De vegades em ve de gust asseure'm

I contemplar les animalades que fan els polítics. I sovint penso que les dicotomies dins d'un mateix partit són bones, però d'altres vegades només són fruit de la necessitat de convèncer els electors per a sortir elegits.

Durant una campanya electoral que ha estat marcada per l'absència d'un debat a dos i que s'ha venut com a ingerència de la Junta Electoral Central de Madrid; ja que la de Barcelona es va inhibir per no haver de pronunciar-se ja que havien pres una resolució errònia.

En molts dels moments electorals es parlava de Concert Econòmic, fet que ja he explicat en algun post anterior on un servidor, amb 17 anys ja havia "reclamar-lo" anant al Parc de la Ciutadella.

Doncs bé Felip Puig, del sector més independentista de CiU, a hores d'ara; i quan encara no ha estat investit President de la Generalitat el futur Molt Honorable, Artur Mas i Gavarró; ja rebaixa les demandes i els hi  canvia el nom.

Tota una campanya electoral parlant de Concert Econòmic i ara diuen que el model a seguir és el dels Länder alemanys...

No han passat ni setanta dues hores de la victòria electoral i ja ens estan rebaixant allò que havien promès.

Crec que serà una legislatura prou divertida, en la mesura que ells mateixos estan aigualint el vi, abans que el govern de Madrid es postuli.

I pensar que el dia del debat electoral demanaven posicionaments a als altres candidats en favor del Concert.

Aquesta és la veritat del dels partits polítics, esperem que no tots siguin així!

Nota de l'autor

Encara que m'hagi acostat als resultats electorals, i al desig que el Casillas no les veiés de cap de les maneres. 
No, i reitero encara un altre cop, no!No tinc una bola de vidre ni vaig a fer voltes per la nit muntat dalt d'una escombra!

M'encanten les jornades postelectorals

En molts casos eren divertides perquè mai ningú no perdia però aquestes si que hi ha hagut un guanyador CiU, a qui haguessin hagut de deixar manar ni que fos en minoria, en aquesta legislatura passada, a hores d'ara veig com (el sionisme) dirigirà el futur govern de Catalunya.

Una nota positiva però massa tard, en Montilla dimiteix; i la Tura passa a ser la cap de l'oposició pel PSC!

Ah, la gent se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona, si hagués dimitit abans de presentar-se a les eleccions a hores d'ara no estaríem parlant de la patacada que ha sofert el PSC.

Han presentat un home del PSOE, al capdavant d'unes eleccions "autonòmiques", de país vaja; on el PSC tenia sempre uns resultats força estables, però com deia anteriorment, si Pallach aixequés el cap!

A hores d'ara sembla que ja no hi haurà més Montilla, fet que també feia gran Catalunya, en la mesura que un "made-self man" un home fet a ell mateix, nascut a Iznàjar, Còrdova, i sense estudis universitaris hagués arribat a president de la Generalitat.

Potser ara és un punt d'inflexió també dins del PSC amb les tensions pròpies de la seva pertinença a la Federació del PSOE, el grup propi a Madrid.

L'altre targeta i aquesta vermella és per ERC, que tot i que assumeixen la derrota i que proposen que faran una oposició constructiva, no hi ha dimissions. Com digueren en castellà (Duque de Lerma i Marquès de Dénia: "mantenella y no enmendalla aunque la razón no hayas"). 

Crec que a Esquerra encara els manca un xic de reflexió i aplicació de la lògica, per saber que han de prendre decisions i són difícils de prendre, sobretot quan no fa gaire, en un Congrés Nacional apartaren el clan de l'avellana del poder. Encara que ells mateixos analitzen que hi ha hagut trasvassament de vots, no ho crec pas; el fet que pactessin amb en Montilla, ha mobilitzat l'electorat de CiU i aquests han anat a votar i els d'ERC alguns hauran votat CiU, altres Solidaritat, altres Reagrupament i un gran nombre han preferit l'abstenció!

CiU finalment ha parlat de govern de gent preparada. Sempre m'ha agradat allò que en deien el aristòcrates, el govern dels millors; jo sempre hi he estat a favor però dubto que quan hi ha set anys de sequera cerquin els millors, sinó que cercaran a aquells a qui els deuen favors en la travessa del desert. 

Ja que em dona la sensació que als partits quan hi ha una proximitat a la victòria hi ha un seguit "d'arribistes", de la mateixa manera que quan hi ha ferum de derrota hi ha múltiples desercions. I ara en els moments difícils, s'ha de ser conseqüent amb allò que ens dicta la consciència.

Crec que anem malament

Quan el guanyador de les eleccions ja demana ajut a la gent. Si realment ha sortit elegit, ha estat clarament perquè havia ofertat una sortida a la crisi. I recordo quan a Alemanya va pujar l'NSDAP, amb tota la distància possible que cal tenir en compte que no són ni molla similars, però quan hi ha moments d'incertesa sempre es tendeix a cercar la estabilitat en partits conservadors.

El guanyador de les eleccions i imminent president, parla d'humilitat, que no vol prepotència, que serà ferm i dialogant. Crec aquestes frases les haurem de tenir en compte perquè no passaran gaires dies però les paraules, és com les bones intencions, que el camí de l'infern n'està empedrat...

Potser ara és ja no és bon moment per intentar la sociovergència que dies enrere havia citat de manera precipitada; ja que CiU ha obtingut uns molts bons resultats a sis escons de la majoria absoluta... 
Si haguessin quedat a més distància ho veuria factible però en aquests moments els interessarà (o almenys a mi m'interessaria apropar-me a algun partit que políticament pugui absorbir per l'estabilitat al govern. Així com els vots futurs) una espècie de vampirisme polític o assimilació; però els grups petits són massa petits per a la consecució de la majoria absoluta i per tant qui es mou no surt a la foto...

Donem temps al candidat per fer-lo president, i per que governi.
Però si jo fos a l'oposició tinc ben clar que oposició vol dir confrontació, dins de regles i normes; amb un estil definit i també vol dir que caldrà ser mesell i coherent en les peticions i en les demandes. En els suports i en les crítiques. Ni una crítica salvatge, ni una submissió vergonyant.

Jo només dic una frase, ni dignitat, ni valor, ni coratge...

El poble sempre decideix i per tant: 

VISCA LA TERRA I MORI EL MAL GOVERN!

I és també un advertiment, perquè no?

Que n'aprenguin!?

El vot de càstig, molt sovint és produeix per un desencantament generalitzat dels votants, la meva mateixa germana em comentava la setmana passada que no pretenia anar a votar perquè els polítics estan desconnectats del poble.

Realment és veritat, i haurien d'estar més propers a les necessitats.

Una mesura popular seria que els diputats rebaixessin no un 5% sinó que cobressin el SMI i hores segons el treball efectiu que duguéssim a terme uns complements salarials.

D'altra banda me n'adono que jo he dut a terme vot de càstig i antimesiànic, quan el candidat Mas diu que seran generosos; des de quan un partit que ha estat set anys en la travessa del desert polític, vol ser generós amb aquells qui l'han enviat a l'oposició?, i  realment és un comentari que prové de la secció de política, no és pas un acudit.

D'altra banda, cal felicitar als guanyadors, com sempre caldria fer, i de l'altra analitzar els perquès; potser si ERC hagués fet presidenta a la Tura i no al Montilla no estaríem parlant d'aquest daltabaix del Partit independentista.

Un altre aspecte a tenir en compte és l'aparició de SCI, Solidaritat Catalana per la Independència, una espècie d'híbrid amb dos fundadors, un provinent de CiU, l'altre d'ERC i el cap de llista per Barcelona és l'expresident del Barça.

Fins a dia d'avui només havia tingut un color polític, i en canvi he fuetejat el que havia votat fins ara, per què?

Considero que fer del candidat del PSC provinent d'Iznájar president de la Generalitat no és cap drama, no em sento etnicista i per tant els catalans no som millors que els altres, ni pixem colònia ni res de tot això, però el tarannà de la persona hi fa molt, i amb Maragall entenia que podien haver-hi llaços de catalanitat, amb en Montilla què quedava?

Ara bé el que no puc entendre són les campanyes dels partits que han governat, ja que han estat socis i ERC mantenia el discurs: "Gent valenta" i el PSC:  "Nosaltres no som independentistes".

Quina campanya és aquesta?

El PSC, el tradicional l'original; l'hereu dels socialistes que eren propers a en Pallach, de ben segur no han trobat lògic l'eslògan. Ni adequat i a sobre, molts d'ells hauran decidit obviar-lo i quedar-se a casa que fa fred.

ERC s'ha vist dinamitada en molts casos per l'abstenció com a càstig però també ha dinamitat els resultats Solidaritat; Reagrupament (nascuda dels que no volien un pacte amb Montilla) i un discurs gastat han fet la resta (no sempre es pot dir que és el partit per aturar al PP).

Mentre, CiU ha mantingut la maquinària molt ben engreixada i ara havia de ser la seva, aprofitant els dubtes dels altres.

Els fets és el que haurem de valorar un cop transcorri el temps, però a hores d'ara, i no cal ser una pitonissa per dir que Mas no vol la independència, ni podrà aconseguir un Concert econòmic, la Camacho ha rebut el vot de la por (contra el independentismo). L'anàlisi potser és massa simple, però així guanyaven els d'ultradreta a la facultat, no feien campanya, i amb l'eslogan "El único voto útil contra el independentismo" aconseguien la meitat dels representants de la facultat. Aleshores també te n'adones que no té un vot ocult, sinó fidel; independenment del fred, la neu, la pluja, el sol... voten; disciplinats com els militars.

La novetat: SCI cal veure si seran treballadors com ho han estat C'S

C'S tot i que és juntament amb el PP un dels partits que considero que apliquen la fal·làcia de que el català persegueix... i ells són víctimes del catalanisme. I em pregunto a Madrid que hi ha llibertat (aquí no n'hi deu haver perquè sempre la reclamen) i podria retolar una empresa només en català?

Ara ve la realitat, i quatre anys de dubtes. Només em ve al cap dues coses; la primera és si CiU és un pacient moribund que revifa abans de la davallada final. L'altre és si realment algú es pensa que es pot salvar res de l'Estatut, quan ja fa poc més d'un any de l'aprovació de la nova reforma de la LOFCA (ara volem canviar les regles del joc?) 

Cal pensar que haurem fer-nos creients i resar molt amb uns polítics amb tant poca vista, realment haurem de fer instàncies per que treballin per la ONCE, perquè de vista poca.

I ella se'ls ha pogut pagar

Com diu la meva amiga Maria, en un comentari que fa juntament amb la seva parella, en Miquel; quan una dona porta uns implants mamaris, és perquè se'ls ha pogut pagar.

Encara que sembli estrany però hi ha gent que diuen que fan aquestes coses per amor, per amor? 

T'has de canviar el nas, els llavis, la cara... per amor perquè t'estimo com ets però no m'agrades físicament. Quina poca vergonya!

El darrer cas i motiu d'aquest petit comentari, és que la conegudíssima Sara Carbonero, futura cunyada del Bojan Krkic; ha decidit per amor incrementar la talla de la copa de la seva roba interior.

En cap cas sembla en les fotos anteriors de la noia, que n'hi faltés; però... ah! l'amor, els diners i el poc cervell que tenen algunes (i alguns per demanar-ho)...

Dit i fet, ha agafat i petita operació quirúrgica per estar més atractiva a ulls del porter del Real Madrid. 

Dissortadament cercant per la xarxa sembla que no és la primera vegada que passa per mans d'un cirurgià ja que et trobes fotos seves molt diferent de com la poden veure per la televisió... 

Realment el primer cop que la vaig veure a la pantalla, vaig pensar que tenia uns ulls magnífics. Potser és l'únic que conservarà, com aquella portada del National Geogràfic, on hi havia una noia Afganesa. D'ací uns anys no li quedarà ni això.

PS: espero que aquesta operació hagi descentrat prou al Casillas.

Rellegint articles de La Vanguardia

He trobat un magnífica perla quan ho analitzes en la distància temporal dels esdeveniments. Publicava el diari del Grup Godó, que el cap de llicències d'obres a Ciutat Vella, era també soci de Bailèn 22. 

I és aleshores quan un hauria de llegir-se la notícia i recordar que a Barcelona, cap i casal de Catalunya, hi ha hagut un cert malestar, sobretot el va patir la regidoria de Ciutat Vella, on la Itziar Gonzàlez, va dimitir del càrrec en primera instància per malestar amb l'equip municipal. 

Posteriorment ella mateixa va explicar que va rebre telefonades en referència a l'Hotel del Palau. Potser només és una simple anècdota quan hom toca poder, es veu en l'obligació de decidir, però a ella l'obligaven a decidir. Era honesta i per això feia nosa.

La realitat és molt més cruel que no pas tot això i te n'adones que en política i amb diners pel mig no n'hi ha un pam de net. El fet és que al 2009 va patir un robatori, on només se li van endur els ordinadors, memòries i una càmera de fer fotos. Ni diners, ni joies ...

Posteriorment s'ha sabut la veritat que fou objecte de pressions perquè deixés el càrrec amb amenaces de mort incloses. S'havia convertit en un perill per l'establishment i va dimitir per por. 

Perquè a si ple dia van entrar a casa seva, que no podrien fer a un dels molts carrerons que te ciutat vella?

Finalment s'ha sabut la veritat, i sembla que el cercle es va tancant...

Com en cada campanya electoral

M'he acostat a un míting, un xic a l'atzar, un xic per veure un cosí que venia expressament de la capital del Segrià per recolzar aquella opció política.

Tirant enrere en la memòria puc comptar que he assistit a actes d'ERC, del PP, del PSC-PSOE; i aquesta vegada ha estat perquè SI.

Hem quedat per correu electrònic i ens hem donat el telèfon per localitzar-nos quan ell arribés a Barcelona. Ens hem trobat amb temps, per prendre un cafè parlar una mica de la família i anar a l'auditori.

La primera sorpresa ha estat la presència de Mossèn Ballarín, rector de la parròquia de Gósol, al Berguedà. Ell no ha fet un discurs polític, sinó de suport com a persona al candidat per Barcelona. 

I clarament veus que més enllà del que mouen les maquinàries de cada partit, hi ha un poble, preocupat per allò que l'envolta, amb inquietuds, empenta, sang i valor. Ja ho cantava KOP però sembla donar-los la raó, Sols el poble salva el poble. 

Veus que allò que en altres partits anomenen les "bases" ací és el poble, curt i ras; el que podria ser el forner, la veïna, o aquell escombriaire que n'està tip d'aquesta poderosa oligarquia que només necessiten al poble per que els votin. 

I te n'adones que aquestes persones són gent que en el seu àmbit particular es mobilitza per fer la feina que en d'altres partits ho fan alliberats a sou. La pregunta és quan assoleixin poder, ho voldrà seguir fent el poble o també ho faran alliberats a sou? Potser els salvarà l'honestedat del discurs: la nitidesa de les idees que propugnen.

Un discurs fet per persones,crec que força preparades almenys intel·lectualment, apareix un professor, un notari ex vocal del CGPJ, un advocat mercantilista, un professor associat, una filòloga, un catedràtic de dret constitucional...

Els parlaments han estat fins i encertats en la sintonia d'allò que el públic volia sentir; hi ha hagut alguna imprecisió en referència a C'S, però queda en l'anecdota.

La veritat és que el notari, ha dit clarament que aquest és un país de mediocres... I potser és la frase més encertada de totes. 

El cap de llista ha dit clarament que és un trencament però no una guerra, i després de la proclamació (i la ressaca de celebració) l'endemà caldrà anar a treballar com cada dia, pagant el lloguer quan toca i narinant.

Trencar una relació amb Espanya, és com un divorci; això és teu, això és meu i m'has de passar la pensió pels nens, tu et quedes la casa de les vacances i jo la de ciutat i el cotxe! 

El que m'ha agradat més és que amb en Jordi hem pogut anar comentant la jugada, i jo ho resumiria en dos grans blocs.

La independència s'ha col·locat en la centralitat del debat electoral, juntament amb la crisi econòmica, com un afer important per al futur immediat, fins i tot de subsistència de país.

L'altra ha estat una afirmació meva, la independència segons els grans economistes ens assegura un futur més pròsper econòmicament, però jo afirmo què tot i que no fos així, el veí no n'ha de fotre res amb les decisions de casa meva (ni amb la meva VISA, és meva i que me la torni!!!).

Tot i en alguns moments sentir els testimonis de la gent que explicaven els oradors, he assistit a moments més emotius a la meva vida, però potser el grau etílic eren la raó dels meus plors.

Potser aquesta connexió amb el poble es resumiria a través de les sinergies que provoquen en la nostra ment alguns comportaments, algunes paraules. 

Potser aquesta normalitat viscuda avui fa que sigui normal parlar de llibertat, però ens cal encara l'orgull de fer-ho sense recança, sense pors ni represàlies, assumint allò que ens pertoca i decidim, com a poble. Perquè tant bé ho han dit anteriorment, Nosaltres Decidim, doncs això a nosaltres ens toca decidir i que ningú no ho faci per nosaltres.

I DESPRÉS DE L'ESPANTADA DEL DEBAT.

Ens trobem amb els candidats, a banda d'estar prohibit; fet que haguessin hagut de conèixer els candidats. També haurien d'haver tingut en compte que han tingut gairebé cinc mesos des de la convocatòria de les eleccions, per haver pogut muntar un cara a cara. 

I després es quan hi ha els drames que si decideix Madrid, que si el PSC-PSOE en té la culpa; que si l'oposició  que no pot assistir al cara-a-cara han presentat un recurs en contra de la decisió de que es faci.

Quan els propis partits haurien de conèixer també que hi ha d'haver un preavís de cinc dies, i en cinc dies ens n'anem a la jornada de reflexió.

Bé doncs tot i estar prohibides les enquestes a Catalunya, és tant fàcil de conèixer-les com poder connectar-te a la xarxa i anar a "El periòdic d'Andorra", i te les donen al minut i a sobre com si fos un dels productes il·lícits... i aquí trobareu: "Les enquestes que no poden llegir-se a Espanya!"

Guanyarà Convergència i Unió, clar triomfador. PSC els pitjors resultats de la seva història, ERC la gran derrotada i segurament SI (Solidaritat per la Independència) la gran novetat a l'hemicicle.

Però siguem sincers, ni amb majoria absoluta al Parlament CiU no plantejarà mai un debat d'independència si la pròpia patronal catalana, FOMENT del treball no li ho demanés.

Convergència ha estat sempre un partit pactista amb Espanya, aconseguint a canvi algunes prerrogatives noves per a Catalunya; que ens ha convertit a ulls de la resta d'Espanyols, com aquells que sempre van a Madrid a pidolar coses...

ERC també s'ha apuntat a aquesta estratègia darrerament; però en cap dels casos se n'ha aconseguit grans rèdits.

Ara molts s'omplen la boca del Concert Econòmic, jo recordo que amb els meus disset anys (1993 i ja en fa uns quants) assistir al Parc de la Ciutadella amb la meva germana; actuava Lluís Llach i la cançó estrella: La Gallineta... "El Concert pel Concert", el president d'Esquerra era l'Àngel Colom, abans que pugés el "clan de l'Avellana" amb Carod Rovira al capdavant i ja parlaven d'aquest sistema econòmic.

També em sorprèn llegir que Ramon Trias Fargas, economista i membre fundador de Convergència Democràtica de Catalunya; mentre havia sigut Conseller de Finances, havia aconseguit el compromís del Concert Econòmic per Catalunya (segons el seu nebot) però Jordi Pujol refusà l'oferta.

I ara tots en porten la boca plena, de què serveix recaptar els impostos quan Espanya va en una altra sintonia? Aquest és el nostre gran problema que no volem entendre les sinergies d'aquell qui realment mana.

Encara que el CNN (Cercle Catala de Negocis) publiqui tots els estudis del món, seguim en el mateix atzucac que abans de començar aquesta campanya electoral i com que no ens ho creiem, seguirem igual que abans de dur-les a terme i dissortadament l'apatia s'apoderarà mansa i lentament de tota iniciativa.

L'única esperança és que quedi latent alguna nova possibilitat, amb la neteja post electoral de partits; caldrà replantejar-ho de bell nou i de manera conscient cap a on caldrà anar. 

Perquè de CIU només en pretenc que tinguin un bon govern, però en cap cas n'espero ni Concert ni altres aventures més arriscades. 

Quan Felip Puig promet un referèndum per la independència (tot i estar prohibits perquè el poder de convocar-lo de manera constitucional, recau en l'estat) i Mas el desautoritza dient que qui mana al partit és ell, penso que potser a CiU tampoc hi ha ni ordre, ni concert.

DUBTES I MÉS DUBTES

Aquesta colla de sàtrapes que ens governen a hores d'ara, i després d'haver vist un bocí de campanya electoral a través d'Internet, me n'adono que només els interessa el poder que donen els escons a través d'ajuts i subvencions. Vaig veure en Montilla a través del Periódico de Catalunya; he vist el míting de Reagrupament i ahir el debat electoral.

Convergència està obstinada en tornar a tocar poder, i totes les enquestes els són més que favorables fregant la majoria Absoluta. Mentre la resta de partits es dediquen a llençar difamacions, embolics i pors. 

Potser el més tranquil és Esquerra tot i la davallada que s'esperen perquè segurament creuen que ara el debat està centrat en independència sí o no, independentment del color de govern a la Generalitat. I per això se senten triomfadors tot i haver perdut anticipadament les eleccions.

Potser és hora de que governi CIU, però oblidem-nos-en que plantegin aventures independentistes, ja que el Molt Honorable Jordi Pujol ja digué que la coalició que ell presidia no era independentista. Malgrat que el segon d'abord en Felip Puig digui que farà un referèndum sobre la independència, per acontentar unes bases que clarament n'estan tipes de subjugació a Madrid, de la retallada de l'Estatut...

El cap de llista digué que qui manava era ell... i no en Felip Puig

Per convergència el més important de moment es guanyar les eleccions i reprendre la tàctica del peix al cove per calmar als votants, però què passarà en un futur no gaire llunyà quan la gent demani més? O més encara, quan demani allò que els havien promès als mítings electorals (que no pas a la propaganda electoral)

.

El mes de juliol, la gent demanava als polítics valor, que no tinguessin por... Però a tots se'ls arronsa el melic.

El PSC diu què és vot útil contra l'independentisme; PP també, C'S també...

Tanta por fa un replantejament de les regles del joc? 

Segurament sí. I més ara que des de Madrid havien aconseguit diluir l'Estatut 2006. L'estratègia és clara, des de Madrid començarà la batalla final per a diluir el que queda de l'essència de Catalunya com a regió rebel, diferenciada i fins i tot perillosa per la concepció que ells tenen del que ha de ser Espanya, (de ben segur l'actualització de l'antiga "UNA, GRANDE Y LIBRE").

I mentre els polítics d'ací els hauria de quedar l'orgull de pertinença a aquest col·lectiu de gents que resta fidel a aquesta essència, i no la por, la por de no obtenir representació, la por de quedar-se a l'oposició.

Fa temps que sento arreu que hi haurà un pacte sociovergent d'estabilitat de dos anys de tranquilitat a Catalunya i al govern de Madrid. Potser sí, però això no és una forma de trair l'essència del que volia la gent després de la manifestació en contra de les retallades de l'estatut?.

La Caixa

Avui he decidit fer una classe d'història, però no d'història del dret espanyol, ni català (amb compilació inclosa); no! 

Avui toca parlar de "La Caixa", aquesta bonica entitat de crèdit i estalvi que té com a símbol una obra de Miró. 

Segons la pròpia web corporativa, "La Caixa" es va constituir l'any 1990 a partir de la fusió de la "Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears", fundada el 1904, i la "Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, fundada el 1844", i, per tant, és la successora legítima i la continuadora, a títol universal, de la seva personalitat pel que fa a naturalesa, finalitats, drets i obligacions. Pels seus orígens, és una entitat de caràcter financer, de naturalesa no lucrativa, benèfica i social, de patronat privat, independent de cap altra empresa o entitat. 

És a dir, és una entitat successora de dues caixes d'estalvi, la de Barcelona i la de Pensions (avui en dia encara existeix el fragment de la caixa de Barcelona anomenada "Caja de Ahorros de Barcelona y Monte de Piedad" a tocar de la Plaça Catalunya.Quan la gent hi passa pel davant, la gent hi fa cua o s'hi amuntega al costat, al Hard Rock Cafè, al carrer Rivadeneyra, la gent no hi passa gaire és un carreró menut, doncs al fons d'aquest carrer hi veurem una oficina de "La Caixa" on avui en dia encara s'hi poden portar a empenyorar objectes de valor, or i plata.

Caminem una mica més enllà i veurem la parròquia de Santa Anna, una església romànica,  una creu de terme i una floristeria que tot i ser cèntrica ven les flors a un preu més que correcte.

Però retornem a l'objecte del nostre estudi, la Caixa de Barcelona, fou fundada després d'una vaga general (quan encara es depenia dels socors mutus com a entitat de previsió per a que les vídues dels obrers morts poguessin percebre un ajut), i en aquella manifestació crec recordar que caigueren dos treballadors i tot això es recorda al barri gòtic de Barcelona, al costat de l'església de Sant Just i Pastor, on una menuda placa ho recorda..

Avui en dia i segons el web de la ja fusionada entitat, ens els seus estatuts admet quina és la seva finalitat social, donat que les caixes (totes) no poden tenir accionistes, sinó que els beneficis han ser repartits en obra social. 

I què han fet? Han creat l'Obra Social. 

Aquesta desenvolupa la realització de les d'obres beneficosocials i la inversió dels fons corresponents en actius segurs i rendibles, d'interès general.Les finalitats bàsiques que s'indiquen als estatuts són:

El foment de l'estalvi com a manifestació econòmica individual d'interès col·lectiu.

El foment de la previsió, en general, com a manifestació d'un interès individual i col·lectiu alhora.

La prestació de serveisfinancers i d'interès social.

El finançament i el sosteniment d'activitats d'interès benèfic o social.

El desenvolupament propi de l'entitat amb la voluntat de donar el compliment més adequat a les seves finalitats.

La missió i la visió com a claus estratègiques de "la Caixa" constitueixen una plasmació dels orígens, l'objecte i les finalitats bàsiques de l'entitat.

I és per aquesta raó que hi hagué un intent legislatiu per part del govern central (ho estudià primer de tot el govern Aznar, envaint naturalment una competència de les autonomies. Però amb aquest fet van aconseguir el canvi de presidència de "La Caixa". 

Fora de Barcelona, l'Obra social té una activitat real i més o menys responsable, però abans fins i tot tenien una escola d'infermeria Santa Madrona, o biblioteques de barri, casals de Gent Gran.

Gestionaven un objecte social estava força repartit i semblava més social que no pas l'actual.

A hores d'ara veig com fan clientelisme, a través de superestructures que permeten crear llocs de treball per a gent afí a la seva política o a la gent que controla aquestes entitats.

A hores d'ara han perdut part de la seva obra social entesa com a benefici a tot un grup de gent, derivant-ho a través d'ajuts a través de "subvencions a entitats privades" i mantenint allò que no requereix d'un esforç excessiu i centralitzat com són El Museu de la Ciència (COSMOCAIXA) i Caixafòrum. 

La moda mini

Fa molts anys que deien que en DeGaulle havia viatjat a Andorra en "minijeep" pronunciat de la mateixa manera com es diu faldilla en francès (minijupe) I s'entenia que el President de la República semblava que havia anat al país dels Pirineus abillat d'una manera peculiar.

Dissortadament els temps han canviat però no les modes, i a hores d'ara s'ha reproduït la moda de tornar a vestir amb faldilles que són més un bocí de roba que una vestimenta (a patiment de tots els homes que no tenim parella) i que ens permeten de gaudir de la imatge que desprenen, una imatge més femenina (segons el punt de vista masculí).

Surto al carrer per anar a Hisenda, i marededéusenyor! Com podem els homes fer el cor fort i no caure a la teranyina de les seves formes, de la imatge gairebé celestial que sovint 

I elles sovint em miren amb menyspreu per la gosadia d'haver-les mirat, d'altres vegades, les menys; semblen agraïdes d'haver estat l'atracció ni que es tracti per una mirada furtiva.

I quan no es tracta d'un bocí de roba, es tracta d'uns pantalons de ioga, o d'unes malles o de... 

Si segueixo recordant tindré un atac de bogeria i hauré d'anar a cercar la fredor de les aigües de mar per calmar i amansir la meva ànima, o hauré de fer una marató de bicicleta per no haver de pensar-hi més...

És un trist consol, però l'únic que pot alleujar-me és la crítica insana de dir que algunes necessitarien d'un estilista per aprendre a vestir, i aprendre a què poden i que no han de dur... (és l'únic que em pot confortar en aquests moments de prèvia follia)

 

Et Dieu créa la femme...

 

 

Sant Joan a la Colònia

Fou el darrer Sant Joan a la Colònia Castells, una nit màgica i del cert que seria la darrera... 

Localització? Al bell mig del barri més car de Barcelona, en una ràtio de metre quadrat, juntament amb el de Sant Gervasi.

Al bell mig de les Corts, a la seva banda alta, celebrant la "festa major", de ben segur que les campanes toquen a mort, dissortadament pel que representa com a patrimoni cultural i arquitectònic industrial a Barcelona com el que hi havia al Poblenou.

Una antiga colònia industrial desig de les empreses constructores per revaloritzar aquell bocí de barri, una fuetada més de l'especulació urbanística, desig de veïns, constructors i de l'administració, sovint corrupta que tot ho omple i tot ho envaeix.

Estem enmig de la darrera expressió de convivència en aquesta societat urbanita.

 Casetes baixes amb plantes i jardí, amb carrerons sense sortida, relegades a la més exemplificadora rasa.

Realment la missió de l'administració és anul·lar i anorrear, i se'n surt!. Tots aquells que no estiguessin empadronats durant els darrers deu anys no tenen dret a res (a la p...rue!)

És una imatge estranya celebrar una festa on no hi ha cotxes, no hi ha trànsit, la gent amb la cadira al carrer sense cap altra preocupació. 

L'última expressió de poble dins de la gran ciutat.

De vegades sóc idiota! (3)

... I finalment el darrer dia d'octubre emprenia altre cop la marxa cap a Barcelona des de Perpinyà, era un viatge que sovintejava amb els malestars que havia hagut de suportar per les darreres vagues ferroviàries que havien dut a terme al Rosselló perquè el president de la República havia decidit allargar l'edat de jubilació des dels 60 als 62.

Arribava a l'estació de Cervera de la Marenda a poc més quarts de sis de la tarda, a més a més era el dia del maleït canvi horari i era fosc molt més d'hora...

Així doncs aïllat al Rosselló a poc més de dos quilòmetres de Portbou, i vaig decidir emprendre el viatge a peu travessant la frontera, amb la bossa a l'esquena i en poc més de trenta minuts ja havia superat la carena i gairebé a les fosques arribava al poble.
Una baixada alegre i tranquil·la, arribo a l'estació i compro el bitllet en pocs segons, sento que anuncien la seva sortida i baixo les escales d'una volada; encara amb la bossa oberta i pujo els graons de l'escala de dos en dos, com si m'hi anés la vida. Em veu el revisor i diu: "Va que casi et deixem"... realment no m'esperaven perquè ni tant sols sabien que jo estava encara comprant el bitllet però pujo a dalt i el tren emprèn la marxa.

Com deia el poeta, rails i més rails -i més rails i més rails- (i el pantògraf ha substituït la xemeneia blanca). Primera aturada Colera, Llançà, Vilajuïga, Figueres... fins a Girona la vida fou tranquil·la. El tren tot i l'endemà ser festiu s'omplia.

A Girona, darrer dia de les fires de Sant Narcís (patró de les mosques que foragità les tropes franceses) van fer un bescanvi de passatgers fins que a l'alçada de Sils s'assegueren dues noies (molt i molt joves per a mi) que havien anat a fires, l'una feia dos anys que estava a la universitat i l'altra tot just havia començat aquell curs.
Vaig entrar a la seva conversa amb cura, ja que la distància en el temps potser que es malinterpreti i lentament vaig apoderar-me de la conversa i com a la pujada vaig fer mestria de molts dels coneixements i inquietuds que m'ha donat la vida i em permet d'explicar arran del temps passat, els meus records. De com amb la família descobrirem el Rosselló, dels meus coneixements de la ciutat de Barcelona... I no vaig callar encara que m'ho hagués pregat el propi Benet XVI.
Fins i tot els vaig mostrar els topants de Barcelona i de com arribar a casa seva... però ara em dona la sensació que si em van seguir a les palpentes, potser és per alguna raó més que desconec relativament. Potser vaig mostrar la meva cara més amable i s'esperaven alguna cosa més...
I el que vaig fer fou senzill i erroni, ja que no es decidien a decidir vaig marxar amb el meu autobús cap a casa i vaig deixar a la Clàudia i la Sara esperant a la parada del bus...

Potser una mica semblant a allò que explica la DALIDA...

DE VEGADES PENSO QUÈ SÓC IDIOTA (2)

Sovint directament ho sóc, el divendres 28 d'octubre preina el viatge de pujada a Perpinyà (canviant de transport a Figueres, on m'esperava un constructor per a fer una reforma immobiliària al pis d'un amic). El viatge de pujada magnífica oratòria per part meva, hi havia un parell de veneçolans que parlaven de l'obertura del mega-prostíbul de la Jonquera, i que volien fer-li una entrevista al propietari.
Els vaig comentar que hi havia alguna informació al respecte al setmanari "El Triangle", i que podrien cercar tot el referent a la concessió i revocacio de llicències que s'havia intentat per part de l'Ajuntament. Que a més a més hi ha el fet que a Barcelona van tancar-ne dos a l'autovia de Castelldefels i què hi havia una "Associacion Española de Empresarios de Locales de Alterne", que protegia els interessos "gremials". Vaig parlar dels vincles polítics que tenien aquesta gent, com de la prohibició dels braus i els interessos dels Balañá que a hores d'ara han de ser rescabalats durant 99 anys per la suposada facturació d'aquests anys.
La meva capacitat de conèixer el va deixar una mica astorat, parlava i parlava de temes que interessaven com de l'OPA sobre Endesa de Gas Natural (pràcticum extern de la facultat de dret) i en aquell moment no recordava el nom de les empreses i una ànima caritativa em va "xivar" els noms... (una noia figuerenca, que estava fent ADE i acabava els estudis a Flandes, en anglès... tot va anar bé fins que vaig fer-li una observació que en veure com agafava els bastonets de pa, era fumadora... Va quedar-se parada somrigué però creà un bloc de gel ja impenetrable fins al comiat fred i distant a la l'Estació).
Em vaig acomiadar dels veneçolans recomanant-los que cerquessin un cotxe de lloguer, ja que els permetria més llibertat de moviment i els recordava que hi havia festa major a Girona...

A l'estació m'esperava el José empresari d'Empuriabrava, casat amb una holandesa i amb tres fills. (l'home de mitjana edat, d'aquells que pot dir-se españññols de soca arrel, havent nascut a Figueres no deia una paraula en català ni que fos amb fòrceps, portava una furgoneta amb el nom de l'empresa retolat) i vam començar el trajecte cap al nord. Aturada a la Jonquera i el vaig convidar a dinar. Bufet lliure de menjar beguda i postres; menjar de batalla però acabat de fer encara que seria impossible donar-nos-ho fresc per tant el peix se sap del cert que era congelat...
Ací es va acabar la conversa amena, fou un trajecte avorrit i ple de tòpics de dues persones que no casarien ni amb Loctite...
Es mirà el pis i digué que no volia fer el trajecte i les obres només per allò que si volia una reforma integral la hi faria però que comptés amb vora els sis-mil €uros...

Per Perpinyà les comissions habituals i diumenge preparat pel trajecte de baixada.

La revolta silenciosa

En podríem dir l'equiparació de les capacitats de govern, fins i tot de les oportunitats que durant molts anys han estat negades.

De dones importants en política durant la història podem trobar grans personatges pel paper que han desenvolupat; des de la Eleonora Roosevelt que estava compromesa amb la Guerra Civil Espanyola i n'explica la Teresa Pàmies en algun dels seus llibres de com la va conèixer.
Dones rellevants en moments difícils, com la Indira Ghandi, com la Golda Meir com a presidenta del jove estat d'Israel als seixantes, època de convulsos canvis socials a les democràcies occidentals, però l'avenç venia d'orient.



Dones rellevants com la Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit a finals dels setanta i principis dels vuitanta. La dama de ferro dugué a terme una acarnissada lluita contra els sindicats; així com les privatitzacions de la majoria d'empreses estatals (moltes de les quals l'estat ha hagut de tornar a absorbir per manca de manteniment i d'inversions que hi feien les empreses privades van arribar a posar en perill als seus usuaris. És el cas de les vies fèrries) feu una petita guerra per les Falkland (Illes Malvines) que ara tornen a estar de moda per un possible jaciment petrolífer...

Més endavant ja hem conegut altres caps d'Estat la Benazir Bhutto, filla de Zulfikar Ali Bhutto i assassinat per una dictadura militar i governà Pakistan durant els periodes 1988-1990 i 1993-1996. Potser és més sorprenent que un país musulmà tingués una mandatària dona, o potser no.
Violeta Chamorro a Nicaragua (1990-1997), A Irlanda la Mary Robinson (1990-1997) succeïda per Mary McAleese (1997-
I moltes altres han seguit el camí obert però algunes són reconegudes per tothom i d'altres passen en l'anonimat més indiferent: Helen Clark a Nova Zelanda (1999-2008), Vaira Vike-Freiberga (1999-2007) , Tarja K. Halonen (2000-actualitat), Gloria Macapagal-Arroyo a Filipines (2001-2010), Megawatti Sukarnoputri a Indonèsia (2001-2004), Angela Merkel (2005-actualitat), Michelle Bachelet a Xile (2006-2010) Ellen Johnson-Sirleaf a Libèria (2006-actualitat), Cristina Fernández (de Kichner) a Argentina (2007-actualitat) Jóhanna Sigurðardóttir a Islàndia (2009- I la darrera a incorporar-se com a mandatària ha estat Dilma Roussef a Brasil (2010-

Potser és l'hora de fer canvis. Potser cal escollir no els que han de manar, sinó els que ho han de fer millor encara que pensin de manera diferent a la que ho fa un mateix. Potser s'ha d'acabar aquesta partitocràcia i fer tries lògiques d'aquells que són els més aptes per conduir una economia, una societat, un sentiment i un país...






Sovint costa fer tries i per això ho deixo al que prefereixi cadascun.

Fetitxisme?

Sovint intento racionalitzar tot allò que em passa a la vida, i me n'adono que tinc una tendència fetitxista respecte a les dones. Anhelo veure-les vestides de Chanel, amb mitges, sabates a joc... També em duen a la perdició tots aquells intents de malles i leggings que sense veure res insinuen la forma de les seves cames, i una minifaldilla? Ah!, una minifaldilla ben portada, uns texans ajustats i un jersei...

Em quedo sense paraules, absort mirant aquelles figures femenines que apareixen i desapareixen davant meu. Com apressades retornen a la feina, i a sobre els demanem que siguin grans companyes, amigues, confidents i finalment amants perfectes... Potser demanem i no ens mirem al mirall de veure el què som nosaltres... Però són tant sensuals, amb una gota d'un perfum encertat fent un suau deixant d'olor... o fins i tot quan sota la roba s'insinua aquella roba interior què la ment embogida en una espiral, i barrina intentant endevinar i encertar tot allò que amaga.

Podria seguir amb imatges i més imatges però de ben segur que hi ha alguna cosa més, potser no tot és imatge, potser no tot és com ho havia imaginat, potser els pensaments es distorsionen i es redrecen depenent dels moments en què s'han viscut, o en el moment en què reapareixen de nou. Sovint el temps (sempre) guareix aquelles petites nafres que apareixen per una fricció constant, que per assimilació has volgut fer allò que no haguessis hagut de fer mai.

Avui per exemple he anat a fer un tallat amb ella, fumadora compulsiva que no crec que li trobi massa plaer en fumar, ja que mai esgota les cigarretes.
Jaqueta de cuiro, botes de pell, texans... un xic de maquillatge i un deix perfumat que l'embolcallava. He parlat pels colzes (molts cops he fet explicacions que de ben segur ella ja havia sentit i malgrat tot no ha volgut tallar-me la xerrameca), i mentre ella anava encenent cigarreta rere cigarreta i m'ha explicat una mica els seus afers; sembla estrany que després d'aquella jornada una mica nefasta (ne-fas, après a dret romà, on indicava els dies inhàbils per jutjar) s'hagués restablert la nostra relació d'amistat, fins i tot millor que l'anterior, i s'hagués convertit en una gran confident, en una gran escoltadora...

De vegades sembla estrany però em quedava embadalit escoltant-la i redescobrint la nitidesa de la seva mirada que ja no recordava com era, i em sap greu haver-me'n oblidat. Potser recordes allò què és més present. Però no puc fer res més que dir que el comportament d'un dia com avui ha sigut deliciós, encara que sembli estrany dir-ho per aquest mitjà.
Aquest és l'atractiu que un dia vaig descobrir en ella...

PS: he de recordar-me'n de revisionar "L'Home que estimava les dones"!

LA FEBRE DE L'OR

L'home arran de la història s'ha mogut sempre per interessos i capitals, ja fossin el que controlaven l'entrada de productes orientals cap al món "civilitzat", juntament amb la impossibilitat d'acumulació per part de l'església de béns originà una croada contra els albigesos.
Fins a la que feia necessari portar la seda des del llunyà i distant orient, cercant el lucre personal i les ganes d'aventura, hem de recordar-nos-en de Marco Polo.

Moviments d'anada i tornada que portaven informacions, portaven noves formes de fer i sobretot es feien per la riquesa que aquells productes amb poca sortida en un lloc i força més econòmics permetien un lucre a l'altra banda del món conegut. (caldria recordar què era el Honrado Consejo de la Mesta, que venien grans quantitats de llana merina cap a Europa (l'exportació de l'animal estava penat amb la mort) i era una font d'ingressos important fins al segle XVIII.

De la mateixa manera que en aquest cas el monarca va fer perdre l'exclusiva llana merina ja que en va donar exemplars al cosí i aquest la repartí per Suècia, Hongria, Prússia, França... perdent l'exclusivitat d'aquell exemplar.

La guerra dels bòers, s'originà pels jaciments d'or i diamants trobats al Transvaal (que controlaven els descendents dels holandesos, però el diner i els diamants són els diamants.
De la mateixa manera que a Sud-Àfrica amb el boicot que rebé per l'Apartheid que practicaven, no rebé realment mai un boicot ja que d'allà en surt urani, or, diamants...

L'origen de la independència dels EUA tingué un precedent, l'amotinament del Te, per qüestions aranzelàries; la Marxa de la Sal de Gandhi fou una de les seves armes per evitar pagar impostos als britànics, així com també el boicot als productes manufacturats anglesos.

De forma més divertida podríem esmentar el principi i el final de "La Leyenda de la Ciudad Sin Nombre" on per un grapat de pellets d'or en un enterrament catapulten el fèretre d'un granger per reclamar la propietat de la terra. O la Quimera de l'Or de Chaplin.

I per l'altra banda trobem les grans disbauxes peninsulars, on es fan aeroports que enlluernen a gent civilitzada com els suïssos, que no entenen com Ciudad Real té un aeroport internacional de dos vols setmanals, de tipus privat (pagat per una caixa intervinguda: Caja Castilla la Mancha) hi ha un documental en alemany...

Però després de la gran Bouffe, venen els problemes i no tenim prou sals per pair tot aquest problema, és un mal de pedra com digué aquell que a més a més té segons un diari tant contrastat com La Vanguardia, uns diners que traduits en pessetes esgarrifen, la calculadora em fa figa i les cames més. Les xifres astronòmiques fa que hagi de veure un futur econòmic no amb tristesa, sinó amb una por absoluta perquè algú ho haurà de pagar... De fet algú ja ho està pagant els dos milions d'aturats de la construcció.

Totes les febres tenen una pujada i un guariment, perquè finalitzen; però i ara què tenim?

Un vespre solitari

Realment de vegades tinc la sensació que tot m'empeny sense cap mena de lògica cap a un cul de sac, i d'altres en retinc per no evadir-me.
Dos exemples:

Dimecres de la setmana passada, vaig anar a veure al meu amic Otger a la Colònia Castells, abans que la enderroquin, varem parlar del futur immediat, del què caldria fer i de quan es podria dur a terme.
En acabat no era d'hora, tampoc era excessivament tard i vaig anar a donar una volta, una passejada en bicicleta des de Les Corts fins a la Barceloneta, ja fosquejava el dia havia estat clar pero la nit mostrava núvols indecisos que pentinaven el cel, les clarianes permetien que la llum de la lluna s'esmunyis entre ells i es reflectia al blau-negre del mar com si fóssin aigües argentades, com si les escates dels peixos fóssin més lluentes que mai, com si les sirenes existissin de debò, com si aquell bocí de mar fos realment un riu de plata.
I jo me n'adonava i me n'adono que això era una imatge de solitud potser em recordava una mica el que cantava l'Hardy



(tots els nois i les noies de la meva edat caminen en parella pel carrer, i són feliços... i jo resto sol pel carrer com una ànima en pena "Car personne ne m'aime").

Per acabar-ho d'arrodonir ahir vaig voler conèixer les rodalies barcelonines, i altre cop sol des de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma i Barcelona. Ni educatiu, ni edificant, però alliberador de la rutina habitual de casa.

Finalment avui he tingut un dinar edificant amb la Jess, hem repassat temes diversos des de la facultat meva a la seva feina i sobretot a la gent que hem conegut i n'hem perdut la pista, i és que com es diu sovint a cada bugada es perd un llençol.
M'ha fet un toc d'atenció en què no hauria de fer coses sol perquè cada cop estic més aïllat de la resta; segons ella m'he autoimposat feina per evitar-ho. (la família, el bar... i ara què, jo no tinc gaire lligams amb la gent, hi penso pausadament. De l'escola d'EGB no tinc contacte amb cap d'ells, potser perquè vaig passar per tres escoles, potser perquè la relació era tènue, potser perquè han passat massa anys com per aparèixer i intentar relacionar-t'hi... FP, cap relació a banda d'afegir als més agosarats al gran germà telemàtic (FB) i no pas a tots, els he cercat sé que la majoria estan bé (casats i amb fills) i ja està. De COU què és això?
I de la Universitat no era massa procliu a repartir mails i mòbils de manera que els he perdut la pista a gairebé tots. Ja que només érem companys de facultat, necessaris pels apunts i para de comptar, quan havien passat les èpoques d'exàmens ja no els telefonaves, ni quedava amb ells per anar al cinema o a emborratxar-nos.
Ara que hi penso potser només tinc dues persones com a tals, la resta de ben segur i afirmo que només els suporto.
Si me'ls trobés pel carrer de ben segur que faríem xerradeta, parlaríem, faríem una batalleta ràpida i asseguraríem que ens telefonaríem més endavant per fer un sopar (que saps del cert que no es farà mai), per tant estàs tranquil de prometre-ho perquè saps que no succeirà i ambdos ens quedem amb la consciència tranquila com la d'un infant.

Dels antics del bar, com a clients potser si que hi ha una mica d'arrelament amb la Marisa i en Gerardo, en Jaume, la Pilar i l'Stéphane, i l'Àlex i la Noe...
Però tots ells estan allà, al barri i em fa mandra d'anar-hi, gairebé és angoixa de veure allò que un dia vaig portar jo (on l'àvia patí l'atac de feridura, el pare l'agafà el 62 i ja n'han passat 48... tota una vida esvaïda, i potser per això se'm fa tant i tant feixuc d'anar-hi, perquè com al pare res no és com ho havien portat ells; i per mi tampoc)

Potser realment com diu la Jess, cercar una col·lectivitat per trencar la rutina... però de vegades sóc tant estranyet, que res no m'està bé (i d'altres m'aconformo amb tot)... No ho sé però no vull complicacions.
Malgrat tot hi pensaré

Formula 1 (i 2)

És ben curiós que quan es parla a cert nivell econòmic ens permet adonar-nos-en que el poder econòmic permet infinites formes de frau (evasió de capitals), paradisos fiscals, i rendes que no tributen per raó de la seva procedència, fins i tot arribant al punt d'ocasionar amnisties fiscals.

Reprenem el cas de Bernie Ecclestone.
El patró de la fórmula 1 (no em ve de gust parlar de la família però una pinzellada ens permetrà conèixer com ha dut a terme la "gran evasió de capital" casat amb Slavica Ecclestone; i a partir d'ara apareix el terme SLEC, el nom de l'empresa que s'encarrega de tot el patrimoni) va orquestrar un sistema per a poder obtenir grans ingressos a costa d'un dret de llicència que li va atorgar la FIA.

Com?
Senzill a cert nivell, impossible per persones com la majoria de nosaltres amb poc capital i poc fiscalitzats impositivament per l'erari públic per haver d'orquestrar tot aquest espectacle.
Segurament hauré de fer un petit incís d'on prové tot aquest llicenciament televisiu (que ja he comentat amb anterioritat que hi participen Briatore i Agag).

La història recomença pels volts de 1974 quan es produí un gir per part de l'Associació de Constructors de Fórmula 1 (FOCA), per incrementar el volum de negoci i l'organització comercial de la Fórmula 1. I l'any 1978 Ecclestone hi entra com a executiu, lliurant una batalla pel control dels drets comercials que acabaren als tribunals pledejant contra (FISA). Acabà l'any 1981 quan s'acordà que la FOCA podia negociar els drets televisius.
Els contractes televisius a l'època no eren lucratius i eren arriscats. L'any 1987 Ecclestone reorganitzà els drets televisius passant de la FOCA a la FOPA (promoció i administració), que més endavant serà coneguda com a FOM. Aquesta empresa rebia el 49% dels ingressos, 1% escuderies i finalment el 50% restant el percebia la FIA, així tots els patrocinadors pagaven a FOPA i aquest repagava a les escuderies.

Al 1995 la FIA va decidir garantir els drets comercials a FOM (antic FOPA) per 14 anys, a canvi Ecclestone feia un pagament anual pero tenia drets en exclusiva sobre el nom de les escuderies (McLaren, Williams i Tyrrell, això creà malestars en el si de les escuderies amb més renom (i que alhora llicencien més productes de marxandatge).

Les participacions de la Vergonya.

El Holding SLEC fou creat com un conglomerat empresarial que aglutinava FO al 1996, quan en va transferir la propietat a la seva esposa Slavica Ecclestone,

A l’octubre de 1999 Morgan Grenfell Private Equity (GPE) li compra un 12,5% de les participacions per 234 milions de lliures. Febrer 2000 Hellman and Friedman 37,5% per 625 milions de lliures i formaven amb l’anterior (50% creant Speed Investments)

Març 2000 la companyia alemanya EM.TV&Merchandising comprà aquesta darrera empresa.

Aquesta adquisició li causà dificultats econòmiques, el preu de la participació caigué un 90% i el grup Kirch acudí al rescat. Les dues empreses acordaren exercir una opció sobre accions que tenia EM.TV per comprar un 25% suplementari que els donaria el control de l’empresa per 600 milions més fins a assolir un 75% de les participacions. Per fer-ho Kirch va demanar diners en prèstec per a l’operació (1600 milions de lliures) (1000 milions al Bayerische Landesbank) i la resta a Lehman Brothers i JPMorgan Chase. Kirch creà GPWC Holding BV per assegurar una millor representació dels equips, quan ja controlava el 75% de les participacions d’SLEC, controlant de passada FOH (Formula One Holdings) però les pèrdues ofegaven el grup Kirch i els creditors s’adjudicaren el grup desmantellant-lo, quedant la fórmula 1 en mans dels prestataris a través de Speed Investments. I abans que puguessin exercir “d’accionistes” la Comissió Europea els demanà explicacions, moment que aprofità Ecclestone per fer canvis a SLEC, FOH i FOA (Formula One Administration) i FOM (FO Management), col·locant Bambino Holdings en el control d’aquestes companyies.

El 2005 CVC Capital Partners, adquria el 25% de Bambino Holdings i el 48% del Bayersiche Landesbank i les participacions de JPMorgan Chase. Amb aprovació de la CE. Moment en què l'escapista Ecclestone, va vendre les participacions de Bambino Holding a Alfa Prema.

En definitiva, FO Holdings alhora subsidiària de SLEC Holdings tenia com a directius entre d'altres a Bernie Ecclestone. Mentre els drets de la Formula 1 estan garantits per la FIA a FOA (Formula One Administration...)

Potser amb un diagrama és més senzill:

Per tant un seguit de compravendes de participacions per un import d'uns quatre mil milions de lliures esterlines, i que com què estan situades a Jersey (amb una fiscalitat inexistent) fa que hi hagi un lucre irracional (similar al que pot haver-hi al futbol), i et ve hisenda i et fa una "paral·lela per no haver declarat el cobrellit del banc com a ingrés en especie..."

Per saber-ne més:

Ecclestone un dia als jutjats (2004)

Formula One, només un home-espectacle?

La venda d'Ecclestone a CVC Capital Partners (novembre 2005)

La formula 1 en batalles legals (setembre 2006)

El País (Uruguay) Juicio Multimillonario (setembre 2006)

La Europa opaca de las finanzas: Y sus paraísos fiscales offshore (2008)

Intrigas en la casa de Bernie (El País, octubre 2009)

La Formula 1 a Borsa?