I no pas perquè em senti aliè a una societat (que alguna vegada m'ha passat pels gustos discordants amb la majoria del món, els texans com a roba per portar-la diàriament la vaig començar a usar amb divuit anys, abans sempre havia anat amb pantalons de tergal i anteriorment amb pantalons de franel·la, camisa sempre llisa sense estridències, habitualment blava, d'un blau cel. Aquell color que els argentins en diuen "celeste").
Per manca de curiositat i també per mandra; però suposo també que com a trasplantat socialment he perdut les sinergies que comporten haver tingut una collar per anar-se'n a banyar; o a la discoteca, o fins i tot intentar lligar...
No crec que sigui un subjecte estrany més enllà de les excentricitats pròpies de cada individu; però ho he vist així. A l'època on podia haver tingut una colla, no em sentia a gust i preferia anar-me'n a la muntanya amb els grans de casa, és a dir l'àvia, sa germana, l'oncle i les tietes. Tot un sistema gregari de protecció i vigilància on la vida era senzilla i sense problemes.
Un parell d'hores de piscina però no amb la resta de la gent que anava a socialitzar-se, jo anava a gaudir de l'aigua. Mai he estat persona que li agradi quedar-se a torrar-se com una garrapinyada al sol (ni de ponent, ni de la platja).
Dels records que em venen a la ment són els d'aquesta època on ja teníem collit el te de roca, i l'espígol, algun ginebró i un parell de brots de sajolida. Recordo de les tempestes quan anàvem a les rodalies del poble, on hi havien els horts, a mirar com els caragols treien banya i de com els caçàvem no sense rebre alguna picada d'ortiga...
Per intentar racionalitzar i socialitzar-me, fa un parell d'anys vaig fer un intent d'institucionalitzar l'Alberola, un dia de sortida conjunta de manera que ja tindria algú amb qui anar-me'n de festa, fet que em permeté conèixer una mica més els restaurants del centre de Barcelona, però aviat se m'acabaren les ganes de seguir. També havia quedat amb excompanyes de facultat per dinar o fer un cafè; però han reorganitzat la seva vida de manera diferent, amb parella, amb convivència o fins i tot casades i amb fills.
El temps ha passat i segueixo desgregaritzat, tot i que sóc una mica més sociable. I per això se'm fa tant estrany de vegades, un fet normal. Ja fa uns dies vaig trobar-me amb una amiga, i fent memòria, fins i tot retrospecció de la vida (i que no se m'ofengui ningú) què és el més semblant a una cita que he tingut mai.
Punyeta quina vida més buida sentimentalment parlant! He tingut sempre bones amigues, però no puc recordar un acarament tant llarg amb una dona.
Crec que hauré de fer un pensament, posar-me seriós i esmenar-ho... un dia d'aquests
Per manca de curiositat i també per mandra; però suposo també que com a trasplantat socialment he perdut les sinergies que comporten haver tingut una collar per anar-se'n a banyar; o a la discoteca, o fins i tot intentar lligar...
No crec que sigui un subjecte estrany més enllà de les excentricitats pròpies de cada individu; però ho he vist així. A l'època on podia haver tingut una colla, no em sentia a gust i preferia anar-me'n a la muntanya amb els grans de casa, és a dir l'àvia, sa germana, l'oncle i les tietes. Tot un sistema gregari de protecció i vigilància on la vida era senzilla i sense problemes.
Un parell d'hores de piscina però no amb la resta de la gent que anava a socialitzar-se, jo anava a gaudir de l'aigua. Mai he estat persona que li agradi quedar-se a torrar-se com una garrapinyada al sol (ni de ponent, ni de la platja).
Dels records que em venen a la ment són els d'aquesta època on ja teníem collit el te de roca, i l'espígol, algun ginebró i un parell de brots de sajolida. Recordo de les tempestes quan anàvem a les rodalies del poble, on hi havien els horts, a mirar com els caragols treien banya i de com els caçàvem no sense rebre alguna picada d'ortiga...
Per intentar racionalitzar i socialitzar-me, fa un parell d'anys vaig fer un intent d'institucionalitzar l'Alberola, un dia de sortida conjunta de manera que ja tindria algú amb qui anar-me'n de festa, fet que em permeté conèixer una mica més els restaurants del centre de Barcelona, però aviat se m'acabaren les ganes de seguir. També havia quedat amb excompanyes de facultat per dinar o fer un cafè; però han reorganitzat la seva vida de manera diferent, amb parella, amb convivència o fins i tot casades i amb fills.
El temps ha passat i segueixo desgregaritzat, tot i que sóc una mica més sociable. I per això se'm fa tant estrany de vegades, un fet normal. Ja fa uns dies vaig trobar-me amb una amiga, i fent memòria, fins i tot retrospecció de la vida (i que no se m'ofengui ningú) què és el més semblant a una cita que he tingut mai.
Punyeta quina vida més buida sentimentalment parlant! He tingut sempre bones amigues, però no puc recordar un acarament tant llarg amb una dona.
Crec que hauré de fer un pensament, posar-me seriós i esmenar-ho... un dia d'aquests
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada