Semblo aquells escriptors de suspens...

Els quals sempre es guarden a la màniga els fets substancials, més rellevants o més sucosos que els permeten resoldre els casos...
Però jo he fet involuntàriament el mateix i a continuació ve la meva dissertació. En un dia plujós, al barri de Sant Antoni, al restaurant d'uns senyors de Massoteres (grans creadors de bon menjar...) Can Vilaró mentre esperava en Gabarró amb qui havíem de trobar-nos:

"Em preocupà perquè m'havia dit que havia d'espavilar-me i llençar-me, no ser tant reflexiu. I cada cop que hi penso encara m'angoixa..."

Perquè m'aclapara tant la possibilitat d'una relació?
Potser perquè no sabria acabar-la?

Seguiré pensant que "és lo meu"...