Tot i que no sóc jove del tot (vell tampoc), ja fa un parell de jorns que em vaig trobar una amiga i companya d'universitat que en els seus dies vaig tenir un d'aquells enamoraments idealitzats...
M'inundà d'informació i encara l'estic processant.
I curt i ras ella m'ha dit que he fet el ximple per massa reflexiu...
Per no llençar-me, per mirar les coses com diria el meu amic Otger com un home aristotèl·lic...
Ara resulta que les dones els agrada l'aventura, la improvisació, la follia...
I per a acabar-ho d'adobar, em diu que tinc pinta de bon pare (quan haja de ser-ne)...
Però de moment m'està preocupant el fet que aquesta amiga que feia temps que no em veia, m'hagi classificat com a home estable i perfecte pare de família (però en cap cas cap verd, amant o alguna cosa per l'estil).
Per a aclarir les meves idees, ahir vaig parlar amb una bona amiga i em va dir si jo no sentia res per ella.
I és difícil de dir, què s'ha de sentir?
L'escalf que et produeix aquella imatge desconeguda?
Si, l'he sentit; he sentit el desig sexual i les imatges em ballaven pel cap, notava que la sang em circulava de pressa.
He de sentir un grau de complicitat? Sí però molt incipient, gairebé no la conec (la relació clienta-cambrer, no pot ser etiquetada de normal ja que no es poden dir certes coses amb el taulell ple de gent)
Sentiment de follia?
Potser però me l'he de controlar, em notava feliç però potser perquè notava que almenys una vegada a la vida he atret una dona (i això també m'ha descol·locat).
Potser la manca de confiança, no en mi; sinó en una desconeguda com ella m'ha fet alentir tot el que hagués pogut fer amb ella.
Ara l'afer ha passat a la nevera fins acabar exàmens i tornarem a trobar-nos però no vull permetre que vagi més enllà de l'amistat que m'ha reclamat.
Digueu-me rígid, potser si però, si jo no vaig jugar a dos bandes no he de permetre que ella ho faci, oi?
Líder segon.
ResponElimina