Avui he reprès la rutina a la feina. Sovint em dol ser apte per tantes coses, o conèixer un molt de no res, suficient per conèixer com funciona un equip de so, reparar un ordinador o qualsevol d'aquestes coses que la meva tieta en diria popularment "brosseries", directament de brossa, i la persona que les fa: jo (un "brosseta", però no parlem en cap cas del nivell del Joan Brossa, no confonguem).
Tot i tenir un mal de coll que fa de les seves amb el meu cos, provocant-me malestar, irritació de l'úvula, picor a la gola i tots els símptomes clàssics. He passat el millor que he pogut dos dies a base de sucs de llimona, infusions de poliol i timó (Thymus vulgaris, no allò que empren els navegants per a dirigir les naus!!!) amb mel i paracetamol...
I tot i això aquest migdia he volgut anar a dir Adéu al meu "amic" Otger, jo no sóc qui hauria de dir-ho, perquè a hores d'ara és difícil de que em pugui creure ningú, perquè ell ja no hi és per a ratificar-ho, però un cop em digué que era com el seu fill. I és un gran honor (a banda de la família pròpia, no em malinterpreteu) haver estat el teu fill adoptiu, o aquell estrany que adoptà un pare.
Avui escric en el portàtil que us vaig comprar pels volts de Nadal-Reis de l'any passat, i me n'adono que estic usurpant el vostre espai, sí, ja sé que no hi sou...
Tal dia com avui de ja en fa vint-i-un, plegant de la feina com avui, vaig passar a veure-us(...) I estaveu complagut tot i l'adversitat, de l'estalvi i l'austeritat en féieu bandera pregonant-ho orgullós...
Parlarem en broma que en Mourinho no es menjaria els torrons, que 16 punts eren una muntanya... i avui ha tornat a empatar...
Tothom qui us va conèixer lamenta la vostra absència, almenys aquells amb qui enraonàveu al Casino, el Jordi, l'Omar, en Ferran, (...) i fins i tot en Jaume, li sap greu la vostra absència. Perquè veu que el seu fill les està passant magres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada