... I finalment el darrer dia d'octubre emprenia altre cop la marxa cap a Barcelona des de Perpinyà, era un viatge que sovintejava amb els malestars que havia hagut de suportar per les darreres vagues ferroviàries que havien dut a terme al Rosselló perquè el president de la República havia decidit allargar l'edat de jubilació des dels 60 als 62.
Arribava a l'estació de Cervera de la Marenda a poc més quarts de sis de la tarda, a més a més era el dia del maleït canvi horari i era fosc molt més d'hora...
Així doncs aïllat al Rosselló a poc més de dos quilòmetres de Portbou, i vaig decidir emprendre el viatge a peu travessant la frontera, amb la bossa a l'esquena i en poc més de trenta minuts ja havia superat la carena i gairebé a les fosques arribava al poble.
Una baixada alegre i tranquil·la, arribo a l'estació i compro el bitllet en pocs segons, sento que anuncien la seva sortida i baixo les escales d'una volada; encara amb la bossa oberta i pujo els graons de l'escala de dos en dos, com si m'hi anés la vida. Em veu el revisor i diu: "Va que casi et deixem"... realment no m'esperaven perquè ni tant sols sabien que jo estava encara comprant el bitllet però pujo a dalt i el tren emprèn la marxa.
Com deia el poeta, rails i més rails -i més rails i més rails- (i el pantògraf ha substituït la xemeneia blanca). Primera aturada Colera, Llançà, Vilajuïga, Figueres... fins a Girona la vida fou tranquil·la. El tren tot i l'endemà ser festiu s'omplia.
A Girona, darrer dia de les fires de Sant Narcís (patró de les mosques que foragità les tropes franceses) van fer un bescanvi de passatgers fins que a l'alçada de Sils s'assegueren dues noies (molt i molt joves per a mi) que havien anat a fires, l'una feia dos anys que estava a la universitat i l'altra tot just havia començat aquell curs.
Vaig entrar a la seva conversa amb cura, ja que la distància en el temps potser que es malinterpreti i lentament vaig apoderar-me de la conversa i com a la pujada vaig fer mestria de molts dels coneixements i inquietuds que m'ha donat la vida i em permet d'explicar arran del temps passat, els meus records. De com amb la família descobrirem el Rosselló, dels meus coneixements de la ciutat de Barcelona... I no vaig callar encara que m'ho hagués pregat el propi Benet XVI.
Fins i tot els vaig mostrar els topants de Barcelona i de com arribar a casa seva... però ara em dona la sensació que si em van seguir a les palpentes, potser és per alguna raó més que desconec relativament. Potser vaig mostrar la meva cara més amable i s'esperaven alguna cosa més...
I el que vaig fer fou senzill i erroni, ja que no es decidien a decidir vaig marxar amb el meu autobús cap a casa i vaig deixar a la Clàudia i la Sara esperant a la parada del bus...
Potser una mica semblant a allò que explica la DALIDA...
dijous, 11 de novembre del 2010
dilluns, 1 de novembre del 2010
DE VEGADES PENSO QUÈ SÓC IDIOTA (2)
Sovint directament ho sóc, el divendres 28 d'octubre preina el viatge de pujada a Perpinyà (canviant de transport a Figueres, on m'esperava un constructor per a fer una reforma immobiliària al pis d'un amic). El viatge de pujada magnífica oratòria per part meva, hi havia un parell de veneçolans que parlaven de l'obertura del mega-prostíbul de la Jonquera, i que volien fer-li una entrevista al propietari.
Els vaig comentar que hi havia alguna informació al respecte al setmanari "El Triangle", i que podrien cercar tot el referent a la concessió i revocacio de llicències que s'havia intentat per part de l'Ajuntament. Que a més a més hi ha el fet que a Barcelona van tancar-ne dos a l'autovia de Castelldefels i què hi havia una "Associacion Española de Empresarios de Locales de Alterne", que protegia els interessos "gremials". Vaig parlar dels vincles polítics que tenien aquesta gent, com de la prohibició dels braus i els interessos dels Balañá que a hores d'ara han de ser rescabalats durant 99 anys per la suposada facturació d'aquests anys.
La meva capacitat de conèixer el va deixar una mica astorat, parlava i parlava de temes que interessaven com de l'OPA sobre Endesa de Gas Natural (pràcticum extern de la facultat de dret) i en aquell moment no recordava el nom de les empreses i una ànima caritativa em va "xivar" els noms... (una noia figuerenca, que estava fent ADE i acabava els estudis a Flandes, en anglès... tot va anar bé fins que vaig fer-li una observació que en veure com agafava els bastonets de pa, era fumadora... Va quedar-se parada somrigué però creà un bloc de gel ja impenetrable fins al comiat fred i distant a la l'Estació).
Em vaig acomiadar dels veneçolans recomanant-los que cerquessin un cotxe de lloguer, ja que els permetria més llibertat de moviment i els recordava que hi havia festa major a Girona...
A l'estació m'esperava el José empresari d'Empuriabrava, casat amb una holandesa i amb tres fills. (l'home de mitjana edat, d'aquells que pot dir-se españññols de soca arrel, havent nascut a Figueres no deia una paraula en català ni que fos amb fòrceps, portava una furgoneta amb el nom de l'empresa retolat) i vam començar el trajecte cap al nord. Aturada a la Jonquera i el vaig convidar a dinar. Bufet lliure de menjar beguda i postres; menjar de batalla però acabat de fer encara que seria impossible donar-nos-ho fresc per tant el peix se sap del cert que era congelat...
Ací es va acabar la conversa amena, fou un trajecte avorrit i ple de tòpics de dues persones que no casarien ni amb Loctite...
Es mirà el pis i digué que no volia fer el trajecte i les obres només per allò que si volia una reforma integral la hi faria però que comptés amb vora els sis-mil €uros...
Per Perpinyà les comissions habituals i diumenge preparat pel trajecte de baixada.
Els vaig comentar que hi havia alguna informació al respecte al setmanari "El Triangle", i que podrien cercar tot el referent a la concessió i revocacio de llicències que s'havia intentat per part de l'Ajuntament. Que a més a més hi ha el fet que a Barcelona van tancar-ne dos a l'autovia de Castelldefels i què hi havia una "Associacion Española de Empresarios de Locales de Alterne", que protegia els interessos "gremials". Vaig parlar dels vincles polítics que tenien aquesta gent, com de la prohibició dels braus i els interessos dels Balañá que a hores d'ara han de ser rescabalats durant 99 anys per la suposada facturació d'aquests anys.
La meva capacitat de conèixer el va deixar una mica astorat, parlava i parlava de temes que interessaven com de l'OPA sobre Endesa de Gas Natural (pràcticum extern de la facultat de dret) i en aquell moment no recordava el nom de les empreses i una ànima caritativa em va "xivar" els noms... (una noia figuerenca, que estava fent ADE i acabava els estudis a Flandes, en anglès... tot va anar bé fins que vaig fer-li una observació que en veure com agafava els bastonets de pa, era fumadora... Va quedar-se parada somrigué però creà un bloc de gel ja impenetrable fins al comiat fred i distant a la l'Estació).
Em vaig acomiadar dels veneçolans recomanant-los que cerquessin un cotxe de lloguer, ja que els permetria més llibertat de moviment i els recordava que hi havia festa major a Girona...
A l'estació m'esperava el José empresari d'Empuriabrava, casat amb una holandesa i amb tres fills. (l'home de mitjana edat, d'aquells que pot dir-se españññols de soca arrel, havent nascut a Figueres no deia una paraula en català ni que fos amb fòrceps, portava una furgoneta amb el nom de l'empresa retolat) i vam començar el trajecte cap al nord. Aturada a la Jonquera i el vaig convidar a dinar. Bufet lliure de menjar beguda i postres; menjar de batalla però acabat de fer encara que seria impossible donar-nos-ho fresc per tant el peix se sap del cert que era congelat...
Ací es va acabar la conversa amena, fou un trajecte avorrit i ple de tòpics de dues persones que no casarien ni amb Loctite...
Es mirà el pis i digué que no volia fer el trajecte i les obres només per allò que si volia una reforma integral la hi faria però que comptés amb vora els sis-mil €uros...
Per Perpinyà les comissions habituals i diumenge preparat pel trajecte de baixada.
La revolta silenciosa
En podríem dir l'equiparació de les capacitats de govern, fins i tot de les oportunitats que durant molts anys han estat negades.
De dones importants en política durant la història podem trobar grans personatges pel paper que han desenvolupat; des de la Eleonora Roosevelt que estava compromesa amb la Guerra Civil Espanyola i n'explica la Teresa Pàmies en algun dels seus llibres de com la va conèixer.
Dones rellevants en moments difícils, com la Indira Ghandi, com la Golda Meir com a presidenta del jove estat d'Israel als seixantes, època de convulsos canvis socials a les democràcies occidentals, però l'avenç venia d'orient.
Dones rellevants com la Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit a finals dels setanta i principis dels vuitanta. La dama de ferro dugué a terme una acarnissada lluita contra els sindicats; així com les privatitzacions de la majoria d'empreses estatals (moltes de les quals l'estat ha hagut de tornar a absorbir per manca de manteniment i d'inversions que hi feien les empreses privades van arribar a posar en perill als seus usuaris. És el cas de les vies fèrries) feu una petita guerra per les Falkland (Illes Malvines) que ara tornen a estar de moda per un possible jaciment petrolífer...
Més endavant ja hem conegut altres caps d'Estat la Benazir Bhutto, filla de Zulfikar Ali Bhutto i assassinat per una dictadura militar i governà Pakistan durant els periodes 1988-1990 i 1993-1996. Potser és més sorprenent que un país musulmà tingués una mandatària dona, o potser no.
Violeta Chamorro a Nicaragua (1990-1997), A Irlanda la Mary Robinson (1990-1997) succeïda per Mary McAleese (1997-
I moltes altres han seguit el camí obert però algunes són reconegudes per tothom i d'altres passen en l'anonimat més indiferent: Helen Clark a Nova Zelanda (1999-2008), Vaira Vike-Freiberga (1999-2007) , Tarja K. Halonen (2000-actualitat), Gloria Macapagal-Arroyo a Filipines (2001-2010), Megawatti Sukarnoputri a Indonèsia (2001-2004), Angela Merkel (2005-actualitat), Michelle Bachelet a Xile (2006-2010) Ellen Johnson-Sirleaf a Libèria (2006-actualitat), Cristina Fernández (de Kichner) a Argentina (2007-actualitat) Jóhanna Sigurðardóttir a Islàndia (2009- I la darrera a incorporar-se com a mandatària ha estat Dilma Roussef a Brasil (2010-
Potser és l'hora de fer canvis. Potser cal escollir no els que han de manar, sinó els que ho han de fer millor encara que pensin de manera diferent a la que ho fa un mateix. Potser s'ha d'acabar aquesta partitocràcia i fer tries lògiques d'aquells que són els més aptes per conduir una economia, una societat, un sentiment i un país...
Sovint costa fer tries i per això ho deixo al que prefereixi cadascun.
De dones importants en política durant la història podem trobar grans personatges pel paper que han desenvolupat; des de la Eleonora Roosevelt que estava compromesa amb la Guerra Civil Espanyola i n'explica la Teresa Pàmies en algun dels seus llibres de com la va conèixer.
Dones rellevants en moments difícils, com la Indira Ghandi, com la Golda Meir com a presidenta del jove estat d'Israel als seixantes, època de convulsos canvis socials a les democràcies occidentals, però l'avenç venia d'orient.
Dones rellevants com la Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit a finals dels setanta i principis dels vuitanta. La dama de ferro dugué a terme una acarnissada lluita contra els sindicats; així com les privatitzacions de la majoria d'empreses estatals (moltes de les quals l'estat ha hagut de tornar a absorbir per manca de manteniment i d'inversions que hi feien les empreses privades van arribar a posar en perill als seus usuaris. És el cas de les vies fèrries) feu una petita guerra per les Falkland (Illes Malvines) que ara tornen a estar de moda per un possible jaciment petrolífer...
Més endavant ja hem conegut altres caps d'Estat la Benazir Bhutto, filla de Zulfikar Ali Bhutto i assassinat per una dictadura militar i governà Pakistan durant els periodes 1988-1990 i 1993-1996. Potser és més sorprenent que un país musulmà tingués una mandatària dona, o potser no.
Violeta Chamorro a Nicaragua (1990-1997), A Irlanda la Mary Robinson (1990-1997) succeïda per Mary McAleese (1997-
I moltes altres han seguit el camí obert però algunes són reconegudes per tothom i d'altres passen en l'anonimat més indiferent: Helen Clark a Nova Zelanda (1999-2008), Vaira Vike-Freiberga (1999-2007) , Tarja K. Halonen (2000-actualitat), Gloria Macapagal-Arroyo a Filipines (2001-2010), Megawatti Sukarnoputri a Indonèsia (2001-2004), Angela Merkel (2005-actualitat), Michelle Bachelet a Xile (2006-2010) Ellen Johnson-Sirleaf a Libèria (2006-actualitat), Cristina Fernández (de Kichner) a Argentina (2007-actualitat) Jóhanna Sigurðardóttir a Islàndia (2009- I la darrera a incorporar-se com a mandatària ha estat Dilma Roussef a Brasil (2010-
Potser és l'hora de fer canvis. Potser cal escollir no els que han de manar, sinó els que ho han de fer millor encara que pensin de manera diferent a la que ho fa un mateix. Potser s'ha d'acabar aquesta partitocràcia i fer tries lògiques d'aquells que són els més aptes per conduir una economia, una societat, un sentiment i un país...
Sovint costa fer tries i per això ho deixo al que prefereixi cadascun.
dijous, 28 d’octubre del 2010
Fetitxisme?
Sovint intento racionalitzar tot allò que em passa a la vida, i me n'adono que tinc una tendència fetitxista respecte a les dones. Anhelo veure-les vestides de Chanel, amb mitges, sabates a joc... També em duen a la perdició tots aquells intents de malles i leggings que sense veure res insinuen la forma de les seves cames, i una minifaldilla? Ah!, una minifaldilla ben portada, uns texans ajustats i un jersei...
Em quedo sense paraules, absort mirant aquelles figures femenines que apareixen i desapareixen davant meu. Com apressades retornen a la feina, i a sobre els demanem que siguin grans companyes, amigues, confidents i finalment amants perfectes... Potser demanem i no ens mirem al mirall de veure el què som nosaltres... Però són tant sensuals, amb una gota d'un perfum encertat fent un suau deixant d'olor... o fins i tot quan sota la roba s'insinua aquella roba interior què la ment embogida en una espiral, i barrina intentant endevinar i encertar tot allò que amaga.
Podria seguir amb imatges i més imatges però de ben segur que hi ha alguna cosa més, potser no tot és imatge, potser no tot és com ho havia imaginat, potser els pensaments es distorsionen i es redrecen depenent dels moments en què s'han viscut, o en el moment en què reapareixen de nou. Sovint el temps (sempre) guareix aquelles petites nafres que apareixen per una fricció constant, que per assimilació has volgut fer allò que no haguessis hagut de fer mai.
Avui per exemple he anat a fer un tallat amb ella, fumadora compulsiva que no crec que li trobi massa plaer en fumar, ja que mai esgota les cigarretes.
Jaqueta de cuiro, botes de pell, texans... un xic de maquillatge i un deix perfumat que l'embolcallava. He parlat pels colzes (molts cops he fet explicacions que de ben segur ella ja havia sentit i malgrat tot no ha volgut tallar-me la xerrameca), i mentre ella anava encenent cigarreta rere cigarreta i m'ha explicat una mica els seus afers; sembla estrany que després d'aquella jornada una mica nefasta (ne-fas, après a dret romà, on indicava els dies inhàbils per jutjar) s'hagués restablert la nostra relació d'amistat, fins i tot millor que l'anterior, i s'hagués convertit en una gran confident, en una gran escoltadora...
De vegades sembla estrany però em quedava embadalit escoltant-la i redescobrint la nitidesa de la seva mirada que ja no recordava com era, i em sap greu haver-me'n oblidat. Potser recordes allò què és més present. Però no puc fer res més que dir que el comportament d'un dia com avui ha sigut deliciós, encara que sembli estrany dir-ho per aquest mitjà.
Aquest és l'atractiu que un dia vaig descobrir en ella...
PS: he de recordar-me'n de revisionar "L'Home que estimava les dones"!
Em quedo sense paraules, absort mirant aquelles figures femenines que apareixen i desapareixen davant meu. Com apressades retornen a la feina, i a sobre els demanem que siguin grans companyes, amigues, confidents i finalment amants perfectes... Potser demanem i no ens mirem al mirall de veure el què som nosaltres... Però són tant sensuals, amb una gota d'un perfum encertat fent un suau deixant d'olor... o fins i tot quan sota la roba s'insinua aquella roba interior què la ment embogida en una espiral, i barrina intentant endevinar i encertar tot allò que amaga.
Podria seguir amb imatges i més imatges però de ben segur que hi ha alguna cosa més, potser no tot és imatge, potser no tot és com ho havia imaginat, potser els pensaments es distorsionen i es redrecen depenent dels moments en què s'han viscut, o en el moment en què reapareixen de nou. Sovint el temps (sempre) guareix aquelles petites nafres que apareixen per una fricció constant, que per assimilació has volgut fer allò que no haguessis hagut de fer mai.
Avui per exemple he anat a fer un tallat amb ella, fumadora compulsiva que no crec que li trobi massa plaer en fumar, ja que mai esgota les cigarretes.
Jaqueta de cuiro, botes de pell, texans... un xic de maquillatge i un deix perfumat que l'embolcallava. He parlat pels colzes (molts cops he fet explicacions que de ben segur ella ja havia sentit i malgrat tot no ha volgut tallar-me la xerrameca), i mentre ella anava encenent cigarreta rere cigarreta i m'ha explicat una mica els seus afers; sembla estrany que després d'aquella jornada una mica nefasta (ne-fas, après a dret romà, on indicava els dies inhàbils per jutjar) s'hagués restablert la nostra relació d'amistat, fins i tot millor que l'anterior, i s'hagués convertit en una gran confident, en una gran escoltadora...
De vegades sembla estrany però em quedava embadalit escoltant-la i redescobrint la nitidesa de la seva mirada que ja no recordava com era, i em sap greu haver-me'n oblidat. Potser recordes allò què és més present. Però no puc fer res més que dir que el comportament d'un dia com avui ha sigut deliciós, encara que sembli estrany dir-ho per aquest mitjà.
Aquest és l'atractiu que un dia vaig descobrir en ella...
PS: he de recordar-me'n de revisionar "L'Home que estimava les dones"!
dimecres, 27 d’octubre del 2010
LA FEBRE DE L'OR
L'home arran de la història s'ha mogut sempre per interessos i capitals, ja fossin el que controlaven l'entrada de productes orientals cap al món "civilitzat", juntament amb la impossibilitat d'acumulació per part de l'església de béns originà una croada contra els albigesos.
Fins a la que feia necessari portar la seda des del llunyà i distant orient, cercant el lucre personal i les ganes d'aventura, hem de recordar-nos-en de Marco Polo.
Moviments d'anada i tornada que portaven informacions, portaven noves formes de fer i sobretot es feien per la riquesa que aquells productes amb poca sortida en un lloc i força més econòmics permetien un lucre a l'altra banda del món conegut. (caldria recordar què era el Honrado Consejo de la Mesta, que venien grans quantitats de llana merina cap a Europa (l'exportació de l'animal estava penat amb la mort) i era una font d'ingressos important fins al segle XVIII.
De la mateixa manera que en aquest cas el monarca va fer perdre l'exclusiva llana merina ja que en va donar exemplars al cosí i aquest la repartí per Suècia, Hongria, Prússia, França... perdent l'exclusivitat d'aquell exemplar.
La guerra dels bòers, s'originà pels jaciments d'or i diamants trobats al Transvaal (que controlaven els descendents dels holandesos, però el diner i els diamants són els diamants.
De la mateixa manera que a Sud-Àfrica amb el boicot que rebé per l'Apartheid que practicaven, no rebé realment mai un boicot ja que d'allà en surt urani, or, diamants...
L'origen de la independència dels EUA tingué un precedent, l'amotinament del Te, per qüestions aranzelàries; la Marxa de la Sal de Gandhi fou una de les seves armes per evitar pagar impostos als britànics, així com també el boicot als productes manufacturats anglesos.
De forma més divertida podríem esmentar el principi i el final de "La Leyenda de la Ciudad Sin Nombre" on per un grapat de pellets d'or en un enterrament catapulten el fèretre d'un granger per reclamar la propietat de la terra. O la Quimera de l'Or de Chaplin.
I per l'altra banda trobem les grans disbauxes peninsulars, on es fan aeroports que enlluernen a gent civilitzada com els suïssos, que no entenen com Ciudad Real té un aeroport internacional de dos vols setmanals, de tipus privat (pagat per una caixa intervinguda: Caja Castilla la Mancha) hi ha un documental en alemany...
Però després de la gran Bouffe, venen els problemes i no tenim prou sals per pair tot aquest problema, és un mal de pedra com digué aquell que a més a més té segons un diari tant contrastat com La Vanguardia, uns diners que traduits en pessetes esgarrifen, la calculadora em fa figa i les cames més. Les xifres astronòmiques fa que hagi de veure un futur econòmic no amb tristesa, sinó amb una por absoluta perquè algú ho haurà de pagar... De fet algú ja ho està pagant els dos milions d'aturats de la construcció.
Totes les febres tenen una pujada i un guariment, perquè finalitzen; però i ara què tenim?
Fins a la que feia necessari portar la seda des del llunyà i distant orient, cercant el lucre personal i les ganes d'aventura, hem de recordar-nos-en de Marco Polo.
Moviments d'anada i tornada que portaven informacions, portaven noves formes de fer i sobretot es feien per la riquesa que aquells productes amb poca sortida en un lloc i força més econòmics permetien un lucre a l'altra banda del món conegut. (caldria recordar què era el Honrado Consejo de la Mesta, que venien grans quantitats de llana merina cap a Europa (l'exportació de l'animal estava penat amb la mort) i era una font d'ingressos important fins al segle XVIII.
De la mateixa manera que en aquest cas el monarca va fer perdre l'exclusiva llana merina ja que en va donar exemplars al cosí i aquest la repartí per Suècia, Hongria, Prússia, França... perdent l'exclusivitat d'aquell exemplar.
La guerra dels bòers, s'originà pels jaciments d'or i diamants trobats al Transvaal (que controlaven els descendents dels holandesos, però el diner i els diamants són els diamants.
De la mateixa manera que a Sud-Àfrica amb el boicot que rebé per l'Apartheid que practicaven, no rebé realment mai un boicot ja que d'allà en surt urani, or, diamants...
L'origen de la independència dels EUA tingué un precedent, l'amotinament del Te, per qüestions aranzelàries; la Marxa de la Sal de Gandhi fou una de les seves armes per evitar pagar impostos als britànics, així com també el boicot als productes manufacturats anglesos.
De forma més divertida podríem esmentar el principi i el final de "La Leyenda de la Ciudad Sin Nombre" on per un grapat de pellets d'or en un enterrament catapulten el fèretre d'un granger per reclamar la propietat de la terra. O la Quimera de l'Or de Chaplin.
I per l'altra banda trobem les grans disbauxes peninsulars, on es fan aeroports que enlluernen a gent civilitzada com els suïssos, que no entenen com Ciudad Real té un aeroport internacional de dos vols setmanals, de tipus privat (pagat per una caixa intervinguda: Caja Castilla la Mancha) hi ha un documental en alemany...
Però després de la gran Bouffe, venen els problemes i no tenim prou sals per pair tot aquest problema, és un mal de pedra com digué aquell que a més a més té segons un diari tant contrastat com La Vanguardia, uns diners que traduits en pessetes esgarrifen, la calculadora em fa figa i les cames més. Les xifres astronòmiques fa que hagi de veure un futur econòmic no amb tristesa, sinó amb una por absoluta perquè algú ho haurà de pagar... De fet algú ja ho està pagant els dos milions d'aturats de la construcció.
Totes les febres tenen una pujada i un guariment, perquè finalitzen; però i ara què tenim?
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Un vespre solitari
Realment de vegades tinc la sensació que tot m'empeny sense cap mena de lògica cap a un cul de sac, i d'altres en retinc per no evadir-me.
Dos exemples:
Dimecres de la setmana passada, vaig anar a veure al meu amic Otger a la Colònia Castells, abans que la enderroquin, varem parlar del futur immediat, del què caldria fer i de quan es podria dur a terme.
En acabat no era d'hora, tampoc era excessivament tard i vaig anar a donar una volta, una passejada en bicicleta des de Les Corts fins a la Barceloneta, ja fosquejava el dia havia estat clar pero la nit mostrava núvols indecisos que pentinaven el cel, les clarianes permetien que la llum de la lluna s'esmunyis entre ells i es reflectia al blau-negre del mar com si fóssin aigües argentades, com si les escates dels peixos fóssin més lluentes que mai, com si les sirenes existissin de debò, com si aquell bocí de mar fos realment un riu de plata.
I jo me n'adonava i me n'adono que això era una imatge de solitud potser em recordava una mica el que cantava l'Hardy
(tots els nois i les noies de la meva edat caminen en parella pel carrer, i són feliços... i jo resto sol pel carrer com una ànima en pena "Car personne ne m'aime").
Per acabar-ho d'arrodonir ahir vaig voler conèixer les rodalies barcelonines, i altre cop sol des de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma i Barcelona. Ni educatiu, ni edificant, però alliberador de la rutina habitual de casa.
Finalment avui he tingut un dinar edificant amb la Jess, hem repassat temes diversos des de la facultat meva a la seva feina i sobretot a la gent que hem conegut i n'hem perdut la pista, i és que com es diu sovint a cada bugada es perd un llençol.
M'ha fet un toc d'atenció en què no hauria de fer coses sol perquè cada cop estic més aïllat de la resta; segons ella m'he autoimposat feina per evitar-ho. (la família, el bar... i ara què, jo no tinc gaire lligams amb la gent, hi penso pausadament. De l'escola d'EGB no tinc contacte amb cap d'ells, potser perquè vaig passar per tres escoles, potser perquè la relació era tènue, potser perquè han passat massa anys com per aparèixer i intentar relacionar-t'hi... FP, cap relació a banda d'afegir als més agosarats al gran germà telemàtic (FB) i no pas a tots, els he cercat sé que la majoria estan bé (casats i amb fills) i ja està. De COU què és això?
I de la Universitat no era massa procliu a repartir mails i mòbils de manera que els he perdut la pista a gairebé tots. Ja que només érem companys de facultat, necessaris pels apunts i para de comptar, quan havien passat les èpoques d'exàmens ja no els telefonaves, ni quedava amb ells per anar al cinema o a emborratxar-nos.
Ara que hi penso potser només tinc dues persones com a tals, la resta de ben segur i afirmo que només els suporto.
Si me'ls trobés pel carrer de ben segur que faríem xerradeta, parlaríem, faríem una batalleta ràpida i asseguraríem que ens telefonaríem més endavant per fer un sopar (que saps del cert que no es farà mai), per tant estàs tranquil de prometre-ho perquè saps que no succeirà i ambdos ens quedem amb la consciència tranquila com la d'un infant.
Dels antics del bar, com a clients potser si que hi ha una mica d'arrelament amb la Marisa i en Gerardo, en Jaume, la Pilar i l'Stéphane, i l'Àlex i la Noe...
Però tots ells estan allà, al barri i em fa mandra d'anar-hi, gairebé és angoixa de veure allò que un dia vaig portar jo (on l'àvia patí l'atac de feridura, el pare l'agafà el 62 i ja n'han passat 48... tota una vida esvaïda, i potser per això se'm fa tant i tant feixuc d'anar-hi, perquè com al pare res no és com ho havien portat ells; i per mi tampoc)
Potser realment com diu la Jess, cercar una col·lectivitat per trencar la rutina... però de vegades sóc tant estranyet, que res no m'està bé (i d'altres m'aconformo amb tot)... No ho sé però no vull complicacions.
Malgrat tot hi pensaré
Dos exemples:
Dimecres de la setmana passada, vaig anar a veure al meu amic Otger a la Colònia Castells, abans que la enderroquin, varem parlar del futur immediat, del què caldria fer i de quan es podria dur a terme.
En acabat no era d'hora, tampoc era excessivament tard i vaig anar a donar una volta, una passejada en bicicleta des de Les Corts fins a la Barceloneta, ja fosquejava el dia havia estat clar pero la nit mostrava núvols indecisos que pentinaven el cel, les clarianes permetien que la llum de la lluna s'esmunyis entre ells i es reflectia al blau-negre del mar com si fóssin aigües argentades, com si les escates dels peixos fóssin més lluentes que mai, com si les sirenes existissin de debò, com si aquell bocí de mar fos realment un riu de plata.
I jo me n'adonava i me n'adono que això era una imatge de solitud potser em recordava una mica el que cantava l'Hardy
(tots els nois i les noies de la meva edat caminen en parella pel carrer, i són feliços... i jo resto sol pel carrer com una ànima en pena "Car personne ne m'aime").
Per acabar-ho d'arrodonir ahir vaig voler conèixer les rodalies barcelonines, i altre cop sol des de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma i Barcelona. Ni educatiu, ni edificant, però alliberador de la rutina habitual de casa.
Finalment avui he tingut un dinar edificant amb la Jess, hem repassat temes diversos des de la facultat meva a la seva feina i sobretot a la gent que hem conegut i n'hem perdut la pista, i és que com es diu sovint a cada bugada es perd un llençol.
M'ha fet un toc d'atenció en què no hauria de fer coses sol perquè cada cop estic més aïllat de la resta; segons ella m'he autoimposat feina per evitar-ho. (la família, el bar... i ara què, jo no tinc gaire lligams amb la gent, hi penso pausadament. De l'escola d'EGB no tinc contacte amb cap d'ells, potser perquè vaig passar per tres escoles, potser perquè la relació era tènue, potser perquè han passat massa anys com per aparèixer i intentar relacionar-t'hi... FP, cap relació a banda d'afegir als més agosarats al gran germà telemàtic (FB) i no pas a tots, els he cercat sé que la majoria estan bé (casats i amb fills) i ja està. De COU què és això?
I de la Universitat no era massa procliu a repartir mails i mòbils de manera que els he perdut la pista a gairebé tots. Ja que només érem companys de facultat, necessaris pels apunts i para de comptar, quan havien passat les èpoques d'exàmens ja no els telefonaves, ni quedava amb ells per anar al cinema o a emborratxar-nos.
Ara que hi penso potser només tinc dues persones com a tals, la resta de ben segur i afirmo que només els suporto.
Si me'ls trobés pel carrer de ben segur que faríem xerradeta, parlaríem, faríem una batalleta ràpida i asseguraríem que ens telefonaríem més endavant per fer un sopar (que saps del cert que no es farà mai), per tant estàs tranquil de prometre-ho perquè saps que no succeirà i ambdos ens quedem amb la consciència tranquila com la d'un infant.
Dels antics del bar, com a clients potser si que hi ha una mica d'arrelament amb la Marisa i en Gerardo, en Jaume, la Pilar i l'Stéphane, i l'Àlex i la Noe...
Però tots ells estan allà, al barri i em fa mandra d'anar-hi, gairebé és angoixa de veure allò que un dia vaig portar jo (on l'àvia patí l'atac de feridura, el pare l'agafà el 62 i ja n'han passat 48... tota una vida esvaïda, i potser per això se'm fa tant i tant feixuc d'anar-hi, perquè com al pare res no és com ho havien portat ells; i per mi tampoc)
Potser realment com diu la Jess, cercar una col·lectivitat per trencar la rutina... però de vegades sóc tant estranyet, que res no m'està bé (i d'altres m'aconformo amb tot)... No ho sé però no vull complicacions.
Malgrat tot hi pensaré
dijous, 21 d’octubre del 2010
Formula 1 (i 2)
És ben curiós que quan es parla a cert nivell econòmic ens permet adonar-nos-en que el poder econòmic permet infinites formes de frau (evasió de capitals), paradisos fiscals, i rendes que no tributen per raó de la seva procedència, fins i tot arribant al punt d'ocasionar amnisties fiscals.
Reprenem el cas de Bernie Ecclestone.
El patró de la fórmula 1 (no em ve de gust parlar de la família però una pinzellada ens permetrà conèixer com ha dut a terme la "gran evasió de capital" casat amb Slavica Ecclestone; i a partir d'ara apareix el terme SLEC, el nom de l'empresa que s'encarrega de tot el patrimoni) va orquestrar un sistema per a poder obtenir grans ingressos a costa d'un dret de llicència que li va atorgar la FIA.
Com?
Senzill a cert nivell, impossible per persones com la majoria de nosaltres amb poc capital i poc fiscalitzats impositivament per l'erari públic per haver d'orquestrar tot aquest espectacle.
Segurament hauré de fer un petit incís d'on prové tot aquest llicenciament televisiu (que ja he comentat amb anterioritat que hi participen Briatore i Agag).
La història recomença pels volts de 1974 quan es produí un gir per part de l'Associació de Constructors de Fórmula 1 (FOCA), per incrementar el volum de negoci i l'organització comercial de la Fórmula 1. I l'any 1978 Ecclestone hi entra com a executiu, lliurant una batalla pel control dels drets comercials que acabaren als tribunals pledejant contra (FISA). Acabà l'any 1981 quan s'acordà que la FOCA podia negociar els drets televisius.
Els contractes televisius a l'època no eren lucratius i eren arriscats. L'any 1987 Ecclestone reorganitzà els drets televisius passant de la FOCA a la FOPA (promoció i administració), que més endavant serà coneguda com a FOM. Aquesta empresa rebia el 49% dels ingressos, 1% escuderies i finalment el 50% restant el percebia la FIA, així tots els patrocinadors pagaven a FOPA i aquest repagava a les escuderies.
Al 1995 la FIA va decidir garantir els drets comercials a FOM (antic FOPA) per 14 anys, a canvi Ecclestone feia un pagament anual pero tenia drets en exclusiva sobre el nom de les escuderies (McLaren, Williams i Tyrrell, això creà malestars en el si de les escuderies amb més renom (i que alhora llicencien més productes de marxandatge).
Les participacions de la Vergonya.
El Holding SLEC fou creat com un conglomerat empresarial que aglutinava FO al 1996, quan en va transferir la propietat a la seva esposa Slavica Ecclestone,
A l’octubre de 1999 Morgan Grenfell Private Equity (GPE) li compra un 12,5% de les participacions per 234 milions de lliures. Febrer 2000 Hellman and Friedman 37,5% per 625 milions de lliures i formaven amb l’anterior (50% creant Speed Investments)
Març 2000 la companyia alemanya EM.TV&Merchandising comprà aquesta darrera empresa.
Aquesta adquisició li causà dificultats econòmiques, el preu de la participació caigué un 90% i el grup Kirch acudí al rescat. Les dues empreses acordaren exercir una opció sobre accions que tenia EM.TV per comprar un 25% suplementari que els donaria el control de l’empresa per 600 milions més fins a assolir un 75% de les participacions. Per fer-ho Kirch va demanar diners en prèstec per a l’operació (1600 milions de lliures) (1000 milions al Bayerische Landesbank) i la resta a Lehman Brothers i JPMorgan Chase. Kirch creà GPWC Holding BV per assegurar una millor representació dels equips, quan ja controlava el 75% de les participacions d’SLEC, controlant de passada FOH (Formula One Holdings) però les pèrdues ofegaven el grup Kirch i els creditors s’adjudicaren el grup desmantellant-lo, quedant la fórmula 1 en mans dels prestataris a través de Speed Investments. I abans que puguessin exercir “d’accionistes” la Comissió Europea els demanà explicacions, moment que aprofità Ecclestone per fer canvis a SLEC, FOH i FOA (Formula One Administration) i FOM (FO Management), col·locant Bambino Holdings en el control d’aquestes companyies.
El 2005 CVC Capital Partners, adquria el 25% de Bambino Holdings i el 48% del Bayersiche Landesbank i les participacions de JPMorgan Chase. Amb aprovació de la CE. Moment en què l'escapista Ecclestone, va vendre les participacions de Bambino Holding a Alfa Prema.
En definitiva, FO Holdings alhora subsidiària de SLEC Holdings tenia com a directius entre d'altres a Bernie Ecclestone. Mentre els drets de la Formula 1 estan garantits per la FIA a FOA (Formula One Administration...)
Potser amb un diagrama és més senzill:
Per tant un seguit de compravendes de participacions per un import d'uns quatre mil milions de lliures esterlines, i que com què estan situades a Jersey (amb una fiscalitat inexistent) fa que hi hagi un lucre irracional (similar al que pot haver-hi al futbol), i et ve hisenda i et fa una "paral·lela per no haver declarat el cobrellit del banc com a ingrés en especie..."
Per saber-ne més:
Ecclestone un dia als jutjats (2004)
Formula One, només un home-espectacle?
La venda d'Ecclestone a CVC Capital Partners (novembre 2005)
La formula 1 en batalles legals (setembre 2006)
El País (Uruguay) Juicio Multimillonario (setembre 2006)
La Europa opaca de las finanzas: Y sus paraísos fiscales offshore (2008)
diumenge, 17 d’octubre del 2010
FORMULA 1
De vegades em sembla que hi ha escrits paral·lels, i fets que els associo mentalment sovint amb vincles més que forçats, un dels casos que plantejaré em recorden a un llibre del qual ara no en recordo el nom (sort de la Xarxa global d'informació, Internet; per a poder superar aquesta llacuna) el llibre en qüestió és l'Informe Sanuy. Que ens recorda tots els vincles que té la caixa.
I penso que gairebé els nivells de poder es vinculen de manera similar. I vist des de fora tot i que sembli que em pot provocar enveja, ai las! Sóc una persona amb poques ambicions. Potser l'ambició d'aquesta vida és similar a la de Labordeta, no fer mal a ningú... (tot i que és força difícil, per no dir impossible).
Un exemple clar, com a mostra, és la formula 1, aquests monoplaces que s'esveren i em recorden la frase feta de "corres més que un Fitipaldi" en honor al pilot Emerson Fitipaldi, i potser una de les frases fetes més modernes del lèxic català, em fa cercar més endins i afonar en qui té el poder en aquest negoci.
Aquesta circulació de vehicles genera cada any un seguit d'ingressos en taquilles i drets televisius que principalment es repartien tres grans socis (ara cercant a Internet sembla que la idea se'm desfà com un terròs de sucre) Ecclestone, Briatore i Agag.
És a dir que hi ha una xarxa d'empreses que gestionen i exploten els grans circuits de la velocitat a través de sengles empreses: FOM, Stacourt Limited, que alhora tenen convenis entre elles per a l'explotació dels drets televisius.
Tot això ho van començar a fer a través de Stacourt Limited, casualment aquestes persones juntament amb el magnat indi de l'acer Mittal (que a Espanya es va quedar Arcelor) són també propietaris del Club de futbol britànic Queen Park Rangers que equivaldria a la segona divisió B de la Lliga Espanyola.
I penso que gairebé els nivells de poder es vinculen de manera similar. I vist des de fora tot i que sembli que em pot provocar enveja, ai las! Sóc una persona amb poques ambicions. Potser l'ambició d'aquesta vida és similar a la de Labordeta, no fer mal a ningú... (tot i que és força difícil, per no dir impossible).
Un exemple clar, com a mostra, és la formula 1, aquests monoplaces que s'esveren i em recorden la frase feta de "corres més que un Fitipaldi" en honor al pilot Emerson Fitipaldi, i potser una de les frases fetes més modernes del lèxic català, em fa cercar més endins i afonar en qui té el poder en aquest negoci.
Aquesta circulació de vehicles genera cada any un seguit d'ingressos en taquilles i drets televisius que principalment es repartien tres grans socis (ara cercant a Internet sembla que la idea se'm desfà com un terròs de sucre) Ecclestone, Briatore i Agag.
És a dir que hi ha una xarxa d'empreses que gestionen i exploten els grans circuits de la velocitat a través de sengles empreses: FOM, Stacourt Limited, que alhora tenen convenis entre elles per a l'explotació dels drets televisius.
«El precontracte d'Ecclestone»
Un dels fets curiosos és que el Patró de la Fórmula 1, i titular de la FIA per a explotar-ne els drets del circuit de València, va establir un precontracte amb els governs de la ciutat i de la comunitat pel qual la cursa seguiria mentre ambdues persones es mantinguin al càrrec. Curiós precontracte per a la realitat del món dels negocis.
Briatore i Agag
En un moment donat, i això no se li pot negar a un visionari dels negocis, l'Alejandro Agag (gendre de l’ex president Aznar) va aconseguir aliar-se amb el que aleshores era el patró de l'Escuderia Renault, Flavio Briatore per a l'explotació conjunta d'una marca i no em refereixo a l'automobilística, sinó la marca de Fernando Alonso com a estandart d'Espanya.
Essent socis controlaven i segueixen controlant les retransmissions televisades primer a Telecinco i la Forta; i ara a la Sexta i la Forta. Gràcies a Alonso i segons es publicava al 2005, en la seva edició El diari EL Mundo aquests drets li permeteren a Telecinco facturar no menys de 80 milions d’euros en tres anys. Avui en dia segurament no haurà pujat gaire donada la crisi.
Tot això ho van començar a fer a través de Stacourt Limited, casualment aquestes persones juntament amb el magnat indi de l'acer Mittal (que a Espanya es va quedar Arcelor) són també propietaris del Club de futbol britànic Queen Park Rangers que equivaldria a la segona divisió B de la Lliga Espanyola.
divendres, 15 d’octubre del 2010
Dia de records
Fa setanta anys que vàren afusellar al president Companys i és un dia estrany, per raons que desconec el meu ser resta intranquil. Potser perquè el passat es presenta en qualsevol moment i quan a sobre no ho esperes et quedes més inquiet.
Potser avui també és un dia estrany perquè el cos el tinc encara mal dormit, i com que he estat fora dies sense "la nostra" i a més més tenim obres a l'escala, no m'he quedat a veure els "Matins", i revisant l'arxiu trobo perles inútils i per ordre cronològic tal i com apareixen a l'arxiu:
En Duran Lleida, segueix fent amics dins del PSOE, on el gran titular que encapçala el video, es Sociovergència si no hi ha més remei (i ell no només diputat a Madrid, sinó finalment ministre!!!) de ben segur que tot en aquest món té contrapartides i aquesta n'és una de viable.
Segurament fins i tot com a l'època de Cambó (Ministre de Foment i Hisenda) aconseguiria una cartera de pes.
Com la de la candidata popular Sànchez Camacho que diu que vol frenar l'independentisme de Mas... Quin tip de riure, si ell es frena sol, no necessita ajuts!
El Nobel a Vargas Llosa, qui va signar un manifest anomenat "Por lo que nos une", en defensa de la llengua castellana (cal defensar una llengua amb més de sis-cents milions de parlants? Només amb el poder que exerceix arreu amb els media, arrossega tot un seguit de persones a una homogeneïtzació lingüística!)
És clar res de tot això no em passaria per la ment si hagués nascut a Wisconsin, o Vanuatu... Tindria altres preocupacions però no les lingüístiques d'un parlant preocupat (en tres generacions haurà desaparegut, però no és només això; cada dia el parlem pitjor. I em venen a la memòria les paraules dels padrins de casa, que em parlaven amb un català perfecte...)
I a sobre al gran Hexàgon decreten alerta taronja per pluges i es posen a fer vaga en tota l'amplitud del seu territori. Pensar que per retornar a Barcelona vàrem haver de prendre quatre mitjans de transport.
Anar-se'n uns dies fora de Barcelona i sense informació dona molt de sí. Sembla que aterris a un planeta estrany, i només t'has desplaçat dos-cents kilòmetres al Nord.
Potser tot es mentida com si fos un matí de carnaval...
Potser avui també és un dia estrany perquè el cos el tinc encara mal dormit, i com que he estat fora dies sense "la nostra" i a més més tenim obres a l'escala, no m'he quedat a veure els "Matins", i revisant l'arxiu trobo perles inútils i per ordre cronològic tal i com apareixen a l'arxiu:
En Duran Lleida, segueix fent amics dins del PSOE, on el gran titular que encapçala el video, es Sociovergència si no hi ha més remei (i ell no només diputat a Madrid, sinó finalment ministre!!!) de ben segur que tot en aquest món té contrapartides i aquesta n'és una de viable.
Segurament fins i tot com a l'època de Cambó (Ministre de Foment i Hisenda) aconseguiria una cartera de pes.
Com la de la candidata popular Sànchez Camacho que diu que vol frenar l'independentisme de Mas... Quin tip de riure, si ell es frena sol, no necessita ajuts!
El Nobel a Vargas Llosa, qui va signar un manifest anomenat "Por lo que nos une", en defensa de la llengua castellana (cal defensar una llengua amb més de sis-cents milions de parlants? Només amb el poder que exerceix arreu amb els media, arrossega tot un seguit de persones a una homogeneïtzació lingüística!)
És clar res de tot això no em passaria per la ment si hagués nascut a Wisconsin, o Vanuatu... Tindria altres preocupacions però no les lingüístiques d'un parlant preocupat (en tres generacions haurà desaparegut, però no és només això; cada dia el parlem pitjor. I em venen a la memòria les paraules dels padrins de casa, que em parlaven amb un català perfecte...)
I a sobre al gran Hexàgon decreten alerta taronja per pluges i es posen a fer vaga en tota l'amplitud del seu territori. Pensar que per retornar a Barcelona vàrem haver de prendre quatre mitjans de transport.
Anar-se'n uns dies fora de Barcelona i sense informació dona molt de sí. Sembla que aterris a un planeta estrany, i només t'has desplaçat dos-cents kilòmetres al Nord.
Potser tot es mentida com si fos un matí de carnaval...
diumenge, 26 de setembre del 2010
DISCURSOS
Comencem pel començament, què és un discurs? Segons el DIEC2: Allò que hom diu d’una manera seguida, especialment allò que, dit o llegit en públic, tracta d’un assumpte amb cert mètode i certa extensió.
Per tant i per simplificar és qualsevol afirmació que pot dir qualsevol persona després d'haver fet un raonament, per tant allò que fan els polítics s'assemblen més a arengues militars que no pas a fets raonables. Però aleshores els pensaments filosòfics duts a terme en forma de tractats, en forma d'explicacions són, o no són discursos? Teòricament si pretenen resoldre conflictes i segueixen un mètode per obtenir-lo es podran considerar discursos.
Aleshores els polítics fan proclames, com ho van fer molts escriptors al XIX i al XX. Proclames en favor de la llibertat, la igualtat, la lluita de classes...
Com ho feu Zolà, a la seva novel·la Germinal, o posteriorment en el seu senzill, famós i recordat J'accuse, on es posicionà en favor de l'Oficial Dreyfus.
Un cas més nostrat és Joan Maragall, qui va escriure una espècie de càntic...
“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.” aquesta és la descripció de joia que va fer després del triomf de Solidaritat Catalana com a reacció als fets del Cu-cut! de l'any 1905.
Un altre discurs emocionant fou el que promulgà Francesc Macià en la promulgació de la República Catalana.
Hi ha hagut altres discursos que han omplert les masses famolenques de paraules i pensaments que els han empès a guerres sense raó, de comportaments inhumans, discursos com els pronunciats per A. Hitler a Nuremberg, o Mussolini d'una pàgina curiosa si més no...
Una altra pàgina curiosa es la de discursos, dels diversos actors d'aquella guerra.
La postguerra portà gravacions com les de Kennedy a Berlín, Ich bin ein Berliner, i molts altres coetanis d'una època convulsa i plena de
revindicacions. De lluita en contra de les desigualtats, pobles en lluita per una dignitat, la de pobles que durant segles havien estat oprimits i que avui en dia encara no estan superats però hi ha esforços per a la seva equiparació.
Esforços per demostrar que més enllà del que els cacics podien arribar a imposar amb l'ajut de l'imperialisme, podien també arribar a assolir la llibertat dels pobles. Però dissortadament Amèrica llatina ha estat el camp de proves d'uns i altres per a assolir hegemonies i segurament un dels discursos més emocionants és el que va pronunciar l'Ernesto Guevara a l'Assemblea de les Nacions Unides.
A d'altres nivells podem trobar la bel·ligerància per una desigualtat patent que tot i els segles passats en alguns racons encara són reals i que de vegades les veritats ocasionen reaccions violentes. Tot i que a Malcom X se l'acusà d'excessivament extremista, potser calen revolucions per a que hi hagi revolucions pacífiques.
A un altre nivell trobem la claredat d'una persona que expressava els seus sentiments amb noranta-cinc anys, i que tinc la sensació que no se'l prengueren massa seriosament. ("És aquell ancià entranyable que ens explicarà una batalleta")
I d'altres que tot i la seva actualitat, jo desconeixia fins que per l'atzar de les notícies, d'haver sentit d'on prové i a on ha arribat, em mereix que me l'escolti un moment, i fins i tot m'emocioni. Donant la veritable força que les paraules expressen.
I me n'adono que senzillament, les paraules no són importants sinó el contingut que a darrere de cadascuna d'elles li permetem que tingui, o l'èmfasi que li donen aquells que les expressen. Un recitador és aquell que sap expressar un contingut, però no conté l'essència. I jo no sé si vull realment una almorratxa o vull ser-ne el seu contingut.
Per tant i per simplificar és qualsevol afirmació que pot dir qualsevol persona després d'haver fet un raonament, per tant allò que fan els polítics s'assemblen més a arengues militars que no pas a fets raonables. Però aleshores els pensaments filosòfics duts a terme en forma de tractats, en forma d'explicacions són, o no són discursos? Teòricament si pretenen resoldre conflictes i segueixen un mètode per obtenir-lo es podran considerar discursos.
Aleshores els polítics fan proclames, com ho van fer molts escriptors al XIX i al XX. Proclames en favor de la llibertat, la igualtat, la lluita de classes...
Com ho feu Zolà, a la seva novel·la Germinal, o posteriorment en el seu senzill, famós i recordat J'accuse, on es posicionà en favor de l'Oficial Dreyfus.
Un cas més nostrat és Joan Maragall, qui va escriure una espècie de càntic...
“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.” aquesta és la descripció de joia que va fer després del triomf de Solidaritat Catalana com a reacció als fets del Cu-cut! de l'any 1905.
Un altre discurs emocionant fou el que promulgà Francesc Macià en la promulgació de la República Catalana.
Hi ha hagut altres discursos que han omplert les masses famolenques de paraules i pensaments que els han empès a guerres sense raó, de comportaments inhumans, discursos com els pronunciats per A. Hitler a Nuremberg, o Mussolini d'una pàgina curiosa si més no...
Una altra pàgina curiosa es la de discursos, dels diversos actors d'aquella guerra.
La postguerra portà gravacions com les de Kennedy a Berlín, Ich bin ein Berliner, i molts altres coetanis d'una època convulsa i plena de
revindicacions. De lluita en contra de les desigualtats, pobles en lluita per una dignitat, la de pobles que durant segles havien estat oprimits i que avui en dia encara no estan superats però hi ha esforços per a la seva equiparació.
Esforços per demostrar que més enllà del que els cacics podien arribar a imposar amb l'ajut de l'imperialisme, podien també arribar a assolir la llibertat dels pobles. Però dissortadament Amèrica llatina ha estat el camp de proves d'uns i altres per a assolir hegemonies i segurament un dels discursos més emocionants és el que va pronunciar l'Ernesto Guevara a l'Assemblea de les Nacions Unides.
A d'altres nivells podem trobar la bel·ligerància per una desigualtat patent que tot i els segles passats en alguns racons encara són reals i que de vegades les veritats ocasionen reaccions violentes. Tot i que a Malcom X se l'acusà d'excessivament extremista, potser calen revolucions per a que hi hagi revolucions pacífiques.
A un altre nivell trobem la claredat d'una persona que expressava els seus sentiments amb noranta-cinc anys, i que tinc la sensació que no se'l prengueren massa seriosament. ("És aquell ancià entranyable que ens explicarà una batalleta")
I d'altres que tot i la seva actualitat, jo desconeixia fins que per l'atzar de les notícies, d'haver sentit d'on prové i a on ha arribat, em mereix que me l'escolti un moment, i fins i tot m'emocioni. Donant la veritable força que les paraules expressen.
I me n'adono que senzillament, les paraules no són importants sinó el contingut que a darrere de cadascuna d'elles li permetem que tingui, o l'èmfasi que li donen aquells que les expressen. Un recitador és aquell que sap expressar un contingut, però no conté l'essència. I jo no sé si vull realment una almorratxa o vull ser-ne el seu contingut.
dimecres, 22 de setembre del 2010
Es ben curiós com la gent descobreix
Realment tenim una cultura limitada a allò que ens atrau, a la cultura informàtica, a la pintura a la música, ... però no en un moment donat desistim de millorar.
Les raons possiblement es reduirien al fet que donat que els altres tenen un nivell menor, no cal que m'atabali a ser millor... potser aquesta afirmació és pedant i inconsistent.
Millorem doncs l'anàlisi, perquè no tenim interès. Potser és això el que ens falta, interès a conèixer noves coses, noves idees... potser el més pràctic seria que la gent fos com "el núm. 5" amb interès a conèixer-ho tot... "dades, dades!, vull més dades!". Aquesta era el seu motiu de vida, conèixer perquè per aquesta raó se sentia viu més enllà del què realment era.
Potser això es contradictori però passem molts cops per la vida amb informació limitada, i imprecisa. Els exemples de vegades que em venen al cap són simples; quants cops visitem durant l'any els museus (sí aquell dia que plou!, o que l'entrada és gratuïta)...
Quants cops durant l'any anem a escoltar música clàssica en directe... darrerament només la consumeixo enllaunada (amb un límit que no erro mai, però tampoc conec noves músiques).
Un exemple amb gairebé la majoria d'edat complerta, vaig descobrir una magnífica obra, que suposo que m'acompanyarà durant la vida, estava veient en anglès a l'escola (of course) "Sleeping with the enemy" un filmet per lluïment de la Júlia Roberts, però on la música de Berlioz em deixà sense alè... fins que la mare adquirí l'obra en CD dirigida per Sir Colin Davis.
He doblat l'edat i encara la conservo...
Altres músiques emprades en publicitat passen com l'aigua sense contenció, la gent coneix l'ària però en cap cas intenta adquirir-ne l'obra perquè no té la paciència per a la cerca. Sap que l'han usat per aquell anunci de cotxes (també l'usà BAirways) però desconeix que és "Duet de les Flors" de Lakmé de Leo Delibes.
A hores d'ara he estat escoltant com un anunci del futbol (+) empra i mutila una música de Edvard Grieg: Peer Gynt tot i que la llei de propietat intel·lectual ho prohibia (no l'emissió d'un fragment però si la mutilació, ja que la manipulen per fer-la encaixar a les seves necessitats).
Aquest mateix canal fa servir un altre ària de la mateixa obra. (ja que permet usar-se molt en músiques nadalenques i de regals, potser per aquesta dissociació mental).
Cal tenir en compte també que hi ha una gran botiga de roba espanyola que va emprar (sense mutilacions) la famosa l'Havanera de Carmen, que va fer Bizet, un fracàs a la seva època i a hores d'ara una de les òperes més representades.
Begudes isotòniques amb nom de constel·lació: Aquarius
Però tot i formar part de la nostra cotidianitat no ens n'adonem què sentim una música de fons, altres exemples potser més divertits que els anuncis podrien ser els programes de cuina, on abans com a recurs empraven qualsevol cançó de Django Reinhardt.
Hi ha algun anunci prou bo com un de benzina, molt però que molt impactant amb música de Carl Orff, i pensar que una dona que segons ella no tenia estudis va dir-me encertadament que era una obra del segle XII musicada al XX... (i jo no m'ho creia!).
Un anunci prou recent d'un vehicle abocava tot un fenomen en italià, una "Meravigliosa Creatura", de la Gianna Nannini.
Molts cops sentim, fins i tot escoltem però no coneixem allò que ens estan donant. Recordo quan d'adolescent escoltava un programa de Catalunya Radio anomenat "La nit dels Ignorants", un programa que ara han actualitzat i renovat (2.0) amb l´ús de les noves tecnologies.
El programa de preguntes i respostes entre els participants, tenia però una de demandes per sobre de les altres, era la sintonia de tancament del programa. Una deliciosa cançó cantaren Rina Ketty i Tino Rossi. I que els nazis s'entestaren a fer servir quan hi havia alguna fuga en els camps.
Segurament podrien dir-se que de moment són músiques i sintonies que ens acompanyen la vida, i per moments ens transporten a temps passats, a la història viscuda per la humanitat. I directament o indirectament podem dir que formen part de la nostra vida, amb sentències famoses com la del "rellotge de cu-cut, o la de dalt de la sínia"...
Músiques de temps econòmicament més pròspers, on el neorrealisme donava les darreres fuetades, trobem a França, Jocs prohibits, Orfeu negre i els Paraigües de Cherbourg (que vaig veure dies després del traspàs de l'àvia materna).
En altres fets la música també ha incidit una mica en els records com La leyenda de la ciudad sin nombre, El Superagent 86, Hair, i amb els films amb música dels seixantes t'apareixen Rollings, els Mama's and the papa's, i tot el so California del que en parlaré més endavant..., el so que sembla esguerrat de Jimmy Hendrix amb el seu Purple Haze i de com la Janice Joplin em feu recuperar un clàssic de Gershwin interpretat per la gran dama del Jazz, Ella Fitzgerald. La història es retroalimenta...
En altres aventures més prosaiques com el futbol, ens han fet descobrir darrerament "Nessun Dorma", que ningú dormi, que a l'albada vencerem! que posà de moda Josep Guardiola, l'entrenador (no el cantant!), escoltada també en infinitat de films com l'avorrida "L'amor té dues cares"...
I ahir mateix a la Catedral, taral·lejaven un tros d'una altra ària, La marxa triomfal, d'Aida... Em queda el dubte, i espero que no la tristesa que saben realment que allò què remuguen és òpera.
Melodies que es van engrossin en la mesura que avancem en la vida (i sovint ens ballen dies pel cap, sense aparent raó. Però ens permet demostrar que seguim vius!)
Les raons possiblement es reduirien al fet que donat que els altres tenen un nivell menor, no cal que m'atabali a ser millor... potser aquesta afirmació és pedant i inconsistent.
Millorem doncs l'anàlisi, perquè no tenim interès. Potser és això el que ens falta, interès a conèixer noves coses, noves idees... potser el més pràctic seria que la gent fos com "el núm. 5" amb interès a conèixer-ho tot... "dades, dades!, vull més dades!". Aquesta era el seu motiu de vida, conèixer perquè per aquesta raó se sentia viu més enllà del què realment era.
Potser això es contradictori però passem molts cops per la vida amb informació limitada, i imprecisa. Els exemples de vegades que em venen al cap són simples; quants cops visitem durant l'any els museus (sí aquell dia que plou!, o que l'entrada és gratuïta)...
Quants cops durant l'any anem a escoltar música clàssica en directe... darrerament només la consumeixo enllaunada (amb un límit que no erro mai, però tampoc conec noves músiques).
Un exemple amb gairebé la majoria d'edat complerta, vaig descobrir una magnífica obra, que suposo que m'acompanyarà durant la vida, estava veient en anglès a l'escola (of course) "Sleeping with the enemy" un filmet per lluïment de la Júlia Roberts, però on la música de Berlioz em deixà sense alè... fins que la mare adquirí l'obra en CD dirigida per Sir Colin Davis.
He doblat l'edat i encara la conservo...
Altres músiques emprades en publicitat passen com l'aigua sense contenció, la gent coneix l'ària però en cap cas intenta adquirir-ne l'obra perquè no té la paciència per a la cerca. Sap que l'han usat per aquell anunci de cotxes (també l'usà BAirways) però desconeix que és "Duet de les Flors" de Lakmé de Leo Delibes.
A hores d'ara he estat escoltant com un anunci del futbol (+) empra i mutila una música de Edvard Grieg: Peer Gynt tot i que la llei de propietat intel·lectual ho prohibia (no l'emissió d'un fragment però si la mutilació, ja que la manipulen per fer-la encaixar a les seves necessitats).
Aquest mateix canal fa servir un altre ària de la mateixa obra. (ja que permet usar-se molt en músiques nadalenques i de regals, potser per aquesta dissociació mental).
Cal tenir en compte també que hi ha una gran botiga de roba espanyola que va emprar (sense mutilacions) la famosa l'Havanera de Carmen, que va fer Bizet, un fracàs a la seva època i a hores d'ara una de les òperes més representades.
Begudes isotòniques amb nom de constel·lació: Aquarius
Però tot i formar part de la nostra cotidianitat no ens n'adonem què sentim una música de fons, altres exemples potser més divertits que els anuncis podrien ser els programes de cuina, on abans com a recurs empraven qualsevol cançó de Django Reinhardt.
Hi ha algun anunci prou bo com un de benzina, molt però que molt impactant amb música de Carl Orff, i pensar que una dona que segons ella no tenia estudis va dir-me encertadament que era una obra del segle XII musicada al XX... (i jo no m'ho creia!).
Un anunci prou recent d'un vehicle abocava tot un fenomen en italià, una "Meravigliosa Creatura", de la Gianna Nannini.
Molts cops sentim, fins i tot escoltem però no coneixem allò que ens estan donant. Recordo quan d'adolescent escoltava un programa de Catalunya Radio anomenat "La nit dels Ignorants", un programa que ara han actualitzat i renovat (2.0) amb l´ús de les noves tecnologies.
El programa de preguntes i respostes entre els participants, tenia però una de demandes per sobre de les altres, era la sintonia de tancament del programa. Una deliciosa cançó cantaren Rina Ketty i Tino Rossi. I que els nazis s'entestaren a fer servir quan hi havia alguna fuga en els camps.
Segurament podrien dir-se que de moment són músiques i sintonies que ens acompanyen la vida, i per moments ens transporten a temps passats, a la història viscuda per la humanitat. I directament o indirectament podem dir que formen part de la nostra vida, amb sentències famoses com la del "rellotge de cu-cut, o la de dalt de la sínia"...
Músiques de temps econòmicament més pròspers, on el neorrealisme donava les darreres fuetades, trobem a França, Jocs prohibits, Orfeu negre i els Paraigües de Cherbourg (que vaig veure dies després del traspàs de l'àvia materna).
En altres fets la música també ha incidit una mica en els records com La leyenda de la ciudad sin nombre, El Superagent 86, Hair, i amb els films amb música dels seixantes t'apareixen Rollings, els Mama's and the papa's, i tot el so California del que en parlaré més endavant..., el so que sembla esguerrat de Jimmy Hendrix amb el seu Purple Haze i de com la Janice Joplin em feu recuperar un clàssic de Gershwin interpretat per la gran dama del Jazz, Ella Fitzgerald. La història es retroalimenta...
En altres aventures més prosaiques com el futbol, ens han fet descobrir darrerament "Nessun Dorma", que ningú dormi, que a l'albada vencerem! que posà de moda Josep Guardiola, l'entrenador (no el cantant!), escoltada també en infinitat de films com l'avorrida "L'amor té dues cares"...
I ahir mateix a la Catedral, taral·lejaven un tros d'una altra ària, La marxa triomfal, d'Aida... Em queda el dubte, i espero que no la tristesa que saben realment que allò què remuguen és òpera.
Melodies que es van engrossin en la mesura que avancem en la vida (i sovint ens ballen dies pel cap, sense aparent raó. Però ens permet demostrar que seguim vius!)
dissabte, 18 de setembre del 2010
Potser un dels temes més habituals en la història de la humanitat és parlar o cantar a l'amor, potser és una pèrdua de temps però cal tenir present que això que entenem com a amor, no deixa de ser un conjunt d'enllaços bioquímics que en definitiva produeix el cos. I que pot ser més o menys reeixit, però forma part de nosaltres. Aquesta seria una explicació més aviat formal, una explicació lògica i científica, a base d'enzims, feromones i endorfines...
Potser gràcies a això perdem el sentit del correcte i d'allò que no ho és, vivim en una bombolla o ens imaginem coses que no són.
Els temps d'enamorament, ja sigui platònic, ja sigui correspost, comporten grans moments creatius, com li va passar al pobre Hector Berlioz, a qui vaig descobrir per pura casualitat (però això ja us ho explicaré un altre dia). Segons la seva biografia, la Simfonia Fantàstica, fou l'expressió d'enamorament vehement cap a una actriu irlandesa qui el va rebutjar per "exageradament apassionat". Però l'obra demostra força, sentiment i et permet viatjar mentalment.
Hi ha cants que són un avís, l'amor és un ocell rebel que ningú pot empresonar, és un infant bohemi que no coneix de llei... I si no m'estimes, jo t'estimo igualment; sinó m'estimes... VIGILA! Tots coneixem com acaba l'obra de Bizet... (cantada per la Callas, la Maria Ewing...) però potser aquesta seria una CARMEN diferent:
L'amor també ha estat tractat en altres peces de música clàssica, sobretot òperes però no és qüestió d'avorrir al personal un excés de lírica.
En un altre tipus de música cronològicament més actual que la clàssica, per exemple aquells tangos que l'àvia em cantussejava d'aquella Barcelona que després de Buenos Aires i París havia estat la tercera capital del tango.
Però també parlen de desamors, de traïcions i de l'amargor d'aquells moments que havien estat d'amor i ara són d'indiferència
I de la tristor d'un amor perdut...
Una mica després de la mort de Gardel (Medellin -1935) Apareixia a França la "Mome" Piaf i ens cantava el seu "Himne a l'amour"
Potser gràcies a això perdem el sentit del correcte i d'allò que no ho és, vivim en una bombolla o ens imaginem coses que no són.
Els temps d'enamorament, ja sigui platònic, ja sigui correspost, comporten grans moments creatius, com li va passar al pobre Hector Berlioz, a qui vaig descobrir per pura casualitat (però això ja us ho explicaré un altre dia). Segons la seva biografia, la Simfonia Fantàstica, fou l'expressió d'enamorament vehement cap a una actriu irlandesa qui el va rebutjar per "exageradament apassionat". Però l'obra demostra força, sentiment i et permet viatjar mentalment.
Hi ha cants que són un avís, l'amor és un ocell rebel que ningú pot empresonar, és un infant bohemi que no coneix de llei... I si no m'estimes, jo t'estimo igualment; sinó m'estimes... VIGILA! Tots coneixem com acaba l'obra de Bizet... (cantada per la Callas, la Maria Ewing...) però potser aquesta seria una CARMEN diferent:
L'amor també ha estat tractat en altres peces de música clàssica, sobretot òperes però no és qüestió d'avorrir al personal un excés de lírica.
En un altre tipus de música cronològicament més actual que la clàssica, per exemple aquells tangos que l'àvia em cantussejava d'aquella Barcelona que després de Buenos Aires i París havia estat la tercera capital del tango.
Però també parlen de desamors, de traïcions i de l'amargor d'aquells moments que havien estat d'amor i ara són d'indiferència
I de la tristor d'un amor perdut...
Una mica després de la mort de Gardel (Medellin -1935) Apareixia a França la "Mome" Piaf i ens cantava el seu "Himne a l'amour"
Faig un salt endavant i penso en l'amor naïf dels seixantes amb la música francesa, italiana i grega que entrava i sortia força lliurement, mentre hi havia una dictadura que impedia moltes coses. Em recorda una miqueta allò que conté la Declaració Schumann (vídeo), però sembla que siguem més lluny de la construcció europea.
Les músiques de l'Hardy, Greco, Brel, Moustaki, Cinquetti, Celentano, Mouskouri, Di Bari, Aznavour, Lafôret, alguna en portuguès com Roberto Carlos, travessaven lliurement les fronteres, cançons en versió original, cançons plenes d'un romanticisme avui entès com a ranci passat, com a fet caduc i sense mercat. En comptes d'evolucionar involucionem.
Els vuitanta tingueren alguna perla que cantava a l'amor, però potser per a mi el millor van ser Dalida i Dassin, les animoses cançons de la Rafaella Carrá, els Abba. A hores d'ara em sento perdut, sense referents...
Potser m'hagués hagut de tocar viure en un altre país i en una altra època.
Les músiques de l'Hardy, Greco, Brel, Moustaki, Cinquetti, Celentano, Mouskouri, Di Bari, Aznavour, Lafôret, alguna en portuguès com Roberto Carlos, travessaven lliurement les fronteres, cançons en versió original, cançons plenes d'un romanticisme avui entès com a ranci passat, com a fet caduc i sense mercat. En comptes d'evolucionar involucionem.
Els vuitanta tingueren alguna perla que cantava a l'amor, però potser per a mi el millor van ser Dalida i Dassin, les animoses cançons de la Rafaella Carrá, els Abba. A hores d'ara em sento perdut, sense referents...
Potser m'hagués hagut de tocar viure en un altre país i en una altra època.
dijous, 16 de setembre del 2010
DESISTIMENT
És curiós els termes que tot i emprar-los en el llenguatge jurídic, també els utilitzem en el llenguatge normal.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.
Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.
Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.
Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.
Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.
Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.
Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.
Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.
Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.
dimarts, 7 de setembre del 2010
Personatges il·lustres
Moltes vegades ens entretenim a escoltar la xerrameca dels polítics, ens aturem a llegir la darrera sortida de to de qualsevol individu al qui li donem una importància extrema, per raons d'afinitat, o les tenim en compte per la fòbia que ens produeixen. Però molt sovint hi ha personatges que tot i no estar al capdavant passen per les nostres vides per la capacitat són el que jo n'anomeno ments preclares per la grandesa que tenen, tot i que nosaltres oblidem.
A hores d'ara podria recordar els programes que dirigia JM Puyal a TVC, on per exemple des del "Tres pics i repicó" hi havia un apartat d'un senyor gran que explicava la història viscuda en primera persona. Posteriorment també elaborà algun altre programa on la presentadora acompanyat de JM Ainaud de Lasarte, també es dedicava a explicar la història.
Personatges que d'aprop o de lluny he pogut veure i admiro com a comunicadors, possiblement se'm faria massa extensa com per explicar-la ací. Però te n'adones que els programes fagociten la gent i promocionen persones polèmiques però que no em produeixen cap mena d'interès.
La capacitat d'aquestes persones no rau molts cops en els coneixements que tenen sinó en la facilitat per a poder expressar-se, i transmetre de manera senzilla els coneixements (de vegades al món universitari que he viscut li ha faltat aquest punt).
Un exemple en economia serien JM Ureta o Leopoldo Abadia. Un d'ells comunicador de professió amb grans coneixements del món econòmic ha permès fer entendre els grans misteris econòmics de forma planera. L'altre famós pel seu llibre de la crisi ninja, també ha sortit de l'anonimat per la senzillesa de les paraules emprades per a explicar aquesta crisi econòmica. No és Galbraith però no tothom li ve de gust de llegir-lo.
L'altre dia per exemple sortia a televisió en Joan Majó, ex-ministre d'Indústria, i explicava clarament els dilemes de l'economia espanyola i catalana, els problemes que tindrem i la manera de fer-los front.
Un altre personatge aquest allunyat del món econòmic podria ser en Gabriel Cardona, a qui vaig tenir el plaer de conèixer, i realment transmet coneixements que et permeten donar voltes de cargol als pensaments que sovint et ballen pel cap.
Sovint aquestes persones queden en un segon pla, perquè tot i ser mediàtiques i reconegudes no se'ls dona la oportunitat de que tinguin un altaveu, una plataforma per fer gaudir de tot allò que saben. Els programes divulgatius no deixen de ser programes al servei de curiositats.
Potser caldria seriosament tornar a implantar els programes per a l'obtenció de titulacions (que durant temps s'emeteren a TVC) com fou el "Graduï's ara pot". Potser en aquests moments de mancances culturals seria moment d'eliminar de les graelles segons quins tipus de programes que l'únic què fan és distreure però no fomenten una millora personal, ni cultural. Potser invertiríem la tendència de dir la veritat quan es fan estadístiques de la televisió consumida tothom diu veure els documentals d'animals de LA2: NO M'HO CREC!
A hores d'ara podria recordar els programes que dirigia JM Puyal a TVC, on per exemple des del "Tres pics i repicó" hi havia un apartat d'un senyor gran que explicava la història viscuda en primera persona. Posteriorment també elaborà algun altre programa on la presentadora acompanyat de JM Ainaud de Lasarte, també es dedicava a explicar la història.
Personatges que d'aprop o de lluny he pogut veure i admiro com a comunicadors, possiblement se'm faria massa extensa com per explicar-la ací. Però te n'adones que els programes fagociten la gent i promocionen persones polèmiques però que no em produeixen cap mena d'interès.
La capacitat d'aquestes persones no rau molts cops en els coneixements que tenen sinó en la facilitat per a poder expressar-se, i transmetre de manera senzilla els coneixements (de vegades al món universitari que he viscut li ha faltat aquest punt).
Un exemple en economia serien JM Ureta o Leopoldo Abadia. Un d'ells comunicador de professió amb grans coneixements del món econòmic ha permès fer entendre els grans misteris econòmics de forma planera. L'altre famós pel seu llibre de la crisi ninja, també ha sortit de l'anonimat per la senzillesa de les paraules emprades per a explicar aquesta crisi econòmica. No és Galbraith però no tothom li ve de gust de llegir-lo.
L'altre dia per exemple sortia a televisió en Joan Majó, ex-ministre d'Indústria, i explicava clarament els dilemes de l'economia espanyola i catalana, els problemes que tindrem i la manera de fer-los front.
Un altre personatge aquest allunyat del món econòmic podria ser en Gabriel Cardona, a qui vaig tenir el plaer de conèixer, i realment transmet coneixements que et permeten donar voltes de cargol als pensaments que sovint et ballen pel cap.
Sovint aquestes persones queden en un segon pla, perquè tot i ser mediàtiques i reconegudes no se'ls dona la oportunitat de que tinguin un altaveu, una plataforma per fer gaudir de tot allò que saben. Els programes divulgatius no deixen de ser programes al servei de curiositats.
Potser caldria seriosament tornar a implantar els programes per a l'obtenció de titulacions (que durant temps s'emeteren a TVC) com fou el "Graduï's ara pot". Potser en aquests moments de mancances culturals seria moment d'eliminar de les graelles segons quins tipus de programes que l'únic què fan és distreure però no fomenten una millora personal, ni cultural. Potser invertiríem la tendència de dir la veritat quan es fan estadístiques de la televisió consumida tothom diu veure els documentals d'animals de LA2: NO M'HO CREC!
Fets econòmicament deplorables
Ja fa uns mesos que un il·lustre personatge recorre les portades dels diaris dels sectors econòmics i no parlem pas de grans magnats, sinó de magnats de butxaca que suposadament han malversat fons de l'empresa i aquests han hagut d'acollir-se a la llei concursal, antiga llei de suspensió de pagaments.
El cas concret és el president de la Patronal espanyola, CEOE; que tants anys va presidir un altre empresari conegut i ja traspassat que estigué al capdavant de l'organització durant més de dos dècades, parlo de JM. Cuevas qui traspassà el poder a Díaz Ferran.
La Vanguardia, publica avui en la seva edició digital que el president de la Patronal espanyola, a través dels seus advocats ha presentat un recurs davant del jutjat mercantil de Madrid que instrueix el cas d'AIR COMET, l'alçament de l'embargament per excessiu i injust. Segurament un embargament d'uns quaranta milions d'Euros és una xifra inimaginable per tots nosaltres, però el món econòmic es mou d'una manera diferent, i en aquest cas el jutge hauria de garantir el deute pendent rebutjant aquesta petició, ja que en cas que fés fonedissos els diners l'estat haurà de fer-se càrrec de part del deute amb els treballadors.
També s'ha de tenir present que la majoria d'empreses no volen usar el concurs, perquè com és lògic els seus proveïdors el que faran realment és tallar el flux del subministrament habitual de productes.
Però què és realment una suspensió de pagaments? En paraules senzilles seria la impossibilitat de seguir amb l'activitat empresarial. Les raons poden ser diverses per deutes acumulats amb les plantilles, perquè el producte de consum no té sortida, perquè es ven amb un marge massa ajustat, perquè hi ha una fallida econòmica en cadena (és a dir no es venen pisos, no es venen mobles, no es venen cotxes nous...) tot el sector productiu es ralentitza i s'acumulen estocs (una cosa similar passà al 1929 la bonança industrial es tallà de cop, no es concedien crèdits perquè la morositat era creixent i la banca no disposava de diner líquid ja que si haguessin venut els actius haguessin perdut bous i esquelles). En la producció agrària l'estat comprava els estocs i els anava treient al mercat amb tant poca previsió que la mesura n'enfonsava els preus.
Aquesta mesura intenta donar una viabilitat a les empreses però per on cal començar? Totes les darreres reestructuracions empresarials han començat de la mateixa manera aprimant la nòmina d'obrers. Això ja es veié als 30 als EUA, i als films italians del neorrealisme retratat per De Sica (El lladre de bicicletes) on llargues cues d'aturats intenten accedir a llocs de treball. La banca amb els ajuts que ha rebut s'han fusionat i han insisitit en prejubilacions que tots hem de pagar per poder tornar als números verds.
Retornant a les suspensions, hi ha un fet repetitiu i és que empreses que s'hi havien acollit acaben fent fallida. Potser per mala gestió, potser perquè durant temps no han invertit en millorar-la sino que els beneficis s'ha repartit entre els accionistes o fins i tot amb plusos i primes als treballadors.
El llistat seria immens però recordo amargament l'ERO de la LEAR de components d'automoció, que obtingué beneficis per a la seva instal·lació i en fugir a Polònia se'ls emportà, una altra empresa nostrada és l'Agudana de productes càrnics instal·lada a Cervera... i de salvada només recordo la Taurus amb ajut de l'ICF, potser és el cas més reixit dels darrers temps.
El cas concret és el president de la Patronal espanyola, CEOE; que tants anys va presidir un altre empresari conegut i ja traspassat que estigué al capdavant de l'organització durant més de dos dècades, parlo de JM. Cuevas qui traspassà el poder a Díaz Ferran.
La Vanguardia, publica avui en la seva edició digital que el president de la Patronal espanyola, a través dels seus advocats ha presentat un recurs davant del jutjat mercantil de Madrid que instrueix el cas d'AIR COMET, l'alçament de l'embargament per excessiu i injust. Segurament un embargament d'uns quaranta milions d'Euros és una xifra inimaginable per tots nosaltres, però el món econòmic es mou d'una manera diferent, i en aquest cas el jutge hauria de garantir el deute pendent rebutjant aquesta petició, ja que en cas que fés fonedissos els diners l'estat haurà de fer-se càrrec de part del deute amb els treballadors.
També s'ha de tenir present que la majoria d'empreses no volen usar el concurs, perquè com és lògic els seus proveïdors el que faran realment és tallar el flux del subministrament habitual de productes.
Però què és realment una suspensió de pagaments? En paraules senzilles seria la impossibilitat de seguir amb l'activitat empresarial. Les raons poden ser diverses per deutes acumulats amb les plantilles, perquè el producte de consum no té sortida, perquè es ven amb un marge massa ajustat, perquè hi ha una fallida econòmica en cadena (és a dir no es venen pisos, no es venen mobles, no es venen cotxes nous...) tot el sector productiu es ralentitza i s'acumulen estocs (una cosa similar passà al 1929 la bonança industrial es tallà de cop, no es concedien crèdits perquè la morositat era creixent i la banca no disposava de diner líquid ja que si haguessin venut els actius haguessin perdut bous i esquelles). En la producció agrària l'estat comprava els estocs i els anava treient al mercat amb tant poca previsió que la mesura n'enfonsava els preus.
Aquesta mesura intenta donar una viabilitat a les empreses però per on cal començar? Totes les darreres reestructuracions empresarials han començat de la mateixa manera aprimant la nòmina d'obrers. Això ja es veié als 30 als EUA, i als films italians del neorrealisme retratat per De Sica (El lladre de bicicletes) on llargues cues d'aturats intenten accedir a llocs de treball. La banca amb els ajuts que ha rebut s'han fusionat i han insisitit en prejubilacions que tots hem de pagar per poder tornar als números verds.
Retornant a les suspensions, hi ha un fet repetitiu i és que empreses que s'hi havien acollit acaben fent fallida. Potser per mala gestió, potser perquè durant temps no han invertit en millorar-la sino que els beneficis s'ha repartit entre els accionistes o fins i tot amb plusos i primes als treballadors.
El llistat seria immens però recordo amargament l'ERO de la LEAR de components d'automoció, que obtingué beneficis per a la seva instal·lació i en fugir a Polònia se'ls emportà, una altra empresa nostrada és l'Agudana de productes càrnics instal·lada a Cervera... i de salvada només recordo la Taurus amb ajut de l'ICF, potser és el cas més reixit dels darrers temps.
Sense destí
Cada vegada més penso que estem en un gran buit on hi ha un desgovern polític i un control econòmic descentralitzat, on l'economia fa temps que ja no la poden controlar els estats (a excepció dels països com Xina i Cuba, que l'estat és la potència econòmica, la privatització empresarial en sectors clau no existeix i l'únic que admeten com a fet lògic és la facilitat d'instal·lació de companyies foranes per a l'ús de la mà d'obra.
Es curiós que durant la bonança econòmica Catalunya i Espanya creixien al ritme del 4% del PIB, i s'estableix com a fet reconegut que hi ha creixement de l'ocupació a partir d'una taxa del 3% per tant durant anys s'ha reclamat mà d'obra per a poder cobrir totes les places necessàries, aconseguint un flux migratori que evités haver de pujar salaris.
Perquè tot està lligat, com més demanda de mà d'obra més difícil és cobrir llocs de treball amb condicions més dures, o que tenien horaris que impedeixen la convivència familiar.
En un exemple senzill: la construcció demanava molta mà d'obra i absorbia obrers d'altres especialitats atrets per les condicions laborals (treballador a preu fet que construïen i cobraven per metre linial de paret aixecada i que alhora abandonaven feines amb menys comoditats com es el cas del sector serveis: hosteleria, forns... dependents en general que no disposen dels caps de setmana lliures).
Arribava el cap de setmana i restaurants i discoteques s'omplien, la gent vivia en un món senzill, hi havia feina, creixement diner en general en tots els sectors, era com un gran Sylent Green, Un món Feliç ple de panacees i placeus on fonts de perfums olorosos calmaven els ànims. L'accés a les drogues (Cocaïna, Heroïna, i les sintètiques) era realment senzill. La gent aconseguia evasió per pocs diners i la festa era continua.
Però els somnis es trenquen algun dia com un mirall, en mil bocins i ara no hi ha res d'aquell esplendor a banda de grans deutes de la Banca que l'estat ens ha fet pagar a tots, desenes d'apartaments i pisos buits i que en molts casos no hi ha finançament per a finalitzar-ne l'obra, zones urbanitzades com a polígons industrials on no hi ha res, a banda dels vials i alguna boca d'incendis.
S'ha primat l'edificació per l'edificació (com deien aquells ars gratia artis, que em van dir que volia dir l'art per l'art) i a hores d'ara grans extensions productives agràries han estat destruïdes. Com al Pla d'Urgell per la facilitat d'accés a l'Autovia i a l'Eix han cobert de formigó la plana, han arrencat fruiters i han deixat erms molts terrenys esperant la quimera de l'or de la requalificació i posterior edificació.
Segueixo recorrent la geografia en la ment, i recordo les zones agrícoles del Prat de Llobregat i la zona deltàica (plens de fàbriques moltes d'elles en desús) i que a hores d'ara volen reconvertir en vivendes.
I em ve al cap allò que m'explicava la gent gran que durant la guerra havia estat a Barcelona, sense aliments, sense llenya per a poder guisar. Barcelona als trenta amb un milió d'habitants però envoltada d'un món eminentment agrícola i que representava una tercera part de la població. A hores d'ara encara és més deficitària que abans.
Es curiós que durant la bonança econòmica Catalunya i Espanya creixien al ritme del 4% del PIB, i s'estableix com a fet reconegut que hi ha creixement de l'ocupació a partir d'una taxa del 3% per tant durant anys s'ha reclamat mà d'obra per a poder cobrir totes les places necessàries, aconseguint un flux migratori que evités haver de pujar salaris.
Perquè tot està lligat, com més demanda de mà d'obra més difícil és cobrir llocs de treball amb condicions més dures, o que tenien horaris que impedeixen la convivència familiar.
En un exemple senzill: la construcció demanava molta mà d'obra i absorbia obrers d'altres especialitats atrets per les condicions laborals (treballador a preu fet que construïen i cobraven per metre linial de paret aixecada i que alhora abandonaven feines amb menys comoditats com es el cas del sector serveis: hosteleria, forns... dependents en general que no disposen dels caps de setmana lliures).
Arribava el cap de setmana i restaurants i discoteques s'omplien, la gent vivia en un món senzill, hi havia feina, creixement diner en general en tots els sectors, era com un gran Sylent Green, Un món Feliç ple de panacees i placeus on fonts de perfums olorosos calmaven els ànims. L'accés a les drogues (Cocaïna, Heroïna, i les sintètiques) era realment senzill. La gent aconseguia evasió per pocs diners i la festa era continua.
Però els somnis es trenquen algun dia com un mirall, en mil bocins i ara no hi ha res d'aquell esplendor a banda de grans deutes de la Banca que l'estat ens ha fet pagar a tots, desenes d'apartaments i pisos buits i que en molts casos no hi ha finançament per a finalitzar-ne l'obra, zones urbanitzades com a polígons industrials on no hi ha res, a banda dels vials i alguna boca d'incendis.
S'ha primat l'edificació per l'edificació (com deien aquells ars gratia artis, que em van dir que volia dir l'art per l'art) i a hores d'ara grans extensions productives agràries han estat destruïdes. Com al Pla d'Urgell per la facilitat d'accés a l'Autovia i a l'Eix han cobert de formigó la plana, han arrencat fruiters i han deixat erms molts terrenys esperant la quimera de l'or de la requalificació i posterior edificació.
Segueixo recorrent la geografia en la ment, i recordo les zones agrícoles del Prat de Llobregat i la zona deltàica (plens de fàbriques moltes d'elles en desús) i que a hores d'ara volen reconvertir en vivendes.
I em ve al cap allò que m'explicava la gent gran que durant la guerra havia estat a Barcelona, sense aliments, sense llenya per a poder guisar. Barcelona als trenta amb un milió d'habitants però envoltada d'un món eminentment agrícola i que representava una tercera part de la població. A hores d'ara encara és més deficitària que abans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)