Realment és complicat però cal posar-me davant de la línia de foc i assumir-ne la part de la responsabilitat que em pertoca.
Vaig començar a estirar la corda i crec que està prou tibada com per que els altres si volen se n'adonin que no hi ha sortida possible...
A hores d'ara a més a més d'aquest propi conflicte amb mi mateix i amb la meva consciència, me n'adono també que no sé realment les derives que prendrà tot això i m'espanta.
Per aquesta raó he d'afrontar-ho el més de pressa possible i cal que sigui conscient de les conseqüències que se'n poden derivar...
La desgràcia és que en aquest món canviant, un món mogut pels capitals sense cap mena de sentimentalismes, te n'adones que tot és efímer i per desgràcia no pots ser sentimental, ni deixar-te endur pels records d'un temps passat, d'un amor perdut o d'una oportunitat evaporada; esvaïda en el record.
Per això no puc mantenir-me quiet en la meva circumstància de cambrer, donat que a hores d'ara és inviable, no només no surt a compte a la societat; sinó que aquest sentimentalisme m'ha fet perdre dos anys més de la meva vida (espero però que aquest sentimentalisme estúpid que tinc, em segueixi tota la vida; ja que no vull perdre'l, en definitiva sóc un romàntic, o millor un neoromàntic en el sentit filosòfic del terme).
He treballant força, he fet més hores de les que em pertocaven i fins i tot m'ho he passat bé, però desgraciadament a hores d'ara he perdut dos valuosos anys d'estudi (dos més) i per les poques assignatures que em queden hauré de fer un esforç i finalitzar-los d'una vegada per totes. Encara que sigui quedant-me a l'atur.
Vaig començar a estirar la corda i crec que està prou tibada com per que els altres si volen se n'adonin que no hi ha sortida possible...
A hores d'ara a més a més d'aquest propi conflicte amb mi mateix i amb la meva consciència, me n'adono també que no sé realment les derives que prendrà tot això i m'espanta.
Per aquesta raó he d'afrontar-ho el més de pressa possible i cal que sigui conscient de les conseqüències que se'n poden derivar...
La desgràcia és que en aquest món canviant, un món mogut pels capitals sense cap mena de sentimentalismes, te n'adones que tot és efímer i per desgràcia no pots ser sentimental, ni deixar-te endur pels records d'un temps passat, d'un amor perdut o d'una oportunitat evaporada; esvaïda en el record.
Per això no puc mantenir-me quiet en la meva circumstància de cambrer, donat que a hores d'ara és inviable, no només no surt a compte a la societat; sinó que aquest sentimentalisme m'ha fet perdre dos anys més de la meva vida (espero però que aquest sentimentalisme estúpid que tinc, em segueixi tota la vida; ja que no vull perdre'l, en definitiva sóc un romàntic, o millor un neoromàntic en el sentit filosòfic del terme).
He treballant força, he fet més hores de les que em pertocaven i fins i tot m'ho he passat bé, però desgraciadament a hores d'ara he perdut dos valuosos anys d'estudi (dos més) i per les poques assignatures que em queden hauré de fer un esforç i finalitzar-los d'una vegada per totes. Encara que sigui quedant-me a l'atur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada