És curiós els termes que tot i emprar-los en el llenguatge jurídic, també els utilitzem en el llenguatge normal.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.
Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.
Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.
Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.
Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.
Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.
Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.
Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.
Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.
Ahir en Sostres em preguntava per que JO no patia per les dones, si era pel fet de ser musulmá. Vaig respondre que no era això. Es que soc MEDITERRANI, i l'idea calvinista de que som iguals em provoca riallotes... No ets cap anormal, noi. Elles tenen el seu món i s'han cregut que si les volem, hem de d'acceptar-lo. Benvingut al Club dels Outsiders. Que follem més que els Ninots que els hi riuen les gràcies. I no ho contem a ningú. Salam, POKU! PD Deia Napoleó que l'unica victòria posible sobre una dona, es la retirada.
ResponEliminano hi estic d'acord abdelkrim... però gràcies pel comentari
ResponEliminaEs clar que no estem d'acord! Malament aniriem si amb només 35 anys ja foreu un cinic.! A la vostra edat encara es creu en l'amor, en la lleialtat i la puresa de les dones, en que la llibertat te la bescanvien per cupons del Bollycao i que no cal vessar sang, molta sang. També hi ha qui creu en Bambi i Santa Claus, malgrat el papà de Bambi duia unes banyes inmenses segons Walt Disney... i le Pere Noel no es ni molt menys americà, sino finlandés... com el vodka de veritat. En Badò té la vostra edat i encara creu en Bambi i Papà Noel. Disculpeu el meu punt de vista greco-llatí i mediterrani, potser massa volterià. Salut.
ResponElimina