M'he acostat a un míting, un xic a l'atzar, un xic per veure un cosí que venia expressament de la capital del Segrià per recolzar aquella opció política.
Tirant enrere en la memòria puc comptar que he assistit a actes d'ERC, del PP, del PSC-PSOE; i aquesta vegada ha estat perquè SI.
Hem quedat per correu electrònic i ens hem donat el telèfon per localitzar-nos quan ell arribés a Barcelona. Ens hem trobat amb temps, per prendre un cafè parlar una mica de la família i anar a l'auditori.
La primera sorpresa ha estat la presència de Mossèn Ballarín, rector de la parròquia de Gósol, al Berguedà. Ell no ha fet un discurs polític, sinó de suport com a persona al candidat per Barcelona.
I clarament veus que més enllà del que mouen les maquinàries de cada partit, hi ha un poble, preocupat per allò que l'envolta, amb inquietuds, empenta, sang i valor. Ja ho cantava KOP però sembla donar-los la raó, Sols el poble salva el poble.
Veus que allò que en altres partits anomenen les "bases" ací és el poble, curt i ras; el que podria ser el forner, la veïna, o aquell escombriaire que n'està tip d'aquesta poderosa oligarquia que només necessiten al poble per que els votin.
I te n'adones que aquestes persones són gent que en el seu àmbit particular es mobilitza per fer la feina que en d'altres partits ho fan alliberats a sou. La pregunta és quan assoleixin poder, ho voldrà seguir fent el poble o també ho faran alliberats a sou? Potser els salvarà l'honestedat del discurs: la nitidesa de les idees que propugnen.
Un discurs fet per persones,crec que força preparades almenys intel·lectualment, apareix un professor, un notari ex vocal del CGPJ, un advocat mercantilista, un professor associat, una filòloga, un catedràtic de dret constitucional...
Els parlaments han estat fins i encertats en la sintonia d'allò que el públic volia sentir; hi ha hagut alguna imprecisió en referència a C'S, però queda en l'anecdota.
La veritat és que el notari, ha dit clarament que aquest és un país de mediocres... I potser és la frase més encertada de totes.
El cap de llista ha dit clarament que és un trencament però no una guerra, i després de la proclamació (i la ressaca de celebració) l'endemà caldrà anar a treballar com cada dia, pagant el lloguer quan toca i narinant.
Trencar una relació amb Espanya, és com un divorci; això és teu, això és meu i m'has de passar la pensió pels nens, tu et quedes la casa de les vacances i jo la de ciutat i el cotxe!
El que m'ha agradat més és que amb en Jordi hem pogut anar comentant la jugada, i jo ho resumiria en dos grans blocs.
La independència s'ha col·locat en la centralitat del debat electoral, juntament amb la crisi econòmica, com un afer important per al futur immediat, fins i tot de subsistència de país.
L'altra ha estat una afirmació meva, la independència segons els grans economistes ens assegura un futur més pròsper econòmicament, però jo afirmo què tot i que no fos així, el veí no n'ha de fotre res amb les decisions de casa meva (ni amb la meva VISA, és meva i que me la torni!!!).
Tot i en alguns moments sentir els testimonis de la gent que explicaven els oradors, he assistit a moments més emotius a la meva vida, però potser el grau etílic eren la raó dels meus plors.
Potser aquesta connexió amb el poble es resumiria a través de les sinergies que provoquen en la nostra ment alguns comportaments, algunes paraules.
Potser aquesta normalitat viscuda avui fa que sigui normal parlar de llibertat, però ens cal encara l'orgull de fer-ho sense recança, sense pors ni represàlies, assumint allò que ens pertoca i decidim, com a poble. Perquè tant bé ho han dit anteriorment, Nosaltres Decidim, doncs això a nosaltres ens toca decidir i que ningú no ho faci per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada