell context era com una "starlett" de l'època daurada del Paral·lel, caminava i rebia felicitacions efusives com a artífex del canvi cap al "catalanisme al club" després de molts anys de nunyisme, eren els anys bojos on també es canviaren les presidències d'Òmnium, de la Generalitat, de la Federació Catalana de Futbol, de l'Ateneu Barcelonès...
Fins i tot podríem titllar-los d'anys convulsos pel fet que massa coses van canviar en massa poc temps. Recordo tranquil·lament que el primer temps del tripartit semblava gairebé dedicat a esborrar l'obra pujolista de gairebé 30 anys. Eren anys on per fer-nos moure com a país es calia recórrer a manifestacions on actors dirigien aquests actes encaminats a enaltir els sentiments de país, sentiments somorts; fets per actors clientelistes de partits i de traficants d'estupefaents...
La maleïda forma de fer de Catalunya i d'algunes persones que se n'apropien el nom, és sempre la mateixa i sembla copiada d'altres països pobres d'esperit: l'única obra bona la meva...
Un exemple: el túnel de Bracons ha estat rebaixat, respecte a l'aprovació pujolista. El quart cinturó ha estat imposat, però quan eren a l'oposició era la pedra de toc, el cavall de batalla en contra dels governants: colla de mentiders!
I ho analitzes i te n'adones que desgraciadament no hi ha projectes de país (ni a la Universitat, ni als quatre nivells de l'administració, ni a la iniciativa privada, potser nomes se'n salva CECOT i els sindicats catalans de classe: COS/Intersindical).
Fa temps que naveguem en un mar de dubtes, mengem una gasòfia (el que els castellans en diuen "sopa boba") que l'únic que ha fet és atapeïr-nos les neurones de somnolència, ens ha doblegat la voluntat de seguir endavant i d'emprendre nous camins sense Espanya (o dissortadament amb ella). La gent està anorreada a través de programes que enalteixen la idiotesa humana que estableixen reptes de superació a base de concursos on perfectes desconeguts acaben formant part d'un "star system" viciat i corrupte: esdevenen "Homus televisivus" i viuen de retroalimentar-se en propis programes (neixen en un programa signen l'exclusivitat amb la cadena i els va mostrant en les diverses franges horàries)...
I mentre el país s'enfonsa.
Això que et passa, llàgrima fàcil, alts i baixos d'humor, cansament i ment dispersa són simptomes que hi ha una depre que ronda. Dir-te que vagis al metge, coneixente, és inutil. Però t'asseguro que val la pena. Sortir d'una depre és costòs, i molt complicat, capricornius dels collons.! Salam.
ResponElimina