De vegades sóc simplement reflexiu, de vegades sóc (rarament) impulsiu, i de vegades sóc idiota.
Sí, gent, sí. En aquesta vida però hom ha de ser conseqüent i acceptar allò que s'ha fet, el camí que s'ha forjat.
A primeries de curs de l'any passat, com cada any, ens reunirem en Joan, en Rubió i un servidor. (es costum de fer un dinar i celebrem haver-nos retrobat; parlem, mengem i bevem) el primer dinar que vàrem fer, fou dins d'un forn al Carrer París amb l'Avinguda de Sarrià.
Encara feina calor i jo encara no la coneixia; menjàrem tranquil·lament esperant els esdeveniments anuals.
Crec recordar que el segon dinar fou al c. Enric Granados amb Diagonal, on sortí per primer cop el seu nom: Maria.
Feia poc temps que l'havia conegut i era alumna meva.
Dins la meva ment sorgí un problema derivat d'això, ja que m'havia compromès a avaluar-los adequadament i a fer-ne el seguiment acadèmic. Les meves pors em van abocar fins i tot a haver de recórrer a l'ajut del coordinador de l'assignatura, amb la finalitat de no haver-la d'avaluar.
I realment és una cosa complexa ja que em va venir a dir que en aquesta vida tot i que no ho vulguis, si prens decisions (sobretot de caire afectiu) acostumes a fer mal.
Són decisions difícils de prendre, són decisions que no només afecten a una persona, i que a sobre l'altra persona també ha de valorar, i quan com en el cas les dius unívocament estàs alterant el curs natural de les coses de manera egoista, ja que no et preocupa allò que pugui pensar l'altra persona, ni tant sols els efectes que podrien produir si aquesta persona tingués parella.
Malgrat tot els fets s'han succeït de manera veloç i fins i tot absurda per part meva.
En una conversa innocent, vaig interpretar de manera roïna el contingut d'una frase seva:
"nst sempre parlant-me de la Darlena!"
I en sortir de classe li he dit que si recordava l'episodi del curs anterior amb la meva intenció d'abandonar la docència; i li deixo anar pel broc gros que fou perquè em vaig "penjar" d'ella.
Sento molt i molt el que li he fet i em sento molt i molt distant; tot i voler-la tenir aprop no sé com acostar-m'hi i tampoc sé perquè utilitzo una frase d'allunyament com: "ets molt jove/quan els dinosaures encara habitaven la terra/fa molts anys quan tenia la teva edat/si tingués la teva edat..." (i m'ha dit que això no havia de dir-ho a cada frase).
Malgrat tot, no sé expressar-me i tampoc puc saber què és realment el que he de fer ja que sóc llec en dones... i en tantes altres coses.
La culpa en aquests moments em rosega les entranyes i ho sento tant què crec que m'hauré de disculpar, ja que ella no té perquè haver d'aguantar el meu comportament d'idiota. Ho sento Maria.
Sí, gent, sí. En aquesta vida però hom ha de ser conseqüent i acceptar allò que s'ha fet, el camí que s'ha forjat.
A primeries de curs de l'any passat, com cada any, ens reunirem en Joan, en Rubió i un servidor. (es costum de fer un dinar i celebrem haver-nos retrobat; parlem, mengem i bevem) el primer dinar que vàrem fer, fou dins d'un forn al Carrer París amb l'Avinguda de Sarrià.
Encara feina calor i jo encara no la coneixia; menjàrem tranquil·lament esperant els esdeveniments anuals.
Crec recordar que el segon dinar fou al c. Enric Granados amb Diagonal, on sortí per primer cop el seu nom: Maria.
Feia poc temps que l'havia conegut i era alumna meva.
Dins la meva ment sorgí un problema derivat d'això, ja que m'havia compromès a avaluar-los adequadament i a fer-ne el seguiment acadèmic. Les meves pors em van abocar fins i tot a haver de recórrer a l'ajut del coordinador de l'assignatura, amb la finalitat de no haver-la d'avaluar.
I realment és una cosa complexa ja que em va venir a dir que en aquesta vida tot i que no ho vulguis, si prens decisions (sobretot de caire afectiu) acostumes a fer mal.
Són decisions difícils de prendre, són decisions que no només afecten a una persona, i que a sobre l'altra persona també ha de valorar, i quan com en el cas les dius unívocament estàs alterant el curs natural de les coses de manera egoista, ja que no et preocupa allò que pugui pensar l'altra persona, ni tant sols els efectes que podrien produir si aquesta persona tingués parella.
Malgrat tot els fets s'han succeït de manera veloç i fins i tot absurda per part meva.
En una conversa innocent, vaig interpretar de manera roïna el contingut d'una frase seva:
"nst sempre parlant-me de la Darlena!"
I en sortir de classe li he dit que si recordava l'episodi del curs anterior amb la meva intenció d'abandonar la docència; i li deixo anar pel broc gros que fou perquè em vaig "penjar" d'ella.
Sento molt i molt el que li he fet i em sento molt i molt distant; tot i voler-la tenir aprop no sé com acostar-m'hi i tampoc sé perquè utilitzo una frase d'allunyament com: "ets molt jove/quan els dinosaures encara habitaven la terra/fa molts anys quan tenia la teva edat/si tingués la teva edat..." (i m'ha dit que això no havia de dir-ho a cada frase).
Malgrat tot, no sé expressar-me i tampoc puc saber què és realment el que he de fer ja que sóc llec en dones... i en tantes altres coses.
La culpa en aquests moments em rosega les entranyes i ho sento tant què crec que m'hauré de disculpar, ja que ella no té perquè haver d'aguantar el meu comportament d'idiota. Ho sento Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada