Cada vegada més penso que estem en un gran buit on hi ha un desgovern polític i un control econòmic descentralitzat, on l'economia fa temps que ja no la poden controlar els estats (a excepció dels països com Xina i Cuba, que l'estat és la potència econòmica, la privatització empresarial en sectors clau no existeix i l'únic que admeten com a fet lògic és la facilitat d'instal·lació de companyies foranes per a l'ús de la mà d'obra.
Es curiós que durant la bonança econòmica Catalunya i Espanya creixien al ritme del 4% del PIB, i s'estableix com a fet reconegut que hi ha creixement de l'ocupació a partir d'una taxa del 3% per tant durant anys s'ha reclamat mà d'obra per a poder cobrir totes les places necessàries, aconseguint un flux migratori que evités haver de pujar salaris.
Perquè tot està lligat, com més demanda de mà d'obra més difícil és cobrir llocs de treball amb condicions més dures, o que tenien horaris que impedeixen la convivència familiar.
En un exemple senzill: la construcció demanava molta mà d'obra i absorbia obrers d'altres especialitats atrets per les condicions laborals (treballador a preu fet que construïen i cobraven per metre linial de paret aixecada i que alhora abandonaven feines amb menys comoditats com es el cas del sector serveis: hosteleria, forns... dependents en general que no disposen dels caps de setmana lliures).
Arribava el cap de setmana i restaurants i discoteques s'omplien, la gent vivia en un món senzill, hi havia feina, creixement diner en general en tots els sectors, era com un gran Sylent Green, Un món Feliç ple de panacees i placeus on fonts de perfums olorosos calmaven els ànims. L'accés a les drogues (Cocaïna, Heroïna, i les sintètiques) era realment senzill. La gent aconseguia evasió per pocs diners i la festa era continua.
Però els somnis es trenquen algun dia com un mirall, en mil bocins i ara no hi ha res d'aquell esplendor a banda de grans deutes de la Banca que l'estat ens ha fet pagar a tots, desenes d'apartaments i pisos buits i que en molts casos no hi ha finançament per a finalitzar-ne l'obra, zones urbanitzades com a polígons industrials on no hi ha res, a banda dels vials i alguna boca d'incendis.
S'ha primat l'edificació per l'edificació (com deien aquells ars gratia artis, que em van dir que volia dir l'art per l'art) i a hores d'ara grans extensions productives agràries han estat destruïdes. Com al Pla d'Urgell per la facilitat d'accés a l'Autovia i a l'Eix han cobert de formigó la plana, han arrencat fruiters i han deixat erms molts terrenys esperant la quimera de l'or de la requalificació i posterior edificació.
Segueixo recorrent la geografia en la ment, i recordo les zones agrícoles del Prat de Llobregat i la zona deltàica (plens de fàbriques moltes d'elles en desús) i que a hores d'ara volen reconvertir en vivendes.
I em ve al cap allò que m'explicava la gent gran que durant la guerra havia estat a Barcelona, sense aliments, sense llenya per a poder guisar. Barcelona als trenta amb un milió d'habitants però envoltada d'un món eminentment agrícola i que representava una tercera part de la població. A hores d'ara encara és més deficitària que abans.
Es curiós que durant la bonança econòmica Catalunya i Espanya creixien al ritme del 4% del PIB, i s'estableix com a fet reconegut que hi ha creixement de l'ocupació a partir d'una taxa del 3% per tant durant anys s'ha reclamat mà d'obra per a poder cobrir totes les places necessàries, aconseguint un flux migratori que evités haver de pujar salaris.
Perquè tot està lligat, com més demanda de mà d'obra més difícil és cobrir llocs de treball amb condicions més dures, o que tenien horaris que impedeixen la convivència familiar.
En un exemple senzill: la construcció demanava molta mà d'obra i absorbia obrers d'altres especialitats atrets per les condicions laborals (treballador a preu fet que construïen i cobraven per metre linial de paret aixecada i que alhora abandonaven feines amb menys comoditats com es el cas del sector serveis: hosteleria, forns... dependents en general que no disposen dels caps de setmana lliures).
Arribava el cap de setmana i restaurants i discoteques s'omplien, la gent vivia en un món senzill, hi havia feina, creixement diner en general en tots els sectors, era com un gran Sylent Green, Un món Feliç ple de panacees i placeus on fonts de perfums olorosos calmaven els ànims. L'accés a les drogues (Cocaïna, Heroïna, i les sintètiques) era realment senzill. La gent aconseguia evasió per pocs diners i la festa era continua.
Però els somnis es trenquen algun dia com un mirall, en mil bocins i ara no hi ha res d'aquell esplendor a banda de grans deutes de la Banca que l'estat ens ha fet pagar a tots, desenes d'apartaments i pisos buits i que en molts casos no hi ha finançament per a finalitzar-ne l'obra, zones urbanitzades com a polígons industrials on no hi ha res, a banda dels vials i alguna boca d'incendis.
S'ha primat l'edificació per l'edificació (com deien aquells ars gratia artis, que em van dir que volia dir l'art per l'art) i a hores d'ara grans extensions productives agràries han estat destruïdes. Com al Pla d'Urgell per la facilitat d'accés a l'Autovia i a l'Eix han cobert de formigó la plana, han arrencat fruiters i han deixat erms molts terrenys esperant la quimera de l'or de la requalificació i posterior edificació.
Segueixo recorrent la geografia en la ment, i recordo les zones agrícoles del Prat de Llobregat i la zona deltàica (plens de fàbriques moltes d'elles en desús) i que a hores d'ara volen reconvertir en vivendes.
I em ve al cap allò que m'explicava la gent gran que durant la guerra havia estat a Barcelona, sense aliments, sense llenya per a poder guisar. Barcelona als trenta amb un milió d'habitants però envoltada d'un món eminentment agrícola i que representava una tercera part de la població. A hores d'ara encara és més deficitària que abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada