Sovint en aquesta vida et trobes enmig d'un drama que no has cercat ni has pretès, però t'hi trobes.
Un dia pots anar a sopar (com ens va passar un Cap d'Any de ja en fa uns quants) i baixant la colla pel Portal de l'Àngel, un subjecte estava clavant-li una pallissa monumental a un “guiri” totalment alcoholitzat. Després d'aquella llisada a base de cops de peu, i hòsties com les donades per aquells capellans de postguerra espanyola (que el pare em diu que et feien veure els sants sense ser creient), el britànic incorporat, no tenia més que una paraula a la boca: “my mobile phone, my mobile phone”.
Potser un cas més recent però també una mica insuls és el fet de treballar a un bar i veure com li furtaven una tàblet a un client uruguaià. I mentre el client se'ls mirava a ells com marxaven, no se n'adonava del seu Waterloo particular.
Potser, i en menor mesura podria parlar del meu amic, fou un dia 23 a la matinada, sabia que des que havia baixat de Perpinyà, els seus hàbits eren diferents, al matí a les cinc era llevat perquè s'havia adaptat al ritme de vida d'allà, i a les onze de la vesprada ja feia estona que era al llit...
Aquell diumenge, de matinada un cop recollit l'equip de so al bar, li vaig enviar un sms, la seva resposta: "Xic què feu despert?..." i li vaig explicar les raons de la meva vetlla, i m'hi vaig adreçar. Ell sempre prest a parlar de qualsevol cosa, com sempre que hi anava. Arreglàvem el món: des dels 16 punts del Madrid, fins al “Mane, Tecel, Fares”, parlant del Ministre Wert, o qualsevol disquisició política, jo dissortadament no sóc persona de grans lectures com poden ser altres amics que ell tenia, molt més llegits i cultivats, jo era el seu dolç salvatge, a qui ell anomenava “el pocu, el meu marxant”.
Arribat allà vaig dir què si necessitava res i va dir que només li venia de gust el pannetone de Nadal que portava. I allà el vaig deixar tot esperant que en fes bon ús, i un comiat d'allò més habitual: "Cuideu-vos! I ell responia: Estudia! I cuida a la mare -i la meva rèplica: ja ho faig!-
A ell no li agradava el Nadal, les festes són pesades per a tots (i això que no tinc sogra) Nadal a casa dels uns, Sant Esteve a casa dels altres, Any Nou a casa dels tercers en discòrdia i el dia 5 i 6 Reis per partida doble... Per aquesta raó entenia que no em digués res... però en no saber-ne res d'ell massa dies em va preocupar, fins el punt que dissabte em vaig armar de valor amb la mosca (de mida d'un Tiranosaure) rere l'orella. I el fatal desenllaç s'havia produït.
Un dia pots anar a sopar (com ens va passar un Cap d'Any de ja en fa uns quants) i baixant la colla pel Portal de l'Àngel, un subjecte estava clavant-li una pallissa monumental a un “guiri” totalment alcoholitzat. Després d'aquella llisada a base de cops de peu, i hòsties com les donades per aquells capellans de postguerra espanyola (que el pare em diu que et feien veure els sants sense ser creient), el britànic incorporat, no tenia més que una paraula a la boca: “my mobile phone, my mobile phone”.
Potser un cas més recent però també una mica insuls és el fet de treballar a un bar i veure com li furtaven una tàblet a un client uruguaià. I mentre el client se'ls mirava a ells com marxaven, no se n'adonava del seu Waterloo particular.
Potser, i en menor mesura podria parlar del meu amic, fou un dia 23 a la matinada, sabia que des que havia baixat de Perpinyà, els seus hàbits eren diferents, al matí a les cinc era llevat perquè s'havia adaptat al ritme de vida d'allà, i a les onze de la vesprada ja feia estona que era al llit...
Aquell diumenge, de matinada un cop recollit l'equip de so al bar, li vaig enviar un sms, la seva resposta: "Xic què feu despert?..." i li vaig explicar les raons de la meva vetlla, i m'hi vaig adreçar. Ell sempre prest a parlar de qualsevol cosa, com sempre que hi anava. Arreglàvem el món: des dels 16 punts del Madrid, fins al “Mane, Tecel, Fares”, parlant del Ministre Wert, o qualsevol disquisició política, jo dissortadament no sóc persona de grans lectures com poden ser altres amics que ell tenia, molt més llegits i cultivats, jo era el seu dolç salvatge, a qui ell anomenava “el pocu, el meu marxant”.
Arribat allà vaig dir què si necessitava res i va dir que només li venia de gust el pannetone de Nadal que portava. I allà el vaig deixar tot esperant que en fes bon ús, i un comiat d'allò més habitual: "Cuideu-vos! I ell responia: Estudia! I cuida a la mare -i la meva rèplica: ja ho faig!-
A ell no li agradava el Nadal, les festes són pesades per a tots (i això que no tinc sogra) Nadal a casa dels uns, Sant Esteve a casa dels altres, Any Nou a casa dels tercers en discòrdia i el dia 5 i 6 Reis per partida doble... Per aquesta raó entenia que no em digués res... però en no saber-ne res d'ell massa dies em va preocupar, fins el punt que dissabte em vaig armar de valor amb la mosca (de mida d'un Tiranosaure) rere l'orella. I el fatal desenllaç s'havia produït.
Ell, el que d'ell en quedava, el seu cos decúbit supí i sense vida (la vida que tant estimava), ell reposava i jo al seu costat...
I em ve al cap les melodies que de menut (i no tant menut) havia escoltat com “La guitarra” d'en Serrat o “Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando” o "Mis flores negras" que cantava Gardel, “Al partir un beso y una flor”, o fins i tot com em digué posteriorment la Maria, una gran amiga seva, que a ell li agradava “Purple rain” del camaleònic Prince.
Em queden el record dels dies conviscuts amb vós, només dir-vos que ha estat un plaer haver format part de la vostra vida (que em sap greu no haver pogut fer-hi més) i que us trobaré a faltar...
Amb unes llàgrimes m'acomiado, adéu Otger, adéu...
I sempre que me'n recordi, sempre, compartirem les Volls, (excepte si vaig a l'Ovella Negra que com ja sabeu no en tenen...)
I em ve al cap les melodies que de menut (i no tant menut) havia escoltat com “La guitarra” d'en Serrat o “Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando” o "Mis flores negras" que cantava Gardel, “Al partir un beso y una flor”, o fins i tot com em digué posteriorment la Maria, una gran amiga seva, que a ell li agradava “Purple rain” del camaleònic Prince.
Em queden el record dels dies conviscuts amb vós, només dir-vos que ha estat un plaer haver format part de la vostra vida (que em sap greu no haver pogut fer-hi més) i que us trobaré a faltar...
Amb unes llàgrimes m'acomiado, adéu Otger, adéu...
I sempre que me'n recordi, sempre, compartirem les Volls, (excepte si vaig a l'Ovella Negra que com ja sabeu no en tenen...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada