Errors i penitències

Ja sé del cert que durant els dies de setmana santa, la gent intenta distreure's del món i per aquesta raó marxa cap a zones llunyanes del món conegut.

Jo en canvi aprofitaré per organitzar-me la vida pels jorns posteriors que preveig que seran prou complexos.

Dins d'aquests afers que hi ha pendents, possiblement hauríem de tenir en compte molts aspectes però un dels més pròxims per a mi és que mentre la gent fuig cap a les seves destinacions vacacionals, Barcelona queda buida d'oriunds i s'omple de subjectes infectes que parlen habitualment parles estranyes.

L'ajuntament, aprofita per fer obres, com sempre que hi ha vacances (ara que sovint també és una excusa per a fer-les perquè de vegades no hi ha vacances i han tallat catorze carrers...)...

A arrel d'aquest fet he retrobat per la gran xarxa globalitzada una portada d'un àlbum musical de 1975...


I me n'adono que a Barcelona en molts anys que han passat, res no ha canviat, ni tant sols la forma de fer les coses...
És preocupant que després de 35 anys encara puguem fer servir irònicament el "Barcelona sempre amb obres"

Ja sé que d'això se'n diu ametrallar un text

i que vulneraré la propietat intel·lectual, però ho he trobat curiós i per aquesta raó ho deixo penjat: CITA DE "EL PERIODICO"

23/3/2010 INSÒLITA COMPARACIÓ|BILL GATES FITXA GUIFRÉ EL PELÓS

Un executiu de Microsoft usa la llegenda de la creació de la senyera en les seves conferències tecnològiques

1. • Posa la marca de les quatre barres com a exemple d’exercici multitàctil
   

MAURICIO BERNAL, BARCELONA

Als Estats Units, a Las Vegas, a l’Hotel Mandalay, al centre de conferències que acollia les tecnològiques jornades MIX: allà, a un milió d’anys llum de Catalunya, enmig de la cita que Microsoft organitza cada any per fer exhibició dels seus progressos, l’investigador en cap Bill Buxton –un dels cervells de l’empresa– es va permetre, fa una setmana, fer encara més llegenda la llegenda que als nens catalans els expliquen des de l’escola: la de Guifré el Pelós agonitzant, la de Carles el Calb untant-se amb la seva sang, la dels quatre dits arrossegant-se sobre l’escut daurat: la gènesi romàntica de la senyera. Buxton no només coneixia la història, sinó que, davant d’un atent auditori de més de 3.000 persones, va dir el següent: que els dits del rei francès van protagonitzar el primer exercici tecnològic multitàctil de la història.
«Entre el públic hi havia uns quants catalans, que al final de la conferència s’hi van acostar... Vam estar rient una bona estona», diu Buxton per telèfon des de Redmond, on hi ha la seu de la divisió de recerca de la multinacional. Eren uns quants, els catalans, i segur que van intercanviar somriures quan a més van veure que Buxton ho havia preparat a consciència, i que mentre parlava apareixia a la pantalla una reproducció de l’escena llegendària, i que al cap d’una estona la superfície es tornava groga i de sobte hi van aparèixer quatre traços de color vermell; els altres, enginyers, dissenyadors, programadors, les 3.000 persones que integren l’elit dels ordinadors als EUA, no es van estranyar gaire: les metàfores de Buxton són famoses.
L’estil Fosbury
Dos dies més tard, de fet, la responsable de Tecnologia del Seattle Times va publicar un article en què feia una llista de la mitja dotzena de comparacions o metàfores més famoses de l’investigador canadenc, entre les quals, a més d’aquella en què utilitzava la figura de Dick Fosbury –l’home que va inventar l’estil de salt que porta el seu nom– com a paradigma d’innovació, la catalana era sens dubte la que cridava més l’atenció. «M’agrada donar referents quan parlo de tecnologia
–diu Buxton–i aquesta és una història que m’agrada, i que a més em serveix per il·lustrar una cosa en què crec: les persones que treballen en aquest sector consideren que tot el que fan és nou, però jo penso que és una reinterpretació de certes habilitats humanes. La llegenda de la senyera mostra que la tecnologia multitàctil no és nova, sinó que només és una nova manera de fer-ho».
¿Com s’explica que un canadenc amb una vida que gira al voltant de la tecnologia conegui una història pràcticament desconeguda fora de les fronteres catalanes? Hi conflueixen dues circumstàncies: que Buxton ha estat a Catalunya i que és un amant de la història. Va venir fa 10 anys, convidat per l’Institut d’Estudis Catalans, per fer una sèrie de conferències sobre cultura i tecnologia («bàsicament –diu– per ajudar a entendre com les tecnologies emergents podien ajudar a preservar la cultura catalana»), va ser integrant del consell assessor del programa de Nous Mitjans de la Universitat Pompeu Fabra i va arribar en algun moment a treballar amb Sergi Jordà, l’expert en informàtica musical que fa un parell d’anys es va fer famós al dissenyar la taula que Bjork ha utilitzat en alguns concerts.
«En aquella època, fa 10 anys, vaig estar unes cinc vegades a Barcelona», recorda. Llavors va conèixer la llegenda de la senyera, i li va semblar memorable la imatge del comte català agonitzant, ferit, i la del rei francès posant els dits a la ferida i pintant amb sang les quatre franges de la bandera. I per això, perquè li sembla memorable, va decidir utilitzar-la a Las Vegas, davant 3.000 persones, bojos de la tecnologia, en una conferència sobre disseny d’ordinadors. Perquè se’n recordessin.

Més a prop del centenar d'articles

Ara bé, no són pas tots meus, n'hi ha d'un col·lega; l'Otger a qui n'hi vaig ametrallar un.

Avui per exemple volia adreçar-me al meu públic fidel (he, he, he!), en un intent de trencar tots els esquemes que fins ara havia assolit en la redacció neutra (o gairebé dels meus escrits).

Avui, un xic més i engego a la merda a quatre jovenetes que compartien el bus amb un grapat de gent entre els quals em trobava jo.
Unes nines molt guapes, molt fines, molt cursis i molt però que molt tocades i posades (que a sobre estaven ocupant serveis reservats) i venien de jugar al Tennis al RCPB (és a dir al Real Club de Polo de Barcelona).
Aquestes subjectes que a hora punta (18h) estaven parlant amb un castellà inintel·ligible (o sea!) i de tant en quant una paraula comprensible ... "colegio"... "Irlanda"..."Dientes"... "Estados Unidos"...

Eren unes noietes presumides, com la rateta que escombrava l'escaleta i al final se la va menjar el gat. Doncs bé venien de jugar al tennis repentinades, amb equipament i sabates esportives de marca.
I mentre jo les sentia mentre s'organitzaven els seus plans de futur, que si anirien a Irlanda, que si l'any vinent als EUA...
Segurament no ho feien amb mala fe, però en aquests moments de restricció econòmica; de contracció en el crèdit i l'endeutament generalitzat de la societat, es permetien de comentar (amb veracitat o amb fal·làcia) quin era el seu estatus econòmic.

Miro amb estupefacció com puja aquesta generació que no han tingut mai limitacions en la seva despesa i que sembla què no se'n facin càrrec dels problemes que gairebé tothom està travessant per arribar a final de mes. Hipoteques, deutes, targetes de crèdit que estan roents de tant passar-les per les màquines validadores. Un servidor n'és un exemple, feia una setmana que no carregava el mòbil per poder arribar decentment a final de mes.

No entenc com la gent fa ostentació de la seva sort, per molt menys a la revolució francesa els haguessin tallat el cap...
Torna Robespierre!

Dinar informal

Aquest migdia he tingut una edificant xerrada amb una companya que havia de matricular-se d'un cicle de conferències (que a hores d'ara no sé si ha trobat o no plaça per a fer-ho). I hem tingut un dinar informal.
Informal pel lloc triat: la gespa de la facultat
Informal pel contingut del dinar: entrepà de truita de patates, cervesa Voll, per part meva; i un grapat de cigarretes per part seva.

El dinar com gairebé qualsevol dinar entre col·legues ha estat ple de matisos i de punts de vista que realment m'han omplert els dubtes, i em quedaran dues obligacions pendents successives en el temps: Anar a Sutton i si com diu ella "pillo", els pagaré un àpat a ella i a la seva parella.

Els afers tractats han estat de tot tipus de caire, a banda que diu que no ha conegut mai ningú tant estrany (m'ho prendré com una lloança), però com ja he escrit en altres documents en la meva vida he tingut dos grans vicis la família, que m'ho ha donat tot (i jo ho he donat tot per ella -crec) i la política que un pèl més i m'ho pren. (crec que era un anunci del Bassat amb en Cruyff)... Tant és, li deia que no estic preparat per viure en aquesta societat i que l'única cosa que em lliga aquí són els estudis, un cop acabat fora!

No estic disposat a viure amb una societat d'un consum de qualsevol cosa com a idea de lleure, ketamina, cocaïna, cristall, alcohol, tabac...

Sóc una persona moderada en el consum de begudes espirituoses, he begut en excés, sí i tant! però no vol dir que ho faci cada setmana, ni tant sols un cop al mes.
Fumar, sí i tant que he fumat, tabac negre, ros, cigars, havans... però mai estupefaents!

I faig retrospectiva, de la distància que tinc amb la meva generació i les futures. I no hi tinc nexes d'unió, ni música, ni lleure, ni maneres de pensar.

Sóc calmat i pausat, moderat i reflexiu... I amb aquesta carta de presentació no hi ha similituds amb altres tipus de gent, i menys a la meva edat.

És curiós, si més no que la vida sigui tant diferent respecte als joves que veig a la facultat (puc arribar a imaginar-me com aquests solters que acompanyen a la mare a comprar al mercat fins a la fi dels seus dies, tot i que no és el meu leitmòtiv, però si cal es fa).

Recordo com moltes assemblees maratonianes, però a l'hora del lleure dels altres jo estava treballant amb ells i per ells (jo no bevia per poder desmuntar la festa... barrils, neveres, tiradors, barbacoes... i tot controlat fins i tot la despesa i el control posterior de la subvenció quan teniem dret a demanar-la)...
Ara no es pot dir que estigui en una jubilació daurada, però si jubilat.

La temperatura de la venjança

Es curiós què pot fer la ment humana...
En tornar de la visita de la vesprada de casa el meu pare, al metro de Santa Eulàlia, m'he assegut i he mirat una parella (realment eren parella, almenys per les moixaines que ella li feia).
A Plaça de Sants, m'he aixecat i he cedit el seient a un jubilat i m'he posat just davant de la parella en qüestió. I la noia estrangera (crec que francesa perquè no sabia on era Olot i "Qui no carda a Olot no carda enlloc", osti tu!, no cardis!) una rossa de mal pèl que li explicava coses, de com aniria el casament d'un tercer, que llogaria masos a la vora d'Olot i que farien una festa que duraria tota la setmana, i què si blanc, què si negre i què si color de rosa...

I el noi tendrament se la mirava, ai las! fins que a Rocafort ha pujat una noia jove, rossa amb una trena al cabell, de formes voluptuoses, una sina prominent que cobria amb un jersei gris de pic i unes faldilles llargues fins als peus de coloraines ( i dic jo que la noia era coneixedora de l'efecte que la seva presència provocava als homes) que s'ha assegut just davant de la parella.

La noia francesa seguia explicant els ets i uts sobre el casament i ell ja no explicava res, sinó que només assentia i anava clavant cada volta més insistentment la mirada en la noia del cabell trenat.

Jo m'ho mirava amb els ulls entelats, i mig tancats perquè no es notés tant el meu interès sociològic en l'afer. Amb els ulls entreoberts veia com cada vegada més la relació entre els dos es tensionava més fins al punt que en baixar del metro a Catalunya, ella, la francesa ja no li dirigia la paraula.

Reconec que la noia de la cua, tenia un cos meravellós; però no puc deixar de pensar en què quan arribin a casa la venjança serà terrible, perquè es un plat que sempre se serveix fred. El segon pensament què tinc és com te la poca vista (o vista en excés) per clavar-la en cos de femella aliena, just al costat de la seva parella? De vegades penso que els homes quan els baixa la sang al cap (a mi gairebé no em passa mai) som la cosa més idiota de la faç de la terra.

Potser feia mesos

Que no tenia tant de temps per pensar, per imaginar el contingut del meu bloc.
Potser és agosarat pensar que ací dintre amb codi binari de zeros i uns apunto tots aquells pensaments, desitjos i anhels...
Però avui ha estat un dia relativament profitós, he acabat una gran feina, demà a imprimir-la i ja està!
A partir de demà ja estarà tot acabat, els papers del traspàs han de començar a funcionar...
Finalment hi ha vida més enllà de la mort, del possible tancament a un negoci (no pròsper) però al cap i a la fi negoci de tota la vida, arrelat a l'essència del barri...

De ben segur que no serà el Casino de sempre, amb la família corrent amunt i avall, ni els cambrers seran tant trempats i simpàtics com un servidor, però se'n sortiran i jo me'n sortiré sense haver d'anar-hi més que un cop per setmana a saludar i controlar algun aspecte...

Millor que ser rendista! Ostres tu, quina tranquil·litat. Ara a centrar-me en les cinc assignatures que em manquen

De vegades les coses no surten com un planeja...

Potser la meva ment de persona una mica "gran", conscient i previsora no ho és prou, sovint m'agrada planejar les coses fins al darrer detall possible, i per les raons que siguin m'equivoco de cap a cap, d'altres sóc impulsiu com un infant i em deixo dur per anhels i desitjos que no vull analitzar ni controlar...

Un exemple ha estat aquest cap de setmana, que havíem mig planejat amb el Jaume i l'Edu, i com es diu popularment per raons alienes a la nostra voluntat hem hagut de canviar de plans...
Però que hi farem! Un viatge a una població que només coneixia de passar-hi amb cotxe i ja fa molts anys...
L'única cosa que era al lloc era el riu, una Tortosa totalment desconeguda per mi, uns carrerons estrets i rehabilitats, amb botigues totes noves, netes i polides.

Un mercat central vora el riu amb parades de pesca salada, abadejo, planter pels horts, entrepans de abadejo amb albergínia arrebossada, un got de vi i la resta del dia per pair.

El viatge fou realment una aventura, però que en la mesura del possible intentarem que el destí final sigui València i no altre cop la ciutat de Barcelona.

PS: malgrat tot m'ha servit per avançar feina (com diuen en espanyol no hay mal que por bien no venga)

RODA EL MÓN I TORNA

AL BORN...

Dissabte em vaig trobar casualment amb l'Athenea companya al Centre Musical Haro, d'una altra noia (Damaris)... Dos noms curiosos per dues alumnes d'un mateix centre d'estudis.
I m'explicava després de mesos de no veure-la com li anava la vida i què volia fer. És a dir inquietuds d'una noia de disset anys.

M'explicava de la formació que els seus pares li estaven donant, al SIL; a l'Avinguda del Tibidabo, la formació que havia rebut el seu pare (recordo quan treballava al bar i el seu pare l'esperava...) sempre amb un cafè sol i la cigarreta als llavis i conversàvem principalment d'economia o política intentant estar jo al seu nivell o quan al matí a primera hora la mare amb un Audi la deixava...
"Els pares em paguen una bona educació, anglès a l'Institut Nord-Americà; Tennis; Música (primer al centre musical Haro) i ara al Conservatori del Liceu (a la Plaça Urquinaona); ara bé m'han tingut ocupada des que era ben petita"...

Amb disset anys vol fer política, vol intentar canviar el món i des d'on pot, amb els seus mitjans... ha anat a preguntar a cada seu juvenil quin és el pa que s'hi dóna...
Anà a la JNC, a la JERC, a las NG... al JSU ni s'hi acostà... i ha decidit fer-se d'un grupuscle d'extrema dreta (no recordo si em digué España 2000 o bé Democrácia Nacional)...

Me la miro: menudeta amb el cabell ros castany recollit amb una diadema, bossa de Channel, ulls marrons lleugerament maquillats, pantalons Gucci, I-Phone... la prototípica noia "pija"...
I comença a parlar de política, les coses han de canviar, les coses no estan bé, el món ha de fer un gran salt... I em diu: "a Espanya, no està bé que es cerquin els morts de la Guerra Civil"...

Me la miro i sense alterar-me gens li responc si troba normal no poder tenir memòria pels morts, si ella té l'opció d'anar a portar flors a les restes d'un avantpassat, sap on les hi ha de dur, oi?.
Quan et maten un parent a la guerra, has de poder-lo venerar (perquè per sobre de la ideologia del soldat, hi ha el record dels que el varen estimar; perquè allà on no hi ha sang, botifarres no s'hi fan... I penso per un instant en la mort dels oncles avis a la guerra, un de trenta i l'altre de la lleva del biberó i sense lloc on dipositar les flors en la seva memòria).

Som bocins de memòria caminants, tenim records d'olors que ens omplen... olors de cafè, de jornada de festa, d'alcohol, d'herba fresca, d'àpats mal digerits i en sentir-ne la flaire ens sembla un dejà vú...

Després d'això vaig pretendre no ser massa vehement i intentar dir-li que en aquest món la memòria dels morts és sagrada, com a Roma tenien als jardins de la Domo, les Mores Maiorum, representacions de fang dels avantpassats, aquells que atorgaren el dret als ciutadans romans i per això eren ciutadans de Roma, ni llatins, ni esclaus!

Per això, per la memòria que ens porta a nous camins, perquè sense memòria no hi ha repetició, ni hi ha evolució. No aprendríem a parlar, ni a comunicar-nos perquè no podríem transmetre coneixements...
Per aquesta raó la memòria és allò que ens ha d'empènyer a seguir endavant, i a tornar-nos a equivocar i també a encertar-la .

Captaires de 8 a 14h

Darrerament quan passejo per Barcelona, sempre de bòlit amunt i avall, veig que hi ha gent arreu que demana almoina... I d'entre la gent que hi ha almoina, és curiós que no hi veig mai catalans (o bé es camuflen molt bé).
Gairebé sempre són pidolaires que venen de països de l'Est Europeu, amb una capacitat innata per a la procreació, de vegades penso que no els cal dur a terme el coit, sinó que amb una mirada lasciva del marit la conilla ja torna a estar prenyada...

És molt elàstic dir que són Europeus de l'Est, ja que hi ha també russos, que de ben segur deuen de trobar més lucratiu jugar a la ruleta o prostituir compatriotes...
Albanesos armats fins a les dents apunt d'assaltar als Tous...

El que si que trobo curiós és l'horari d'aquests (col·locats estratègicament a la vora de mercats i parades de metro) comencen la jornada laboral a quarts de nou del matí i fins a l'hora de dinar. Quan la gent ja va de baixa marxen amb les butxaques plenes (o potser no tant) de les monedes llençades per la mala consciència dels Europeus de l'Oest, marxen a dinar.
Ara ja no hi ha gent com abans que demanava per a menjar i entrava als bars demanant un cafè amb llet... ara diners un sobre l'altre i a córrer.
Ens hem deshumanitzat. No ho comprenc però ha estat així.

No sé si és un bon descobriment

De la mateixa manera com quan Alfred Nobel, descobrí com obtenir la dinamita; o com quan Flèming descobrí la penicil·lina; gairebé com es fa sempre per atzar o casualitat vaig descobrir la sèrie Arròs Covat...

Sèrie d'animació catalana amb un to àcid que m'encanta i que a través de la gastronomia d'arrossos explica la vida d'en Xavi Masdéu i la seva tieta paquita.
Però havent revisat a través del web tots els capítols emesos, veig que la tieta Paquita es mor...
I ara què? Què faré jo que m'enmirallava en la vida d'ell?

Sento que les frases lapidàries que diu, m'arriven a l'ànima sobretot quan critica tot un star system, de modernillos i subjectes amb ulleres de pasta...
"El disseny és art, sensibilitat, emoció... però quan fas merda a les letrines del disseny, molt sovint VAN I T'ACLAMEN..."

I dissortadament és així.
En el llibre de la Patrícia Gabancho titulat "Crònica de la independència" intenta demostrar-nos-ho en base a la crítica social d'un fet que no ha succeït, crítica la partitocràcia que ens hi ha abocat durant molts anys, on no governen mai els millors, ni els més preparats; no! només arriben a assolir quotes de poder dins dels partits aquells individus dòcils amb el sistema i amb la burocràcia interna i que molt sovint no són ni els més ben preparats, ni els que són més afins a la idea de dur a terme la tasca política per al benestar de la ciutadania. Sinó tots aquells individus que assolint poder, pretenen beneficiar-se'n.

Cal posar exemples? doncs en posaré un parell: el president honorífic de la estimada "La Caixa"; Juan Antonio Samaranch, que si se'n cerquen les entrades a la wikipedia en la versió castellana se n'omet el passat falangista...
O el inefable germà del vicepresident socialista Alfonso Guerra, el estimat Juan Guerra que usà un avió militar espanyol per desplaçar-se a veure un partit de futbol, o en Carod-Rovira que usà cotxe oficial per entrevistar-se amb ETA, o Eduardo Zaplana: "yo me metí en política para forrarme" sic.
I tants d'altres subjectes que són un greu llast per al progrés d'una bona política en un mal país...
Crec que com a ciutadans que són, però com a ciutadans que cobren del pressupost públic de la resta de ciutadans, haurien de demostrar la seva pulcritud extrema, com un esportista professional.

Fiscalització de les operacions financeres directes i col·laterals fins al tercer grau, analítiques de sang per demostrar que no són consumidors d'estupefaents i això hauria de ser supervisat per evitar fraus (en la mesura que això donés un resultat positiu, suspensió del sou, càrrec i inhabilitació).

O millor encara fins i tot podríem pensar en executar-los...
Potser aquesta posició és massa exagerada.

Petita sortida abans de cap d'any

Fou estrany que en acabar de visitar la família em trobés en Robert "Tito", però tot i ser una gran persona, no sóc massa fan de deixar-me portar.
Però aquell dia el vaig seguir, de primer a fer una cervesa, no tenia massa ganes d'arribar a casa d'hora...
Al bar on anàrem em vaig trobar un antic client del Bar, el "Manolo" que el recordo quan anava vestit de soldadet que feia el servei i jo estava al Bar. Jo tenia sis anys!

I en veure'l entrar per la porta gairebé em deixo emportar pels records! El vaig convidar a una copa del què prengués i ell féu el mateix (una Voll per a mi).
Era tard i la gana apretava (una truita d'espinacs abandonada féu les delícies d'un pobre comensal afamat i vuit € tingueren la culpa de fruir d'aquella muleta.

En acabat de cap al Buticlan (o com es digui ara). Visita ràpida de Matuzalem amb cola i Bacardí amb cola...
Una partida de futbolí i coneixences de quatre persones provinents de Suècia. Dels noms no me'n recordo però eren meravelloses. Una nit plena d'idiomes i de bon rotllo (anglès, francès, castellà, català... i naturalment suec entre ells). Em manquen les fotografies que ens van fer (espero rebre-les algun any en aquesta vida!)
Fou una vetllada força distreta, sense cap tipus d'embolic, malentès ni mal rotllo...- m'encanta que les vetllades siguin així!

Qui vit sans folie si sage n'est pas croit qu'il

Quelqu'un m'a dit "Qui vit sans folie n'est pas si sage qu'il croit"
Peut-être qu'il a raison, mais le commentaire concernant l'achat d'Endesa et ne pas voir qui a une connexion.
Je suis d'accord avec le concept de La Rochefoucauld ...
Mais la vie se passe tous les jours. Chaque jour, vous vous battez votre propre façon de faire les choses. Contre vos habitudes et vos mauvaises habitudes.

Et demain, comme chaque jour, le soleil se lève.

Ja dec estar caduc

Jo pensava (ja us ho dic que era una idea) que la televisió a banda de ser un mitjà de comunicació i d'expressió, era una distracció.
Recordo temps ençà que la televisió ha format part de la meva vida, des de les primeres emissions de TVC, on amb dificultats i orientant l'antena veia les sèries televisives comprades a la BBC com "El Dr. Who", "El Nan Roig", i dibuixos japonesos com "el Capità Harlock, el Dr Slump i Musculman... I un temps més enllà, les primeries del club Super3.
Els dissabtes "La Bola de Cristal". Un temps més tard van fer Cajon Desastre, Quants anys, i quins anys!
Recordo amb certa i curiosa estima "Els cavallers de Déu", i d'altres sèries molt més conegudes per tothom com són Fawlty Towers, L'escurço Negre, Si Ministre i la seva seqüela...

Programes com el 30 minuts, el 60 minuts, Documentos TV, La Noche Temática (per cert que en el govern Aznar van programar un documental sobre las FARC i a mitja emissió, el senyal es va interrompre, i tinc un bonic documental a mig gravar).
Ara he descobert a un subjecte (que per l'època te l'aspecte de ser un conservador d'extrema dreta, però que feia unes entrevistes delicioses, com és Joaquin Serrano Soler qui en el seu programa "A fondo" entrevistava a grans personalitats i que per sort meva han reposat a BTV)

Altres d'entreteniment, i recordo amb nostàlgia quan de molt menut (encara els pares vivien junts) aquell programa presentat per la Mayra Gómez Kemp, amb protagonistes com Bigote Arrocet, la Kim i hostesses que després han tirat endavant com la Sílvia Marsó...

Podria anar més endavant però potser són programes que em varen copsar. Com quan va coincidir amb la mort del mestre del suspens l'any 1980, o d'en John Wayne, i dels 10 anys de la mort de Chaplin...
Les meves nits han estat molts cops de cineclub: Jo Confesso, Gilda, Els 400 cops, Marnie la Lladre, Candilejas, La nit del caçador, La dona del quadre, Ser o no Ser; Un, dos, tres; Els raïms de la Ira, Miracle a Milà.
Enamoraments de la Rita Hayworth, Carole Lombard, Diana Rigg, Donna Reed, Tippy Hedren, Joan Fontaine (a Rebecca), Janet Leigh....
Films reeixits i no tant... Però que m'han permès de veure el món sense bellugar-me; entendre conflictes sense haver-los viscut i haver-me permès d'imaginar i viatjar (de la mateixa manera que ho fa qui llegeix un llibre).

Ara però veig un futur gens falaguer, filmets que no et duen a cap conclusió i que fins i tot els plantegen sota títols suculents com "Sin tetas no hay paraíso" o programets com "GH3458", "Fama, A Bailar!" i d'altres encara més lamentables. Creant de persones amb un talent per una cosa, el ball o la "supervivència" (sent molt generós); en persones que passen a formar part de l'Star System de les televisions espanyoles que elles mateixes retroalimenten.

Enguany són llençats a la fama, han guanyat el concurs i el dret a fer un disc... I què més? Hi ha res més? Si es una suposada cultura de l'esforç en els casos de concursos de cant i de ball...
Però ens calen tants ballarins, o caldrien més científics, polítics compromesos amb les idees i no amb els seus interessos particulars (i no els pallassos que tenim als parlaments), economistes, advocats. I lampistes, paletes, mecànics professionals; instal·ladors qualificats, I empenta!

O el que deia un adhesiu comprat a l'estanc de Prada de Conflent: "Sempre endavant, mai morirem!"

PS: potser m'ha afectat l'anunci de la DAMM; però... la rima no m'agrada!

Una altra d'il·legalitats

Com anava dient "Spain it's different" també per moltes altres raons.
A hores d'ara i des de fa mesos ens van bombardejant amb "Bonos de Nueva Rumasa", i adverteixen que no estan fiscalitzats en cap cas per la CMNV: és a dir la Comisión Nacional del Mercado de Valores, entitat que vetlla per la legalitat de les transaccions de les empreses cotitzades...
Compte!, Nueva Rumasa no cotitza a Borsa!...
I aleshores què fa emetent bons?
Senzill, obté finançament. Grans quantitats de diners líquids que invertiran en empreses amb dificultats. Líquid (circulant) que d'altra banda les entitats anomenades d'estalvi, no els deixarien...
Ells prometent el 8% d'interès. Però no està controlat per cap administració que doni una major protecció a les persones que decideixin dipositar-hi els seus estalvis.

No cal que recordem l'escàndol Rumasa, però si que cal tenir present que la UE ha penalitzat l'Estat Espanyol pel fet que l'expropiació fou feta de manera irregular, a través de Decret Llei i no de llei d'expropiació: ERROR, les expropiacions es fan sempre per llei. Havent d'indemnitzar per moltes de les empreses que formaven el conglomerat. (Can Jorba, Banc Atlàntic...)

Un altre cas sonat d'expropiacions a Espanya és la soferta per Mario Conde el 1993. Un altre exemple de gestor que va voler fer-se empresari (com si fos tant senzill). A través de dues grans vendes va aconseguir tenir prou diners com per comprar-se un Banc (Banesto). Per culpa d'unes inversions temporals que limitaren la liquidesa del banc (accions sobre un banc competidor portuguès) i fou intervingut pel Banc d'Espanya un dia 28 de desembre: Quin dia dels sants Innocents!!!

Casos més propers que vull esmentar però no entrar-hi a fons són una modificació d'un edifici catalogat fet per ordenança municipal, sense que hagués estat descatalogat! (I el patrimoni de Barcelona a fer punyetes!!!).
O la darrera d'un ajuntament que s'apropia d'un bé immoble i a sobre no fa efectiu els pagaments que deu!...

Això demostra que estem en un país de lladres!

La Patronal a les espanyes...

Suposo que Espanya té aquestes coses estranyes, coses que seguidament explicaré.
Jo des de menut he tingut curiositat per l'economia, no sé ben bé el perquè (cal tenir en compte que a la carrera he fet força assignatures relacionades amb el món mercantil: industrial/intel·lectual/mercats de capital...) el meu enteniment en afers econòmics feia que tingués discussions sobre funcionaments empresarials (un afer avorrit per parlar en un bloc però que hi farem).

Potser també em vaig quedar atrapat en la manera com havia fet la fortuna en Francesc Cambó (i la CHADE) o de com s'havien pagat favors amb molts de morts en guerres colonials espanyoles per protegir unes mines propietat del Marquès de Comillas, el Comte de Güell i el Comte de Romanones (que originà la Setmana Tràgica), o fins i tot com el banquer de Franco, Juan March havia fet fortuna amb l'adquisició de la Barcelona Traction and Power: "La Canadenca"

Realment veig com Spain it's different... i esgranaré el que vull dir amb un seguit de persones que ara us esmento:
Joan Rosell Lastortras:
Es curiós segons el seu propi currículum va treballar com a director general durant nou anys d'una empresa de joguines. A partir d'aquell moment començà la seva escalada meteòrica cap a llocs de responsabilitat promoguts per antics falangistes (Rodolfo Martin Villa), entrant al Consell d'administració d'enher (fusionada a cop de decret amb ENDESA). Instal·lat en múltiples consells d'administració i des d'aleshores president de Foment del treball...

Un altre personatge va ser José Maria Cuevas, que fou president de la CEOE... membre del consell d'administració d'una paperera i representant dels empresaris des del 1977, també va ser instal·lat dalt de la patronal espanyola a dit...

Finalment el president actual de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán; president d'Air Comet, Grup Marsans, d'IFEMA (fira de Madrid)...
Aquesta empresa s'ha declarat en concurs de creditors, però té un l'afegitó; que el president de la patronal mantenia l'empresa i els treballadors feia més de sis mesos que no cobraven les nòmines).
Si ets considerat empresari per pertànyer a un Consell d'Administració, el Millet n'era representant en més de 20 consells, i per tant també podríem considerar-lo empresari.
I quan acabi el mandat aquest tal Díaz Ferran, el president de la CEOE serà el seu cunyat.
M'encanta el nepotisme ibèric. Si l'empresa espanyola funciona d'aquesta manera; la crisi durarà més de quaranta anys (com la travessa del desert del poble d'Israel...)...

D'altra banda ara entenc perquè als EUA la banca, intervinguda per l'estat, i limitada en les remuneracions dels seus executius estant tornant els diners, per poder cobrar els sous sense límit salarial...

La Grande Bouffe

Realment me n'adono que a mesura que passen els anys em faig més conscient i també la parentela, ja que ja no som tants a taula (pel fet propi de la vida i de la mort), i les grans fartaneres van minvant.

Però tot i això podría esmentar la d'ahir dia de Nadal:
entremesos (minsos però; alguna llauna d'escopinyes i cloïsses), sopa de galets (sense carn d'olla), canalons, pollastre de pagès farcit fet al forn, carn a la brasa, pinya, torrons, neules i cafès...

Una sobretaula digna dels germans Marx, donat que tant el pare com l'oncle, ambdós sordegen.... I com en el joc del telèfon: (per ací m'han preguntat i per allà m'han respost...).
Realment tenir un diàleg és prou complex però ja hi estic avesat, és digne de veure de vegades, sobretot quan els explico alguna de les animalades que m'havien passat mentre treballava al bar.

Des de la troballa de roba interior masculina darrere la Felipa, fins a una parella que havien vingut a prendres un cafè i ell acabà amb els pantalons als turmells i gairebé enxampats en plena feina...

D'altra banda també sembla una broma però és la realitat, ja que el pare ha amenaçat en agafar ell les regnes del bar. Quan ja estava a l'empresa més gran de l'estat (jubilat) ara diu que vol agafar altra vegada la feina...
Suposo que (i ho faig de cor perquè ho sento com a propi) se n'ha adonat que més enllà de la confiança per gestionar un negoci, se n'ha adonat que sóc obstinat i quan cal posar-hi hores, n'hi poso...
Si n'hi hagués posat tantes a l'estudi, ara ja hauria opositat a jutge!

Esclaus

Som esclaus en aquesta societat, encara que ens creiem lliures dins d'aquesta democràcia, tots som esclaus d'una cosa o una altra. De vegades ens pensem autònoms i depenem els uns dels altres, ni que sigui mínimament. Però tot i així som esclaus.

De vegades però entenem ser esclau el terme exegètic, el terme que estableix el diccionari de la llengua (DIEC2):
1. Que està sota el domini absolut d’un amo, que no és de condició lliure.
2. Que està sotmès a un poder tirànic, a la dominació d’algú a qui s’obeeix servilment per interès, per ambició.
3. Que està sotmès a una cosa que domina, que priva de la llibertat. Un home esclau de la seva paraula. És un esclau de la seva ambició. Són uns esclaus del deure. S’havia convertit en una esclava de la feina.

Avui en dia encara hi ha esclaus en els dos primers casos, en països encara no desenvolupats del tot, hi ha empreses que sotmeten tirànicament a treballadors, o dictadures que sota el poder del kalaixnikov (per dir un subfusell, que també podria ser un CETME o un M16), subjuguen a tota la seva població.

Però per desgràcia tots som esclaus d'acord a la tercera acepció:

He vist esclaus de la moda, amb pantalons DKNY, cinturons DG, moneders Tous, samarretes MNG, Nike, Puma, Adidas... som anuncis vivents.

També hi ha aquells que ells són el propi anunci, amb un cos musculat i marcant pectorals i bíceps amb samarretes ajustades o amb samarretes escotades, augments de pit, faldilles irrisòries; mostren el seu cos (com si d'un aparador de carn es tractés)... Pentinats de disseny, pírcings i tatuatges.

D'altres son esclaus dels seus vicis, el tabac, l'alcohol, les drogues, les màquines escurabutxaques... que omplen de vegades els seus buits afectius, de vegades perquè s'avorreixen mentre són a casa i van a "gastar" el dia i la mesada al bar.
Fins i tot com el meu pare, què és esclau de la feina però no perquè la feina li faci ser esclau, sinó perquè després de quaranta-set anys de la mateixa feina és com si el lloc de treball fos el seu fill.

Finalment n'hi ha que som esclaus en la cerca d'alguna cosa, jo sóc esclau de la cerca de la bellesa i de l'amor.
Cada dia em llevo cercant ambdues coses, de vegades en trobo una o l'altra però no sé com apropar-m'hi (em sento com aquell qui esguarda un quadre al MNAC, aquesta bellesa/amor, és una obra d'art tant irrepetible que potser l'alè que exhalo pot arribar a corrompre-la...).
Dissortadament poc després amb un gest o una paraula es trenca l'encanteri, la màgia desapareix i la imatge, la idea és com un mirall trencat, ja no es pot recompondre.
A partir d'ara intentaré com diu el proverbi: "seré esclau de les meves paraules i senyor dels meus silencis".

Reunió de presidents autonòmics...

Em va fer gràcia l'altre dia una notícia explicada al telenotícies de TVC, la nostra (regionalista i espanyolitzada), on es mostraven com es reunien els presidents autonòmics.

Una reunió força heterogènia, hi havia subjectes de tots els colors autonòmics (és a dir gairebé només PP PSOE)...

Segon aquell dia a Madrid estava plovisquejant aiguaneu, i realment era força curiós veure com cada president autonòmic afrontava la climatologia.

El que més em va sobtar fou que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre; es va presentar a la reunió amb un paraigües de l'empresa ACCIONA.
Aquesta empresa es propietària de Transmediterranea, diverses empreses de generació elèctrica renovable i "cavall blanc" o salvadora d'Espanya en realitzar l'OPA ibèrica (rància i messetària) sobre ENDESA...

Cal recordar que digué en aquells moments la senyora Aguirre; quan el president de GAS NATURAL, Salvador Gabarró; va llençar l'OPA: "Estan emportant-se una empresa d'Espanya".

Clar, com les grans empreses (REPSOL, La Caixa, Santander...) ténen patria. Tenen patria els capitals?
Realment els capitals són això capitals. Si els sortís més a compte produir al mig del mar i no pagar impostos ho farien. Si poguessin migrar a la Xina per abaratir costos i ells mantenir els marges de beneficis i costos ho farien...

Per quina raó deslocalitzen sinó les multinacionals? Per produir més barat i amb més eficiència (sí, ni a Catalunya ni tampoc per extensió a Espanya són reis de la productivitat...)
I aleshores només ens quedarà ser un país de serveis? No, tampoc!.
Països tranquils i emergents produeixen més barat i sense tantes limitacions. I el turisme també fugirà...
De moment els europeus fugen cap a l'Est (Hongria, Bulgària, Romania, Eslovènia, Croàcia, Grècia...) I d'ací cap al Sud Est asiàtic, l'Àfrica o Llatinoamèrica per passar vacances és un moment!

Abocats a la futura crisi permanent on el canvi climàtic impedirà de mantenir camps de golf, on les superestructures creades, s'esfondraran com un castell fet arran de sorra i sense fonaments...

Potser cal fer el que deia Gaudí: "Ser original és tornar als orígens", i repensar el com.

Un exemple l'escola industrial de Barcelona del carrer Urgell, tingué una raó de ser en una societat que s'estava industrialitzant, formaven a la gent per les necessitats de la indústria tèxtil, de la seva maquinària, de construcció (cal tenir en compte la construcció de l'Eixample i el Modernisme) i de tècniques que innovaven com l'electricitat i l'automobilisme (al c. Villarroel es fabricà el primer Hispano Suiza)...
Però vet-ho aquí, la fàbrica col·lectivitzada arran de la guerra civil, retornà als propietaris amb Franco que la col·lectivitzà de nou. Essent l'embrió de l'empresa Pegaso!
La raó del capital és aquesta, que no te pàtria.

Segueixo creient que dec venir d'un altre planeta...

De vegades penso massa, i massa sovint tinc molt de temps per fer-ho.
Ahir mateix després de més de divuit hores llevat, em vaig discutir amb la "zuzu" una noia que havia vingut al bar a treballar-hi...
Aquesta afirmava que a casa (i són catalans) havien celebrat sempre la nit de Nadal (nochebuena)... I jo intentava recordar les de casa.

A casa no ho havíem celebrat mai, i he estat pensant en la diferència d'edat d'aquesta noia, i la de la meva família.
La zuzu va cap a la quarantena, va néixer quan ja hi havia de tot; no hi havia restriccions ni racionament.
La meva mare, nascuda a finals de la guerra civil i el meu pare en plena guerra...
Fins als anys cinquanta, hi hagué racionament i son de la llarga...
La xocolata sorrenca i la llet condensada per cupons... Com haguessin pogut celebrar-ho?

Per la banda materna el meu avi (venerable allà on sigui), què tenia poca idea tirar endavant el negocis... I més gana i més són de la llarga.

A casa la mare anava a la Missa del Gall; jo no hi vaig anar mai... ara bé no celebràvem "nochebuena".
Ara sí Nadal i Sant Esteve, entaulats fins a altes hores de la vesprada...
Seguint el dinar amb el berenar i el sopar... I l'endemà més teca encara (recordo de vegades haver hagut de fer l'esforç de dinar dues vegades per acontentar les dues branques de la família...) I durant dos dies seguits!
Doble ració de sopa i pollastre; doble ració de canalons; doble ració de torrons...

Ara la vida s'ha fet austera i no per la crisi, la família materna s'ha aprimat i la paterna també (ara només em cal menjar un àpat per dia).

Recordo com el pare agafava el tió (i jo havia de fer-li la careta) l'engànxavem i el fèiem cagar... L'avia m'havia comprat alguna cosa de vestir (ni que fóssin uns mitjons, ja que Per Nadal qui res no estrena, res no val!)
Quins records!

I penso en aquells maleïts instants desaprofitats

I maleeixo aquells que no veuen que la vida és breu. La seva manca de compromís la cobreixen amb un feble tel que tot ho cobreix i els fa creure que la vida és més fàcil

Massa de gent absorta i espessa

Crec que el meu compromís, amb les meves idees, amb la meva família, amb el negoci m'han fet anteposar sempre les pròpies necessitats, els propis desitjos i anhels.
He arribat a l'autoconvenciment que a banda de les meves idees, la meva família, la feina i l'amistat no hi ha res. Horror vacui. Fins i tot amb abús per part d'alguna d'aquestes opcions; després de tot és mitjanament cert tot i que pot existir allò que se'n diu "la confiança fa fàstic".

Independentment de tot això, tinc sentiments contraposats.
El primer és el canvi de mans del negoci familiar, del meu cunyat a una persona desconeguda; però de l'altre la llibertat que tindrà el pare (sí l'ha pujat ell i l'ha mantingut ell... però no pot ser esclau de per vida, jo et declaro llibert "per aes et libram".

En la meva vida actual, veig com alguns desaprofiten les seves opcions, els veig a classe mentre el professor imparteix classe magistral; obrint la cartera/moneder i mostrant la foto de la contrapart sentimental de l'altra a tots els veïns.

I pensar que jo mai vaig tenir opcions de fer alguna cosa així, ni ha pertangut mai la meva imatge al contingut menut d'una foto de carnet dins del moneder d'alguna... (He notat l'apreci, la simpatia... molts cops! però més enllà... the rest is silence cantaven a Hair!
... I vaig sentir dir als ancians que hom travessà les columnes i veié més enllà un món estrany i desconegut, ple d'aventures i perills...

Jo encara no hi he arribat

Ahir vaig parlar amb en Paco...

En Paco va ser client del bar on treballava jo, i me'l vaig trobar ahir pel carrer...
Em va preguntar que com m'anava tot, i li vaig dir que ja podia veure'm...
-Sí, ja et veig, però has fet alguna cosa interessant? Has anat de festa? Has anat a visitar lumis?

La meva resposta com sempre i amb tothom sincera: -no, no he fet res de tot això!, he anat a la facultat a estudiar, a finalitzar els estudis...
-I quina alegria li dones al cos?
-La tranquil·litat de no tenir angoixa ara que se m'acosten els exàmens...
-Em sembla que estàs perdent el temps de lleure inútilment. Hauries de fer coses, de sortir fins i tot de trencar aquesta espècie de cuirassa que portes que no li permets al cos desfassar-se...

I vaig estar pensant una bona estona, recordo quan de menut feia esport els dissabtes fins als 12 anys, natació entre setmana... i ho vaig deixar estar tot...

Amb quinze anys els dissabtes al matí, acompanyava a la meva mare al mercat, ja que a la meva àvia li costava d'anar-hi.
Als setze, ja hi anava jo sol i fins que va finar l'any 1999. Amb la majoria d'edat vaig entrar a l'Apocalipse al c. Lepant, va ser la meva primera discoteca... i no em va fer massa il·lusió.
I quan marxava de festa, l'endemà a les deu del matí com a tard (alguna vegada fins a les onze), el pare em telefonava i em deia que ja era hora de llevar-me per treballar al bar...

Em vaig responsabilitzar mitjanament del meu avi quan ell es quedà vidu, a partir de gener de 2000, quan jo ja havia gairebé arribat al quart de segle i ell en feia 91. Amb ell ens vam fer companyia mútua fins que finà amb 96 anys...

I quan vaig acabar responsabilitats alienes me'n vaig cercar de pròpies, una feina esclava que entrava havent dinat i sortia a mitjanit...
Ara ja no tinc cap lligam amb res ni amb ningú. Excepte els meus estudis...

NOTA DE L'AUTORET

Encara que no us ho cregueu, dimecres, mentre esperava l'autobús nocturn N 0, vaig estar concebent un escrit d'aquells que en deien al poble del meu pare "de doble sentit". (I així ho deia el capellà: "la paraula xavacana i grollera, el "xiste" verd i de doble sentit no ha de sortir mai de la boca d'una persona cristiana i educada".)

Jo el que he fet per evitar mals majors he exercit l'autocensura prèvia. Ja em perdonareu...

PS era de l'estil d'una entrevista que feia l'Albert Om a una guanyadora del Planeta, Lucia Etxebarria, amiga del Monzó, qui li ensenyà la frase: "debajo de la cama tiene la..." i que ho traduís al català...

I canviarem els senyals de fum per la tècnica de Bell

I me n'adono que realment estem posant els fonaments cap a una amistat.
Ens expliquem mínimament els problemes i parlem de les coses de manera distesa...
Principalment ens preocupem per la feina, i encara espero de rebre la famosa crítica que em va prometre...

Em diu que sóc impacient, perquè no em vol dir res sobre la proposta, no em diu qui és la persona que jo conec que havia estudiat a la facultat...

De vegades sóc una mica obtús, si ja sé què sembla estrany; però ho sóc.
Ahir mateix hi hagué un creuament de sms de difícil solució; d'una banda calia posar-nos d'acord en accedir a la base de dades jurídica i obtenir una sentència... de l'altra entendre'ns per sms

I com a una persona llega en informàtica li dones indicacions per sms o per telèfon?
Ni tinc tant saldo, ni tinc tanta paciència (crec vaja) i com que no ens entenguérem vaig personar-me a la facultat...

En tornar cap a casa, m'havia deixat les targetes i em pagà el viatge... (jo li he retornat l'ajut, i li'n dono les gràcies públicament)...
Ara bé, hauré d'esperar a després dels exàmens, per conèixer les seves crítiques... hauré pogut suar els torrons i tot quan finalment em digui alguna cosa!
Realment em recorda l'ham que tota telenovel·la té per mantenir-te captiu i esperant a una nova escena, a un nou capítol...

"Ja en parlarem quan puguem", "més endavant", "després d'exàmens de gener"... Tant greu és?

Com digué al final de tot en Rick a Casablanca: "penso Louis que aquest és el principi d'una gran amistat"

I ja ha fet un any...

I quin aniversari! La vida se m'ha fet més interessant que els anys anteriors però segueix essent monòtona en algun aspecte...

Un any des de la meva "primera cita i l'única" que he tingut, sí potser ho trobareu surrealista i forassenyat però és així. Ja fa un any des de que va decidir ella que havíem de quedar...
Era diumenge, jo em vaig "mig empolainar"... i vaig sortir de casa amb força temps de coll, caminant per carretera de Santa Eulàlia, Constitució, Gavà, Bordeta, Gran Via i Plaça Catalunya...
Anava fent amb pas ferm i decidit però prenent-me el trajecte amb calma ...
Les parades de Nadal encara no estaven muntades, i era un dia assolellat i fred (fins i tot un xic ventós). Vaig arribar amb puntualitat a les onze del matí, mentre sonaven les campanes de la Plaça Catalunya, ella ja hi era.

Ella havia decidit que havíem d'anar a dinar, i des d'on estàvem, començarem el viatge cap al Portal de l'Àngel, cercàrem un lloc a veure si podíem menjar "pintas"... O bé a l'Euskal Etxea, o un lloc a menjar cus-cus...

Finalment optarem per vermut al Xampanyet i dinar de cus-cus, amb vi (crec que del Priorat, però no ho recordo del cert)...
En acabat passejada pel passeig Borbó, Barceloneta; i cadascun a casa seva...
No sento ni nostàlgia, ni angoixa. Ans al contrari, veig que fou la primera cita, la primera vegada que sortia amb una dona. I res més.
Veig ara amb tristor, que els problemes cauen sobre d'ella i intento confortar-la però no puc fer-hi res. La fan fora del lloc de treball, ha comprat una furgoneta pel company perquè tingués feina i ara endeutada i a sobre sense feina!

Quina vida més estranya... i jo ara podria estar en el tràngol d'haver d'ajudar-la i no sabria pas com sortir-me'n...

Realment em fan gràcia alguns comentaris

com enganxi l'Abdelkrim aquest!

Al meu amic Otger ja el tinc conegut; ja sé que era habitual del Tirsa fins que un "imbècil" va decidir casar-se... i tothom ho sap home casat ruc espatllat. Aquest subjecte ha decidit consagrar la seva vida no al matrimoni, sinó al seu alcoholisme i al seu patetisme perdent tot l'encant...
En pobre Tirbio, ha d'aguantar cada subjecte que em fa patir..., relativament, ja que també s'ha guanyat que aquests individus histriònics i de vegades un xic patètics li omplin el negoci.

De la mateixa manera que jo permetia que algun fumador de haixix circulés per la porta del negoci...

Realment em fa gràcia quan algú diu que ningú beu Sangre de Toro... tenint en compte que era una relíquia que circulava per casa i ningú no en feia cas més que la pols que aguantava l'ampolla (ara ha quedat una marca del lloc que ocupava!)...
Cal tenir present a més a més que a les cinc del matí: Luz de Gas ja està tancat, els especímens amb qui anava no els haguessin deixat entrar, no anàvem pas bufats, però de ben segur que a Luz de Gas no ens emborratxaríem pas...

L'única vegada que vaig anar a Luz de Gas, va ser força curiosa, hi havia el xicot d'una amiga meva (ella una malaguenya totalment enamorada, no sabia que no podia passar per les portes pels apèndix que portava al cap...) qui donava un concert fet a base de bocins i de versions, prou entretingut.
Allà també hi vaig descobrir un company de la facultat qui estudià criminologia fent de cambrer... I les Voll Damm a set o vuit €uros (sí, ja hi havia €uros!!!)... (per que m'atraquin me'n vaig de pet a Ciutat Vella... i pensar que prefereixo una absenta al Marsella que una Voll a Luz de Gas).

En acabar-se la música cap a casa volant, que en dos dies tenia examen de família...
Quins records d'aquell dia a LzdGz... encara en conservo un CD de versions de nadales!!!

Una fondue borguinyona

Ahir va ser la segona fondue de la meva vida; la primera la típica, de formatge; però ahir va ser de carn de bou amb un reguitzell de salses per anar provant (mostassa de Dijon, salsa verda, salsa de pebres...)

Donat que hi havia més d'una persona que treballava o havia volgut anar a veure el futbol (el derbi amb els pericos), vàrem començar amb més d'una hora de retard, bufa! una hora, sort què havíem de ser puntuals i a més acabar d'hora...

Un cop enllestit el bec per escalfar l'oli, la carn tallada i els dotze partíceps ja asseguts a la taula i mentre esperàvem, jo vaig procedir a obrir el vi que havia dut de casa (un Sangre de Toro del 1988, punyeta i diuen que els vins negres del Penedès no tenen cos i que els vins catalans només són bons els blancs, els escumosos, els d'agulla i els negres del Priorat); la primera ampolla de vi va caure; i quatre més al darrere!

En acabar una de les sorpreses de la vesprada, uns amics de Stepháne, vingueren; tres nois d'ací i una noia francesa...
Les converses eren d'allò mes surrealistes, eren converses paral·leles; converses sense cap tipus de lògica... els uns un diàleg; els altres posant música del mòbil, fent música amb les mans (al més estil tribal aborigen)...
I una conversa mig interessant sobre el desenvolupament del tercer món... Dues hores més tard i uns quants rafs més pels altres (jo un Burret), varem anar desfilant.
Ja eren les quatre del matí i els uns anaren cap a casa, els altres de festa i jo i tres més ens en vàrem anar al Bingo; com sempre jugo dos o tres cartrons, em bec una cervesa i miro com els altres s'estressen; veig com per sota les taules es passen "farlopa" i em quedo indiferent, ja que tota aquesta merda no va amb mi...

Seguia mirant i vaig decidir prendre com es diuen aquells "las de villadiego"; taxi i a dormir que el rellotge marcava insistentment les 6 del matí (no sabia si esmorzar o no però vaig preferir anar al llit amb la digestió de bou).
Llevat a les onze, he esmorzat, he enviat un sms i he tornat a planxar l'orella a "l'oreller"... fins a les 3 dinar i altre cop a planxar l'orella... Ja no tinc edat per tanta festa!
I ara comprenc perquè la gent usa cocaïna o altres substàncies per aguantar. El cos té un límit i la gent ens el saltem, però cadascun reacciona d'una manera; els uns prefereixen aguantar falsament una situació, d'altres prenem el llit i fins que el cos digui prou!

Bonic dinar, bonica vesprada i un cap de setmana evaporat... maleït sia!

Ahir em varen picar el crostó...

Sovint en la meva forma de ser només faig cas al meu propi criteri; si, és agosarat però abans de fer-ho he analitzat tots els punts de vista possibles i no només això, sempre he demanat múltiples consells.

I veus com la vida es un camí recte cap a la mort amb camins sinuosos per arribar-hi.

Ahir mateix, després d'una conversa amb la Zuzu, em digué que si encara conservava virtut i dignitat, era per culpa meva.

Per culpa meva? No ho entenc! Jo no tinc cap tipus de pretensió ni tant sols m'imagino més enllà d'un límit per no perdre'm en un món d'il·lusions.

Segons la visió d'ella, tothom té formes de fer, no hi ha ningú igual; fins ací arribo correctament a la seva explicació, però seguia sense comprendre'n el contingut; i ella va anar més enllà; molt més enllà. Que si no havia aprofitat la coneixença amb l'Alba, amb una Italiana coneguda a l'Ovella Negra...

I m'ho miro fredament; l'Alba que m'inquietà durant un temps perquè li agradava posar-me nerviós i incomodar-me era consumidora habitual d'una substància anomenada MDMA; però ho aprofitava tot per consumir-ho amb el company (cocaïna per fumar, haixix...).
I hi vaig tenir una bona relació d'amistat però els seus camins s'allunyaven de la meva forma de concebre el món. Segons l'Alba, hom ha d'aprofitar les substàncies i saber-les controlar...
Claríssim com que després d'haver-te fotut el viatge puguis controlar l'avió...

Pel que fa a la italiana; era un vespre a l'Ovella, amb l'Alba, la Zuzu, l'Otger i un grapat d'italians residents a Barcelona; la taula era prou curiosa, una parella, i dos italians més (un d'ells força pesat per culpa del seu estat etílic i del seu amanerament).
En un moment donat desaparegueren les tres dones solteres, i retornaren del WC, amb el bitllet del viatge dins del cos.

En sortir de l'establiment, recordo haver-nos enredat a xerrar en francès amb unes noies, passant de les que anaven en globus... i la italiana totalment descontrolada; i amb aquella noia que patia la baixada després de l'èxtasi, havia d'embolicar-m'hi? Estava totalment perduda i desorientada... (segons la zuzu hagués pogut aconseguir-ne alguna cosa...
Però si jo no me n'adono!, interpreto erròniament tots els senyals, com punyeta vol que faci res si ho entenc tot al revés?!

En aquells instants de desconcert, fou on per primera vegada vaig rebre un "pico" d'una dona, sense ni tant sols haver-lo cercat i a sobre desprevingut, pensant de com podria de tornar cap a casa...

Si aquestes han estat les meves opcions, prefereixo no haver fer res de res, ho sento zuzu; però ja sé que tu trobes que són coses normals, jo en canvi defujo tot aquest ambient estrany.

Si vull viatjar, engego la meva ment, i per exemple per Internet em planto a Helsinki... O si puc m'escapo al meu estimat Rosselló, saludo el Canigó, compro un muscat i una garnatxa i de tornada cap a casa.

El cel protector (pel meu amic Otger)

No em pregunteu el nom* perquè no el recordo, però és veu que algun sant baró es va dedicar a ordenar tota la jerarquia angelical que pobla el paradís. Des d'arcàngels, serafins, querubins, àngels d'anar fent i que sé jo. Un munt d'éssers amb ales que no toquen de peus a terra. Poca feina tenia l'home, i molta imaginació...

Trobo que si aquest sant baró provés de fer-ho amb la immensa conhort de funcionaris, tant estatals com els de casa, li caldria més d'una bona pipa de kiff ben carregada per treure'n l'entrellat. I tots cobren bons sous i molts fan feines repetides que ja ha fet un altre, d'altres fan veure que hi són i tot això. Innombrables éssers volàtils, columna vertebral de l'administració i de votants captius.

Òbviament a aquestes esferes divines no hi arriba cap crisi, doncs tenen assegurat estar empleats sense por que els acomiadin. Cobren regularment I poden consumir, que sense consum no remuntarem la crisi ens diuen, i quatre milions i mig d'aturats no compren més que al dia a dia. Tot justet.

Vet aquí el perquè el nostre Govern, de manera sàvia i previsora, ha augmentat el nombre de funcionaris en vuitanta mil ciutadans amb possibles. D'això en dic jo tenir previsió, sentit d'Estat i vista llarga per un futur que promet tenir la resta d'aquesta petita nació de braços creuats i badant boca.

No, no és cap crítica, és simplement enveja, cobejança i mala llet per no haver triat una professió tant segura com la de funcionari. Sortosament podrem donar les gràcies a aquesta brava legió si en sortim... Angelets meus !

Però penso que d'aquesta no ens en salva ni en Doraemon.

* Em diu l'Altre que podria ser Dionisos Aeropàgita. Ja veus...

Dos de cada tres joves menors de 25 anys

volen ser funcionaris...

De vegades em ve a la ment allò que m'explicaven a casa que després del setge de gairebé un any i mig de les tropes borbòniques, durant la guerra de successió; al cap de dos dies, havent capitulat Barcelona (Cardona capitularia dos dies després sota l'amenaça d'anihilar tota la població de Barcelona); els comerços s'obriren i va començar la reconstrucció d'una ciutat que havia desaparegut enrunada sota les bombes del Duc de Berwick en almenys una tercera part.

I ara tota una colla de barbamecs volen ser funcionaris, per la certesa de rebre un sou a final de mes; on és l'esperit emprenedor? on és aquella espurna que fa que les idees es converteixin en eines per tenir feina? Tots volen dependre de ser treballadors de l'estat per tenir la certesa de la seguretat en la feina...

Realment la feina és això feina, amb la voluntat de treballar, amb l'esperit i el giny necessaris per dependre només d'un mateix (i de pagar els impostos que li deus a l'estat)...

Realment em preocupa la societat on visc, per la comoditat on s'ha ubicat la gent. Això perjudica les ments, sobretot en moments de crisi, perquè l'esperit i la iniciativa queden soterrats davant l'amenaça de la "joie de vivre", del fet de viure còmodament i sense preocupacions...

Les preocupacions formen part de la vida, dissortadament; però el fet d'afrontar-les amb encert, ens fa més forts.
Cal tenir present també que només si ets treballador tens sentiment de classe; el funcionari té un sentiment de classe diferent perquè difícilment pot ser remogut de la seva feina...
Una altra fornada d'obrers perduts, gent sense pertinença de classe.
Fins i tot un autònom, empresari en diu el govern (i un autòntom idiota en dic jo) tenim sentiment de classe en la mesura que la plusvàlua queda generada per l'autoexplotació.

Endavant les atxes (que el Sant Crist és a les fosques) dirien a casa, o "pit i collons"; cal veure els problemes i afrontar-los amb dignitat i no cercar el camí més senzill; cal tenir perspectiva, inventiva i iniciativa. I lluitar perquè mai res s'ha guanyat sense esforç ni lluita.