Reprenent a que te raó el meu interlocutor (no t'hi acostumis que sinó et pujaran els fums, i no de la cigarreta, eh?). M'agrada el món virtual, perquè tot i no ser físic, ni haver-hi feromones, ni hormones ni tant sols un somriure, puc mostrar-me tal i com sóc, o com voldria que em veiessin els demés.
A fora, d'aquest esquelet, estrany i cibernètic m'he mostrat tal i com sóc i la meva desgràcia és que el món no és el mateix. Per dir-ho d'una forma senzilla. Curt i ras: m'han pres el pèl i els quartos.
No, no he estat estafat per una immigrant amb l'enganyifa de la Marededéu estampada (timo de la estampita), sinó que he estat enganyat amb males arts per gent en la que li has volgut donar confiança, gent d'aquí catalans/espanyols (jo no sé com se senten) anomenem-los com puguem, podem anomenar-los lladres, estafadors, embolicaires...
I jo banau, m'he deixat entabanar. I a hores d'ara la família no vol seguir endavant amb el procés judicial, perquè com diu l'advocat, no hi ha la certesa que ens en sortim amb la nostra.
De vegades és una desgràcia dipositar confiança en la gent i aquesta després t'apunyala sense miraments, i el més fotut de tot és que tu els has deixat el ganivet.
Possiblement aquesta xarxa magnífica, dota de l'assèpsia necessària perquè no puguis perdre res més del que tu no vulguis perdre. Per tant et manté distant d'això, et permet somniar en un món on la gent realment ha de fer el que li toca fer. I la confiança no es traïda. Potser aquest és una barreja entre un món feliç, i el món de les idees. Però si fos així a hores d'ara no tindria cap recança ni sensació estranya contra ningú.
Potser per aquesta raó vull allunyar-me de tot el que m'envolta. Vull pensar que aquella confiança traïda, un dia els passarà comptes, un dia els enfonsarà en la més roïna de les misèries. Tot i que jo no vull veure-ho, ni tant sols saber-ho però semblaria que hi ha d'haver algun tipus de justícia divina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada