Ara bé, no són pas tots meus, n'hi ha d'un col·lega; l'Otger a qui n'hi vaig ametrallar un.
Avui per exemple volia adreçar-me al meu públic fidel (he, he, he!), en un intent de trencar tots els esquemes que fins ara havia assolit en la redacció neutra (o gairebé dels meus escrits).
Avui, un xic més i engego a la merda a quatre jovenetes que compartien el bus amb un grapat de gent entre els quals em trobava jo.
Unes nines molt guapes, molt fines, molt cursis i molt però que molt tocades i posades (que a sobre estaven ocupant serveis reservats) i venien de jugar al Tennis al RCPB (és a dir al Real Club de Polo de Barcelona).
Aquestes subjectes que a hora punta (18h) estaven parlant amb un castellà inintel·ligible (o sea!) i de tant en quant una paraula comprensible ... "colegio"... "Irlanda"..."Dientes"... "Estados Unidos"...
Eren unes noietes presumides, com la rateta que escombrava l'escaleta i al final se la va menjar el gat. Doncs bé venien de jugar al tennis repentinades, amb equipament i sabates esportives de marca.
I mentre jo les sentia mentre s'organitzaven els seus plans de futur, que si anirien a Irlanda, que si l'any vinent als EUA...
Segurament no ho feien amb mala fe, però en aquests moments de restricció econòmica; de contracció en el crèdit i l'endeutament generalitzat de la societat, es permetien de comentar (amb veracitat o amb fal·làcia) quin era el seu estatus econòmic.
Miro amb estupefacció com puja aquesta generació que no han tingut mai limitacions en la seva despesa i que sembla què no se'n facin càrrec dels problemes que gairebé tothom està travessant per arribar a final de mes. Hipoteques, deutes, targetes de crèdit que estan roents de tant passar-les per les màquines validadores. Un servidor n'és un exemple, feia una setmana que no carregava el mòbil per poder arribar decentment a final de mes.
No entenc com la gent fa ostentació de la seva sort, per molt menys a la revolució francesa els haguessin tallat el cap...
Torna Robespierre!
Avui per exemple volia adreçar-me al meu públic fidel (he, he, he!), en un intent de trencar tots els esquemes que fins ara havia assolit en la redacció neutra (o gairebé dels meus escrits).
Avui, un xic més i engego a la merda a quatre jovenetes que compartien el bus amb un grapat de gent entre els quals em trobava jo.
Unes nines molt guapes, molt fines, molt cursis i molt però que molt tocades i posades (que a sobre estaven ocupant serveis reservats) i venien de jugar al Tennis al RCPB (és a dir al Real Club de Polo de Barcelona).
Aquestes subjectes que a hora punta (18h) estaven parlant amb un castellà inintel·ligible (o sea!) i de tant en quant una paraula comprensible ... "colegio"... "Irlanda"..."Dientes"... "Estados Unidos"...
Eren unes noietes presumides, com la rateta que escombrava l'escaleta i al final se la va menjar el gat. Doncs bé venien de jugar al tennis repentinades, amb equipament i sabates esportives de marca.
I mentre jo les sentia mentre s'organitzaven els seus plans de futur, que si anirien a Irlanda, que si l'any vinent als EUA...
Segurament no ho feien amb mala fe, però en aquests moments de restricció econòmica; de contracció en el crèdit i l'endeutament generalitzat de la societat, es permetien de comentar (amb veracitat o amb fal·làcia) quin era el seu estatus econòmic.
Miro amb estupefacció com puja aquesta generació que no han tingut mai limitacions en la seva despesa i que sembla què no se'n facin càrrec dels problemes que gairebé tothom està travessant per arribar a final de mes. Hipoteques, deutes, targetes de crèdit que estan roents de tant passar-les per les màquines validadores. Un servidor n'és un exemple, feia una setmana que no carregava el mòbil per poder arribar decentment a final de mes.
No entenc com la gent fa ostentació de la seva sort, per molt menys a la revolució francesa els haguessin tallat el cap...
Torna Robespierre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada