O que vull córrer massa, o que vaig a una altra velocitat.
Ells tenen algunes raons, potser són certes; però des del meu punt de vista són teories sense fonament...
Perquè, és senzill; me n'adono que aquesta vida és única; no en tindrem d'altra i hi ha moments de distracció i moments de concentració. Moments per l'amor i pel desamor.
Moments per cada cosa. Però vull apreciar cada instant i cada moment que m'ofereixi; perquè per que en aquesta vida només podem gaudir dels sentiments que ens aportem els uns als altres.
No puc gaudir d'aquell vehicle que pot moure's a 300km/h si la limitació són 130km/h, si les carreteres estan en mal estat o qualsevol altra vicissitud.
No puc plantejar-me d'ací 8 o 10 anys, si estaré solter o hauré trobat parella, i si estigués solter si formaria parella amb aquella persona que avui m'ho proposa per d'aquí a 10 anys.
No vull plantejar-me la vida d'aquesta manera, perquè son traves sobre traves. Perquè he de deixar de viure 10 anys per trobar-me aquella parella que avui anhelo?
D'altra banda si trobés ella parella aleshores tot el temps esperat es una pèrdua de vida per allò que l'endemà mai arriba?
No! La vida la fem en el dia a dia, dissortat o alegre, plujós o assolellat, perquè? Senzill perquè els plans els podem fer nosaltres però la vida és així. Casos: La meva tieta ha estat intervinguda per càncer tres cops, una anèmia i dues depressions; i segueix endavant; una altra tieta ja fa cinc anys que falta.
De la mateixa manera al bar on havia treballat, a Glòries hi havia la colleta de la Paula; la Sara, la Andrea, (...) un pom de clavells de no més de 18 anys.
I divendres passat li fou diagnosticada una Leucèmia a la Sara; i la seva mare amb càncer. I per això he de fer plans a deu anys vista?
Siguem realistes, visquem amb un ordre però no amb una esperança incerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada