AL BORN...
Dissabte em vaig trobar casualment amb l'Athenea companya al Centre Musical Haro, d'una altra noia (Damaris)... Dos noms curiosos per dues alumnes d'un mateix centre d'estudis.
I m'explicava després de mesos de no veure-la com li anava la vida i què volia fer. És a dir inquietuds d'una noia de disset anys.
M'explicava de la formació que els seus pares li estaven donant, al SIL; a l'Avinguda del Tibidabo, la formació que havia rebut el seu pare (recordo quan treballava al bar i el seu pare l'esperava...) sempre amb un cafè sol i la cigarreta als llavis i conversàvem principalment d'economia o política intentant estar jo al seu nivell o quan al matí a primera hora la mare amb un Audi la deixava...
"Els pares em paguen una bona educació, anglès a l'Institut Nord-Americà; Tennis; Música (primer al centre musical Haro) i ara al Conservatori del Liceu (a la Plaça Urquinaona); ara bé m'han tingut ocupada des que era ben petita"...
Amb disset anys vol fer política, vol intentar canviar el món i des d'on pot, amb els seus mitjans... ha anat a preguntar a cada seu juvenil quin és el pa que s'hi dóna...
Anà a la JNC, a la JERC, a las NG... al JSU ni s'hi acostà... i ha decidit fer-se d'un grupuscle d'extrema dreta (no recordo si em digué España 2000 o bé Democrácia Nacional)...
Me la miro: menudeta amb el cabell ros castany recollit amb una diadema, bossa de Channel, ulls marrons lleugerament maquillats, pantalons Gucci, I-Phone... la prototípica noia "pija"...
I comença a parlar de política, les coses han de canviar, les coses no estan bé, el món ha de fer un gran salt... I em diu: "a Espanya, no està bé que es cerquin els morts de la Guerra Civil"...
Me la miro i sense alterar-me gens li responc si troba normal no poder tenir memòria pels morts, si ella té l'opció d'anar a portar flors a les restes d'un avantpassat, sap on les hi ha de dur, oi?.
Quan et maten un parent a la guerra, has de poder-lo venerar (perquè per sobre de la ideologia del soldat, hi ha el record dels que el varen estimar; perquè allà on no hi ha sang, botifarres no s'hi fan... I penso per un instant en la mort dels oncles avis a la guerra, un de trenta i l'altre de la lleva del biberó i sense lloc on dipositar les flors en la seva memòria).
Som bocins de memòria caminants, tenim records d'olors que ens omplen... olors de cafè, de jornada de festa, d'alcohol, d'herba fresca, d'àpats mal digerits i en sentir-ne la flaire ens sembla un dejà vú...
Per això, per la memòria que ens porta a nous camins, perquè sense memòria no hi ha repetició, ni hi ha evolució. No aprendríem a parlar, ni a comunicar-nos perquè no podríem transmetre coneixements...
Per aquesta raó la memòria és allò que ens ha d'empènyer a seguir endavant, i a tornar-nos a equivocar i també a encertar-la .
Dissabte em vaig trobar casualment amb l'Athenea companya al Centre Musical Haro, d'una altra noia (Damaris)... Dos noms curiosos per dues alumnes d'un mateix centre d'estudis.
I m'explicava després de mesos de no veure-la com li anava la vida i què volia fer. És a dir inquietuds d'una noia de disset anys.
M'explicava de la formació que els seus pares li estaven donant, al SIL; a l'Avinguda del Tibidabo, la formació que havia rebut el seu pare (recordo quan treballava al bar i el seu pare l'esperava...) sempre amb un cafè sol i la cigarreta als llavis i conversàvem principalment d'economia o política intentant estar jo al seu nivell o quan al matí a primera hora la mare amb un Audi la deixava...
"Els pares em paguen una bona educació, anglès a l'Institut Nord-Americà; Tennis; Música (primer al centre musical Haro) i ara al Conservatori del Liceu (a la Plaça Urquinaona); ara bé m'han tingut ocupada des que era ben petita"...
Amb disset anys vol fer política, vol intentar canviar el món i des d'on pot, amb els seus mitjans... ha anat a preguntar a cada seu juvenil quin és el pa que s'hi dóna...
Anà a la JNC, a la JERC, a las NG... al JSU ni s'hi acostà... i ha decidit fer-se d'un grupuscle d'extrema dreta (no recordo si em digué España 2000 o bé Democrácia Nacional)...
Me la miro: menudeta amb el cabell ros castany recollit amb una diadema, bossa de Channel, ulls marrons lleugerament maquillats, pantalons Gucci, I-Phone... la prototípica noia "pija"...
I comença a parlar de política, les coses han de canviar, les coses no estan bé, el món ha de fer un gran salt... I em diu: "a Espanya, no està bé que es cerquin els morts de la Guerra Civil"...
Me la miro i sense alterar-me gens li responc si troba normal no poder tenir memòria pels morts, si ella té l'opció d'anar a portar flors a les restes d'un avantpassat, sap on les hi ha de dur, oi?.
Quan et maten un parent a la guerra, has de poder-lo venerar (perquè per sobre de la ideologia del soldat, hi ha el record dels que el varen estimar; perquè allà on no hi ha sang, botifarres no s'hi fan... I penso per un instant en la mort dels oncles avis a la guerra, un de trenta i l'altre de la lleva del biberó i sense lloc on dipositar les flors en la seva memòria).
Som bocins de memòria caminants, tenim records d'olors que ens omplen... olors de cafè, de jornada de festa, d'alcohol, d'herba fresca, d'àpats mal digerits i en sentir-ne la flaire ens sembla un dejà vú...
Després d'això vaig pretendre no ser massa vehement i intentar dir-li que en aquest món la memòria dels morts és sagrada, com a Roma tenien als jardins de la Domo, les Mores Maiorum, representacions de fang dels avantpassats, aquells que atorgaren el dret als ciutadans romans i per això eren ciutadans de Roma, ni llatins, ni esclaus!
Per això, per la memòria que ens porta a nous camins, perquè sense memòria no hi ha repetició, ni hi ha evolució. No aprendríem a parlar, ni a comunicar-nos perquè no podríem transmetre coneixements...
Per aquesta raó la memòria és allò que ens ha d'empènyer a seguir endavant, i a tornar-nos a equivocar i també a encertar-la .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada