La memòria del temps

La pròpia evolució de la humanitat ens ha de permetre valorar allò que venerem des dels inicis dels temps i de la nostra memòria, hem de tenir present els nostres ancestres. 

De la mateixa manera en què els ibers pintaven a les coves les gestes d’escenes de caça (i segurament eren els cabdills de la tribu plasmats a les parets), els romans, a la seves cases (Domus) tenien les “mores” o “mores maiorum” que eren figures de terrissa o fusta, que representaven els seus predecessors, els seus avantpassats. Honoraven els que els havien precedit com avui dia tenim les fotos o vídeos (primer foren en blanc i negre, després virades i finalment digitals, de tots aquells que han format part de la nostra família).

En aquests moments me n’adono que cal immortalitzar aquells instants què et permeten resseguir allò iniciat i tal vegada truncat, com el retrobament què ahir protagonitzarem amb un amic, company de bagatges i batalles universitàries, un antic amic en terra d’ibers, terra romanitzada, islàmica i Catalunya nova... tot alhora.

I vaig haver d’anar fins al penúltim poble del principat, o el segon; segons es pugi o es baixi: Ulldecona i redescobrir un poble (que ja havia visitat en temps pretèrits) però això d’ahir va ser una altra història. La seua vida és diferent de la que li havia vist fer fins ara, ell viu en parella i amb una filla, i per a acabar-ho d'arrodonir, la crisi ha obligat a reconvertir un arqueòleg en llaurador...

Em va passejar pel territori, enmig de les seues d’oliveres mil·lenàries, vàrem trepitjar la Via Augusta romana, on sense massa dificultat encara hom pot trobar-hi bocins de ceràmica romana i prerromana (almenys això és el que vaig sentir de la boca d’un expert). Murs i pous amb tècnica constructiva romana, testimonis d'edificacions medievals, i nosaltres allà,  caminant per les mateixes calçades que s'havien usat en temps pretèrits.

Però la sensació de viure com es vivia abans als pobles, les portes de les cases encara obertes, la calma de poble, només alterada pel trànsit del tren, la carretera llunyana (amb el transit del corredor Mediterrani) i la visió d’un territori que em recordava el que havia vist en els meus dos viatges en tren fins a terres valencianes. Em fan adonar, que el territori canvia administrativament; però geogràfica i lingüísticament no disten (la megafonia n'és un exemple ben palès amb accent valencià-tortosí-ebrenc). I la visió queda refermada des de l’Ermita de la Pietat; el Montsià davant, en primer terme Ulldecona i al fons Castelló, terres farcides d’amalgames de colors: els rogencs de la terra, argentats de les fulles de les oliveres, verds dels garrofers i tarongers i per trencar la monotonia visual de tant en quant, un hort per mostrar, més encara, la vitalitat de la terra.