Ara vist des de la distància

Sembla que és més intel·ligent creure en la meva ment que ens l'escalf que et provoca el cap menor quan ja no et respon la consciència.
Aquest escrit fou realitzat pels volts de nadal però ara amb el temps el trobo més interessant (i així podré destruir el paper que el conté, no fos que caigués en males mans).

Espero que sigui veritat (perquè de vegades les dones no la diuen) però avui ha confessat que em vol ajudar a donar el pas perquè em veu tendre.
Tot i que ella ha dit un grapat de vegades que ve perquè sóc agradable i pot tenir una conversa mínimament intel·ligent, l'altre jorn em va dir que me'n calia una que m'espavilés i que m'havia de llençar sense pensar-m'ho gaire.
Li he preguntat en SMS sense embuts si això tenia res a veure amb nosaltres i la resposta ha estat categòrica (i espero que sincera).
"No, ho sento però vull ajudar-te a que t'espavilis".
Ara les preguntes flueixen totes alhora a la meva ment:

És una prova d'amistat sense cap límit?, És realment allò que una persona s'espera d'un membre de l'altre gènere? És normal que una "desconeguda" vulgui ajudar-te a descobrir com funcionen mentalment la resta de dones? Podria ser una trampa? Podré agrair-li mai que m'estigui fent de Cicerone? Realment ha dit la veritat? I si ho ha fet perquè m'ha posat entre l'espasa i la paret? I aquell amic seu perquè em feu un ultimàtum de que no jugués amb ella? És simplement que té por de que jo confongui sexe i amor i per això ara ja no vol res? Perquè tothom diu que vigili, si ella no és gata maula?

Són un feix de preguntes que aniré resolent en el transcurs dels dies...
Com a cambrer / clienta ara bé... Perquè quedem?
Segons ella em deu un àpat (dinar / berenar)...

Després de totes aquestes dissertacions mentals més o menys ordenades em disposo a analitzar-me, i com més jorns passen més me n'adono que és el més aprop que he estat mai de l'amor carnal...
Realment sóc inconstant i per això ho escric. No és habitual dubtar, però ho tinc decidit li faré un ultimàtum perquè deixi d'atabalar-me, amb "has de ser decidit" o "t'has de llençar".
Jo com a amant de la bellesa no podré triar-ne mai una per davant d'una altra perquè sovint me n'agrada més d'una.... (m'hagués agradat tant besar-la... el primer bes inexpert i apassionadament tímid).
M'he adonat que he passat per sort i dissort d'amant frustrat a amic en la foscor de l'alcova, de bars i sms. He guanyat molt d'afecte i segurament moltes opcions de sexe però no amb ella, ara però em queden dos consols, el de l'avís del meu amic pintor.

Finalment seguiré sense entendre perquè em vol donar l'empenta a conèixer estranyes, si no m'he obert ni lliurat amb cos i ànima a una coneguda, menys ho faré amb una estranya...
Sort que al barri, descomptant-la a ella i als seus problemes només n'hi ha dos d'aprofitables (i segons la Dolores no em convenen són unes criatures)....

Des del gener ençà res a canviat, nomes em refermo en el que vaig fer i hi tornaria.

Ja fa un mes que no actualitzava els continguts

I aquest maleït rellotge que no s'atura, he estat badant força en la meva vida, realment crec que ja estic guarit. La meva astènia primaveral se n'ha anat a fer punyetes; de la mateixa manera que la meva esperança del Nord.

Si companys he abandonat (momentaniament) el Rosselló, en aquests dies que he estat sense publicar (foteses) notícies, he hagut de fer tres viatges a Perpinyà per desmuntar el pis on hi passavem les vacances.

Ara ja sóc un home totalment principatí, sense arrels enlloc més que al barri de la Torrassa i ací, a casa mon avi...
També s'ha donat el fet que en aquest periode de temps el que havia d'explicar era prou depriment com per abandonar-me a la navegació per internet sense esma d'escriure una paraula davant de la pantalla (ha coincidit amb la davallada del Barça i del Lleida curiós, oi? i això que no crec en l'horoscop del futbol!)

En aquest temps he quedat un parell de cops amb un col·lega anomenat Edu, que té ganes de que baixi a veure'l a Tarragona... Com podràs llegir no he pogut baixar. Entre la sortida del divendres per veure la noia d'Inca i finalment un cop d'aire que m'ha garratibat el coll, m'he quedat a la ciutat comtal per fer "feina"...
Ja veus noi de vegades els oracles i les nimfes s'alien per impedir-nos l'acompliment de les nostres voluntats!

Porto dos dies molt dolents...

He recuperat el bon humor que em caracteritza però realment em sorprenc de com és la vida.
Ahir no tenia massa feina, i em vaig decidir a "donar una volta" no gaire gran, em van portar una fotocòpia del Casino del 1964, i la vaig portar al taller dels guixaires que hi ha davant.

A part de comentar foteses m'explicaren que un veí, feia un any i mig que s'havia separat de la dona, i què com que és molt estirat ni tant sols saludava.

Jo me'n vaig fer creus...

A la nit més dosi d'estranyesa, anava cap al Metro i allà, a la cantonada que el Tirsa mostra el taulell al carrer Campalans, hi havia en Sergi, benhumorat com sempre després d'haver esquiat el cap de setmana i celebrant el triomf de la nova Degana de la Facultat d'Econòmiques i Alts Estudis Empresarials... I explicant-me els embolics que hi ha al si de l'administració...

Arreu hi ha embolics, i a mi que m'agrada la vida senzilla...

Pensar pot fer mal al cap (i a l'ànima)...

De vegades penso que nomes sóc de pas en la meva feina de cambrer i la desídia m'ataca la iniciativa.
De vegades voldria haver estat més aplicat en moments puntuals, o haver tingut aquell xic de barra necessaris en moltes facetes de la vida, però no, sóc un tímid de dalt a baix amb una cuirassa extravertida i feliç a tothora.

Em sento feliç de vegades mentre treballo i d'altres decididament dissortat, són sentiments controvertits com ho és la vida mateix, em sento inadaptat, com si fos una illa de desil·lusió o d'esperança. No ho sé...

Jo realment no estic en posició de pensar en aquestes coses. Set raons i mitja separen la meva vida actual d'una paorosa o apassionant però definitivament diferent.
Me n'adono que esclavitzant-me a mi i en part a la família ja jubilada, el negoci va tirant endavant amb més pena que glòria, sí potser sí.
Me n'adono que les lloances que em sento ressonar dins dels meus timpans martellegen fortament fins a alterar la meva consciència i el meu ego, sí, perquè no dir-ho un ego que succiona tota aquesta joia.

Joia i desil·lusió, perquè són lloances cobertes de malícia per evitar que planti cara i plegui...

Però això ja és decidit sempre i quan poguem acabar tots dos germans el que ens havíem proposat, i sempre i quan trobem feina del que podem conèixer...

Forjador, bon forjador

De les mans fermes i brunes
que del ferro en saps fer engrunes
amb la teva noble suor...

Així fa el cant del forjador del gran mestre de la lírica catalana Rafael Martínez Valls, nascut a Ontinyent, on en aquesta lletra i en la de la Legió d'Honor, publicats als anys 20 del segle passat (va ser expressament prohibit per Primo de Rivera), demostren que un home nascut a Ontinyent com el mestre Martínez Valls, pot sentir més la idea de País que un català de soca a arrel, va ser només un compositor, i pel contingut de la seva obra un republicà de debò.

Però realment te n'adones que tot i cantar les glòries dels Catalans lluitadors per la França a la guerra del 1914 i tenir present als Invàlids (al costat del Camp de Mart, a París) una petita bandera catalana dels batallons de voluntaris, només ens queda una cançó en record dels idealistes enganyats per la França.

Bella contrada de Normandia,
mon cor en veure't glateix més fort
tot voluntari lluny de sa terra
viu d'enyorances del seu amor.
D'altra bandera també gloriosa
amb entusiasme m'he fet soldat;
però no oblidis terra volguda
que a totes hores jo t'he estimat.
Al fons del cor desperta alegre,
com una aubada d'il·lusió
davant l'encís d'aquesta terra,
plena de llum i formosor...
En contemplar aital bellesa
el meu cor sento transformat
i en mi desperta amb fermesa
dolços records del temps passat.
Montserrat, muntanya santa,
ton record és ma alegria.
Pirineu, geganta serra
des d'ací sembles més gran.
Costa Brava llevantina
camp fecund de Tarragona
contemplant vostra bellesa
sempre us crec al meu davant.
Bells records de terra llunya,
vostra boniquesa vaig pel món cantant.
Montserrat, muntanya santa
quan serà que et reveuré.
Formosa terra catalana
què bell i grat és ton record
pensant en tu la meva vida
dins del meu cor, dins del meu cor
s'encén d'amor.

Esperem haver après de tot això i no caure altra vegada en errors.

De vegades penso massa

I me n'adono que la vida depèn de paios com el que us he explicat anteriorment, un desconegut amb el penis encetat de tant passar per les dutxes de l'hotel, però que tot i la seva lletjor. Tenia un fet que jo no tinc (i potser no tindré mai, el meu fort és la timidesa i els racons silenciosos) mentre que aquest altre tenia la gosadia d'abraonar-se davant d'una noia (o dos alhora) perquè cercava carn fresca.

Ell era com un gos perdiguer a l'espera de que la presa ferida es deixi finalment, per dur-la davant del caçador (però ell ho feia tot caçava i menjava la peça).
Davant de la negativa: gosadia i insistència.

Jo davant una negativa (que no l'he obtingut perquè ho he vist amb els meus propis ulls), silenci, resignació i respecte.

Quan era més menut i veia una noia que em feia peça amb un altre xitxarel·lo, m'enervava i em preguntava què hi veia aquella lloca en aquell pòtol...

Ara la Larissa, la qual feia veure que m'anava al darrere, festeja amb un altre i jo en canvi sóc la mar de feliç, veig la vida amb un prisma d'alleujament (i de tristor perquè hauré d'esperar un xic més a conèixer el foc carnal; ara bé fins a cert punt ho prefereixo ja que no hagués pogut escapolir-me'n per manca de coneixements...)

Un mariner no té por de la mar, només respecte perquè coneix els límits d'ell mateix, de l'embarcació i de la mar... Jo en canvi només conec els meus límits.

Feia temps que no havia vist tantes coses estranyes

Aquesta setmana ha estat realment de categoria.

A més a més de ser esquiu en els afers sentimentals m'expliquen que la Larissa té més pretendents que la Heidi Klum... Tots els homes perden el cap per ella i jo en canvi no! Serà que no tinc una sexualitat clarament definida?

A més a més la Raquel, a qui obligaren a entrar, ha pres com a segona residència el bar i porta els seus amics a repassar-se'ls, mentre jo miro que les copes hagin quedat ben netes.

Finalment ha estat impressionant un paio (segurament acabat de sortir de l'hotel de pijama de ratlles) s'ha acostat a la Larissa i li ha dit si volia sexe amb ell, ha marxat i posteriorment ha tornat donant-li el telèfon!
Quin dia més girat! La gent nota la primavera i jo un complex de persecució. Em sembla que tothom em mira i açò que estic afaitat i polit!
Demà serà un altre jorn de fira de la Candelera i de Pomada nocturna!

Ara amb els meus pensaments més ordenats

He redescobert la meva solteria més dura,
però més tranquil·la també.
Fa una setmana que sé que en té un altre i l'estranyesa m'havia superat. Els meus somnis han superat la fase de sexualitat activa amb ella ara no en tinc...
La Raquel aquella noia que varen obligar a entrar al bar per fer-li la punyeta a la Larissa, va venir a fer margeres dins del bar (segona possibilitat arrossegada per un cop de vent!) i la que ja havia quedat fora de joc fou la francesa que no m'agafa el telèfon ni tant sols m'envia mails? Estarà viva?

Després del sopar amb companys de la universitat, me n'adono que potser hi hagués hagut una possibilitat d'una història, però perquè no prengué la iniciativa?
A hores d'ara els respecto, però estic entre la ràbia i el desconcert per dues raons, ella prengué la iniciativa amb l'altre i el que considero més feridor és que vinguen a festejar dins del negoci.
I això em fa perdre el Nord.
Per això ara tinc una amiga sense cap ganes de ser res més per ella.

Congrés Nacional Català

Fa temps que tenia ganes d'escriure aquest post, en començar a llegir un llibre regalat per reis sobre el Congrés Nacional Català, llegint i llegint me n'adono que hi ha moltes coses que en aquell moment estaven per damunt dels partits, eren una unitat en la independència i en la república.
Tenien els principis clars des dels d'Estat Català, ERC, USC, antics poumistes i membres del BOC, dels quals se n'excloien els membres del PSUC per excessivament dominants per les influències de les polítiques dictades des de la Unió Soviètica.

Els principis a destacar eren:

"La conferència nacional catalana és un clam vital de la nostra nació; és l'aplegament de representants de tots els països que constitueixen la nacionalitat catalana i de patriotes de les diverses tendències democràtiques, disseminats pel món; és un acte de fe en els destins del nostre poble i en el seu esperit de lluita. En celebrar aquesta Conferència, no solament refem els nostres rengles sinó que donem un pas endavant en el camí de la integració nacional, afirmant que els diversos Països de Llengua Catalana són regions d'una sola nacionalitat, lleugerament matisades de caràcter local però unides pel gran nexe de l'idioma i de la història. I afirma també que la sobirania d'una nació és irrenunciable i que el dret a la sobirania nacional és imprescriptible."

I entremig dels organitzadors, un veí, l'Antoni Turró i Martínez que era veí porta per porta quan vivíem al carrer Villarroel amb Diputació, era el veí del cinquè primera. El coneguerem el 1994 amb uns vuitanta anys d'edat. Compromès i català, interventor per esquerra en totes les conteses electorals que he vist durant el temps que hi he viscut i durant 12 anys. Ara ja fa temps que no el veig però he après d'ell que el compromís a unes idees va lligat a tu tota la vida; com ho fa la sang que et corre per les venes.
Descansa en pau, que la teva lluita té qui la segueixi.

Cos i ànima

Tot i que no sóc jove del tot (vell tampoc), ja fa un parell de jorns que em vaig trobar una amiga i companya d'universitat que en els seus dies vaig tenir un d'aquells enamoraments idealitzats...
M'inundà d'informació i encara l'estic processant.
I curt i ras ella m'ha dit que he fet el ximple per massa reflexiu...
Per no llençar-me, per mirar les coses com diria el meu amic Otger com un home aristotèl·lic...
Ara resulta que les dones els agrada l'aventura, la improvisació, la follia...

I per a acabar-ho d'adobar, em diu que tinc pinta de bon pare (quan haja de ser-ne)...
Però de moment m'està preocupant el fet que aquesta amiga que feia temps que no em veia, m'hagi classificat com a home estable i perfecte pare de família (però en cap cas cap verd, amant o alguna cosa per l'estil).


Per a aclarir les meves idees, ahir vaig parlar amb una bona amiga i em va dir si jo no sentia res per ella.
I és difícil de dir, què s'ha de sentir?
L'escalf que et produeix aquella imatge desconeguda?
Si, l'he sentit; he sentit el desig sexual i les imatges em ballaven pel cap, notava que la sang em circulava de pressa.
He de sentir un grau de complicitat? Sí però molt incipient, gairebé no la conec (la relació clienta-cambrer, no pot ser etiquetada de normal ja que no es poden dir certes coses amb el taulell ple de gent)
Sentiment de follia?
Potser però me l'he de controlar, em notava feliç però potser perquè notava que almenys una vegada a la vida he atret una dona (i això també m'ha descol·locat).
Potser la manca de confiança, no en mi; sinó en una desconeguda com ella m'ha fet alentir tot el que hagués pogut fer amb ella.
Ara l'afer ha passat a la nevera fins acabar exàmens i tornarem a trobar-nos però no vull permetre que vagi més enllà de l'amistat que m'ha reclamat.
Digueu-me rígid, potser si però, si jo no vaig jugar a dos bandes no he de permetre que ella ho faci, oi?

On hi mengen dos, hi mengen tres?

Realment la vida és complexa però què hi farem si no hi ha amor, que queda?
Avui he vist la meva amiga Larissa rebent abraçades i moixaines d'altri...
Sort que per mail ja estava avisat... i per mailes llengües també.
La meva reacció, estranya: som adults, oi?
Doncs això m'ha de permetre encarar o veure que les relacions d'avui en dia no són eternes, i que hi puc trobar molts nivells resumits en tres: una cosa és amistat, l'altre amor i finalment sexe. Son capes aïllades entre sí que no es mixturen. Es poden donar totes tres en un mateix suport i potser que no es doni més que una.

Pobres de nosaltres els mortals... (el més curiós del cas és que el noi ha volgut justificar-se...) Però perquè si som adults i ells gaudeixen del seu cos, a qui han de donar explicacions? No les demanaré pas jo que no hi tinc ni veu ni vot!
Ja no em caldrà pensar més en una temporada (Crec)
PS: us dono la raó tant a vós Solà, i a una amiga que tinc esmentada al blog, la Susy...
Però seré conseqüent amb els meus temors i les meves absències.
Demà serà un altre jorn.

Semblo aquells escriptors de suspens...

Els quals sempre es guarden a la màniga els fets substancials, més rellevants o més sucosos que els permeten resoldre els casos...
Però jo he fet involuntàriament el mateix i a continuació ve la meva dissertació. En un dia plujós, al barri de Sant Antoni, al restaurant d'uns senyors de Massoteres (grans creadors de bon menjar...) Can Vilaró mentre esperava en Gabarró amb qui havíem de trobar-nos:

"Em preocupà perquè m'havia dit que havia d'espavilar-me i llençar-me, no ser tant reflexiu. I cada cop que hi penso encara m'angoixa..."

Perquè m'aclapara tant la possibilitat d'una relació?
Potser perquè no sabria acabar-la?

Seguiré pensant que "és lo meu"...

Sort que ara la vida se'm fa simple...

Des d'aquell jorn a Perpinyà on una noia em demanà el telèfon, ja han passat força anys.
Tants que amb prou feines puc recordar aquella magnífica noia, recordo que era rossa i amb els ulls clars. I que en un estúpid jorn amb el valor de l'embriaguesa la vaig telefonar i allà sense començar acabà tot...

Des d'aleshores mai més una dona m'havia demanat el telèfon, o me l'havia ofert fins enguany; però els fets de vegades no són el que semblen.

La Larissa (el nom és fictici naturalment) me'ls va donar, fix i mòbil, es convidà a dinar perquè li devia. Des de llavors ens hem trobat diversos cops, com a amics. Però realment les coses no són mai allò que t'imagines. La meva gran pregunta: què pretén? Volia sexe i ara només amistat? Buf! Alleujat o hauria d'estar trist!?

Odi a les festes col·lectives

O potser més concretament al tipus de festes multitudinàries que impliquen l'anorreament dels individus.
En les dues darreres festes ha estat present, tot i que no va amb el meu caràcter, donat que jo no em subjugo davant d'una dona i menys ho faré davant d'una substància estupefaent; però tant el jorn del Carnadal'08 i el dia de cap d'any, veus que hi ha gent que associa el consum amb la diversió...

Potser per fer judicis de valor hauria d'estar en ambdues bandes de la balança, però no, el meu cap m'ho impedeix donat que jo concebo anar de festa amb beure socialment sense cap tipus d'excés (potser la meva edat també m'ho fa viure així), ahir per exemple entre 8 amics ens vàrem veure mitja ampolla de Cerol i una ampolla de cava... Econòmicament també ens eixí bé, amb prou feines són 2€ per persona!

I allà al Bahia, em sorprengué que una colla ben jove concebia la festa i la lligava al consum d'aquesta substància. Em provocà angúnia i desídia de la societat on sóc.

Segurament els qui llegireu això em direu què sóc un carca, un pureta o moltes altres coses però considero que si la companyia s'ho val i la trobada amb els amics és bona no et cal dependre de diners, ni de cap tipus de substància...

El meu esperit de pobresa material i intel·lectual m'ho fa entendre així...
Per tota la resta bon any als quatre lectors que tinc!

CARNADAL '08

Realment em passen coses força estranyes, encara que un cop ja les he viscut formen part del meu rèdit personal i no me'n penedeixo.

La nit d'ahir fou una de les més llargues que he viscut mai (entre les quals tinc en compte també els jorns d'hospital que vaig viure amb el meu avi...).

Tot començà amb un jorn normal de feina al Casino, un xic de feina però normal. Estant a la feina vaig dir-li a un client un xic més gran que jo (en tots els sentits) si volia sortir de festa...

I la meva intenció era que en finalitzar la jornada anar a fer un got ...i a dormir. Però no fou així una telefonada gairebé a l'inici de l'escapada (tot just entràvem al metro ens canvià els plans i la nit) un concert d'una amiga d'ell al carrer de Nàpols amb Travessera de Gràcia era la nova destinació, en comptes de la meva idea al carrer de les Sitges...

La festa era calmada, però la nit era jove. Una, dues, tres cerveses i conversa agradable, d'ací cap al carrer de'n Grassot a una discoteca atapeïda de gent i d'allà prenem un taxi fins a la zona alta de Barcelona.
Una festa de disfresses on hi havia gairebé de tot (beguda, dones i fins i tot gent normal, proletaris escapats i convidats per l'amic d'un amic...)

Una festa d'allò més curiosa, gent que anava beguda, i molt beguda i gent que observava la situació, una d'aquestes persones era una polonesa anomenada Basha, un monument de dona (sí realment i per això inassolible, he de ser -vos honest) que com jo es dedicava a analitzar cada moment i cada moviment d'aquell tauler d'escacs...
La ballaruga ha durat fins a altes hores del matí, jo us puc explicar allò que he vist, però no allò que m'imagino.
He anat cap a casa, he esmorzat i me n'he anat a dormir...

A això en dic anar de festa, bevent i controlant la situació i sent jo en cada moment, tot i portar unes ulleres, una perruca i una barba postisses (n'hi ha proves i les publicaré)...

Sobretaula (per mi massa) intel·lectual...

Ahir després d'un àpat senzill i ràpid, vaig haver de fer les anomenades relacions d'amistat i benvolença (com a animals gregaris que som) i vaig decidir fer allò què és necessari per al bon engranatge social...

Sí, sí, em vaig presentar a casa de tots els clients que em convidaren a fer un got per celebrar la nit de Nadal que pels barris en diuen nochebuena...

Vaig fer les diverses funcions teatrals necessàries per acontentar-los (amb l'afegitó d'una copa de cava per llar), sort que no bec!

I després d'això cap a Sants, al carrer Guadiana on m'esperaven en Jordi i l'Edu.
Quina sobretaula plena amb tot de noms estranys (com John Boswell i Kropotkin...) que només coneixien els meus dos interlocutors, àvids lectors i absorbidors de cultura, i volent fer-me entendre que de dona només se'n pot estimar una en aquesta vida: la mare.
Pel que fa a la resta són dones per compartir-hi moments, més curts o més llargs. I que quan una dona vol alguna cosa t'ho fa saber (però jo encara no he après a llegir entre línies). Donat que un d'ells és un 9 (en l'argot futbolístic), "agarraré i remataré la feina que tu no vulgues fer".

Segons en el que s'explicà a la sobretaula sobre tota la sociologia i comportament homínid, som éssers sexuals i infidels de manera que tendim a cercar la pervivència de l'espècie com amb més femelles millor i això es preveu en èpoques de crisi on es tendeix a liberalitzar el comportament per poder així subsistir (tendint cada cop més a la individualització dels especímens i a la liberalitat en tots els àmbits).

