... I finalment el darrer dia d'octubre emprenia altre cop la marxa cap a Barcelona des de Perpinyà, era un viatge que sovintejava amb els malestars que havia hagut de suportar per les darreres vagues ferroviàries que havien dut a terme al Rosselló perquè el president de la República havia decidit allargar l'edat de jubilació des dels 60 als 62.
Arribava a l'estació de Cervera de la Marenda a poc més quarts de sis de la tarda, a més a més era el dia del maleït canvi horari i era fosc molt més d'hora...
Així doncs aïllat al Rosselló a poc més de dos quilòmetres de Portbou, i vaig decidir emprendre el viatge a peu travessant la frontera, amb la bossa a l'esquena i en poc més de trenta minuts ja havia superat la carena i gairebé a les fosques arribava al poble.
Una baixada alegre i tranquil·la, arribo a l'estació i compro el bitllet en pocs segons, sento que anuncien la seva sortida i baixo les escales d'una volada; encara amb la bossa oberta i pujo els graons de l'escala de dos en dos, com si m'hi anés la vida. Em veu el revisor i diu: "Va que casi et deixem"... realment no m'esperaven perquè ni tant sols sabien que jo estava encara comprant el bitllet però pujo a dalt i el tren emprèn la marxa.
Com deia el poeta, rails i més rails -i més rails i més rails- (i el pantògraf ha substituït la xemeneia blanca). Primera aturada Colera, Llançà, Vilajuïga, Figueres... fins a Girona la vida fou tranquil·la. El tren tot i l'endemà ser festiu s'omplia.
A Girona, darrer dia de les fires de Sant Narcís (patró de les mosques que foragità les tropes franceses) van fer un bescanvi de passatgers fins que a l'alçada de Sils s'assegueren dues noies (molt i molt joves per a mi) que havien anat a fires, l'una feia dos anys que estava a la universitat i l'altra tot just havia començat aquell curs.
Vaig entrar a la seva conversa amb cura, ja que la distància en el temps potser que es malinterpreti i lentament vaig apoderar-me de la conversa i com a la pujada vaig fer mestria de molts dels coneixements i inquietuds que m'ha donat la vida i em permet d'explicar arran del temps passat, els meus records. De com amb la família descobrirem el Rosselló, dels meus coneixements de la ciutat de Barcelona... I no vaig callar encara que m'ho hagués pregat el propi Benet XVI.
Fins i tot els vaig mostrar els topants de Barcelona i de com arribar a casa seva... però ara em dona la sensació que si em van seguir a les palpentes, potser és per alguna raó més que desconec relativament. Potser vaig mostrar la meva cara més amable i s'esperaven alguna cosa més...
I el que vaig fer fou senzill i erroni, ja que no es decidien a decidir vaig marxar amb el meu autobús cap a casa i vaig deixar a la Clàudia i la Sara esperant a la parada del bus...
Potser una mica semblant a allò que explica la DALIDA...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viatges al Nord. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Viatges al Nord. Mostrar tots els missatges
dijous, 11 de novembre del 2010
dilluns, 1 de novembre del 2010
DE VEGADES PENSO QUÈ SÓC IDIOTA (2)
Sovint directament ho sóc, el divendres 28 d'octubre preina el viatge de pujada a Perpinyà (canviant de transport a Figueres, on m'esperava un constructor per a fer una reforma immobiliària al pis d'un amic). El viatge de pujada magnífica oratòria per part meva, hi havia un parell de veneçolans que parlaven de l'obertura del mega-prostíbul de la Jonquera, i que volien fer-li una entrevista al propietari.
Els vaig comentar que hi havia alguna informació al respecte al setmanari "El Triangle", i que podrien cercar tot el referent a la concessió i revocacio de llicències que s'havia intentat per part de l'Ajuntament. Que a més a més hi ha el fet que a Barcelona van tancar-ne dos a l'autovia de Castelldefels i què hi havia una "Associacion Española de Empresarios de Locales de Alterne", que protegia els interessos "gremials". Vaig parlar dels vincles polítics que tenien aquesta gent, com de la prohibició dels braus i els interessos dels Balañá que a hores d'ara han de ser rescabalats durant 99 anys per la suposada facturació d'aquests anys.
La meva capacitat de conèixer el va deixar una mica astorat, parlava i parlava de temes que interessaven com de l'OPA sobre Endesa de Gas Natural (pràcticum extern de la facultat de dret) i en aquell moment no recordava el nom de les empreses i una ànima caritativa em va "xivar" els noms... (una noia figuerenca, que estava fent ADE i acabava els estudis a Flandes, en anglès... tot va anar bé fins que vaig fer-li una observació que en veure com agafava els bastonets de pa, era fumadora... Va quedar-se parada somrigué però creà un bloc de gel ja impenetrable fins al comiat fred i distant a la l'Estació).
Em vaig acomiadar dels veneçolans recomanant-los que cerquessin un cotxe de lloguer, ja que els permetria més llibertat de moviment i els recordava que hi havia festa major a Girona...
A l'estació m'esperava el José empresari d'Empuriabrava, casat amb una holandesa i amb tres fills. (l'home de mitjana edat, d'aquells que pot dir-se españññols de soca arrel, havent nascut a Figueres no deia una paraula en català ni que fos amb fòrceps, portava una furgoneta amb el nom de l'empresa retolat) i vam començar el trajecte cap al nord. Aturada a la Jonquera i el vaig convidar a dinar. Bufet lliure de menjar beguda i postres; menjar de batalla però acabat de fer encara que seria impossible donar-nos-ho fresc per tant el peix se sap del cert que era congelat...
Ací es va acabar la conversa amena, fou un trajecte avorrit i ple de tòpics de dues persones que no casarien ni amb Loctite...
Es mirà el pis i digué que no volia fer el trajecte i les obres només per allò que si volia una reforma integral la hi faria però que comptés amb vora els sis-mil €uros...
Per Perpinyà les comissions habituals i diumenge preparat pel trajecte de baixada.
Els vaig comentar que hi havia alguna informació al respecte al setmanari "El Triangle", i que podrien cercar tot el referent a la concessió i revocacio de llicències que s'havia intentat per part de l'Ajuntament. Que a més a més hi ha el fet que a Barcelona van tancar-ne dos a l'autovia de Castelldefels i què hi havia una "Associacion Española de Empresarios de Locales de Alterne", que protegia els interessos "gremials". Vaig parlar dels vincles polítics que tenien aquesta gent, com de la prohibició dels braus i els interessos dels Balañá que a hores d'ara han de ser rescabalats durant 99 anys per la suposada facturació d'aquests anys.
La meva capacitat de conèixer el va deixar una mica astorat, parlava i parlava de temes que interessaven com de l'OPA sobre Endesa de Gas Natural (pràcticum extern de la facultat de dret) i en aquell moment no recordava el nom de les empreses i una ànima caritativa em va "xivar" els noms... (una noia figuerenca, que estava fent ADE i acabava els estudis a Flandes, en anglès... tot va anar bé fins que vaig fer-li una observació que en veure com agafava els bastonets de pa, era fumadora... Va quedar-se parada somrigué però creà un bloc de gel ja impenetrable fins al comiat fred i distant a la l'Estació).
Em vaig acomiadar dels veneçolans recomanant-los que cerquessin un cotxe de lloguer, ja que els permetria més llibertat de moviment i els recordava que hi havia festa major a Girona...
A l'estació m'esperava el José empresari d'Empuriabrava, casat amb una holandesa i amb tres fills. (l'home de mitjana edat, d'aquells que pot dir-se españññols de soca arrel, havent nascut a Figueres no deia una paraula en català ni que fos amb fòrceps, portava una furgoneta amb el nom de l'empresa retolat) i vam començar el trajecte cap al nord. Aturada a la Jonquera i el vaig convidar a dinar. Bufet lliure de menjar beguda i postres; menjar de batalla però acabat de fer encara que seria impossible donar-nos-ho fresc per tant el peix se sap del cert que era congelat...
Ací es va acabar la conversa amena, fou un trajecte avorrit i ple de tòpics de dues persones que no casarien ni amb Loctite...
Es mirà el pis i digué que no volia fer el trajecte i les obres només per allò que si volia una reforma integral la hi faria però que comptés amb vora els sis-mil €uros...
Per Perpinyà les comissions habituals i diumenge preparat pel trajecte de baixada.
diumenge, 14 de març del 2010
De vegades les coses no surten com un planeja...
Potser la meva ment de persona una mica "gran", conscient i previsora no ho és prou, sovint m'agrada planejar les coses fins al darrer detall possible, i per les raons que siguin m'equivoco de cap a cap, d'altres sóc impulsiu com un infant i em deixo dur per anhels i desitjos que no vull analitzar ni controlar...
Un exemple ha estat aquest cap de setmana, que havíem mig planejat amb el Jaume i l'Edu, i com es diu popularment per raons alienes a la nostra voluntat hem hagut de canviar de plans...
Però que hi farem! Un viatge a una població que només coneixia de passar-hi amb cotxe i ja fa molts anys...
L'única cosa que era al lloc era el riu, una Tortosa totalment desconeguda per mi, uns carrerons estrets i rehabilitats, amb botigues totes noves, netes i polides.
Un mercat central vora el riu amb parades de pesca salada, abadejo, planter pels horts, entrepans de abadejo amb albergínia arrebossada, un got de vi i la resta del dia per pair.
El viatge fou realment una aventura, però que en la mesura del possible intentarem que el destí final sigui València i no altre cop la ciutat de Barcelona.
PS: malgrat tot m'ha servit per avançar feina (com diuen en espanyol no hay mal que por bien no venga)
Un exemple ha estat aquest cap de setmana, que havíem mig planejat amb el Jaume i l'Edu, i com es diu popularment per raons alienes a la nostra voluntat hem hagut de canviar de plans...
Però que hi farem! Un viatge a una població que només coneixia de passar-hi amb cotxe i ja fa molts anys...
L'única cosa que era al lloc era el riu, una Tortosa totalment desconeguda per mi, uns carrerons estrets i rehabilitats, amb botigues totes noves, netes i polides.
Un mercat central vora el riu amb parades de pesca salada, abadejo, planter pels horts, entrepans de abadejo amb albergínia arrebossada, un got de vi i la resta del dia per pair.
El viatge fou realment una aventura, però que en la mesura del possible intentarem que el destí final sigui València i no altre cop la ciutat de Barcelona.
PS: malgrat tot m'ha servit per avançar feina (com diuen en espanyol no hay mal que por bien no venga)
dimecres, 2 de desembre del 2009
Buff, quanta paperassa!
Quanta paperassa és un terme que diu el meu amic Miquel, valencià del barri d'Aiora, barri que rep el nom gràcies a un palauet i un Jardí (i realment són magnífics ambdós)... i ho sé del cert perquè m'hi vaig passejar els dies 12 i 13 de setembre; després de la Diada al principat necessitava un canvi d'aires, sortir de casa i respirar!
Vaig agafar el primer tren que vaig veure i anava a Tarragona, un cop allà, vaig fer la visita a la Imperial Tarraco (abans de celebrar Santa Tecla) una volta que durà un parell d'hores. Des de l'estació cap a la Rambla i d'allà a veure si l'amfiteatre encara era al mateix lloc...
Dues voltes estranyes per la zona, un "Alpino" dins del meu païdor... i de nou cap a l'estació.
Baixava el tren cap a València i a l'alçada de Tortosa el telefonava avisant-lo del seu infortuni.
En arribar a València, masses ingents de ciment cobrien les zones costaneres, i per contra camps i camps plens d'arbres fruiters (suposadament tarongers i mandariners), camps fèrtils (per contraposició dels "Camps" polítics: desèrtics), terra esponjosa, llaurada, treballada; terra argilosa i suau què de tant amorosa et permetia llaurar-la amb la vista. "Llauraors en la distància..."
A l'entrada a la ciutat del Túria, veia obrers de la construcció netejant-se totalment conills. I vaig arribar a l'estació modernista de València (on ja m'esperava el company de malifetes).
Baixada del tren amb parsimònia, observant l'estació central que tant em recorda a la que nosaltres anomenem "de França"... I deixant passar a totes les estrangeres amb faldilla curta que volien anar més de pressa que no pas jo... (i de mentres, jo contemplava l'art de l'estació).
Ràpida sortida cap a una botiga que té un triangle verd com a distintiu, on havíem de comprar menjar i un vestit de bany, muntarem un espectacle còmic a la botiga i com a espectadora de luxe: la caixera; i cap al barri del Carme a prendre una orxata granissada i un parell de fartons...
Deixàrem passar la pluja fina que havia vingut a avisar-nos i prenguérem ràpidament camí cap a l'autobús; i d'allà cap a Aiora.
El barri popular i boniquet replet de casetes baixes (i d'altres que destrossaven la vista i enviaves malediccions a l'arquitecte per la seva manca de gust).
Deixàrem els paquets i cap a sopar al barri de Poblats marítims, naturalment peix: aladroc fregit, musclos al vapor, i una petita discussió: "se vos nota que sou catalans"; el company va fer un bot i li digué: "perdone però jo sóc de barri, d'ací d'Aiora!"
A dormir d'hora tot i que em vaig quedar amb ganes d'apropar-me al Carme, però estava massa cansat, i no em conec els topants de la ciutat.
A l'endemà excursió per trobar esmorzar, ja que tots els forns habituals eren tancats; passejada i platjeta a mig matí i paella per dinar . I tot això altre cop al barri de Poblats Marítims; com també la paella (sinó hagués estat amb garrofó i a la Malvarosa, ja no seria paella valenciana!)
Havent dinat cap a casa a recollir els paquets i de cap a agafar el tren; en aquells moments encara era responsable de la feina...
Vaig agafar el primer tren que vaig veure i anava a Tarragona, un cop allà, vaig fer la visita a la Imperial Tarraco (abans de celebrar Santa Tecla) una volta que durà un parell d'hores. Des de l'estació cap a la Rambla i d'allà a veure si l'amfiteatre encara era al mateix lloc...
Dues voltes estranyes per la zona, un "Alpino" dins del meu païdor... i de nou cap a l'estació.
Baixava el tren cap a València i a l'alçada de Tortosa el telefonava avisant-lo del seu infortuni.
En arribar a València, masses ingents de ciment cobrien les zones costaneres, i per contra camps i camps plens d'arbres fruiters (suposadament tarongers i mandariners), camps fèrtils (per contraposició dels "Camps" polítics: desèrtics), terra esponjosa, llaurada, treballada; terra argilosa i suau què de tant amorosa et permetia llaurar-la amb la vista. "Llauraors en la distància..."
A l'entrada a la ciutat del Túria, veia obrers de la construcció netejant-se totalment conills. I vaig arribar a l'estació modernista de València (on ja m'esperava el company de malifetes).
Baixada del tren amb parsimònia, observant l'estació central que tant em recorda a la que nosaltres anomenem "de França"... I deixant passar a totes les estrangeres amb faldilla curta que volien anar més de pressa que no pas jo... (i de mentres, jo contemplava l'art de l'estació).
Ràpida sortida cap a una botiga que té un triangle verd com a distintiu, on havíem de comprar menjar i un vestit de bany, muntarem un espectacle còmic a la botiga i com a espectadora de luxe: la caixera; i cap al barri del Carme a prendre una orxata granissada i un parell de fartons...
Deixàrem passar la pluja fina que havia vingut a avisar-nos i prenguérem ràpidament camí cap a l'autobús; i d'allà cap a Aiora.
El barri popular i boniquet replet de casetes baixes (i d'altres que destrossaven la vista i enviaves malediccions a l'arquitecte per la seva manca de gust).
Deixàrem els paquets i cap a sopar al barri de Poblats marítims, naturalment peix: aladroc fregit, musclos al vapor, i una petita discussió: "se vos nota que sou catalans"; el company va fer un bot i li digué: "perdone però jo sóc de barri, d'ací d'Aiora!"
A dormir d'hora tot i que em vaig quedar amb ganes d'apropar-me al Carme, però estava massa cansat, i no em conec els topants de la ciutat.
A l'endemà excursió per trobar esmorzar, ja que tots els forns habituals eren tancats; passejada i platjeta a mig matí i paella per dinar . I tot això altre cop al barri de Poblats Marítims; com també la paella (sinó hagués estat amb garrofó i a la Malvarosa, ja no seria paella valenciana!)
Havent dinat cap a casa a recollir els paquets i de cap a agafar el tren; en aquells moments encara era responsable de la feina...
http://ca.wikipedia.org/wiki/Palauet_d%27Aiora
diumenge, 8 de novembre del 2009
Incís a una crònica
Sí ja sé que primer de tot hauria d'explicar un viatge a Perpinyà però abans d'entrar-hi faré el comentari previ.
Fou de les jornades on tot i l'aïllament que provoca ser un "proscrit" dins de l'independentisme, les reflexions dels comportaments s'han vist minorats, suavitzats perquè el temps tot ho guareix.
Suposo què cal tenir en compte que tot i els tombs que ha donat la vida no me'n penedeixo gens del que he fet (i ho tornaria a fer) i la gent em valora com a persona per sobre de tot (ahir dos persones es van agenollar; fet que no els vaig permetre i que no ho demano pas). Sóc un mortal més, una persona que té unes idees i que ha adquirit un coneixement i que en la mesura del possible l'he aplicat a la causa.
A banda d'això veig que hi ha un foc nou, ja que jo també estava esgotat i per tant me n'alegro molt.
He vist que dins del Rosselló encara hi ha vida (i per tant esperança).
També m'han explicat de la mesquinesa de persones que creia realment afins a la idea de pertinença, de país i de llengua.
I no em creia el que sentia però cada vegada veig més clar què és veritat...
M'explicaven del Planxot, sí aquella espècie de plat argentat que guanyaren a París els "quinze" de l'USAP. Doncs m'explicaren que persones de dins de TVC. Sí, la nostra; havien anat al Rosselló per tractar de temes referents al territori i a la llengua.
L'explicació fou aterridora: "no ens importa la llengua, no ens importa el sentiment, només volem si podeu obtenir una rebaixa dels partits de l'USAP per poder-los emetre...
I l'USAP aconseguí l'acord de rebaixar nou desenes parts del valor de la transmissió, assumint-lo el mateix club...
Aquesta és la manera de fer de TVC? Com els del SUD ens podem manifestar en favor de la catalanitat al Rosselló, si "la nostra" és la primera d'oblidar-se'n? Com volem que ells es mobilitzin per no perdre les emissions si el primer que fem és robar-los?
València ja les ha perdut, a les Illes tampoc arriba el senyal i el Rosselló és el darrer pas per a la desintegració cultural.
Ara entenc quan Joan Ferran va parlar de "fer saltar la crosta nacionalista" dels mitjans públics de comunicació...
Fou de les jornades on tot i l'aïllament que provoca ser un "proscrit" dins de l'independentisme, les reflexions dels comportaments s'han vist minorats, suavitzats perquè el temps tot ho guareix.
Suposo què cal tenir en compte que tot i els tombs que ha donat la vida no me'n penedeixo gens del que he fet (i ho tornaria a fer) i la gent em valora com a persona per sobre de tot (ahir dos persones es van agenollar; fet que no els vaig permetre i que no ho demano pas). Sóc un mortal més, una persona que té unes idees i que ha adquirit un coneixement i que en la mesura del possible l'he aplicat a la causa.
A banda d'això veig que hi ha un foc nou, ja que jo també estava esgotat i per tant me n'alegro molt.
He vist que dins del Rosselló encara hi ha vida (i per tant esperança).
També m'han explicat de la mesquinesa de persones que creia realment afins a la idea de pertinença, de país i de llengua.
I no em creia el que sentia però cada vegada veig més clar què és veritat...
M'explicaven del Planxot, sí aquella espècie de plat argentat que guanyaren a París els "quinze" de l'USAP. Doncs m'explicaren que persones de dins de TVC. Sí, la nostra; havien anat al Rosselló per tractar de temes referents al territori i a la llengua.
L'explicació fou aterridora: "no ens importa la llengua, no ens importa el sentiment, només volem si podeu obtenir una rebaixa dels partits de l'USAP per poder-los emetre...
I l'USAP aconseguí l'acord de rebaixar nou desenes parts del valor de la transmissió, assumint-lo el mateix club...
Aquesta és la manera de fer de TVC? Com els del SUD ens podem manifestar en favor de la catalanitat al Rosselló, si "la nostra" és la primera d'oblidar-se'n? Com volem que ells es mobilitzin per no perdre les emissions si el primer que fem és robar-los?
València ja les ha perdut, a les Illes tampoc arriba el senyal i el Rosselló és el darrer pas per a la desintegració cultural.
Ara entenc quan Joan Ferran va parlar de "fer saltar la crosta nacionalista" dels mitjans públics de comunicació...
dissabte, 7 de novembre del 2009
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Ni amb la guerra de València pararan als dolçainers!
Per damunt de tot viurem!
No els podran ni amb la guerra de València, els dolçainers
tocaran la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Si la llengua que parles diuen que és llarga,
no deixes que la tallen per acurtar-la,
no deixes que la tallen...
diuen que és massa llarga per no escoltar-la
i amb la llengua tallada perds la paraula.
No deixes que la cuide qui vol tallar-la,
l'únic que se proposa és amagar-la,
no deixes que la cuide...
tota la maniobra és una trampa
i amb la llengua tallada no tindràs parla.
Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
I els que esteu en política en clau possible,
mireu com no és possible i torneu a casa,
mireu com no és possible...
feu política nostra, feu per la casa,
no obediu als de fora que el temps se'n passa.
Agarreu la senyera, que està dins l'arca
i deixeu l'espanyola que torne a Espanya,
agarreu la senyera!
Recobreu la memòria i feu per la casa!
Treballeu per la terra que el temps se'n passa.
Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
dijous, 5 de novembre del 2009
I NO SABREM ON ANEM SI NO SABEM D'ON VENIM
Retornant a la Catalunya alta, la Catalunya on nasqué Guifré el Pilós, la Catalunya que anomenem del Nord i no ens volem adonar, però si ells són el bressol, nosaltres som la Catalunya Nova.
Aquest bocí retallat de la Catalunya Nova; en un tractat signat a l'Illa dels Faisans situada entre Hendaia i Irun; on dos estranys: el rei de les espanyes i el de França decidiren el destí dels Catalans, tant dels del Nord com dels del Sud.
Aquest diumenge celebrem els 350 anys d'aquesta maleïda decisió, i recordem amb nostàlgia els homes que han vessat la sang per aquesta terra (independentment del seu origen, la seva estima al país els honora, podríem pensar en Francesc Candel del qui aviat serà l'aniversari del seu obituari (el dia 23), en el seu llibre "Els altres catalans".
Recordem però avui en Josep de Trinxeria, pagès i lluitador contra França; recordem els Angelets de la Terra, recordem tots els lluitadors d'una causa entre llàgrimes de tristesa i de ràbia després de 350 anys.
Hem de tenir amunt els cors i l'ànima encesa ... mentre galta avall ens rodolin algunes llàgrimes purificadores perquè més enllà de les paraules ha de quedar l'esperit, l'essència, l'esperança i sobretot la resistència.
Joiós de poder veure el bressol del meu país, aquest dissabte els recordarem i per uns moments esborrarem les fronteres, esborrarem els tractats i ho farem perquè mai el temps ha jugat tant en contra nostre com avui ho fa.
Aquest bocí retallat de la Catalunya Nova; en un tractat signat a l'Illa dels Faisans situada entre Hendaia i Irun; on dos estranys: el rei de les espanyes i el de França decidiren el destí dels Catalans, tant dels del Nord com dels del Sud.
Aquest diumenge celebrem els 350 anys d'aquesta maleïda decisió, i recordem amb nostàlgia els homes que han vessat la sang per aquesta terra (independentment del seu origen, la seva estima al país els honora, podríem pensar en Francesc Candel del qui aviat serà l'aniversari del seu obituari (el dia 23), en el seu llibre "Els altres catalans".
Recordem però avui en Josep de Trinxeria, pagès i lluitador contra França; recordem els Angelets de la Terra, recordem tots els lluitadors d'una causa entre llàgrimes de tristesa i de ràbia després de 350 anys.
Hem de tenir amunt els cors i l'ànima encesa ... mentre galta avall ens rodolin algunes llàgrimes purificadores perquè més enllà de les paraules ha de quedar l'esperit, l'essència, l'esperança i sobretot la resistència.
Joiós de poder veure el bressol del meu país, aquest dissabte els recordarem i per uns moments esborrarem les fronteres, esborrarem els tractats i ho farem perquè mai el temps ha jugat tant en contra nostre com avui ho fa.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
M'encanta la policia...
Ahir fou una jornada completa, un viatge llampec per anar a Perpinyà i tornar, fou la promesa complerta a un veí i company de barri, en Jaume.
La jornada va ser un xic surrealista, arribem a l'estació amb força temps adquirim els bitllets i pugem al bus; però quina desgràcia ens aturem obligatòriament a Girona a cercar una simple passatgera...
Una ianqui, nascuda a Michigan que vivia a l'estat de Califòrnia, a New Santa Bárbara i que venia del Marroc. A dalt del bus trobà un francès que anava a Perpinyà i que parlava un anglès força fluid...
I a partir d'ací un recull de viatges del francès a Xile, Argentina, Bolívia, Perú...
"Amazing, nice, beautiful"; deia ella fins que li preguntà si anava sol... I ell li digué que no, amb un company i baixava a la següent parada.
En arribar a la frontera tots amb la documentació a les dents (Guàrdia Civil i Gendarmeria, tots reclamant els papers), amb el retard conseqüent que provocà això en el nostre viatge...
A Perpinyà, un dissabte a la una del migdia i amb vacances escolars previstes per a la setmana següent, era un anar i venir de gent, des de l'Estació a la Plaça Major (de la República), gent a la Plaça Aragó, gent arreu des del Castillet a la Llotja...
On no hi havia ningú era a la Plaça Cassanyes i l'única cosa que podíem fer era contemplar les cames i els vestits de les rosselloneses i de destacar-ne dues la del carrer de la Fusteria i la del Centre del Món, vestits vaporosos i pesats que mostraven les formes, mitges i sabates de taló...
Preníem el tren de les 17:30 cap a Portbou, amb policia infiltrat com a passatger...
A Portbou control de la policia nacional, on al meu amic Jaume ni tant sols se'l van mirar, directe cap a mi; un policia de mitjana edat, tregué una llibreteta petita, destartalada, ronyosa i amb un bolígraf rosegat m'apuntà als fulls enrogits de la llibreta desgavellada...
Si, estem al segle XXI i alguns encara fan servir mètodes inquisitorials (com si aquest fet dissuadís d'un comportament il·legal; només apuntat a la llibreta, i què! si hagués volgut passar quilos d'explosius o droga, ja serien a Barcelona perquè en cap cas m'escorcollaren ni comprovaren les dades del carnet, si que en revisaren però la seva autenticitat).
Tres hores de tren i de nou a Barcelona, només alterat per les noies voluptuoses que anaren pujant i ens abandonaren per la fira de Sant Narcís.
La jornada va ser un xic surrealista, arribem a l'estació amb força temps adquirim els bitllets i pugem al bus; però quina desgràcia ens aturem obligatòriament a Girona a cercar una simple passatgera...
Una ianqui, nascuda a Michigan que vivia a l'estat de Califòrnia, a New Santa Bárbara i que venia del Marroc. A dalt del bus trobà un francès que anava a Perpinyà i que parlava un anglès força fluid...
I a partir d'ací un recull de viatges del francès a Xile, Argentina, Bolívia, Perú...
"Amazing, nice, beautiful"; deia ella fins que li preguntà si anava sol... I ell li digué que no, amb un company i baixava a la següent parada.
En arribar a la frontera tots amb la documentació a les dents (Guàrdia Civil i Gendarmeria, tots reclamant els papers), amb el retard conseqüent que provocà això en el nostre viatge...
A Perpinyà, un dissabte a la una del migdia i amb vacances escolars previstes per a la setmana següent, era un anar i venir de gent, des de l'Estació a la Plaça Major (de la República), gent a la Plaça Aragó, gent arreu des del Castillet a la Llotja...
On no hi havia ningú era a la Plaça Cassanyes i l'única cosa que podíem fer era contemplar les cames i els vestits de les rosselloneses i de destacar-ne dues la del carrer de la Fusteria i la del Centre del Món, vestits vaporosos i pesats que mostraven les formes, mitges i sabates de taló...
Preníem el tren de les 17:30 cap a Portbou, amb policia infiltrat com a passatger...
A Portbou control de la policia nacional, on al meu amic Jaume ni tant sols se'l van mirar, directe cap a mi; un policia de mitjana edat, tregué una llibreteta petita, destartalada, ronyosa i amb un bolígraf rosegat m'apuntà als fulls enrogits de la llibreta desgavellada...
Si, estem al segle XXI i alguns encara fan servir mètodes inquisitorials (com si aquest fet dissuadís d'un comportament il·legal; només apuntat a la llibreta, i què! si hagués volgut passar quilos d'explosius o droga, ja serien a Barcelona perquè en cap cas m'escorcollaren ni comprovaren les dades del carnet, si que en revisaren però la seva autenticitat).
Tres hores de tren i de nou a Barcelona, només alterat per les noies voluptuoses que anaren pujant i ens abandonaren per la fira de Sant Narcís.
dissabte, 23 de maig del 2009
Sempre em quedarà el Rosselló
Parafrasejant la frase d'En Bogart a Casablanca, sempre em quedarà el Rosselló i el Canigó. Sempre podré gaudir (mentre no facin com ací al Sud una construcció massiva i desaforada), de les vinyes que assenyalen on és el Canigó.
De les noies, diferents de les del sud, potser amb els cabells més rossos i ulls més clars, i d'altres que no, però diferents (de vegades em sembla creure que són més desinhibides), potser perquè voldria creure-m'ho.
Realment m'agraden potser per la gran diferència cultural que ens separa, per la diferència entre el jou francès i el jou espanyol. Potser per això m'agraden o potser per la gosadia que tingué una rossellonesa de demanar-me el telèfon. (crec que ho recordaré tota la vida... i jo vaig ser tant ruc de telefonar-la un dia que anava bufat! i no per la tramuntana, sóc tot un cas!)
A més a més, de la nostra catalanitat no es pot dubtar en una normalitat gairebé avorrida exceptuant a les grans ciutats, mentre que al Nord és un acte de militància sense treva. Veig que més que un factor de normalitat és un símptoma de resistència cultural i política, gairebé com en Joan Lluís Lluís, inclou en el seu llibre "El dia de l'Os", donat que un dia tornarà l'ós i foragitarà aquells que ocupen el territori, però mentre els Angelets de la terra lluiten contra tot un sistema (i el que no es podrà dir mai, és que l'estat francès no és sistemàtic, burocràtic sí, i sistemàtic per sobre de tot!)
De les noies, diferents de les del sud, potser amb els cabells més rossos i ulls més clars, i d'altres que no, però diferents (de vegades em sembla creure que són més desinhibides), potser perquè voldria creure-m'ho.
Realment m'agraden potser per la gran diferència cultural que ens separa, per la diferència entre el jou francès i el jou espanyol. Potser per això m'agraden o potser per la gosadia que tingué una rossellonesa de demanar-me el telèfon. (crec que ho recordaré tota la vida... i jo vaig ser tant ruc de telefonar-la un dia que anava bufat! i no per la tramuntana, sóc tot un cas!)
A més a més, de la nostra catalanitat no es pot dubtar en una normalitat gairebé avorrida exceptuant a les grans ciutats, mentre que al Nord és un acte de militància sense treva. Veig que més que un factor de normalitat és un símptoma de resistència cultural i política, gairebé com en Joan Lluís Lluís, inclou en el seu llibre "El dia de l'Os", donat que un dia tornarà l'ós i foragitarà aquells que ocupen el territori, però mentre els Angelets de la terra lluiten contra tot un sistema (i el que no es podrà dir mai, és que l'estat francès no és sistemàtic, burocràtic sí, i sistemàtic per sobre de tot!)
diumenge, 15 de març del 2009
Ja fa un mes que no actualitzava els continguts
I aquest maleït rellotge que no s'atura, he estat badant força en la meva vida, realment crec que ja estic guarit. La meva astènia primaveral se n'ha anat a fer punyetes; de la mateixa manera que la meva esperança del Nord.
Si companys he abandonat (momentaniament) el Rosselló, en aquests dies que he estat sense publicar (foteses) notícies, he hagut de fer tres viatges a Perpinyà per desmuntar el pis on hi passavem les vacances.
Ara ja sóc un home totalment principatí, sense arrels enlloc més que al barri de la Torrassa i ací, a casa mon avi...
També s'ha donat el fet que en aquest periode de temps el que havia d'explicar era prou depriment com per abandonar-me a la navegació per internet sense esma d'escriure una paraula davant de la pantalla (ha coincidit amb la davallada del Barça i del Lleida curiós, oi? i això que no crec en l'horoscop del futbol!)
En aquest temps he quedat un parell de cops amb un col·lega anomenat Edu, que té ganes de que baixi a veure'l a Tarragona... Com podràs llegir no he pogut baixar. Entre la sortida del divendres per veure la noia d'Inca i finalment un cop d'aire que m'ha garratibat el coll, m'he quedat a la ciutat comtal per fer "feina"...
Ja veus noi de vegades els oracles i les nimfes s'alien per impedir-nos l'acompliment de les nostres voluntats!
Si companys he abandonat (momentaniament) el Rosselló, en aquests dies que he estat sense publicar (foteses) notícies, he hagut de fer tres viatges a Perpinyà per desmuntar el pis on hi passavem les vacances.
Ara ja sóc un home totalment principatí, sense arrels enlloc més que al barri de la Torrassa i ací, a casa mon avi...
També s'ha donat el fet que en aquest periode de temps el que havia d'explicar era prou depriment com per abandonar-me a la navegació per internet sense esma d'escriure una paraula davant de la pantalla (ha coincidit amb la davallada del Barça i del Lleida curiós, oi? i això que no crec en l'horoscop del futbol!)
En aquest temps he quedat un parell de cops amb un col·lega anomenat Edu, que té ganes de que baixi a veure'l a Tarragona... Com podràs llegir no he pogut baixar. Entre la sortida del divendres per veure la noia d'Inca i finalment un cop d'aire que m'ha garratibat el coll, m'he quedat a la ciutat comtal per fer "feina"...
Ja veus noi de vegades els oracles i les nimfes s'alien per impedir-nos l'acompliment de les nostres voluntats!
divendres, 5 de desembre del 2008
Camí del Rosselló
En els darrers temps de la meva existència he pujat força al Rosselló, territori econòmicament deprimit sota el jou d'una França imperialista la qual ha imposat un estil de vida i una forma de comportar-se, però cada cop que m'hi escapo em sento lliure, lliure de les càrregues que assoten la meva consciència, mentre em resigno dignament.
Vaig començar a pujar-hi ja fa uns sis anys, sempre abans de l'arribada de Nadal, poder contemplar el Canigó nevat i alguns pàmpols envermellits i secs que es resistien a abandonar el cep, Les raons que m'empenyen a fer-ho me les imagino, però no vull confessar-ho (el temps ha passat i encara me'n lamento...).
I d'aleshores ençà ja sóc força més vell, però el Rosselló amb el seu immens paisatge em recupera els ànims i m'empeny a tirar endavant
Vaig començar a pujar-hi ja fa uns sis anys, sempre abans de l'arribada de Nadal, poder contemplar el Canigó nevat i alguns pàmpols envermellits i secs que es resistien a abandonar el cep, Les raons que m'empenyen a fer-ho me les imagino, però no vull confessar-ho (el temps ha passat i encara me'n lamento...).
I d'aleshores ençà ja sóc força més vell, però el Rosselló amb el seu immens paisatge em recupera els ànims i m'empeny a tirar endavant
Subscriure's a:
Missatges (Atom)