Fa una setmana

I res de res, el món segueix igual; els polítics "al seu tema", guanyar les properes eleccions. Els polítics ja incendien els discursos previs a la pre-precampanya (cada cop és mes clar que no deixem d'estar en eleccions permanents).
I mentre la resta dels mortals sobrevivim els calors fins que arribi el "ferragosto".
Quan els ànims de la manifestació s'hauran dissipat i els partits forcin al màxim el muscle electoral, en Mas per fer-se amb el poder (que segons les enquestes el té a tocar finalment!) i les patacades de la resta de partits... Fins i tot C's perdria la representació al parlament!

És a dir no fa ni una setmana i ja els partits ha fet allò que els ha sortit dels nassos a Madrid, com se'ns pendran seriosament quan entre nosaltres ens dediquem a treure'ns els ulls com a esport nacional?

La política en aquest menut país nostre cada cop estarà més desemparada ja que no hi ha reacció en direcció cap a algun tipus d'activitat unitària...
Trist, molt trist

Aquest dissabte passat

mentre tenia cura d'una mare amb lumbàlgia, i mirava la manifestació per la televisió, durant uns instants em va venir al cap que en aquestes manifestacions sempre hi falta algú. Jo com a homus "idiotus" politicus he participat en un fotimer de trobades i concentracions, des de manifestacions contra la guerra, per l'onze, contra lleis d'ensenyament, en favor de l'Ebre, per les diades del País Valencià i del Rosselló... I com més hi assisteixes sembla que els compromesos sempre siguin els mateixos, te'ls trobes arreu i vas assistint-hi fins que un dia deixes d'anar-hi (o hi deixen d'anar els altres) i t'estranyes.
Aquest dissabte passat jo hi vaig trobar a faltar una persona, però no la seva presència. Ell hi era, amb tots els que van assistir-hi i aquells que des de casa varem participar-ne encara que fos a través de la televisió.

Avui m'ha tornat a venir al cap aquell dia d'agost, a Santa Maria del Mar i després al fossar, tot i la calor m'ha recorregut una esgarrifança per l'esquena mentre el recordava, i tots els que un plujós dia d'agost a les onze del matí l'homenatjarem per darrer cop. Jo només el vaig anar a visitar un cop mentre estava plantat a Sant Jaume, però veient com era te n'adones que ara cal una persona que aglutini com ell va aconseguir.

PAÍS DE "PAPANATES"...

Potser sí que tots els països tenen els governants que es mereixen, però crec que és exagerat que tal i com arribem a ser els catalans tinguem aquesta colla de poca-soltes que primer fan coses i posteriorment i a continuació en fan d'altres de contraposades. Casos: en Montilla munta una mani per rebutjar la sentència de l'Estatut i no l'acaba, i a sobre diu que s'han de tendir ponts per al diàleg...

El meu amic de la batllia de Barcelona munta a Maria Cristina una pantalla televisiva gegant per a la final del mundial... Quan primer va dir que els espectacles es portarien al fòrum i que no posaria pantalles de televisió.

I parlant de televisió, ara que han guanyat programes especials de durada infinita que han fet desesperar la meva pobre existència i hàbits de dilluns. Tots els canals públics i privats mostrant la comitiva de festes dels guanyadors. O sigui que dels programes habituals, res de res.

Ara també em ve al cap com n'és de curiosa i mísera la memòria. Primer de tot posaren el crit al cel per la prima que rebrien si guanyaven el mundial, 600.000€, on es demanà fins i tot que el dediquessin a causes socials... I ara se'n recorda algú d'això?

Penso per exemple en el president del govern rebent als sis-cents mil €uristes per guanyar un mundial de futbol... (es com diu el meu amic Karim: "es que son pobres, sabe?). Doncs això, un pensa en la imatge de ser el president que ha aconseguit eurocopa mundial i a sobre d'ací a dos dies DEBATE DE LA NACIÓN, on una victòria com ja vaig avisar afecta un 0,7% PIB... sembla poc però és una animalada de més de sis zeros uns vuit-cents milions d'€ (com sis curses de formula 1/alimentaria a Barcelona que representarien directament un milió de visitants) de manera directa, i d'indirecta un 10% més de turistes...

Mentre tot això passa dos canals debaten (entre la vida i la mort) l'Estatut, gent preparada o gairebé tots. A CNN hi apareix en Gabilondo, amb un antic redactor de "El País", Lluís Bassets; i el director del Centre d'Estudis d'Opinió de Catalunya.

El senyor Bassets intentant aigualir la festa, i explicar el perquè de la manifestació i intentar explicar aquest federalisme assimètric. On l'únic que vol ser federalista és Catalunya, i Espanya intenta dissoldre'ns. M'encanta aquesta colla de maniqueistes i esquizofrènics que s'aferren a idees de multicultis, d'unitat en la diversitat i negant la idea dels pobles a decidir al seu futur. Perquè només en la mesura que els pobles són iguals es pot construir el respecte entre ambdós. Quan n'hi ha un de subjugat sempre haurà d'acceptar una majoria que li pretén imposar les seves idees, les seves pretensions.

Caminem cap a la forma més suau: un estat lliure associat. Siguem espanyols amb una forma diferent... I sinó cremem-los a tots. Visca la terra i mori el mal govern!

Comença la decadència

Què poc duren de vegades les alegries, ahir es produí a Barcelona una de les manifestacions cíviques més multitudinàries que s'han donat en la democràcia del país potser només comparables a la que es produiren contra la Guerra d'Iraq, la de l'estatut del 77, la del Saler, la del MA Blanco...
Però ahir finalitzà tota la queixa, tot el clam del poble en un munt de crits i sense cap altre opció que seguir on som.

Sí, la gent es queixa de l'encaix que ens obliga el TC dins d'Espanya, però Espanya ja no és aquell fracàs estrepitós en tot allò que intenten, ha canviat. És un estat que ha canviat sociològicament.
Abans s'agraïa a Catalunya la seva lluita antifranquista, el seu compromís amb la democràcia, la seva coherència i les ganes de tirar endavant;
ara han caigut les caretes, Espanya funciona mitjanament bé, és un país que a base del poder polític ha creat infrastructures properes al poder que gestionen gran quantitat de recursos escatimats a tota la resta. Ha perdut l'estigma del franquisme on la persecució duta a terme era una llosa. Ara ja no, fins i tot guanyen mundials de futbol, és un país actualitzat amb muscle per a intentar absorbir tot allò que abans els feia nosa (ara se n'enriuren i a sobre menystenen), les diferències cada vegada són menors. Ens pretenen assimilar amb allò curiós que no deixi de ser folklòric, com passa a València. "Hablan Valenciano pero se sienten españoles"...

Ara me n'adono que potser després de la demostració que la gent va fer dissabte, Som una nació però ens estem dissolen com a poble perquè la gent sent l'orgull de la roja. Jo segueixo pensant que no puc fer-me amic d'aquell que em té sotmès (em sento oprimit en llibertat i democràcia; curiós, oi?) perquè no hi ha respecte a unes institucions mil·lenàries...

La finalitat actual del nacionalisme espanyol (fet contradictori per se, donat que la finalitat del nacionalisme és constituir un estat i Espanya ja en té un de muntat i que a sobre comença a funcionar) és dissoldre'ns dins de la peculiaritat regional però no per submissió política, ni militar, ni econòmica, per submissió pròpia dels catalans és a dir que nosaltres renunciem a la nostra pròpia essència "perquè ser espanyol és allò que ens uneix".

Però a mi m'uneix res amb algú d'Albacete? Avui per avui no, ni fred ni calor. No desitjo cap mal però no tinc cap vincle ni emocional, ni de fílies ni de fòbies.
Ara Espanya està de moda, es porta i "què guapo és en Piqué"... Després veurem els fills d'ací embolicats amb l'ensenya espanyola altrament anomenada "estanquera" i com que juguen al barça els ho perdonarem tot.

Hem de ser conseqüents, i per tant dir que es poden "ofrenar glòries a Espanya" però jo ahir dissabte lamentava que la manifestació és un punt de partida cap a enlloc, i avui que un equip que a mi no em representa a guanyat el mundial. Doncs bé celebro que no tinc res a celebrar. Quan el poble es mogui, que em cridi!

PS: L'única notícia bona és que aquesta estupidesa esportiva haurà fet incrementar el PIB!

Habemus papa

Això es diu en haver-hi conclau favorable a la tria del nou summe pontifice a la església de Sant Pere del Vaticà, des de la balconada.
Doncs ahir va passar el mateix amb la sentència de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006.
Es un fet curiós ha transcendit que hi ha retallades, però no les motivacions i tothom esverat com gallines sense cap i tots al carrer.

Realment mirant-m'ho sense arribar a conèixer el contingut de la sentència, puc intentar pensar que tothom de moment ho veu malament...
Des de la caverna madrilenya perquè no s'ha retallat tot allò que calia retallar, ja que de tot allò plantejat pel propi PP ha quedat en un segon terme. Estan contents però no eufòrics...

El procés Constitucional ha admès que certs supòsits que a casa nostra toquen molt la fibra fossin anorreats i fins i tot desapareguts del text, com els conceptes de nació i alguns aspectes de la llengua. Alguns aspectes crec que fins que no tinguem la sentència per a llegir-la estem posant-nos l'apòsit abans que la ferida...
La desgràcia del pacte amb l'estat és que és un procés lent, que comença a Catalunya a través d'un tràmit parlamentari, un tràmit parlamentari a Madrid per Corts generals amb esmenes tant del congrés com del senat; ratificació del text i referèndum i finalment les tisores del constitucional.

Però llegint més enllà del text (no ens quedem en les disputes localistes entre polítics centralistes i polítics perifèrics, cerquem la veritat més enllà del titular. I de vegades cal una ment preclara que ha viscut a Madrid i que coneix com funciona el sistema, com és la de l'Enric Juliana a La Vanguardia on clarament explica la situació que fins ara s'havia plantejat.

Espanya després de segles a la perifèria del món, havia començat a tenir muscle; muscle a base de poder econòmic on la centralització de grans bancs espanyols (que alhora absorbiren els petits i mitjans bancs bascos i catalans); una indústria centralitzada en els medis directius, no tant en els medis de producció (abans les multinacionals s'establien només a Barcelona pel fet d'estar aprop d'Europa; però també perquè el pes específic-demogràfic-polític de Madrid-Espanya era misèrrim).
A hores d'ara han fet un país modern, que funciona i que pretén homogeneïtzar tot aquell pensament i dissensió... Tot això però abans de la crisi.
A Madrid grans constructores s'havien quedat amb capitals important de l'energia. Pensem que l'OPA d'Endesa, no la salva una multinacional sinó el cavall blanc és la familia Entrecanales (Acciona) que segons la pròpia Aguirre havia d'evitar que Endesa anés a parar a l'estranger. Un altre exemple, Repsol té com a principal accionista La Caixa (a través de giragonses com la participació de Gas Natural) però el segón accionista és Luis Fernando del Rivero Asensio, màxim accionista de Sacyr Vallehermoso...

Aquests són els casos més importants però n'hi ha multitud de casos: El BBV fou absorvit per la banca petita: Argentaria amb seu a Madrid, l'única cosa que hi ha és que les juntes d'accionistes es fan a Bilbao... recordant quan la burgesia basca (com la catalana) anaven a Madrid on hi havia les influències.

A hores d'ara a Madrid hi ha les influències i es creen lleis per afavorir-les, perquè tot és una unitat poder-política-finances és una globalitat, on els papers perifèrics han de subjugar-se com ha fet políticament el país valencià. Per cert que tot i els governs socialistes de Madrid no els va tant malament com és això...

El pecat de George Bailey

Dissabte, tarda avorrida i xafogosa, plena de reposicions televisives i mals programes; sèries que repeteixen a la matinada, canals replets d'una gasòfia indecent de ser vista al 20è aniversari de la mort del mestre Pedrolo...

Havent dinat em disposo a fer allò tan comunment anomenat zàpping, i em trobo "El pecat de George Bailey"...
El títol del film no és aquest com comprendreu, però és la barreja del "Pecat de Harold Diddlebock" i aquest.

Podria fer-ne una endevinalla a banda d'una gran lliçó d'economia i història, però no crec que sigui tant bo relatant fets com per a que la gent l'endevini. Però s'aprèn que en moments de pànic, només aquell qui té el cap fred pot aguantar l'embranzida i tirar endavant.

L'altra lliçó que puc treure'n és que la pròpia vida del protagonista està marcada per la dedicació altruista, però ell posa límits que tothom ha d'aprendre a posar...
De mica en mica construïm murs que ens separen de l'exterior, la gent va assolint quotes de llibertat autònoma, llevar-se al matí, treballar, fer vacances... Oblidant-nos-en de temps pretèrits on hi havia alguna altre tipus de vincles...

Senzillament ens convertim en esclaus del sistema, de l'altra banda hi ha aquells que poden viure de les rendes que l'àvia li proporciona donat que en èpoques anteriors va fer fortuna (oi Vador?), i d'altres que donat que el sistema els ha expulsat han de intentar sobreviure...

Realment avui he après una gran lliçó d'economia amb una film dels quaranta... Ah! si Capra aixequés el cap!

JORNADA ESPECIAL

Era un dia especial, no en conec les raons però notava en l'ambient que el dia havia de ser únic.
Havia sortit de casa i tenia la sensació que tot havia de sortir bé, que havia d'obtenir els resultats volguts, havia de sadollar la meva ànima assedegada.
Havia començat al barri i ja estava a ciutat vella, cercant aquella complicitat que em faria diferent; caminava, carreró per carreró...

Olorava els carrers com el personatge de Süskind; i no en trobava l'entrellat. Es barrejaven olors de perfums, de cremes solars, d'aigües de colònia, de la primavera que tot ho ocupava.
Cansat de la cerca sense haver trobat allò que la meva ànima anhelava, vaig asseure'm esperant i la fragància s'apoderà del meu ser mortal i pecador. Estava al lloc correcte i m'imaginava com s'havia de fer.
Calent, ben calent, jo estava preparat amb tots els sentits a punt i esperant poder gaudir dels plaers que em podia proporcionar. M'imaginava com havia arribat al meu abast i mentre la seva flaire envaïa l'estança.

I recreava cada instant...

L'oli ben roent, i el jarret enfarinat i fregit; al mateix oli ja enfarinat hi abocaren la ceba, la pastanaga, l'all i el tomàquet, el vi negre, vi ranci, la farigola (que a casa en diem timó) i la carn sofregida altre cop a la cassola...
Finalment unes quantes carreretes i davant meu la temptació d'un fricandó que em recordava el que feia la meva àvia (ACS)... gairebé tant perfecte com la seva flaire. Els olors són records i aquests venen de la meva infantesa, incorrupta i perfecta
Quants records, mmm.

PER UN SÍ O PER UN NO...

Cada dia de la nostra vida és un seguit de tries, de disjuntives on hem de decidir-nos. De vegades aquestes decisions són intranscendents (o això ens sembla) d'altres són importants, però no cal fer-ne una muntanya d'un granet d'arena. De vegades no sabem com reaccionar davant d'aquestes disjuntives i demanem consell, les tries són difícils quan parlem de sentiments, fílies i fòbies... Un cas patètic pot ser el que ara plantejaré com un afer mundà com el futbol.

Per un sí.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa que hom hauria de sentir-se'n orgullós pel fet que hi ha un grapat de jugadors del barça i catalans (Valdes, Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila...) i hauríem de sentir-nos-hi representats ja que són nois fets aquí, a casa nostra. I realment ens podríem sentir feliços perquè ells són aquell bocí de catalanitat dins de la selecció espanyola. Que en un benentès i sense política de fons, és la pròpia constitució que ens garanteix els drets lingüístics, culturals, legislatius.
Fins a l'extrem de ser-ne garant aquesta llei orgànica. Hi ha un grapat de persones catalanes, catalanistes, fins i tot uns etarres es van fer una foto amb la samarreta de la selecció espanyola. Perquè no s'entén com una raó política sinó esportiva i què és més representatiu, com a conglomerat què és l'estat que una selecció per sobre de localismes...

Per un no.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa un autèntic malson des de tots els nivells economico-político-socials, per aquells que no sentim els colors de la "Roja" com a un fet homogeneitzador usat des de les espanyes. Regals de banderes espanyoles, us de "los símbolos patrios" i no ostentació, no ho entenc com a tal; sinó com a voluntat d'imposició a tots aquells que no pensem que el millor de tot és diluir-nos com a país dins de la gran identitat, "por lo que nos une"... Des de tots els estrats, sento una ferum d'espanyolisme ranci de creació de grup identitari (que reneguen, ofenen, i titllen de nazisme quan es tracta de localismes). A tots els canals estan preparats amb una eufòria irreprimida, ja què són els millors jugadors del planeta, que no hi ha generació com aquesta per a guanyar un mundial... I tots preparats amb la bandera "rojigualda"... Realment si fos la recreació d'un esport, segurament no hi posaria tantes pegues... però realment és la creació d'un sentiment de nació espanyola, com a "una, grande y libre" fora de les pors post transició, on sentien vergonya d'haver sigut els repressors... Realment les lliçons a aprendre són moltes, no es pot renunciar a ser un mateix; i tampoc a que els altres tinguin sentiments contraposats als meus. Però intentaré ser coherent amb mi mateix, no festejaré la derrota, però tampoc celebraré la victòria... Hauré d'aprendre a estar per sobre de tot això, perquè la construcció d'un país pot fer-se, fins i tot amb sentiments contraposats, pot haver-hi gent de dretes, d'esquerres, espanyolistes i independentistes que siguin seguidors de la selección com a entitat més propera ja que no en tenim una de pròpia anirem amb la físicament més propera (Andorra no té possibilitats d'arribar a una fase final d'un mundial i França no és la representació excepcional de democràcia ja que durant segles ha anihilat els pensaments perifèrics de l'hexàgon...) Com a exemple extraordinari hi havia un seguidor d'Espanya que volia que perdés perquè l'entrenador portava a Raúl, i un altre volia que a la Eurocopa guanyés alemanya, perquè el porter era nazi...

"Para muestra un botón; al diari esportiu Marca hi trobem el següent blog":

El Ayuntamiento de Barcelona, erre que erre

Por Javier Dominguez

miércoles, 16 junio 2010, 01:02

Qué difícil debe ser vivir en Barcelona sintiendo los colores de la selección y que no lo puedas manifestar en la calle, como un ciudadano español más, gritando y celebrando el triunfo en un Mundial. El Ayuntamiento prohíbe tajantemente la instalación de una pantalla gigante en la plaza de Sant Jaume para seguir los partidos de La Roja. Para otros actos no hay tal prohibición.

Y no hace falta añadir el lamentable espectáculo que han ofrecido los candidatos a la presidencia del Barcelona cuando a la pregunta de si se alegrarían de la victoria de España en el Mundial, ninguno fue capaz de aliarse con este deseo.

Pues aunque mucha gente en Barcelona no lo quiera, hoy todos nos vestimos con La Roja.

CAS PRETÒRIA, PALAU...

Realment entenc que la política cada cop fa més fàstic i que la gent se sent anorreada, empetitida i embafada d'aquest comportament generalitzat de la classe dirigent.

Si abans un podia ser obrer i dedicar-se temporalment a la política, però avui en dia s'ha esdevingut una classe, un estament fora dels nivells...

Abans es deia que hi havia una classe obrera, una classe mitja i una classe alta-noblesa-burgesia
A hores d'ara hem d'afegir-hi una classe política, que a Barcelona viuen principalment al barri de Sant Gervasi i Sarrià i que amb prou feines es volen preocupar de les realitats del món.

Em centraré però en fets que són preocupants per altres motius. A hores d'ara no sembla que res hagi de canviar ni a la política d'ací, ni a l'espanyola.

Des de Madrid porten anys de desgovern (des del 1996 aproximadament és a dir més de 14 anys de descontrol) i ací des dels darrers escàndols economico-polítics te n'adones que només la classe dirigent i els seus acòl·lits (aquells que a casa anomenen "gent de l'Olla") són els que remenen les cireres, sempre de primera florada i classe extra.

Aquells què poden permetre's tenir contactes a diversos ajuntaments i poder dedicar-se a fer de comissionistes o també coneguda com la postura egípcia...

Veus com els membres de confiança de convergència democràtica rebien diners a través de subjectes com en Millet, veus com un tal Luiggi repartia a dreta i esquerra (Membres de la Diputació, de Convergència, Socialistes).
I rebien diners de les magnífiques transaccions (diners de tots recaptats a través d'impostos).

La desgràcia és que tots hi estan ficats, tots els partits tenen les mans untades, els sindicats reben 16 milions d'Euros per a dur a terme funcions de formació i són els encarregats de contractar i acomiadar qui ha de dur a terme aquests cursos...

I aleshores s'ha de confiar en la política?
En un primer moment caldria dir que rotundament NO.
Però la reflexió ha de ser més profunda, si no vaig a votar m'estic inhibint com a ciutadà i més greu encara, els deixo mans lliures perquè facin i desfacin al seu lliure albir.
Ah NO!, aniré a votar tot i que sigui una estona perduda, que governin uns lladres i que no facin res del que han promès, però pel simple fet que la meva llibertat és meva no els penso permetre que triïn sense comptar amb la meva opinió.

Una opinió petita, senzilla i potser fins i tot ridícula, però pròpia madurada i mesurada. I per aquest pensament meu té el valor de denúncia, de reacció contra aquesta colla de lladres usurpadors d'idees del poble.

Per aturar-los no ens podem inhibir, cal poder DECIDIR!

Curiosa interpretació del món

Divendres, estava mirant el canal 24h de la Televisión Españññola, on explicaven que a 100 milles de distància de Nova York, hi havia un tossut italo-americà que havia decidit de conèixer (l'espanyol) el castellà, aprendre'l i fer-se professor, quan aquest idioma estava malt vist als EUA.

El benvolgut senyor Arzo, crec que així es deia el personatge (semblava sortit d'un d'aquells prototípics restaurants italians) es dedicava a fer aprenentatge del castellà des de feia més de 37 anys, tenia guarnida la seva classe amb tot d'imatges d'indrets de la geografia estatal. Aquest senyor afirmava orgullós que un cop cada dos anys viatjava a territori espanyol per poder adquirir la darrera discografia de moda (Bisbal, Bustamante, Chenoa i coses d'aquest estil)...

Però realment em va fer ràbia, no pas el personatge sinó un fet que consideraven normal vist des de la distància i que ací volen negar.
El professor en qüestió es dedicava a fer les classes en immersió lingüística, és a dir castellà des del primer moment fins al final de la lliçó.

I és aleshores quan se m'arrissen els cabells del clatell i penso que si demostréssim que l'escola catalana pretén que hi hagi un coneixement adequat de la nostra llengua en base a suficiències lingüístiques i a capacitat per a poder funcionar indistintament amb els dos idiomes cooficials (l'un el propi i l'altre l'imposat legalment) i s'ensenyés a la resta de l'estat aquesta realitat...
Hauríem begut oli...

MENUT I COMPUNGIT

Realment recuperat posteriorment el cor ha tornat a lloc, i de moment no m'ofego.
La sensació ha estat de manca d'aire d'angoixa de nervis però realment la raó no ha estat un atac de pànic, No!
Penso que si hi ha Déu, aquest no és misericordiós... (Inch-Al·là)

Retornem al dimecres, després d'haver visitat al meu company Otger, vaig agafar l'autobús (per aprofitar la tarifa unificada).
L'autobús em deixa a uns vint metres de la parada del metro, baixo les escales i m'espero a l'andana...

Entrava el convoi del metro, i per un millor accés em vaig situar a l'indret d'on hipotèticament hauria de quedar la porta, i en aquell moment, just davant meu vaig saber que no hi ha salvació. Van intentar alterar-me la capacitat d'autocontrol...

Es situà just davant de la porta una noia morena, alta, amb unes cames que fregaven la perfecció, sandàlies, cabell fosc i llis, amb uns pantalonets (minishorts), i quan dic mini vull dir mini.
Per evitar de veure aquesta imatge torbadora, em vaig situar a l'altra banda dreta de l'accés per la porta.
Obrí la porta una nena petita acompanyada de la seva mare i d'un germà, per la banda de fora, ja que a dins i rarament per l'hora el vagó estava buit.

Localitzo un seient i m'assec i casualment s'asseu just davant aquesta espècie de monument... Abaixo la vista per no haver de mirar-la i em topo de cara amb les seves cames...
ERROR! mira cap amunt! Alço la vista i per evitar que se senti observada començo a fer recompte mental de tots els afers pendents.
Mentre observo el seu rostre, cara allargada, ulls foscos, llavis molssuts i amb "forma de maduixa"...

La miro un parell de vegades, i ja és la meva parada (també la seva) però jo he estat més ràpid i per no voler situar-me darrera d'ella ja que ara vénen les escales i altre cop més temptacions!
Ah, no! passo al davant i fujo escales amunt sense voler tornar a veure-la!

Crec que serà un estiu llarg... massa llarg per a mi!

AVUI HE QUEDAT EMPETITIT

Avui ha estat un d'aquells dies que no desitges ni a un enemic, he donat més voltes que el 29; però anem a pams.

De bon matí tenia una sensació estranya de neguit perquè havia d'anar fins a Lliçà de Vall, per un afer de la feina... I m'he despertat sobresaltat a quarts de sis del matí!
He esperat a que sigués un xic més tard i he emprès un viatge cap al Vallès Oriental.
La notícia no era bona, al meu "client" li demanen quatre anys de presó per diversos delictes... El calmo ens prenem un cafè i un te de llauna...

En tornar a Barcelona he resolt un petit deute que tenia (i demà em tocarà fer front al darrer!). En aquestes que ja estava embolicat i he passat pel bar cap a veure un amic a la Colònia Castells... I Buff ja eren les 17h i encara no havia parat ni a dinar!

Prenc l'autobús i el metro i em planto a l'estació. Allà davant he perdut el Nord, la brúixola ha entrat al triangle de les Bermudes i jo encara no tinc la sensació d'espai temps...
Realment ha estat un fet horripilant!

He passat un dels darrers pitjors tràngols dels darrers dies, he aconseguit evitar el problema però ha ressorgit amb força, inquietant i angoixant (recordava fins a cert punt el nas d'en Cyrano què és un punt a mirar en la distància; o aquell gra de la llunyana pubertat que casualment aquell dia se'l mirava tothom amb ganes de fer-te sentir malament...
Em recordava també alguna de les obres de Dalí on la perspectiva permetia que independentment d'on et poses et segueix la mirada del quadre...

Han estat moments difícils però no he sucumbit, he sortit compungit, torturat, empetitit, i gairebé indemne...

PS: No crec que pugui suportar-ho gaire més

LA DARRERA BATALLA

No m'agrada haver de pensar que en aquesta vida hem de passar etapes, i hem de anar progressant i avançant de vegades abandonant tot allò que t'envolta. De vegades no vull pensar-hi però la ment se me'n va a pensar què passarà d'ací 2 anys o d'ací 30 (amb la respectable edat de 64 anys!), els pares segurament morts, i la meva vida que encararà la darrera cursa. Realment avui es nota que estic negatiu, deu haver estat que jo penso en una suposada vida que m'esperarà, sempre i quan acabi els estudis...
De la mateixa manera que ho està fent el Joan Laporta Estruch que finalment plega de les seves funcions dins de l'associació més gran de Catalunya, el Barça. Aquesta entitat sense ànim de lucre, què a més a més és passió de la majoria dels catalans (excepte la Sílvi), ha estat governada per ell amb mà de ferro, amb eliminacions no físiques però si en el sentit de persones del club i membres de la junta directiva, va fer fora persones que estaven molt a prop d'ell i que havien sigut de molta confiança... Em ve a la memòria el documental produït a l'estranger on es veia una reunió de directius i ell dient "m'estic foten com un bacó"... imatges esperpèntiques d'un president de club amb aspiracions polítiques, que sempre ha desentonat en els afers més propers a la provocació que a la representació (l'afer dels pantalons a l'aeroport... picabaralles sobre la independència...).
Em ve a la memòria també el fet que quan ell era president i fou amenaçat per expulsar els Boixos, va contractar com a guarda de seguretat un curiós individu, el que aleshores era el seu cunyat (o cunyadíssim)...
Ell feia proclames independentistes i mentre contractava el cunyat del qual en negava la vinculació amb la Fundación Francisco Franco...
Curiós independentista que es vincula canònicament amb una família d'ultradreta...

Pot ser que els catalans no sapiguem governar-nos mai, i mai assolim l'autonomia que té Portugal, però no ens mereixem que aquest individu segueixi a la vida pública. Ell en comptes de fer bandera de l'independentisme intel·ligent, ha fet beligerància sense sentit del que realment és, brandant un hooliganisme fora de lloc i que a sobre en el seu comiat demana a la federació espanyola de futbol, aquella que només ens deixa fer un partit de costellada a l'any perquè va obligar a canviar els estatuts de la FIFA, a organitzar una final on hi ha dos equips que mostren orgullosos el seu espanyolisme, l'Atletico de Madrid i el Sevilla.

Oferint doncs el pedestal que ell orgullós mostrava de catalanitat, a uns grupuscles que impúdicament mostren llur espanyolitat. Ambdós grups de afeccionats han passejat per Barcelona mostrant enormes draps de colors roig i groc i a sobre el diari digital "Libertad digital" se'n fa ressò i ho proclama com un triomf...


Gracies Laporta, perquè finalment has finalitzat el mandat, gràcies per permetre que el ranci espanyolisme es passegi impúdicament per Barcelona, gràcies i no tornis. Perquè hi ha estúpids independentistes (com puc ser jo) i independentistes estúpids.

Nota de l'autor: Realment dins del Camp Nou, ja hi havia hagut banderes espanyoles, pel mundial del "naranjito del 1982", i també pels jocs olímpics on Guardiola i companyia guanyaren la medalla d'or de futbol... Però el tarannà del senyor Nuñez, president en ambdós casos em permetien d'assumir-ho, en cap cas amb el president sortint del Barça.
Normalment sóc acurat i no és el meu estil ofendre a ningú. Si algú se sent ofès modificaré el contingut de l'article. L'autor

De l'Orador

Ja fa dies que tinc en ment escriure aquest text, és en referència a un llibre del segle II abans de Crist, que ja fa uns anys em va recomanar un professor de la facultat de dret, un professor de dret processal anomenat Redondo.
A banda de ser un xicot molt dinàmic i força competent, ens va abocar a què llegíssim aquesta obra, i vaig tenir sentiments contraposats quan vaig trobar-la a la biblioteca de la facultat de Dret, en els seus dos toms.

Dos toms fets amb paper de barba, per la fundació Bernat Metge (i que en desconec la data d'adquisició per part de la facultat). Aquests llibres per la tipologia del paper, tenien encara les pàgines enganxades...

I he tingut l'honor i la tristor de separar-les amb cura (no de tot el llibre sinó d'uns quants fulls fins que vaig decidir adquirir-lo a la llibreria més propera i en les mateixes condicions: paper de Barba i de la Fundació Bernat Metge).
I em pregunto perquè no hi ha hagut ningú abans que no s'hagi preocupat d'agafar aquest llibre?
Realment m'entristeix, i això que jo no sóc un gran lector...

Ara que acabo el meu ensenyament, me n'adono que potser no aprenc el que diuen els llibres, però com no ho fa la majoria de la gent. He d'implicar-me en el coneixement com a subjecte d'aquest per a que la meva memòria el retingui.
Ara me n'adono que potser jo no sé dret, no tinc la capacitat d'oratòria i bell recitar que demana Marc Tuli Ciceró en el seu llibre, ni molts dels coneixements que ha de tenir un bon jurista...
Però dissortadament me n'adono que els legisladors (polítics/jutges/professors) tampoc!

Dues mostres senzilles com són el fet de fer-nos llegir les exposicions de motius de la Llei Hipotecària de 1861 o de la Llei d'enjudiciament Criminal de 1881 o la d'Enjudiciament Civil també del 1881... Són lleis que o bé son parcialment vigents, o bé que encara tenen preceptes en vigor avui en dia...

Són legislacions que han aguantat més de cent anys amb alguna petita reforma però és que el Codi Penal de la democràcia porta 21 reformes parcials i només té 15 anys! (segons la pròpia consellera Tura una reforma cada 9 mesos!)...

Què està passant? Realment perquè no hi ha previsió? Les lleis no són per un moment, ni han de ser creades "ad hoc" com van fer amb la llei de partits. Les lleis han de ser una eina que vagi més enllà de la finalitat de la pròpia societat, un parell de passes per davant...

Homenatge

És curiosa la nostra visió del món tant empetitida, ens mirem continuament al melic però no ja com a catalans, la nostra autonomia mental ha estat subsumida i ara ja som espanyols de pro (per la sensació que em permet despendre de veure el telenotícies vaja).

Es mor el president honorífic del COI, interessant personatge. Es nascut a Barcelona, al carrer Bailèn, estudia a l'IESE, i casualment és un organisme controlat per l'Opus Dei (com molts dels dirigents de "La Caixa" amb qui va compartir moments de gloria).
Aquest meravellós individu (vituperat per diaris esquerranosos i reformistes de mig món) ha sigut un gran personatge, oh i tant!.
A banda de estar sempre a favor del capital, dels que manaven i de l'Opus Dei (una secta al cap i a la fi, espanyolista i necessària si desitges prosperar), va saber sempre fer de taca d'oli. I no pel fet que s'ha de treure la taca d'oli. Sinó la típica taca d'oli/petroli que per molt que facis mans i mànigues per controlar-la, enfonsar-la, amb fred o calor, sempre està a dalt de tot, i costa mans i mànigues de treure-la!!!

Des de la seva infantesa sempre va anar amb els guanyadors, i ell era el primer de tots, el primer dels ciutadans, quan va ser alumne de l'escola alemanya, lluïa a la solapa un a creu gammada perquè eren els que guanyaven, els triomfadors, els victoriosos, els amos d'Europa... (vegeu vilaweb i el bloc del denunciant), ocupà diversos càrrecs com a afiliat a la "Falange de las JONS" dins de Barcelona, la Diputació, la secretaria d'esports...
El règim el nomena Delegat d'Esports i com a tal representant espanyol al si del COI (crec perquè tenia domini de llengües, en un estat on encara els dirigents no saben res més que la llengua de la capital del regne), li permeté anar escalant dins del COI, juntament amb el coneixement de l'alemany, i la seva estança d'ambaixador a Rússia i Mongòlia, fins a arribar a ser president.
Quan proclamà la victòria de Barcelona, jo ja havia nascut, oh i tant! ja sóc gran, però en obrir el sobre que se li resistia féu alguna cosa similar a això:
"a la Ville de... atendez un moment... (murmuri i rialles de fons)... Barcelona" i ara en cercar-ho arreu trobarem només un únic acte de "A la ville de Barcelona".
Cal tenir molt en compte que l'actual expresident de la generalitat Pasqual Maragall, entrà al si de l'Ajuntament quan Samaranch era president de la Diputació i trabaren amistat...

Quan arribà a la transició, el millor que podia fer, canviar d'aires... Mentre els lligams que Franco havia deixat (lligats i ben lligats) es feien forts i anaven assentant el seu poder.

PS: per cert que tingui el braç alçat no vol dir que sigui franquista (tot i que segons deia ell li mereixia una profunda admiració) vol dir que és un trucatge d'algun insidiós esquerranós o separatista que vol trencar la santa imatge del personatge.

La primavera em fa sentir diferent

Passejant per la Diagonal i cercant els petits brots blanquinosos i grogencs de les flors dels tarongers que esclaten embriagant amb tot el seu perfum els racons on estan plantats...
El passeig de Pau Casals, el Pati dels Tarongers... tot replet d'una sensació que em transporta.
Es nota que és primavera perquè tot es diferent la llum del cel és diferent, el sol ja va més alt i se'n va a joc força més tard, a mi em queda poc més d'un mes per examinar-me (angoixa!!!).

Però la vida va seguint les parelles "d'enamorats" arrambant-se pels racons.... Ah la primavera! (em puja el sucre només de mirar-los de reguitzell). Per aquesta raó m'agrada en dies com avui tancar-me a casa i esperar que passi el dia de la Rosa.

Els catalans amb la rosa (capullos!), tots feliços i contents comprant llibres a tort i a dret, llibres que dona la sensació que passaran a omplir lleixes i demanar a crits a la pols que sisplau s'hi acumuli a sobre... M'encanten els dies com avui.
Tots amb la floreta a la mà i ve l'Inter i com que encara estem suspirant d'amor va i ens en fot tres més!

Ah, l'amor! Quina gran cosa, quin gran invent fet per qui l'havia de fer, tot i per aconseguir els favors de la donzella va i l'assassí de Sant Jordi extermina una espècie en perill d'extinció, i no en té prou d'anihilar una espècie protegida que a sobre de la sang (com que no va a un escorxador autoritzat contamina) i neix una rosa contaminada que a sobre escapça...
De ben segur que si encara tinguéssim dracs, els usaríem amb encert per reconquerir alguns territoris hostils i adaptaríem la frase romana de: "als lleons" per: "cap al drac que té gana!"
Dissortadament com què és espècie en perill d'extinció, el que no faríem es donar-li cap bocí d'en Samaranch (massa dur i franquista), ni de l'Aznar i els seus acòl·lits, ja que li agafaria un mal de panxa que no podríem pas guarir-lo...

Bé doncs retornem al dia de Sant Jordi, qui mata el drac, i amb la seva sang neix un roser... l'espiga és deu a que l'ordi ja gairebé està fet i es coneix si és bona collita... "Per Sant Jordi espiga l'Ordi, Per Sant Jordi vés a veure ton ordi; si per Sant Jordi és en canella, per Sant Joan és en gavella", però com que som urbanites no sabem pas reconèixer l'ordi, del blat o civada... i per tant ens foten una espiga i a córrer...

També la primavera em converteix en idiota i em fa donar consells sobre coses que no he viscut ni d'aprop ni de lluny..
"Benvolguda desconeguda, llegint el teu escrit sembla que hi ha llàgrimes en cada paraula teva, però la vida comporta això, amor i desamors; i vas aprenent de totes aquestes coses.
Potser aquesta persona és l'amor de la teva vida (o potser no) però com has dit ets molt jove i de mica en mica aniràs veient que les coses no són o blanc o negre, que el què tu desitges potser ell no ho entén o no ho comparteix (i si us agradeu, hi ha atracció, té un bon físic, és simpàtic i alegre i quan està amb tu, està bé) però també vol tenir temps per "l'altra vida" la de persona jove i sense lligams que durin molt de temps...
Has de tenir present que no has d'aguantar pel fet d'aguantar, ni has de canviar pels consells que puguis haver rebut. Has de mesurar cada fet que facis i cada paraula que diguis, i si cal doneu-vos un temps, refredeu les angoixes i els nervis, i la tristor i l'angoixa se n'anirà i ho veuràs amb una altra perspectiva. I te n'adonaràs que ets més gran que abans.
Una abraçada també per a tu".

Crec que millor que s'acabi el dia d'avui perquè m'acabarà idiotitzant!!!

EL MESSIES

Com és ben sabut, "El Messies" és una obra de Haëndel, un oratori que pretén a través de la música portar-nos a la vida, obra i miracles de la vida de Jesús.

Tothom en aquesta vida te la seva tasca: advocats, professors, alumnes, tastaolletes, fins i tot pintors de quadres on hi ha angelets negres que deia Machín. Però el que no puc capir en aquest segle XXI que ja hem entrat que hi hagi polítics que creguin en destinacions i predeterminacions...

Per uns moments, aquest matí mentre escoltava la sionista Rahola, em semblava entreveure un deix de venjança i recreació en l'entrevista que li feia el Sr. Cuní.

Veia entre els seus ulls la possibilitat de venjar-se d'uns polítics que l'expulsaren d'un partit però amb l'ajut i l'excusa de presentar un llibre, un retrat periodístic del sempitern candidat a la Generalitat Artur Mas, es despatxava a gust i es quedava més ampla que un vuit.

L'Artur (ai pobre!, ha guanyat dues vegades les eleccions a la Generalitat de Catalunya, però uns malvats que havien d'estar a l'oposició, li van privar l'accés al poder... per culpa d'un traïdor (Carod), un espia que jugava a dues bandes (Benach) i un que no és de fiar (en Puigcercós, Putxi pels amics del Tirsa i militants del partit) li van privar d'accedir al poder. I jo que pensava que la culpa era meva...

Dissortadament i mentre no elaborin aquesta colla de dropos una llei electoral catalana, no hi ha possibilitats d'evitar-ho... Ara bé perquè no l'han fet amb més de 20 anys de govern democràtic de Generalitat restaurada?

Just després de la transició, el sentiment de català i el sentiment de culpa feia que molta gent s'afermés en la necessitat de votar a la persona que havia estat empresonada pel Franquisme, un Jordi Pujol que assolí el primer govern triat amb el suport d'Heribert Barrera d'ERC. Posteriorment els votants d'ERC desaparegueren i els vots els recollí tots el pujolisme durant un grapat d'anys (hem de tenir la memòria suficient de pensar que ha estat un dels governants democràtics amb més legislatures guanyades del món).Però això no evita de que no hi hagi llei electoral catalana. En aquells temps per la estructura social del país, era possible d'elaborar-la ja que CIU havia obtingut majories àmplies al parlament, i per aquesta raó, no era necessari canviar-ho, CIU guanyava a comarques amb un pes específic superior perquè calien menys vots per a obtenir representació, i els votants del PSOE no votaven perquè no se les sentien pròpies, eren de Catalunya i per tant el cinturó roig se n'anava a la platja...

Catalunya ha canviat i la megatifacapital, ha expulsat gent cap a comarques, amb vivendes assequibles i més econòmiques... I el vot ha variat, ara a comarques es dona cada cop més un empat entre socialistes i convergent...

Perquè els fills de la convergència no han incrementat els vots d'aquesta? Senzill perquè molts d'aquests infants han crescut i demanen més, més "llibertat, amnistia i estatuts d'autonomia" i s'han afegit a files més extremes en les peticions (des d'un punt de vista conservador: ERC, CUP, CAJEI...)

Quan Mas plantejà la contraposició al primer tripartit, ERC plantejà la venjança i com diu el nou testament: "És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que un ric entri al Regne dels Cels"... veient que aquesta opció acabaria amb Erc com la deixà Heribert Barrera, es pretengué erròniament apropar-se a la massa catalanista que hi ha dins del PSC... (si encara que sembli estrany hi ha persones de gran vàlua política dins d'aquest partit, i per evitar mals majors tanquen files al costat del d'Iznajar, però crec que erren en la seva concepció).

Aquest és el motiu del primer tripartit... i del segon? Com que no en van tenir prou desgastant CIU perquè no toqui poder... però això té conseqüències. Quines?

El desgast del propi partit, amb teories errònies, aparició d'escissions (Reagrupament), i fins i tot la pèrdua substancial de poder polític ja que els votans no es poden mobilitzar a toc de corneta com es fa amb els militants...

Reprenent el comentari de la Rahola, diu que Artur Mas es pensa un messies... mare el que em faltava per sentir!, un home fet i dret i dient que pensa que ha de fer una gran cosa per Catalunya... (i el context exagerat del messianisme, em sap greu ser exagerat i descregut però m'inclino a pensar que el Messies (משיח, "l'ungit") en aquest cas és un descendent del rei David Madí, que refarà la nació catalana i restaurarà el seu regne tot portant la pau al món, com el d'Israel, a qui encara esperen.)

Dissortadament a Israel han passat vint segles i al món no hi ha pau, per tant crec no tindrà pas temps i com vagi seguint els consells de la gent de l'Obra de Déu, no arribarà ni tant sols a ser candidat de batlle d'Ulldemolins...

Errors i penitències

Ja sé del cert que durant els dies de setmana santa, la gent intenta distreure's del món i per aquesta raó marxa cap a zones llunyanes del món conegut.

Jo en canvi aprofitaré per organitzar-me la vida pels jorns posteriors que preveig que seran prou complexos.

Dins d'aquests afers que hi ha pendents, possiblement hauríem de tenir en compte molts aspectes però un dels més pròxims per a mi és que mentre la gent fuig cap a les seves destinacions vacacionals, Barcelona queda buida d'oriunds i s'omple de subjectes infectes que parlen habitualment parles estranyes.

L'ajuntament, aprofita per fer obres, com sempre que hi ha vacances (ara que sovint també és una excusa per a fer-les perquè de vegades no hi ha vacances i han tallat catorze carrers...)...

A arrel d'aquest fet he retrobat per la gran xarxa globalitzada una portada d'un àlbum musical de 1975...


I me n'adono que a Barcelona en molts anys que han passat, res no ha canviat, ni tant sols la forma de fer les coses...
És preocupant que després de 35 anys encara puguem fer servir irònicament el "Barcelona sempre amb obres"

Ja sé que d'això se'n diu ametrallar un text

i que vulneraré la propietat intel·lectual, però ho he trobat curiós i per aquesta raó ho deixo penjat: CITA DE "EL PERIODICO"

23/3/2010 INSÒLITA COMPARACIÓ|BILL GATES FITXA GUIFRÉ EL PELÓS

Un executiu de Microsoft usa la llegenda de la creació de la senyera en les seves conferències tecnològiques

1. • Posa la marca de les quatre barres com a exemple d’exercici multitàctil
   

MAURICIO BERNAL, BARCELONA

Als Estats Units, a Las Vegas, a l’Hotel Mandalay, al centre de conferències que acollia les tecnològiques jornades MIX: allà, a un milió d’anys llum de Catalunya, enmig de la cita que Microsoft organitza cada any per fer exhibició dels seus progressos, l’investigador en cap Bill Buxton –un dels cervells de l’empresa– es va permetre, fa una setmana, fer encara més llegenda la llegenda que als nens catalans els expliquen des de l’escola: la de Guifré el Pelós agonitzant, la de Carles el Calb untant-se amb la seva sang, la dels quatre dits arrossegant-se sobre l’escut daurat: la gènesi romàntica de la senyera. Buxton no només coneixia la història, sinó que, davant d’un atent auditori de més de 3.000 persones, va dir el següent: que els dits del rei francès van protagonitzar el primer exercici tecnològic multitàctil de la història.
«Entre el públic hi havia uns quants catalans, que al final de la conferència s’hi van acostar... Vam estar rient una bona estona», diu Buxton per telèfon des de Redmond, on hi ha la seu de la divisió de recerca de la multinacional. Eren uns quants, els catalans, i segur que van intercanviar somriures quan a més van veure que Buxton ho havia preparat a consciència, i que mentre parlava apareixia a la pantalla una reproducció de l’escena llegendària, i que al cap d’una estona la superfície es tornava groga i de sobte hi van aparèixer quatre traços de color vermell; els altres, enginyers, dissenyadors, programadors, les 3.000 persones que integren l’elit dels ordinadors als EUA, no es van estranyar gaire: les metàfores de Buxton són famoses.
L’estil Fosbury
Dos dies més tard, de fet, la responsable de Tecnologia del Seattle Times va publicar un article en què feia una llista de la mitja dotzena de comparacions o metàfores més famoses de l’investigador canadenc, entre les quals, a més d’aquella en què utilitzava la figura de Dick Fosbury –l’home que va inventar l’estil de salt que porta el seu nom– com a paradigma d’innovació, la catalana era sens dubte la que cridava més l’atenció. «M’agrada donar referents quan parlo de tecnologia
–diu Buxton–i aquesta és una història que m’agrada, i que a més em serveix per il·lustrar una cosa en què crec: les persones que treballen en aquest sector consideren que tot el que fan és nou, però jo penso que és una reinterpretació de certes habilitats humanes. La llegenda de la senyera mostra que la tecnologia multitàctil no és nova, sinó que només és una nova manera de fer-ho».
¿Com s’explica que un canadenc amb una vida que gira al voltant de la tecnologia conegui una història pràcticament desconeguda fora de les fronteres catalanes? Hi conflueixen dues circumstàncies: que Buxton ha estat a Catalunya i que és un amant de la història. Va venir fa 10 anys, convidat per l’Institut d’Estudis Catalans, per fer una sèrie de conferències sobre cultura i tecnologia («bàsicament –diu– per ajudar a entendre com les tecnologies emergents podien ajudar a preservar la cultura catalana»), va ser integrant del consell assessor del programa de Nous Mitjans de la Universitat Pompeu Fabra i va arribar en algun moment a treballar amb Sergi Jordà, l’expert en informàtica musical que fa un parell d’anys es va fer famós al dissenyar la taula que Bjork ha utilitzat en alguns concerts.
«En aquella època, fa 10 anys, vaig estar unes cinc vegades a Barcelona», recorda. Llavors va conèixer la llegenda de la senyera, i li va semblar memorable la imatge del comte català agonitzant, ferit, i la del rei francès posant els dits a la ferida i pintant amb sang les quatre franges de la bandera. I per això, perquè li sembla memorable, va decidir utilitzar-la a Las Vegas, davant 3.000 persones, bojos de la tecnologia, en una conferència sobre disseny d’ordinadors. Perquè se’n recordessin.

Més a prop del centenar d'articles

Ara bé, no són pas tots meus, n'hi ha d'un col·lega; l'Otger a qui n'hi vaig ametrallar un.

Avui per exemple volia adreçar-me al meu públic fidel (he, he, he!), en un intent de trencar tots els esquemes que fins ara havia assolit en la redacció neutra (o gairebé dels meus escrits).

Avui, un xic més i engego a la merda a quatre jovenetes que compartien el bus amb un grapat de gent entre els quals em trobava jo.
Unes nines molt guapes, molt fines, molt cursis i molt però que molt tocades i posades (que a sobre estaven ocupant serveis reservats) i venien de jugar al Tennis al RCPB (és a dir al Real Club de Polo de Barcelona).
Aquestes subjectes que a hora punta (18h) estaven parlant amb un castellà inintel·ligible (o sea!) i de tant en quant una paraula comprensible ... "colegio"... "Irlanda"..."Dientes"... "Estados Unidos"...

Eren unes noietes presumides, com la rateta que escombrava l'escaleta i al final se la va menjar el gat. Doncs bé venien de jugar al tennis repentinades, amb equipament i sabates esportives de marca.
I mentre jo les sentia mentre s'organitzaven els seus plans de futur, que si anirien a Irlanda, que si l'any vinent als EUA...
Segurament no ho feien amb mala fe, però en aquests moments de restricció econòmica; de contracció en el crèdit i l'endeutament generalitzat de la societat, es permetien de comentar (amb veracitat o amb fal·làcia) quin era el seu estatus econòmic.

Miro amb estupefacció com puja aquesta generació que no han tingut mai limitacions en la seva despesa i que sembla què no se'n facin càrrec dels problemes que gairebé tothom està travessant per arribar a final de mes. Hipoteques, deutes, targetes de crèdit que estan roents de tant passar-les per les màquines validadores. Un servidor n'és un exemple, feia una setmana que no carregava el mòbil per poder arribar decentment a final de mes.

No entenc com la gent fa ostentació de la seva sort, per molt menys a la revolució francesa els haguessin tallat el cap...
Torna Robespierre!

Dinar informal

Aquest migdia he tingut una edificant xerrada amb una companya que havia de matricular-se d'un cicle de conferències (que a hores d'ara no sé si ha trobat o no plaça per a fer-ho). I hem tingut un dinar informal.
Informal pel lloc triat: la gespa de la facultat
Informal pel contingut del dinar: entrepà de truita de patates, cervesa Voll, per part meva; i un grapat de cigarretes per part seva.

El dinar com gairebé qualsevol dinar entre col·legues ha estat ple de matisos i de punts de vista que realment m'han omplert els dubtes, i em quedaran dues obligacions pendents successives en el temps: Anar a Sutton i si com diu ella "pillo", els pagaré un àpat a ella i a la seva parella.

Els afers tractats han estat de tot tipus de caire, a banda que diu que no ha conegut mai ningú tant estrany (m'ho prendré com una lloança), però com ja he escrit en altres documents en la meva vida he tingut dos grans vicis la família, que m'ho ha donat tot (i jo ho he donat tot per ella -crec) i la política que un pèl més i m'ho pren. (crec que era un anunci del Bassat amb en Cruyff)... Tant és, li deia que no estic preparat per viure en aquesta societat i que l'única cosa que em lliga aquí són els estudis, un cop acabat fora!

No estic disposat a viure amb una societat d'un consum de qualsevol cosa com a idea de lleure, ketamina, cocaïna, cristall, alcohol, tabac...

Sóc una persona moderada en el consum de begudes espirituoses, he begut en excés, sí i tant! però no vol dir que ho faci cada setmana, ni tant sols un cop al mes.
Fumar, sí i tant que he fumat, tabac negre, ros, cigars, havans... però mai estupefaents!

I faig retrospectiva, de la distància que tinc amb la meva generació i les futures. I no hi tinc nexes d'unió, ni música, ni lleure, ni maneres de pensar.

Sóc calmat i pausat, moderat i reflexiu... I amb aquesta carta de presentació no hi ha similituds amb altres tipus de gent, i menys a la meva edat.

És curiós, si més no que la vida sigui tant diferent respecte als joves que veig a la facultat (puc arribar a imaginar-me com aquests solters que acompanyen a la mare a comprar al mercat fins a la fi dels seus dies, tot i que no és el meu leitmòtiv, però si cal es fa).

Recordo com moltes assemblees maratonianes, però a l'hora del lleure dels altres jo estava treballant amb ells i per ells (jo no bevia per poder desmuntar la festa... barrils, neveres, tiradors, barbacoes... i tot controlat fins i tot la despesa i el control posterior de la subvenció quan teniem dret a demanar-la)...
Ara no es pot dir que estigui en una jubilació daurada, però si jubilat.

La temperatura de la venjança

Es curiós què pot fer la ment humana...
En tornar de la visita de la vesprada de casa el meu pare, al metro de Santa Eulàlia, m'he assegut i he mirat una parella (realment eren parella, almenys per les moixaines que ella li feia).
A Plaça de Sants, m'he aixecat i he cedit el seient a un jubilat i m'he posat just davant de la parella en qüestió. I la noia estrangera (crec que francesa perquè no sabia on era Olot i "Qui no carda a Olot no carda enlloc", osti tu!, no cardis!) una rossa de mal pèl que li explicava coses, de com aniria el casament d'un tercer, que llogaria masos a la vora d'Olot i que farien una festa que duraria tota la setmana, i què si blanc, què si negre i què si color de rosa...

I el noi tendrament se la mirava, ai las! fins que a Rocafort ha pujat una noia jove, rossa amb una trena al cabell, de formes voluptuoses, una sina prominent que cobria amb un jersei gris de pic i unes faldilles llargues fins als peus de coloraines ( i dic jo que la noia era coneixedora de l'efecte que la seva presència provocava als homes) que s'ha assegut just davant de la parella.

La noia francesa seguia explicant els ets i uts sobre el casament i ell ja no explicava res, sinó que només assentia i anava clavant cada volta més insistentment la mirada en la noia del cabell trenat.

Jo m'ho mirava amb els ulls entelats, i mig tancats perquè no es notés tant el meu interès sociològic en l'afer. Amb els ulls entreoberts veia com cada vegada més la relació entre els dos es tensionava més fins al punt que en baixar del metro a Catalunya, ella, la francesa ja no li dirigia la paraula.

Reconec que la noia de la cua, tenia un cos meravellós; però no puc deixar de pensar en què quan arribin a casa la venjança serà terrible, perquè es un plat que sempre se serveix fred. El segon pensament què tinc és com te la poca vista (o vista en excés) per clavar-la en cos de femella aliena, just al costat de la seva parella? De vegades penso que els homes quan els baixa la sang al cap (a mi gairebé no em passa mai) som la cosa més idiota de la faç de la terra.

Potser feia mesos

Que no tenia tant de temps per pensar, per imaginar el contingut del meu bloc.
Potser és agosarat pensar que ací dintre amb codi binari de zeros i uns apunto tots aquells pensaments, desitjos i anhels...
Però avui ha estat un dia relativament profitós, he acabat una gran feina, demà a imprimir-la i ja està!
A partir de demà ja estarà tot acabat, els papers del traspàs han de començar a funcionar...
Finalment hi ha vida més enllà de la mort, del possible tancament a un negoci (no pròsper) però al cap i a la fi negoci de tota la vida, arrelat a l'essència del barri...

De ben segur que no serà el Casino de sempre, amb la família corrent amunt i avall, ni els cambrers seran tant trempats i simpàtics com un servidor, però se'n sortiran i jo me'n sortiré sense haver d'anar-hi més que un cop per setmana a saludar i controlar algun aspecte...

Millor que ser rendista! Ostres tu, quina tranquil·litat. Ara a centrar-me en les cinc assignatures que em manquen

De vegades les coses no surten com un planeja...

Potser la meva ment de persona una mica "gran", conscient i previsora no ho és prou, sovint m'agrada planejar les coses fins al darrer detall possible, i per les raons que siguin m'equivoco de cap a cap, d'altres sóc impulsiu com un infant i em deixo dur per anhels i desitjos que no vull analitzar ni controlar...

Un exemple ha estat aquest cap de setmana, que havíem mig planejat amb el Jaume i l'Edu, i com es diu popularment per raons alienes a la nostra voluntat hem hagut de canviar de plans...
Però que hi farem! Un viatge a una població que només coneixia de passar-hi amb cotxe i ja fa molts anys...
L'única cosa que era al lloc era el riu, una Tortosa totalment desconeguda per mi, uns carrerons estrets i rehabilitats, amb botigues totes noves, netes i polides.

Un mercat central vora el riu amb parades de pesca salada, abadejo, planter pels horts, entrepans de abadejo amb albergínia arrebossada, un got de vi i la resta del dia per pair.

El viatge fou realment una aventura, però que en la mesura del possible intentarem que el destí final sigui València i no altre cop la ciutat de Barcelona.

PS: malgrat tot m'ha servit per avançar feina (com diuen en espanyol no hay mal que por bien no venga)

RODA EL MÓN I TORNA

AL BORN...

Dissabte em vaig trobar casualment amb l'Athenea companya al Centre Musical Haro, d'una altra noia (Damaris)... Dos noms curiosos per dues alumnes d'un mateix centre d'estudis.
I m'explicava després de mesos de no veure-la com li anava la vida i què volia fer. És a dir inquietuds d'una noia de disset anys.

M'explicava de la formació que els seus pares li estaven donant, al SIL; a l'Avinguda del Tibidabo, la formació que havia rebut el seu pare (recordo quan treballava al bar i el seu pare l'esperava...) sempre amb un cafè sol i la cigarreta als llavis i conversàvem principalment d'economia o política intentant estar jo al seu nivell o quan al matí a primera hora la mare amb un Audi la deixava...
"Els pares em paguen una bona educació, anglès a l'Institut Nord-Americà; Tennis; Música (primer al centre musical Haro) i ara al Conservatori del Liceu (a la Plaça Urquinaona); ara bé m'han tingut ocupada des que era ben petita"...

Amb disset anys vol fer política, vol intentar canviar el món i des d'on pot, amb els seus mitjans... ha anat a preguntar a cada seu juvenil quin és el pa que s'hi dóna...
Anà a la JNC, a la JERC, a las NG... al JSU ni s'hi acostà... i ha decidit fer-se d'un grupuscle d'extrema dreta (no recordo si em digué España 2000 o bé Democrácia Nacional)...

Me la miro: menudeta amb el cabell ros castany recollit amb una diadema, bossa de Channel, ulls marrons lleugerament maquillats, pantalons Gucci, I-Phone... la prototípica noia "pija"...
I comença a parlar de política, les coses han de canviar, les coses no estan bé, el món ha de fer un gran salt... I em diu: "a Espanya, no està bé que es cerquin els morts de la Guerra Civil"...

Me la miro i sense alterar-me gens li responc si troba normal no poder tenir memòria pels morts, si ella té l'opció d'anar a portar flors a les restes d'un avantpassat, sap on les hi ha de dur, oi?.
Quan et maten un parent a la guerra, has de poder-lo venerar (perquè per sobre de la ideologia del soldat, hi ha el record dels que el varen estimar; perquè allà on no hi ha sang, botifarres no s'hi fan... I penso per un instant en la mort dels oncles avis a la guerra, un de trenta i l'altre de la lleva del biberó i sense lloc on dipositar les flors en la seva memòria).

Som bocins de memòria caminants, tenim records d'olors que ens omplen... olors de cafè, de jornada de festa, d'alcohol, d'herba fresca, d'àpats mal digerits i en sentir-ne la flaire ens sembla un dejà vú...

Després d'això vaig pretendre no ser massa vehement i intentar dir-li que en aquest món la memòria dels morts és sagrada, com a Roma tenien als jardins de la Domo, les Mores Maiorum, representacions de fang dels avantpassats, aquells que atorgaren el dret als ciutadans romans i per això eren ciutadans de Roma, ni llatins, ni esclaus!

Per això, per la memòria que ens porta a nous camins, perquè sense memòria no hi ha repetició, ni hi ha evolució. No aprendríem a parlar, ni a comunicar-nos perquè no podríem transmetre coneixements...
Per aquesta raó la memòria és allò que ens ha d'empènyer a seguir endavant, i a tornar-nos a equivocar i també a encertar-la .