Em farà la sensació d'estar depressiu, ja que al barri m'encoratgen; a la universitat també; la gent que em coneix i llegeix el bloc també... i em pregunto: "què tinc cara de malalt?".
Sí, ja sé que de vegades les coses no van com vol un però forma part de la vida i d'aquest gran "Show de Truman" que cada dia ens veiem obligats a lliurar, però així ho fem amb l'alegria mínima per poder fer la vida suportable.
El bon amic Otger, dient-me ahir que vigilés que no fos una depressió incipient, la Maria que no potser que m'avorreixi escrivint, el pare que no em preocupi del desastre que s'ha abocat damunt del negoci des que no hi sóc... (vaig marxar i la televisió va fer figa).
Però realment jo estic animat: vaig a classe com no havia fet des de fa més de tres anys, faig les pràctiques, intento estudiar (de vegades queda en un intent...), però m'ho passo bé tornant a la facultat.
Avui mateix he fet de gos pigall (i el fet de dir-me gos no és perquè sigui pelut!) i he guiat a una alumna invident fins a l'aula on hi faig Civil. Perquè l'he ajudat?, de vegades un pot demanar-se perquè un ajuda a un altre. Mmm
Per sentir-se bé amb la pròpia consciència, perquè veus l'altre desemparat i per això ho fas, per demostrar als altres que ets més bo que ells, en resum per egoisme?
Jo hi he pensat i no ho he fet per res de tot això, sinó pel simple fet d'algú que necessita ajuda, i jo li he prestat, pel simple fet de que les coses han de ser ben fetes i sortir de la pròpia voluntat d'un mateix (i si els altres miren, què mirin si no tenen res més a fer) mentre jo he dedicat tres minuts a aquella persona, com si fos l'única persona que hi hagués en aquell moment a la facultat, he intentat estar només per ella com amic de tota la vida, i he intentat per sobre de tot que se sentís confortable, transmetent confiança i bona fe, tot i ser un perfecte desconegut.
Sí, ja sé que de vegades les coses no van com vol un però forma part de la vida i d'aquest gran "Show de Truman" que cada dia ens veiem obligats a lliurar, però així ho fem amb l'alegria mínima per poder fer la vida suportable.
El bon amic Otger, dient-me ahir que vigilés que no fos una depressió incipient, la Maria que no potser que m'avorreixi escrivint, el pare que no em preocupi del desastre que s'ha abocat damunt del negoci des que no hi sóc... (vaig marxar i la televisió va fer figa).
Però realment jo estic animat: vaig a classe com no havia fet des de fa més de tres anys, faig les pràctiques, intento estudiar (de vegades queda en un intent...), però m'ho passo bé tornant a la facultat.
Avui mateix he fet de gos pigall (i el fet de dir-me gos no és perquè sigui pelut!) i he guiat a una alumna invident fins a l'aula on hi faig Civil. Perquè l'he ajudat?, de vegades un pot demanar-se perquè un ajuda a un altre. Mmm
Per sentir-se bé amb la pròpia consciència, perquè veus l'altre desemparat i per això ho fas, per demostrar als altres que ets més bo que ells, en resum per egoisme?
Jo hi he pensat i no ho he fet per res de tot això, sinó pel simple fet d'algú que necessita ajuda, i jo li he prestat, pel simple fet de que les coses han de ser ben fetes i sortir de la pròpia voluntat d'un mateix (i si els altres miren, què mirin si no tenen res més a fer) mentre jo he dedicat tres minuts a aquella persona, com si fos l'única persona que hi hagués en aquell moment a la facultat, he intentat estar només per ella com amic de tota la vida, i he intentat per sobre de tot que se sentís confortable, transmetent confiança i bona fe, tot i ser un perfecte desconegut.
Tens un email, xato.¡
ResponElimina