Els meus estranys companys els llibres, si ho heu llegit bé, no són bons companys, ni mals companys sinó estranys. Sóc capaç de l'empatx lector més bèstia possible, tenir diversos llibres començats això sí els acabo, per feixucs que siguin, gairebé tots excepte el que m'obligaren del Jules Verne: "Dos anys de vacances".
De menut me n'he recordat haver llegit principalment biografies no sé perquè però els llibres de "La pandilla" o coses per l'estil no m'atreien massa, recordo amb estima i certa admiració haver llegit la biografia de Marconi (per nens és clar).
Recordo que hi havia algunes raons que m'impulsaven a conèixer, alguna inquietud fins i tot haver hagut de consultar a l'avi el perquè la màquina de vapor tenia moviment (i el meu avi, apreciat allà on sigui, un home bo i de lletres no sabia explicar-me els motius tècnics del perquè l'èmbol retorna a la seva posició...)
L'altre llibret que feu les meves delícies encara de més menut, fou una col·lecció de: "com es fa, qui eren aquestes persones, què vol dir pasteurització" era l'època on internet encara era d'us militar; i el llibre era un deliciós vademècum perfecte per a un infant.
Què en queda d'aquest noi barbamec?; ara ja tinc alguns cabells blancs i malgrat tenir alguna noció de les coses encara no he entès aquesta vida tot i que ja n'he viscut més d'un terç...
Per tant faré tot allò que em queda pendent (de plantar arbres ja ho he fet en les meves vacances agràries i pel que fa a escriure llibres, perquè? si ningú no em llegiria, la meva poesia canta sobre gent que no em recorda o no em coneix, aleshores quin sentit te tot això?)
PS: vaig a acabar un llibre "deliciós" pel que comporta la seva elaboració: De l'Orador, de Marc Tuli Ciceró, per l'editorial Bernat Metge (ara em sento pedant però feliç d'haver adquirit aquest llibre).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada