La moda mini

Fa molts anys que deien que en DeGaulle havia viatjat a Andorra en "minijeep" pronunciat de la mateixa manera com es diu faldilla en francès (minijupe) I s'entenia que el President de la República semblava que havia anat al país dels Pirineus abillat d'una manera peculiar.

Dissortadament els temps han canviat però no les modes, i a hores d'ara s'ha reproduït la moda de tornar a vestir amb faldilles que són més un bocí de roba que una vestimenta (a patiment de tots els homes que no tenim parella) i que ens permeten de gaudir de la imatge que desprenen, una imatge més femenina (segons el punt de vista masculí).

Surto al carrer per anar a Hisenda, i marededéusenyor! Com podem els homes fer el cor fort i no caure a la teranyina de les seves formes, de la imatge gairebé celestial que sovint 

I elles sovint em miren amb menyspreu per la gosadia d'haver-les mirat, d'altres vegades, les menys; semblen agraïdes d'haver estat l'atracció ni que es tracti per una mirada furtiva.

I quan no es tracta d'un bocí de roba, es tracta d'uns pantalons de ioga, o d'unes malles o de... 

Si segueixo recordant tindré un atac de bogeria i hauré d'anar a cercar la fredor de les aigües de mar per calmar i amansir la meva ànima, o hauré de fer una marató de bicicleta per no haver de pensar-hi més...

És un trist consol, però l'únic que pot alleujar-me és la crítica insana de dir que algunes necessitarien d'un estilista per aprendre a vestir, i aprendre a què poden i que no han de dur... (és l'únic que em pot confortar en aquests moments de prèvia follia)

 

Et Dieu créa la femme...

 

 

De vegades sóc idiota! (3)

... I finalment el darrer dia d'octubre emprenia altre cop la marxa cap a Barcelona des de Perpinyà, era un viatge que sovintejava amb els malestars que havia hagut de suportar per les darreres vagues ferroviàries que havien dut a terme al Rosselló perquè el president de la República havia decidit allargar l'edat de jubilació des dels 60 als 62.

Arribava a l'estació de Cervera de la Marenda a poc més quarts de sis de la tarda, a més a més era el dia del maleït canvi horari i era fosc molt més d'hora...

Així doncs aïllat al Rosselló a poc més de dos quilòmetres de Portbou, i vaig decidir emprendre el viatge a peu travessant la frontera, amb la bossa a l'esquena i en poc més de trenta minuts ja havia superat la carena i gairebé a les fosques arribava al poble.
Una baixada alegre i tranquil·la, arribo a l'estació i compro el bitllet en pocs segons, sento que anuncien la seva sortida i baixo les escales d'una volada; encara amb la bossa oberta i pujo els graons de l'escala de dos en dos, com si m'hi anés la vida. Em veu el revisor i diu: "Va que casi et deixem"... realment no m'esperaven perquè ni tant sols sabien que jo estava encara comprant el bitllet però pujo a dalt i el tren emprèn la marxa.

Com deia el poeta, rails i més rails -i més rails i més rails- (i el pantògraf ha substituït la xemeneia blanca). Primera aturada Colera, Llançà, Vilajuïga, Figueres... fins a Girona la vida fou tranquil·la. El tren tot i l'endemà ser festiu s'omplia.

A Girona, darrer dia de les fires de Sant Narcís (patró de les mosques que foragità les tropes franceses) van fer un bescanvi de passatgers fins que a l'alçada de Sils s'assegueren dues noies (molt i molt joves per a mi) que havien anat a fires, l'una feia dos anys que estava a la universitat i l'altra tot just havia començat aquell curs.
Vaig entrar a la seva conversa amb cura, ja que la distància en el temps potser que es malinterpreti i lentament vaig apoderar-me de la conversa i com a la pujada vaig fer mestria de molts dels coneixements i inquietuds que m'ha donat la vida i em permet d'explicar arran del temps passat, els meus records. De com amb la família descobrirem el Rosselló, dels meus coneixements de la ciutat de Barcelona... I no vaig callar encara que m'ho hagués pregat el propi Benet XVI.
Fins i tot els vaig mostrar els topants de Barcelona i de com arribar a casa seva... però ara em dona la sensació que si em van seguir a les palpentes, potser és per alguna raó més que desconec relativament. Potser vaig mostrar la meva cara més amable i s'esperaven alguna cosa més...
I el que vaig fer fou senzill i erroni, ja que no es decidien a decidir vaig marxar amb el meu autobús cap a casa i vaig deixar a la Clàudia i la Sara esperant a la parada del bus...

Potser una mica semblant a allò que explica la DALIDA...

DE VEGADES PENSO QUÈ SÓC IDIOTA (2)

Sovint directament ho sóc, el divendres 28 d'octubre preina el viatge de pujada a Perpinyà (canviant de transport a Figueres, on m'esperava un constructor per a fer una reforma immobiliària al pis d'un amic). El viatge de pujada magnífica oratòria per part meva, hi havia un parell de veneçolans que parlaven de l'obertura del mega-prostíbul de la Jonquera, i que volien fer-li una entrevista al propietari.
Els vaig comentar que hi havia alguna informació al respecte al setmanari "El Triangle", i que podrien cercar tot el referent a la concessió i revocacio de llicències que s'havia intentat per part de l'Ajuntament. Que a més a més hi ha el fet que a Barcelona van tancar-ne dos a l'autovia de Castelldefels i què hi havia una "Associacion Española de Empresarios de Locales de Alterne", que protegia els interessos "gremials". Vaig parlar dels vincles polítics que tenien aquesta gent, com de la prohibició dels braus i els interessos dels Balañá que a hores d'ara han de ser rescabalats durant 99 anys per la suposada facturació d'aquests anys.
La meva capacitat de conèixer el va deixar una mica astorat, parlava i parlava de temes que interessaven com de l'OPA sobre Endesa de Gas Natural (pràcticum extern de la facultat de dret) i en aquell moment no recordava el nom de les empreses i una ànima caritativa em va "xivar" els noms... (una noia figuerenca, que estava fent ADE i acabava els estudis a Flandes, en anglès... tot va anar bé fins que vaig fer-li una observació que en veure com agafava els bastonets de pa, era fumadora... Va quedar-se parada somrigué però creà un bloc de gel ja impenetrable fins al comiat fred i distant a la l'Estació).
Em vaig acomiadar dels veneçolans recomanant-los que cerquessin un cotxe de lloguer, ja que els permetria més llibertat de moviment i els recordava que hi havia festa major a Girona...

A l'estació m'esperava el José empresari d'Empuriabrava, casat amb una holandesa i amb tres fills. (l'home de mitjana edat, d'aquells que pot dir-se españññols de soca arrel, havent nascut a Figueres no deia una paraula en català ni que fos amb fòrceps, portava una furgoneta amb el nom de l'empresa retolat) i vam començar el trajecte cap al nord. Aturada a la Jonquera i el vaig convidar a dinar. Bufet lliure de menjar beguda i postres; menjar de batalla però acabat de fer encara que seria impossible donar-nos-ho fresc per tant el peix se sap del cert que era congelat...
Ací es va acabar la conversa amena, fou un trajecte avorrit i ple de tòpics de dues persones que no casarien ni amb Loctite...
Es mirà el pis i digué que no volia fer el trajecte i les obres només per allò que si volia una reforma integral la hi faria però que comptés amb vora els sis-mil €uros...

Per Perpinyà les comissions habituals i diumenge preparat pel trajecte de baixada.

DESISTIMENT

És curiós els termes que tot i emprar-los en el llenguatge jurídic, també els utilitzem en el llenguatge normal.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.

Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.

Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.

Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.

Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.

De vegades em sento estrany

I no pas perquè em senti aliè a una societat (que alguna vegada m'ha passat pels gustos discordants amb la majoria del món, els texans com a roba per portar-la diàriament la vaig començar a usar amb divuit anys, abans sempre havia anat amb pantalons de tergal i anteriorment amb pantalons de franel·la, camisa sempre llisa sense estridències, habitualment blava, d'un blau cel. Aquell color que els argentins en diuen "celeste").

Per manca de curiositat i també per mandra; però suposo també que com a trasplantat socialment he perdut les sinergies que comporten haver tingut una collar per anar-se'n a banyar; o a la discoteca, o fins i tot intentar lligar...

No crec que sigui un subjecte estrany més enllà de les excentricitats pròpies de cada individu; però ho he vist així. A l'època on podia haver tingut una colla, no em sentia a gust i preferia anar-me'n a la muntanya amb els grans de casa, és a dir l'àvia, sa germana, l'oncle i les tietes. Tot un sistema gregari de protecció i vigilància on la vida era senzilla i sense problemes.
Un parell d'hores de piscina però no amb la resta de la gent que anava a socialitzar-se, jo anava a gaudir de l'aigua. Mai he estat persona que li agradi quedar-se a torrar-se com una garrapinyada al sol (ni de ponent, ni de la platja).

Dels records que em venen a la ment són els d'aquesta època on ja teníem collit el te de roca, i l'espígol, algun ginebró i un parell de brots de sajolida. Recordo de les tempestes quan anàvem a les rodalies del poble, on hi havien els horts, a mirar com els caragols treien banya i de com els caçàvem no sense rebre alguna picada d'ortiga...

Per intentar racionalitzar i socialitzar-me, fa un parell d'anys vaig fer un intent d'institucionalitzar l'Alberola, un dia de sortida conjunta de manera que ja tindria algú amb qui anar-me'n de festa, fet que em permeté conèixer una mica més els restaurants del centre de Barcelona, però aviat se m'acabaren les ganes de seguir. També havia quedat amb excompanyes de facultat per dinar o fer un cafè; però han reorganitzat la seva vida de manera diferent, amb parella, amb convivència o fins i tot casades i amb fills.

El temps ha passat i segueixo desgregaritzat, tot i que sóc una mica més sociable. I per això se'm fa tant estrany de vegades, un fet normal. Ja fa uns dies vaig trobar-me amb una amiga, i fent memòria, fins i tot retrospecció de la vida (i que no se m'ofengui ningú) què és el més semblant a una cita que he tingut mai.
Punyeta quina vida més buida sentimentalment parlant! He tingut sempre bones amigues, però no puc recordar un acarament tant llarg amb una dona.
Crec que hauré de fer un pensament, posar-me seriós i esmenar-ho... un dia d'aquests

Més i més connexions

Aquesta manera de lligar les coses també té un culpable, en James Burk qui va fer una sèrie que fou emesa per TV3 (Televisió de Catalunya) anomenada Connexions que d'una manera amena i distreta et portava d'un lloc a un altre sense adonar-te'n que el món està connectat. Potser és la manera més ràpida i fefaent d'adonar-se'n un abans de l'existència d'Internet que el món era globalitzat i que un descobriment ací provocava una guerra allà.

Potser m'excuso en que sóc dispers (i ja fa temps que me n'he adonat) que estic fent tres coses alhora, quan estudio i tinc el cap en coses pendents no em centro en allò que hauria de ser la prioritat (estudiar i acabar la carrera) potser perquè de ben menut també em vaig responsabilitzar de fets propis i impropis, i a hores d'ara molts d'aquest els accepto potser perquè m'agrada més la idea que treballant faig alguna cosa (de la mateixa manera que una ciclostàtic; no em porta enlloc (o com dirien a Lleida, almón)
No ho se la meva ment balla a un ritme estrany i només jo en conec els topants (a hores d'ara tinc en ment que la mare i jo haurem de anar-nos-en a Perpinyà durant uns dies...
En comptes de tenir al cap les meves responsabilitats. Estic capficat, però no sé sortir-me'n.

Connexions

De vegades recordant episodis d'una joventut viscuda i no distant, me n'adono que la memòria va interconnexionant fets per a no oblidar-los, de manera que et són partícips durant el recorregut de l'existència, sí potser sembla estrany i la gent parla que en morir-se veu la seva vida, però jo penso més aviat dels episodis més o menys distants en el temps que apareixen com un flaix i re-il·luminen la memòria i la ment (en molts casos suavitzant les situacions) però en molts d'altres recordant-los amb nostàlgia.

Durant aquest estiu m'han aparegut, com un record proper el dia de reis on anàvem a cercar-los a casa dels avis, que vivien lluny de l'Hospitalet de Llobregat com il·lusionats obríem el balcó i allà hi eren dos regals o de vegades més i tot. Un dinar ràpid i altre cop cap a la barriada.

He recordat els estius a Cubells, poble de marca, del secà de la Noguera, dels seus correfocs i de la festa major, de la pluja per la mare de Déu d'agost i la posterior caça de caragols, de quan anàvem a l'esquerpa muntanya (pre-Montsec) i recollíem herbes remeieres i aromàtiques i de com les assecàvem al lloc on antigament havia estat l'estable de la casa.

He visionat un cop i un altre els estius a Palamós, amb la pesca, amb la paciència del pare (qui m'acompanyava cada vesprada).

De com amb setze anys vàrem anar a Carcassona amb els companys de l'escola d'FP, per fer la ruta càtara, de com a Montsegur un es va fotre de cap en intentar rodolar muntanya avall; de la visita al castell de Puigvert (Puyvert) i del que digué una professora...

No ho entenc tots els records em flueixen com una Déu d'aigua inacabable, i jo no puc sadollar-me amb tots aquests fets; tinc la sensació que volen desaparèixer i per això m'avisen.
Molts records que vénen de films familiars fets en setze mil·límetres, algunes fotos desenfocades i alguns episodis (molts de la memòria)...

De vegades recordo, analitzo i faig un farcell amb tot allò viscut, distant i proper; i veig que hi ha coses que jo mateix sense qui hi hagi un clar lligam les lligo i en faig un conglomerat. M'explicaré l'altre dia vaig tenir una agradable conversa amb una amiga; la meva primera intenció en arribar a casa va ser escriure un post sobre el meu monòleg i el seu diàleg (de vegades em poso a parlar i no tinc aturador, i d'altres no se m'acut res més que parlar d'economia amb les dones, com a tema recorrent i, a menys que no sigui economista el fet esdevé catastròfic); però passada l'estona vaig decidir que no en faria un post i ací lliga amb el què digué la professora, des de dalt del castell de Carcassona; li vaig demanar si no volia fer una fotografia d'allò que estava veient, la seva resposta fou clara: "prefereixo tenir-ne un record a la memòria".

Notebooks, netbooks i portàtils

Per raons estranyes les aules ja no són el que havien estat, mentre la professora va enraonant alço la vista i a desgrat meu veig pàgines de xats, facebook, partides de pòker omplint les pantalles dels alumnes...
Miro més obstinadament i veig més enllà PetSociety i encara més una pel·lícula.

Qui deia que les classes eren avorrides?
Ho havien estat temps ençà quan els alumnes avorrits feien dibuixets, poesies, anònims i qualsevol altre tipus de literatura en un bocí de paper o sobre la taula.
Una mica més aprop dels nostres dies feien garagots igualment i enviaven els primers sms. I seguíem pintant a les vores dels fulls d'apunts (qui en sabia fins i tot feia caricatures).

Però avui en dia la tècnica ha fet estralls amb una entrada massiva i il·lògica. Els mòbils ja són prehistòria, els bolígrafs i els llapis? Pertanyen al neolític... A hores d'ara, Notebooks, Portàtils i Macs; com de moderna se n'ha fet la vida i com és de dispersa la joventut de totes les raons i comportaments...
I mentre a l'aula el "flequer" parlava sobre internacional, una aula groguenca per raons que no vull conèixer, jo alçava la vista i a través d'una finestra alta, car jo estava en un nivell soterrat; podia observar com n'era de blau el cel d'aquell matí, veia a través dels vidres transparents un bocí d'edifici en una imatge típica de contrapicat més habitual de Hitchcock a "Vértigo o Perseguit per la Mort" que no pas de la mirada d'un estudiant de dret.

Observava l'edifici il·luminat i veia les obres que els arbres ocasionaven en l'edifici; era un joc de llums i ombres que el propi Monet hagués anhelat per poder fer les seves obres.
Me n'adono que a banda d'acabar la carrera no hi faig res ni en aquesta facultat ni en aquesta societat.
Veig que els vincles que m'obliguen es fan tènues, febles o fins i tot desapareixen, a mesura que passa el temps. També em sento més lliure.
I volaré quan la vida sigui senzilla, i jo em sentiré plenament lliure.
Adéu Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu; marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!

JORNADA ESPECIAL

Era un dia especial, no en conec les raons però notava en l'ambient que el dia havia de ser únic.
Havia sortit de casa i tenia la sensació que tot havia de sortir bé, que havia d'obtenir els resultats volguts, havia de sadollar la meva ànima assedegada.
Havia començat al barri i ja estava a ciutat vella, cercant aquella complicitat que em faria diferent; caminava, carreró per carreró...

Olorava els carrers com el personatge de Süskind; i no en trobava l'entrellat. Es barrejaven olors de perfums, de cremes solars, d'aigües de colònia, de la primavera que tot ho ocupava.
Cansat de la cerca sense haver trobat allò que la meva ànima anhelava, vaig asseure'm esperant i la fragància s'apoderà del meu ser mortal i pecador. Estava al lloc correcte i m'imaginava com s'havia de fer.
Calent, ben calent, jo estava preparat amb tots els sentits a punt i esperant poder gaudir dels plaers que em podia proporcionar. M'imaginava com havia arribat al meu abast i mentre la seva flaire envaïa l'estança.

I recreava cada instant...

L'oli ben roent, i el jarret enfarinat i fregit; al mateix oli ja enfarinat hi abocaren la ceba, la pastanaga, l'all i el tomàquet, el vi negre, vi ranci, la farigola (que a casa en diem timó) i la carn sofregida altre cop a la cassola...
Finalment unes quantes carreretes i davant meu la temptació d'un fricandó que em recordava el que feia la meva àvia (ACS)... gairebé tant perfecte com la seva flaire. Els olors són records i aquests venen de la meva infantesa, incorrupta i perfecta
Quants records, mmm.

MENUT I COMPUNGIT

Realment recuperat posteriorment el cor ha tornat a lloc, i de moment no m'ofego.
La sensació ha estat de manca d'aire d'angoixa de nervis però realment la raó no ha estat un atac de pànic, No!
Penso que si hi ha Déu, aquest no és misericordiós... (Inch-Al·là)

Retornem al dimecres, després d'haver visitat al meu company Otger, vaig agafar l'autobús (per aprofitar la tarifa unificada).
L'autobús em deixa a uns vint metres de la parada del metro, baixo les escales i m'espero a l'andana...

Entrava el convoi del metro, i per un millor accés em vaig situar a l'indret d'on hipotèticament hauria de quedar la porta, i en aquell moment, just davant meu vaig saber que no hi ha salvació. Van intentar alterar-me la capacitat d'autocontrol...

Es situà just davant de la porta una noia morena, alta, amb unes cames que fregaven la perfecció, sandàlies, cabell fosc i llis, amb uns pantalonets (minishorts), i quan dic mini vull dir mini.
Per evitar de veure aquesta imatge torbadora, em vaig situar a l'altra banda dreta de l'accés per la porta.
Obrí la porta una nena petita acompanyada de la seva mare i d'un germà, per la banda de fora, ja que a dins i rarament per l'hora el vagó estava buit.

Localitzo un seient i m'assec i casualment s'asseu just davant aquesta espècie de monument... Abaixo la vista per no haver de mirar-la i em topo de cara amb les seves cames...
ERROR! mira cap amunt! Alço la vista i per evitar que se senti observada començo a fer recompte mental de tots els afers pendents.
Mentre observo el seu rostre, cara allargada, ulls foscos, llavis molssuts i amb "forma de maduixa"...

La miro un parell de vegades, i ja és la meva parada (també la seva) però jo he estat més ràpid i per no voler situar-me darrera d'ella ja que ara vénen les escales i altre cop més temptacions!
Ah, no! passo al davant i fujo escales amunt sense voler tornar a veure-la!

Crec que serà un estiu llarg... massa llarg per a mi!

AVUI HE QUEDAT EMPETITIT

Avui ha estat un d'aquells dies que no desitges ni a un enemic, he donat més voltes que el 29; però anem a pams.

De bon matí tenia una sensació estranya de neguit perquè havia d'anar fins a Lliçà de Vall, per un afer de la feina... I m'he despertat sobresaltat a quarts de sis del matí!
He esperat a que sigués un xic més tard i he emprès un viatge cap al Vallès Oriental.
La notícia no era bona, al meu "client" li demanen quatre anys de presó per diversos delictes... El calmo ens prenem un cafè i un te de llauna...

En tornar a Barcelona he resolt un petit deute que tenia (i demà em tocarà fer front al darrer!). En aquestes que ja estava embolicat i he passat pel bar cap a veure un amic a la Colònia Castells... I Buff ja eren les 17h i encara no havia parat ni a dinar!

Prenc l'autobús i el metro i em planto a l'estació. Allà davant he perdut el Nord, la brúixola ha entrat al triangle de les Bermudes i jo encara no tinc la sensació d'espai temps...
Realment ha estat un fet horripilant!

He passat un dels darrers pitjors tràngols dels darrers dies, he aconseguit evitar el problema però ha ressorgit amb força, inquietant i angoixant (recordava fins a cert punt el nas d'en Cyrano què és un punt a mirar en la distància; o aquell gra de la llunyana pubertat que casualment aquell dia se'l mirava tothom amb ganes de fer-te sentir malament...
Em recordava també alguna de les obres de Dalí on la perspectiva permetia que independentment d'on et poses et segueix la mirada del quadre...

Han estat moments difícils però no he sucumbit, he sortit compungit, torturat, empetitit, i gairebé indemne...

PS: No crec que pugui suportar-ho gaire més

Més a prop del centenar d'articles

Ara bé, no són pas tots meus, n'hi ha d'un col·lega; l'Otger a qui n'hi vaig ametrallar un.

Avui per exemple volia adreçar-me al meu públic fidel (he, he, he!), en un intent de trencar tots els esquemes que fins ara havia assolit en la redacció neutra (o gairebé dels meus escrits).

Avui, un xic més i engego a la merda a quatre jovenetes que compartien el bus amb un grapat de gent entre els quals em trobava jo.
Unes nines molt guapes, molt fines, molt cursis i molt però que molt tocades i posades (que a sobre estaven ocupant serveis reservats) i venien de jugar al Tennis al RCPB (és a dir al Real Club de Polo de Barcelona).
Aquestes subjectes que a hora punta (18h) estaven parlant amb un castellà inintel·ligible (o sea!) i de tant en quant una paraula comprensible ... "colegio"... "Irlanda"..."Dientes"... "Estados Unidos"...

Eren unes noietes presumides, com la rateta que escombrava l'escaleta i al final se la va menjar el gat. Doncs bé venien de jugar al tennis repentinades, amb equipament i sabates esportives de marca.
I mentre jo les sentia mentre s'organitzaven els seus plans de futur, que si anirien a Irlanda, que si l'any vinent als EUA...
Segurament no ho feien amb mala fe, però en aquests moments de restricció econòmica; de contracció en el crèdit i l'endeutament generalitzat de la societat, es permetien de comentar (amb veracitat o amb fal·làcia) quin era el seu estatus econòmic.

Miro amb estupefacció com puja aquesta generació que no han tingut mai limitacions en la seva despesa i que sembla què no se'n facin càrrec dels problemes que gairebé tothom està travessant per arribar a final de mes. Hipoteques, deutes, targetes de crèdit que estan roents de tant passar-les per les màquines validadores. Un servidor n'és un exemple, feia una setmana que no carregava el mòbil per poder arribar decentment a final de mes.

No entenc com la gent fa ostentació de la seva sort, per molt menys a la revolució francesa els haguessin tallat el cap...
Torna Robespierre!

Dinar informal

Aquest migdia he tingut una edificant xerrada amb una companya que havia de matricular-se d'un cicle de conferències (que a hores d'ara no sé si ha trobat o no plaça per a fer-ho). I hem tingut un dinar informal.
Informal pel lloc triat: la gespa de la facultat
Informal pel contingut del dinar: entrepà de truita de patates, cervesa Voll, per part meva; i un grapat de cigarretes per part seva.

El dinar com gairebé qualsevol dinar entre col·legues ha estat ple de matisos i de punts de vista que realment m'han omplert els dubtes, i em quedaran dues obligacions pendents successives en el temps: Anar a Sutton i si com diu ella "pillo", els pagaré un àpat a ella i a la seva parella.

Els afers tractats han estat de tot tipus de caire, a banda que diu que no ha conegut mai ningú tant estrany (m'ho prendré com una lloança), però com ja he escrit en altres documents en la meva vida he tingut dos grans vicis la família, que m'ho ha donat tot (i jo ho he donat tot per ella -crec) i la política que un pèl més i m'ho pren. (crec que era un anunci del Bassat amb en Cruyff)... Tant és, li deia que no estic preparat per viure en aquesta societat i que l'única cosa que em lliga aquí són els estudis, un cop acabat fora!

No estic disposat a viure amb una societat d'un consum de qualsevol cosa com a idea de lleure, ketamina, cocaïna, cristall, alcohol, tabac...

Sóc una persona moderada en el consum de begudes espirituoses, he begut en excés, sí i tant! però no vol dir que ho faci cada setmana, ni tant sols un cop al mes.
Fumar, sí i tant que he fumat, tabac negre, ros, cigars, havans... però mai estupefaents!

I faig retrospectiva, de la distància que tinc amb la meva generació i les futures. I no hi tinc nexes d'unió, ni música, ni lleure, ni maneres de pensar.

Sóc calmat i pausat, moderat i reflexiu... I amb aquesta carta de presentació no hi ha similituds amb altres tipus de gent, i menys a la meva edat.

És curiós, si més no que la vida sigui tant diferent respecte als joves que veig a la facultat (puc arribar a imaginar-me com aquests solters que acompanyen a la mare a comprar al mercat fins a la fi dels seus dies, tot i que no és el meu leitmòtiv, però si cal es fa).

Recordo com moltes assemblees maratonianes, però a l'hora del lleure dels altres jo estava treballant amb ells i per ells (jo no bevia per poder desmuntar la festa... barrils, neveres, tiradors, barbacoes... i tot controlat fins i tot la despesa i el control posterior de la subvenció quan teniem dret a demanar-la)...
Ara no es pot dir que estigui en una jubilació daurada, però si jubilat.

La temperatura de la venjança

Es curiós què pot fer la ment humana...
En tornar de la visita de la vesprada de casa el meu pare, al metro de Santa Eulàlia, m'he assegut i he mirat una parella (realment eren parella, almenys per les moixaines que ella li feia).
A Plaça de Sants, m'he aixecat i he cedit el seient a un jubilat i m'he posat just davant de la parella en qüestió. I la noia estrangera (crec que francesa perquè no sabia on era Olot i "Qui no carda a Olot no carda enlloc", osti tu!, no cardis!) una rossa de mal pèl que li explicava coses, de com aniria el casament d'un tercer, que llogaria masos a la vora d'Olot i que farien una festa que duraria tota la setmana, i què si blanc, què si negre i què si color de rosa...

I el noi tendrament se la mirava, ai las! fins que a Rocafort ha pujat una noia jove, rossa amb una trena al cabell, de formes voluptuoses, una sina prominent que cobria amb un jersei gris de pic i unes faldilles llargues fins als peus de coloraines ( i dic jo que la noia era coneixedora de l'efecte que la seva presència provocava als homes) que s'ha assegut just davant de la parella.

La noia francesa seguia explicant els ets i uts sobre el casament i ell ja no explicava res, sinó que només assentia i anava clavant cada volta més insistentment la mirada en la noia del cabell trenat.

Jo m'ho mirava amb els ulls entelats, i mig tancats perquè no es notés tant el meu interès sociològic en l'afer. Amb els ulls entreoberts veia com cada vegada més la relació entre els dos es tensionava més fins al punt que en baixar del metro a Catalunya, ella, la francesa ja no li dirigia la paraula.

Reconec que la noia de la cua, tenia un cos meravellós; però no puc deixar de pensar en què quan arribin a casa la venjança serà terrible, perquè es un plat que sempre se serveix fred. El segon pensament què tinc és com te la poca vista (o vista en excés) per clavar-la en cos de femella aliena, just al costat de la seva parella? De vegades penso que els homes quan els baixa la sang al cap (a mi gairebé no em passa mai) som la cosa més idiota de la faç de la terra.

Potser feia mesos

Que no tenia tant de temps per pensar, per imaginar el contingut del meu bloc.
Potser és agosarat pensar que ací dintre amb codi binari de zeros i uns apunto tots aquells pensaments, desitjos i anhels...
Però avui ha estat un dia relativament profitós, he acabat una gran feina, demà a imprimir-la i ja està!
A partir de demà ja estarà tot acabat, els papers del traspàs han de començar a funcionar...
Finalment hi ha vida més enllà de la mort, del possible tancament a un negoci (no pròsper) però al cap i a la fi negoci de tota la vida, arrelat a l'essència del barri...

De ben segur que no serà el Casino de sempre, amb la família corrent amunt i avall, ni els cambrers seran tant trempats i simpàtics com un servidor, però se'n sortiran i jo me'n sortiré sense haver d'anar-hi més que un cop per setmana a saludar i controlar algun aspecte...

Millor que ser rendista! Ostres tu, quina tranquil·litat. Ara a centrar-me en les cinc assignatures que em manquen

Captaires de 8 a 14h

Darrerament quan passejo per Barcelona, sempre de bòlit amunt i avall, veig que hi ha gent arreu que demana almoina... I d'entre la gent que hi ha almoina, és curiós que no hi veig mai catalans (o bé es camuflen molt bé).
Gairebé sempre són pidolaires que venen de països de l'Est Europeu, amb una capacitat innata per a la procreació, de vegades penso que no els cal dur a terme el coit, sinó que amb una mirada lasciva del marit la conilla ja torna a estar prenyada...

És molt elàstic dir que són Europeus de l'Est, ja que hi ha també russos, que de ben segur deuen de trobar més lucratiu jugar a la ruleta o prostituir compatriotes...
Albanesos armats fins a les dents apunt d'assaltar als Tous...

El que si que trobo curiós és l'horari d'aquests (col·locats estratègicament a la vora de mercats i parades de metro) comencen la jornada laboral a quarts de nou del matí i fins a l'hora de dinar. Quan la gent ja va de baixa marxen amb les butxaques plenes (o potser no tant) de les monedes llençades per la mala consciència dels Europeus de l'Oest, marxen a dinar.
Ara ja no hi ha gent com abans que demanava per a menjar i entrava als bars demanant un cafè amb llet... ara diners un sobre l'altre i a córrer.
Ens hem deshumanitzat. No ho comprenc però ha estat així.

Petita sortida abans de cap d'any

Fou estrany que en acabar de visitar la família em trobés en Robert "Tito", però tot i ser una gran persona, no sóc massa fan de deixar-me portar.
Però aquell dia el vaig seguir, de primer a fer una cervesa, no tenia massa ganes d'arribar a casa d'hora...
Al bar on anàrem em vaig trobar un antic client del Bar, el "Manolo" que el recordo quan anava vestit de soldadet que feia el servei i jo estava al Bar. Jo tenia sis anys!

I en veure'l entrar per la porta gairebé em deixo emportar pels records! El vaig convidar a una copa del què prengués i ell féu el mateix (una Voll per a mi).
Era tard i la gana apretava (una truita d'espinacs abandonada féu les delícies d'un pobre comensal afamat i vuit € tingueren la culpa de fruir d'aquella muleta.

En acabat de cap al Buticlan (o com es digui ara). Visita ràpida de Matuzalem amb cola i Bacardí amb cola...
Una partida de futbolí i coneixences de quatre persones provinents de Suècia. Dels noms no me'n recordo però eren meravelloses. Una nit plena d'idiomes i de bon rotllo (anglès, francès, castellà, català... i naturalment suec entre ells). Em manquen les fotografies que ens van fer (espero rebre-les algun any en aquesta vida!)
Fou una vetllada força distreta, sense cap tipus d'embolic, malentès ni mal rotllo...- m'encanta que les vetllades siguin així!

Ja dec estar caduc

Jo pensava (ja us ho dic que era una idea) que la televisió a banda de ser un mitjà de comunicació i d'expressió, era una distracció.
Recordo temps ençà que la televisió ha format part de la meva vida, des de les primeres emissions de TVC, on amb dificultats i orientant l'antena veia les sèries televisives comprades a la BBC com "El Dr. Who", "El Nan Roig", i dibuixos japonesos com "el Capità Harlock, el Dr Slump i Musculman... I un temps més enllà, les primeries del club Super3.
Els dissabtes "La Bola de Cristal". Un temps més tard van fer Cajon Desastre, Quants anys, i quins anys!
Recordo amb certa i curiosa estima "Els cavallers de Déu", i d'altres sèries molt més conegudes per tothom com són Fawlty Towers, L'escurço Negre, Si Ministre i la seva seqüela...

Programes com el 30 minuts, el 60 minuts, Documentos TV, La Noche Temática (per cert que en el govern Aznar van programar un documental sobre las FARC i a mitja emissió, el senyal es va interrompre, i tinc un bonic documental a mig gravar).
Ara he descobert a un subjecte (que per l'època te l'aspecte de ser un conservador d'extrema dreta, però que feia unes entrevistes delicioses, com és Joaquin Serrano Soler qui en el seu programa "A fondo" entrevistava a grans personalitats i que per sort meva han reposat a BTV)

Altres d'entreteniment, i recordo amb nostàlgia quan de molt menut (encara els pares vivien junts) aquell programa presentat per la Mayra Gómez Kemp, amb protagonistes com Bigote Arrocet, la Kim i hostesses que després han tirat endavant com la Sílvia Marsó...

Podria anar més endavant però potser són programes que em varen copsar. Com quan va coincidir amb la mort del mestre del suspens l'any 1980, o d'en John Wayne, i dels 10 anys de la mort de Chaplin...
Les meves nits han estat molts cops de cineclub: Jo Confesso, Gilda, Els 400 cops, Marnie la Lladre, Candilejas, La nit del caçador, La dona del quadre, Ser o no Ser; Un, dos, tres; Els raïms de la Ira, Miracle a Milà.
Enamoraments de la Rita Hayworth, Carole Lombard, Diana Rigg, Donna Reed, Tippy Hedren, Joan Fontaine (a Rebecca), Janet Leigh....
Films reeixits i no tant... Però que m'han permès de veure el món sense bellugar-me; entendre conflictes sense haver-los viscut i haver-me permès d'imaginar i viatjar (de la mateixa manera que ho fa qui llegeix un llibre).

Ara però veig un futur gens falaguer, filmets que no et duen a cap conclusió i que fins i tot els plantegen sota títols suculents com "Sin tetas no hay paraíso" o programets com "GH3458", "Fama, A Bailar!" i d'altres encara més lamentables. Creant de persones amb un talent per una cosa, el ball o la "supervivència" (sent molt generós); en persones que passen a formar part de l'Star System de les televisions espanyoles que elles mateixes retroalimenten.

Enguany són llençats a la fama, han guanyat el concurs i el dret a fer un disc... I què més? Hi ha res més? Si es una suposada cultura de l'esforç en els casos de concursos de cant i de ball...
Però ens calen tants ballarins, o caldrien més científics, polítics compromesos amb les idees i no amb els seus interessos particulars (i no els pallassos que tenim als parlaments), economistes, advocats. I lampistes, paletes, mecànics professionals; instal·ladors qualificats, I empenta!

O el que deia un adhesiu comprat a l'estanc de Prada de Conflent: "Sempre endavant, mai morirem!"

PS: potser m'ha afectat l'anunci de la DAMM; però... la rima no m'agrada!

Esclaus

Som esclaus en aquesta societat, encara que ens creiem lliures dins d'aquesta democràcia, tots som esclaus d'una cosa o una altra. De vegades ens pensem autònoms i depenem els uns dels altres, ni que sigui mínimament. Però tot i així som esclaus.

De vegades però entenem ser esclau el terme exegètic, el terme que estableix el diccionari de la llengua (DIEC2):
1. Que està sota el domini absolut d’un amo, que no és de condició lliure.
2. Que està sotmès a un poder tirànic, a la dominació d’algú a qui s’obeeix servilment per interès, per ambició.
3. Que està sotmès a una cosa que domina, que priva de la llibertat. Un home esclau de la seva paraula. És un esclau de la seva ambició. Són uns esclaus del deure. S’havia convertit en una esclava de la feina.

Avui en dia encara hi ha esclaus en els dos primers casos, en països encara no desenvolupats del tot, hi ha empreses que sotmeten tirànicament a treballadors, o dictadures que sota el poder del kalaixnikov (per dir un subfusell, que també podria ser un CETME o un M16), subjuguen a tota la seva població.

Però per desgràcia tots som esclaus d'acord a la tercera acepció:

He vist esclaus de la moda, amb pantalons DKNY, cinturons DG, moneders Tous, samarretes MNG, Nike, Puma, Adidas... som anuncis vivents.

També hi ha aquells que ells són el propi anunci, amb un cos musculat i marcant pectorals i bíceps amb samarretes ajustades o amb samarretes escotades, augments de pit, faldilles irrisòries; mostren el seu cos (com si d'un aparador de carn es tractés)... Pentinats de disseny, pírcings i tatuatges.

D'altres son esclaus dels seus vicis, el tabac, l'alcohol, les drogues, les màquines escurabutxaques... que omplen de vegades els seus buits afectius, de vegades perquè s'avorreixen mentre són a casa i van a "gastar" el dia i la mesada al bar.
Fins i tot com el meu pare, què és esclau de la feina però no perquè la feina li faci ser esclau, sinó perquè després de quaranta-set anys de la mateixa feina és com si el lloc de treball fos el seu fill.

Finalment n'hi ha que som esclaus en la cerca d'alguna cosa, jo sóc esclau de la cerca de la bellesa i de l'amor.
Cada dia em llevo cercant ambdues coses, de vegades en trobo una o l'altra però no sé com apropar-m'hi (em sento com aquell qui esguarda un quadre al MNAC, aquesta bellesa/amor, és una obra d'art tant irrepetible que potser l'alè que exhalo pot arribar a corrompre-la...).
Dissortadament poc després amb un gest o una paraula es trenca l'encanteri, la màgia desapareix i la imatge, la idea és com un mirall trencat, ja no es pot recompondre.
A partir d'ara intentaré com diu el proverbi: "seré esclau de les meves paraules i senyor dels meus silencis".

Segueixo creient que dec venir d'un altre planeta...

De vegades penso massa, i massa sovint tinc molt de temps per fer-ho.
Ahir mateix després de més de divuit hores llevat, em vaig discutir amb la "zuzu" una noia que havia vingut al bar a treballar-hi...
Aquesta afirmava que a casa (i són catalans) havien celebrat sempre la nit de Nadal (nochebuena)... I jo intentava recordar les de casa.

A casa no ho havíem celebrat mai, i he estat pensant en la diferència d'edat d'aquesta noia, i la de la meva família.
La zuzu va cap a la quarantena, va néixer quan ja hi havia de tot; no hi havia restriccions ni racionament.
La meva mare, nascuda a finals de la guerra civil i el meu pare en plena guerra...
Fins als anys cinquanta, hi hagué racionament i son de la llarga...
La xocolata sorrenca i la llet condensada per cupons... Com haguessin pogut celebrar-ho?

Per la banda materna el meu avi (venerable allà on sigui), què tenia poca idea tirar endavant el negocis... I més gana i més són de la llarga.

A casa la mare anava a la Missa del Gall; jo no hi vaig anar mai... ara bé no celebràvem "nochebuena".
Ara sí Nadal i Sant Esteve, entaulats fins a altes hores de la vesprada...
Seguint el dinar amb el berenar i el sopar... I l'endemà més teca encara (recordo de vegades haver hagut de fer l'esforç de dinar dues vegades per acontentar les dues branques de la família...) I durant dos dies seguits!
Doble ració de sopa i pollastre; doble ració de canalons; doble ració de torrons...

Ara la vida s'ha fet austera i no per la crisi, la família materna s'ha aprimat i la paterna també (ara només em cal menjar un àpat per dia).

Recordo com el pare agafava el tió (i jo havia de fer-li la careta) l'engànxavem i el fèiem cagar... L'avia m'havia comprat alguna cosa de vestir (ni que fóssin uns mitjons, ja que Per Nadal qui res no estrena, res no val!)
Quins records!