Ara comprenc aquells que es queden embadalits veient els perfils dels edificis (quan veus algú a Manhattan veien aquells edificis tant alts i fent fotos a tort i a dret).
Això mateix és el que m'està passant, he deixat de mirar al terra i a la gent que m'envolta per caminar sense rumb, o moltes vegades amb el rumb ja destinat però en comptes de mirar al terra que trepitjo, que sovint és el mateix d'ahir o abans d'ahir, aixeco els ulls al cel i em dedico a badar...
Miro el perfil de tots els edificis que veig i me n'adono que em sento gairebé com un estranger redescobrint la meva llibertat i la meva vida.
Bado caminant per ciutat vella, descobrint gàrgoles que no havia vist mai, passejant enmig dels carrers coberts de fulles de plàtans, i fent com un gran anunci d'un perfum, on un senyor es dedicava a xutar amb alegria els monticles de fulles per la joia de poder-ho fer.
Me n'adono que hi ha coses que he vist desenes de vegades, però no les he mirat mai, són imatges que a hores d'ara ja formen part de la meva essència però fins fa uns dies només eren la monotonia del meu ser (he, he, he; sembla fins i tot que faig literatura!!!!)
Ara entenc quan algú diu que s'estima la llibertat; potser no s'estima la llibertat, sinó la idea de tenir-la o de com aconseguir-la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada