Parafrasejant la frase d'En Bogart a Casablanca, sempre em quedarà el Rosselló i el Canigó. Sempre podré gaudir (mentre no facin com ací al Sud una construcció massiva i desaforada), de les vinyes que assenyalen on és el Canigó.
De les noies, diferents de les del sud, potser amb els cabells més rossos i ulls més clars, i d'altres que no, però diferents (de vegades em sembla creure que són més desinhibides), potser perquè voldria creure-m'ho.
Realment m'agraden potser per la gran diferència cultural que ens separa, per la diferència entre el jou francès i el jou espanyol. Potser per això m'agraden o potser per la gosadia que tingué una rossellonesa de demanar-me el telèfon. (crec que ho recordaré tota la vida... i jo vaig ser tant ruc de telefonar-la un dia que anava bufat! i no per la tramuntana, sóc tot un cas!)
A més a més, de la nostra catalanitat no es pot dubtar en una normalitat gairebé avorrida exceptuant a les grans ciutats, mentre que al Nord és un acte de militància sense treva. Veig que més que un factor de normalitat és un símptoma de resistència cultural i política, gairebé com en Joan Lluís Lluís, inclou en el seu llibre "El dia de l'Os", donat que un dia tornarà l'ós i foragitarà aquells que ocupen el territori, però mentre els Angelets de la terra lluiten contra tot un sistema (i el que no es podrà dir mai, és que l'estat francès no és sistemàtic, burocràtic sí, i sistemàtic per sobre de tot!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada