Ha estat intentar amb paraules dolces arribar a una noia de dinou anyets (jo era major d'edat i ella en tenia quatre!!!).
Però a part d'això me n'adono que cerco la meva manera de comportar-me i no la trobo perquè tampoc sé com m'he de comportar.
Realment no sé si l'estimo o crec que l'estimo, o només desitjo passar amb ella uns dies, o què de què...
Estic fet un embolic i a sobre li dic parides de l'estil: "Mare meva quina llàstima no ser tant jove com tu, per intentar festejar-te, gaudir de la teva presència i viure la teva bonhomia"...
Sóc una espècie de xitxarel·lo que no aniré enlloc... enviat el missatge el dissabte, no m'ha respost; i no m'estranya gens (segurament a sobre no vindrà a treballar però això m'és ben bé igual, o gairebé millor perquè no estarà obligada a respondre'm per un lloc de treball).
Persones com ella poden trobar coses millors, xicots i feines; per tant com que no respon deixo de patir la desil·lusió, i l'eufòria.
Final de dopamida i a tocar de peus a terra que em vénen exàmens!!!
Una abraçada a tots, quan Alícia em desperti del país de les meravelles on visc ja procuraré tocar de peus a terra i mentalitzar-me!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada