Realment tenim una cultura limitada a allò que ens atrau, a la cultura informàtica, a la pintura a la música, ... però no en un moment donat desistim de millorar.
Les raons possiblement es reduirien al fet que donat que els altres tenen un nivell menor, no cal que m'atabali a ser millor... potser aquesta afirmació és pedant i inconsistent.
Millorem doncs l'anàlisi, perquè no tenim interès. Potser és això el que ens falta, interès a conèixer noves coses, noves idees... potser el més pràctic seria que la gent fos com "el núm. 5" amb interès a conèixer-ho tot... "dades, dades!, vull més dades!". Aquesta era el seu motiu de vida, conèixer perquè per aquesta raó se sentia viu més enllà del què realment era.
Potser això es contradictori però passem molts cops per la vida amb informació limitada, i imprecisa. Els exemples de vegades que em venen al cap són simples; quants cops visitem durant l'any els museus (sí aquell dia que plou!, o que l'entrada és gratuïta)...
Quants cops durant l'any anem a escoltar música clàssica en directe... darrerament només la consumeixo enllaunada (amb un límit que no erro mai, però tampoc conec noves músiques).
Un exemple amb gairebé la majoria d'edat complerta, vaig descobrir una magnífica obra, que suposo que m'acompanyarà durant la vida, estava veient en anglès a l'escola (of course) "Sleeping with the enemy" un filmet per lluïment de la Júlia Roberts, però on la música de Berlioz em deixà sense alè... fins que la mare adquirí l'obra en CD dirigida per Sir Colin Davis.
He doblat l'edat i encara la conservo...
Altres músiques emprades en publicitat passen com l'aigua sense contenció, la gent coneix l'ària però en cap cas intenta adquirir-ne l'obra perquè no té la paciència per a la cerca. Sap que l'han usat per aquell anunci de cotxes (també l'usà BAirways) però desconeix que és "Duet de les Flors" de Lakmé de Leo Delibes.
A hores d'ara he estat escoltant com un anunci del futbol (+) empra i mutila una música de Edvard Grieg: Peer Gynt tot i que la llei de propietat intel·lectual ho prohibia (no l'emissió d'un fragment però si la mutilació, ja que la manipulen per fer-la encaixar a les seves necessitats).
Aquest mateix canal fa servir un altre ària de la mateixa obra. (ja que permet usar-se molt en músiques nadalenques i de regals, potser per aquesta dissociació mental).
Cal tenir en compte també que hi ha una gran botiga de roba espanyola que va emprar (sense mutilacions) la famosa l'Havanera de Carmen, que va fer Bizet, un fracàs a la seva època i a hores d'ara una de les òperes més representades.
Begudes isotòniques amb nom de constel·lació: Aquarius
Però tot i formar part de la nostra cotidianitat no ens n'adonem què sentim una música de fons, altres exemples potser més divertits que els anuncis podrien ser els programes de cuina, on abans com a recurs empraven qualsevol cançó de Django Reinhardt.
Hi ha algun anunci prou bo com un de benzina, molt però que molt impactant amb música de Carl Orff, i pensar que una dona que segons ella no tenia estudis va dir-me encertadament que era una obra del segle XII musicada al XX... (i jo no m'ho creia!).
Un anunci prou recent d'un vehicle abocava tot un fenomen en italià, una "Meravigliosa Creatura", de la Gianna Nannini.
Molts cops sentim, fins i tot escoltem però no coneixem allò que ens estan donant. Recordo quan d'adolescent escoltava un programa de Catalunya Radio anomenat "La nit dels Ignorants", un programa que ara han actualitzat i renovat (2.0) amb l´ús de les noves tecnologies.
El programa de preguntes i respostes entre els participants, tenia però una de demandes per sobre de les altres, era la sintonia de tancament del programa. Una deliciosa cançó cantaren Rina Ketty i Tino Rossi. I que els nazis s'entestaren a fer servir quan hi havia alguna fuga en els camps.
Segurament podrien dir-se que de moment són músiques i sintonies que ens acompanyen la vida, i per moments ens transporten a temps passats, a la història viscuda per la humanitat. I directament o indirectament podem dir que formen part de la nostra vida, amb sentències famoses com la del "rellotge de cu-cut, o la de dalt de la sínia"...
Músiques de temps econòmicament més pròspers, on el neorrealisme donava les darreres fuetades, trobem a França, Jocs prohibits, Orfeu negre i els Paraigües de Cherbourg (que vaig veure dies després del traspàs de l'àvia materna).
En altres fets la música també ha incidit una mica en els records com La leyenda de la ciudad sin nombre, El Superagent 86, Hair, i amb els films amb música dels seixantes t'apareixen Rollings, els Mama's and the papa's, i tot el so California del que en parlaré més endavant..., el so que sembla esguerrat de Jimmy Hendrix amb el seu Purple Haze i de com la Janice Joplin em feu recuperar un clàssic de Gershwin interpretat per la gran dama del Jazz, Ella Fitzgerald. La història es retroalimenta...
En altres aventures més prosaiques com el futbol, ens han fet descobrir darrerament "Nessun Dorma", que ningú dormi, que a l'albada vencerem! que posà de moda Josep Guardiola, l'entrenador (no el cantant!), escoltada també en infinitat de films com l'avorrida "L'amor té dues cares"...
I ahir mateix a la Catedral, taral·lejaven un tros d'una altra ària, La marxa triomfal, d'Aida... Em queda el dubte, i espero que no la tristesa que saben realment que allò què remuguen és òpera.
Melodies que es van engrossin en la mesura que avancem en la vida (i sovint ens ballen dies pel cap, sense aparent raó. Però ens permet demostrar que seguim vius!)
Les raons possiblement es reduirien al fet que donat que els altres tenen un nivell menor, no cal que m'atabali a ser millor... potser aquesta afirmació és pedant i inconsistent.
Millorem doncs l'anàlisi, perquè no tenim interès. Potser és això el que ens falta, interès a conèixer noves coses, noves idees... potser el més pràctic seria que la gent fos com "el núm. 5" amb interès a conèixer-ho tot... "dades, dades!, vull més dades!". Aquesta era el seu motiu de vida, conèixer perquè per aquesta raó se sentia viu més enllà del què realment era.
Potser això es contradictori però passem molts cops per la vida amb informació limitada, i imprecisa. Els exemples de vegades que em venen al cap són simples; quants cops visitem durant l'any els museus (sí aquell dia que plou!, o que l'entrada és gratuïta)...
Quants cops durant l'any anem a escoltar música clàssica en directe... darrerament només la consumeixo enllaunada (amb un límit que no erro mai, però tampoc conec noves músiques).
Un exemple amb gairebé la majoria d'edat complerta, vaig descobrir una magnífica obra, que suposo que m'acompanyarà durant la vida, estava veient en anglès a l'escola (of course) "Sleeping with the enemy" un filmet per lluïment de la Júlia Roberts, però on la música de Berlioz em deixà sense alè... fins que la mare adquirí l'obra en CD dirigida per Sir Colin Davis.
He doblat l'edat i encara la conservo...
Altres músiques emprades en publicitat passen com l'aigua sense contenció, la gent coneix l'ària però en cap cas intenta adquirir-ne l'obra perquè no té la paciència per a la cerca. Sap que l'han usat per aquell anunci de cotxes (també l'usà BAirways) però desconeix que és "Duet de les Flors" de Lakmé de Leo Delibes.
A hores d'ara he estat escoltant com un anunci del futbol (+) empra i mutila una música de Edvard Grieg: Peer Gynt tot i que la llei de propietat intel·lectual ho prohibia (no l'emissió d'un fragment però si la mutilació, ja que la manipulen per fer-la encaixar a les seves necessitats).
Aquest mateix canal fa servir un altre ària de la mateixa obra. (ja que permet usar-se molt en músiques nadalenques i de regals, potser per aquesta dissociació mental).
Cal tenir en compte també que hi ha una gran botiga de roba espanyola que va emprar (sense mutilacions) la famosa l'Havanera de Carmen, que va fer Bizet, un fracàs a la seva època i a hores d'ara una de les òperes més representades.
Begudes isotòniques amb nom de constel·lació: Aquarius
Però tot i formar part de la nostra cotidianitat no ens n'adonem què sentim una música de fons, altres exemples potser més divertits que els anuncis podrien ser els programes de cuina, on abans com a recurs empraven qualsevol cançó de Django Reinhardt.
Hi ha algun anunci prou bo com un de benzina, molt però que molt impactant amb música de Carl Orff, i pensar que una dona que segons ella no tenia estudis va dir-me encertadament que era una obra del segle XII musicada al XX... (i jo no m'ho creia!).
Un anunci prou recent d'un vehicle abocava tot un fenomen en italià, una "Meravigliosa Creatura", de la Gianna Nannini.
Molts cops sentim, fins i tot escoltem però no coneixem allò que ens estan donant. Recordo quan d'adolescent escoltava un programa de Catalunya Radio anomenat "La nit dels Ignorants", un programa que ara han actualitzat i renovat (2.0) amb l´ús de les noves tecnologies.
El programa de preguntes i respostes entre els participants, tenia però una de demandes per sobre de les altres, era la sintonia de tancament del programa. Una deliciosa cançó cantaren Rina Ketty i Tino Rossi. I que els nazis s'entestaren a fer servir quan hi havia alguna fuga en els camps.
Segurament podrien dir-se que de moment són músiques i sintonies que ens acompanyen la vida, i per moments ens transporten a temps passats, a la història viscuda per la humanitat. I directament o indirectament podem dir que formen part de la nostra vida, amb sentències famoses com la del "rellotge de cu-cut, o la de dalt de la sínia"...
Músiques de temps econòmicament més pròspers, on el neorrealisme donava les darreres fuetades, trobem a França, Jocs prohibits, Orfeu negre i els Paraigües de Cherbourg (que vaig veure dies després del traspàs de l'àvia materna).
En altres fets la música també ha incidit una mica en els records com La leyenda de la ciudad sin nombre, El Superagent 86, Hair, i amb els films amb música dels seixantes t'apareixen Rollings, els Mama's and the papa's, i tot el so California del que en parlaré més endavant..., el so que sembla esguerrat de Jimmy Hendrix amb el seu Purple Haze i de com la Janice Joplin em feu recuperar un clàssic de Gershwin interpretat per la gran dama del Jazz, Ella Fitzgerald. La història es retroalimenta...
En altres aventures més prosaiques com el futbol, ens han fet descobrir darrerament "Nessun Dorma", que ningú dormi, que a l'albada vencerem! que posà de moda Josep Guardiola, l'entrenador (no el cantant!), escoltada també en infinitat de films com l'avorrida "L'amor té dues cares"...
I ahir mateix a la Catedral, taral·lejaven un tros d'una altra ària, La marxa triomfal, d'Aida... Em queda el dubte, i espero que no la tristesa que saben realment que allò què remuguen és òpera.
Melodies que es van engrossin en la mesura que avancem en la vida (i sovint ens ballen dies pel cap, sense aparent raó. Però ens permet demostrar que seguim vius!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada