Es curiós què pot fer la ment humana...
En tornar de la visita de la vesprada de casa el meu pare, al metro de Santa Eulàlia, m'he assegut i he mirat una parella (realment eren parella, almenys per les moixaines que ella li feia).
A Plaça de Sants, m'he aixecat i he cedit el seient a un jubilat i m'he posat just davant de la parella en qüestió. I la noia estrangera (crec que francesa perquè no sabia on era Olot i "Qui no carda a Olot no carda enlloc", osti tu!, no cardis!) una rossa de mal pèl que li explicava coses, de com aniria el casament d'un tercer, que llogaria masos a la vora d'Olot i que farien una festa que duraria tota la setmana, i què si blanc, què si negre i què si color de rosa...
I el noi tendrament se la mirava, ai las! fins que a Rocafort ha pujat una noia jove, rossa amb una trena al cabell, de formes voluptuoses, una sina prominent que cobria amb un jersei gris de pic i unes faldilles llargues fins als peus de coloraines ( i dic jo que la noia era coneixedora de l'efecte que la seva presència provocava als homes) que s'ha assegut just davant de la parella.
La noia francesa seguia explicant els ets i uts sobre el casament i ell ja no explicava res, sinó que només assentia i anava clavant cada volta més insistentment la mirada en la noia del cabell trenat.
Jo m'ho mirava amb els ulls entelats, i mig tancats perquè no es notés tant el meu interès sociològic en l'afer. Amb els ulls entreoberts veia com cada vegada més la relació entre els dos es tensionava més fins al punt que en baixar del metro a Catalunya, ella, la francesa ja no li dirigia la paraula.
Reconec que la noia de la cua, tenia un cos meravellós; però no puc deixar de pensar en què quan arribin a casa la venjança serà terrible, perquè es un plat que sempre se serveix fred. El segon pensament què tinc és com te la poca vista (o vista en excés) per clavar-la en cos de femella aliena, just al costat de la seva parella? De vegades penso que els homes quan els baixa la sang al cap (a mi gairebé no em passa mai) som la cosa més idiota de la faç de la terra.
En tornar de la visita de la vesprada de casa el meu pare, al metro de Santa Eulàlia, m'he assegut i he mirat una parella (realment eren parella, almenys per les moixaines que ella li feia).
A Plaça de Sants, m'he aixecat i he cedit el seient a un jubilat i m'he posat just davant de la parella en qüestió. I la noia estrangera (crec que francesa perquè no sabia on era Olot i "Qui no carda a Olot no carda enlloc", osti tu!, no cardis!) una rossa de mal pèl que li explicava coses, de com aniria el casament d'un tercer, que llogaria masos a la vora d'Olot i que farien una festa que duraria tota la setmana, i què si blanc, què si negre i què si color de rosa...
I el noi tendrament se la mirava, ai las! fins que a Rocafort ha pujat una noia jove, rossa amb una trena al cabell, de formes voluptuoses, una sina prominent que cobria amb un jersei gris de pic i unes faldilles llargues fins als peus de coloraines ( i dic jo que la noia era coneixedora de l'efecte que la seva presència provocava als homes) que s'ha assegut just davant de la parella.
La noia francesa seguia explicant els ets i uts sobre el casament i ell ja no explicava res, sinó que només assentia i anava clavant cada volta més insistentment la mirada en la noia del cabell trenat.
Jo m'ho mirava amb els ulls entelats, i mig tancats perquè no es notés tant el meu interès sociològic en l'afer. Amb els ulls entreoberts veia com cada vegada més la relació entre els dos es tensionava més fins al punt que en baixar del metro a Catalunya, ella, la francesa ja no li dirigia la paraula.
Reconec que la noia de la cua, tenia un cos meravellós; però no puc deixar de pensar en què quan arribin a casa la venjança serà terrible, perquè es un plat que sempre se serveix fred. El segon pensament què tinc és com te la poca vista (o vista en excés) per clavar-la en cos de femella aliena, just al costat de la seva parella? De vegades penso que els homes quan els baixa la sang al cap (a mi gairebé no em passa mai) som la cosa més idiota de la faç de la terra.
Que no, home, que no! Que a qualsevol home quan sent parlar de casament experimenta una ànsia de fugida directament proporcional a la femella potencial, deixant de banda la bruixa que vol encatirenar-te amb nupcies i cadenes. A menys que sigui un mesell. L'home és caçador compulsiu, només elles volen jugar a cuinetes. I després, ja casades, te la foten amb el teu millor amic. (Veure Ibn Hzam de Qurtuba, segle XII. "El collar de la paloma") o (Francesc d'Eiximenis, s. XIV) La sang que et baixi del cap fins el caparrò, que no és dolent. Au contraire.
ResponElimina