Potser un dels temes més habituals en la història de la humanitat és parlar o cantar a l'amor, potser és una pèrdua de temps però cal tenir present que això que entenem com a amor, no deixa de ser un conjunt d'enllaços bioquímics que en definitiva produeix el cos. I que pot ser més o menys reeixit, però forma part de nosaltres. Aquesta seria una explicació més aviat formal, una explicació lògica i científica, a base d'enzims, feromones i endorfines...

Potser gràcies a això perdem el sentit del correcte i d'allò que no ho és, vivim en una bombolla o ens imaginem coses que no són.
Els temps d'enamorament, ja sigui platònic, ja sigui correspost, comporten grans moments creatius, com li va passar al pobre Hector Berlioz, a qui vaig descobrir per pura casualitat (però això ja us ho explicaré un altre dia). Segons la seva biografia, la Simfonia Fantàstica, fou l'expressió d'enamorament vehement cap a una actriu irlandesa qui el va rebutjar per "exageradament apassionat". Però l'obra demostra força, sentiment i et permet viatjar mentalment.



Hi ha cants que són un avís, l'amor és un ocell rebel que ningú pot empresonar, és un infant bohemi que no coneix de llei... I si no m'estimes, jo t'estimo igualment; sinó m'estimes... VIGILA! Tots coneixem com acaba l'obra de Bizet... (cantada per la Callas, la Maria Ewing...) però potser aquesta seria una CARMEN diferent:

L'amor també ha estat tractat en altres peces de música clàssica, sobretot òperes però no és qüestió d'avorrir al personal un excés de lírica.
En un altre tipus de música cronològicament més actual que la clàssica, per exemple aquells tangos que l'àvia em cantussejava d'aquella Barcelona que després de Buenos Aires i París havia estat la tercera capital del tango.



Però també parlen de desamors, de traïcions i de l'amargor d'aquells moments que havien estat d'amor i ara són d'indiferència



I de la tristor d'un amor perdut...



Una mica després de la mort de Gardel (Medellin -1935) Apareixia a França la "Mome" Piaf i ens cantava el seu "Himne a l'amour"

Faig un salt endavant i penso en l'amor naïf dels seixantes amb la música francesa, italiana i grega que entrava i sortia força lliurement, mentre hi havia una dictadura que impedia moltes coses. Em recorda una miqueta allò que conté la Declaració Schumann (vídeo), però sembla que siguem més lluny de la construcció europea.
Les músiques de l'Hardy, Greco, Brel, Moustaki, Cinquetti, Celentano, Mouskouri, Di Bari, Aznavour, Lafôret, alguna en portuguès com Roberto Carlos, travessaven lliurement les fronteres, cançons en versió original, cançons plenes d'un romanticisme avui entès com a ranci passat, com a fet caduc i sense mercat. En comptes d'evolucionar involucionem.




Els vuitanta tingueren alguna perla que cantava a l'amor, però potser per a mi el millor van ser Dalida i Dassin, les animoses cançons de la Rafaella Carrá, els Abba. A hores d'ara em sento perdut, sense referents...



Potser m'hagués hagut de tocar viure en un altre país i en una altra època.