Realment estic superat per totes les circumstàncies.
No sé si estic en una fase desitjosa de la meva vida, o bé interpreto malament els senyals.
EMBOLIC NÚMERO 1
Com diria el conte, Once upon a time, hi havia una vegada un aniversari d'una amiga, on després d'una animosa conversa on parlàvem de sexe, em va incitar a que anés amb professionals, donat que les relacions completes són millors que qualsevol altra substitució manual.
El millor de tot però fou que em permeté acariciar-li suaument el genoll per de sota de la seva faldilla.
EMBOLIC NÚMERO 2
Ara bé segons el DÉU DE LA PRIMAVERA D'HIVERN, sóc un pòtol de dimensions estratosfèriques.
Quan li explico açò que una mossa em dugué a la muntanya, de nit i acabàrem veient els estels, sense cap altra pretensió per part meva, s'alça de la cadira d'una revolada com si estigués posseït, per llençar-me mirades assassines amb la frase de fons: "passa-me-la a mi i voràs".
(L'endemà vaig tornar a veure-la i li vaig dir que si tornàvem a pujar, no sé si em podria controlar, i ara la veig com una companya, com una confessora, plena d'una frescor juvenil).
EMBOLIC NÚMERO 3
Aquesta setmana una noia que fa un temps encara anava amb caminadors i bolquers (i alumna meva) va dir que li hagués agradat tenir més hores de classe amb mi, però en la posició de debilitat d'un alumne, sempre intenta lloar a aquell qui ha de valorar-ne l'aptitud.
Realment sóc fonamentalment naïf en aquestes relacions i potser si que puc arribar a provocar certa estima a les dones i fins i tot podria arribar a festejar amb alguna...
Però potser la por em provoca immobilisme mental, manca de reflexos, manca de picardia i em passen les oportunitats per davant i no me n'adono
Lídeeeeeeeeeeeeeeeer! :D
ResponElimina