A mi, pel que veig encara em queda molt per aprendre!

Demanar consell és complex

Ho dic amb coneixement de causa, des de fa dies intento demanar a la clientela (sense dir cap nom) què en pensa de la meva situació, al cap i a la fi, només sóc un pobre cambrer i no tinc massa coneixement de causa (i menys amb dones) i sento tot tipus d'opinions:

- L'atari em diu que em deixi dur que sóc com un rai portat per les aigües...

- El domador no ho veu tant estrany, però avisa que no és estrany ja que una persona més jove és més "dominable"

- La Susy em cita dos principis, no juguis amb els sentiments de cap dona i fes-t'ho amb les que puguis, però estàs avisat que les dones són venjatives

- En "Tito" i els Roper que vigili que és una interessada... Realment sé que he tenir cura de no ferir-la, d'apreciar-la com una molt bona amiga que és (i que quan puguem quedarem per fer una cervesa, un dinar o un entrepà, sense cap altre lligam ni obligació). Ha estat un bon principi del llarg i bast coneixement que hauré d'aprendre en aquesta vida...

Mentides piatoses i allaus de dubtes

Fa uns dies vàrem trobar-nos el senyor Miralles i jo a la meva feina al Casino, i com sempre parlàvem de senyores magnífiques i meravelloses. En una paraula éssers brutals per la força que emanen... i li contava el fet que una gran amiga em fes un interrogatori sobre el meu estat civil.

Realment em va dir que no tenia res a fer que era un misogin de l'alçada d'un campanar...

Potser té raó però vull contraatacar citant el meu gran Serge Gainsbourg, que diu alguna cosa així com:

"Les femmes, au fond et au fion
adorent les misogynes"

Té una raó relativa, sóc un xic misogin, però de vegades crec que és l'única manera de poder sobreviure ja que és massa l'exigència que m'és demanada. Tant de bo m'erri.

Sobretot ara que hi ha una magnífica noia (que sense pensar-s'ho dues vegades m'ha donat els seus telèfons perquè en faci l'ús que cregui oportú)... Està aconseguint fer-me dubtar de la meua pròpia existència...

I ara què he de fer? Un allau de dubtes m'omple la ment i l'únic que se m'acut és fugir, o potser només és la meva ment fantasiosa que s'imagina coses que realment no són, només ho ha fet perquè vol algú amb qui parlar. Buf quin mar de dubtes

... i no sabem on anem si no sabem d'on venim...

Bonica frase de la qual no en conec l'autor (hi ha gent que m'ha dit que era Thomas Edison però no ho sé del cert), i jo en aquests moments sé on sóc, però no sé cap a on vaig ni d'on vinc.

Estic fent feina, és a dir treballant perquè a casa sempre els hem tingut com a sinònims (és el mateix treballar que fer feina) i m'agrada el que faig, gairebé totes les tardes de cara al públic amb un munt de gent que em coneix i m'aprecia, sinó fos per que el barri està en permanent procés de canvi i perquè no sé que faré quan acabi la carrera (d'obstacles).

Què en faré de la meva vida?

Senzill, però primer acabaré els meus estudis, després ja xerraré amb mi mateix davant d'un burret, i a veure cap on aniré...

El professor guillat

Aquesta seria la traducció aproximada d'un film de'n Jerry Lewis, còmic que em feia més agradables les sobretaules quan encara donaven films d'un surrealisme naïf a la televisió, i no catàstrofes impossibles de preveure (Inundacions, volcans, terratrèmols).

Doncs aquest sóc jo, un professor guillat (o gairebé professor) quan de cop i volta em permeten d'ensinistrar a un grup de post adolescents (o adults però molt joves) en unes petites pràctiques tutelades d'una assignatura.

Elles i ells, un magnífic alumnat que avui em suporta amb paciència i en un futur no molt llunyà seran (espero) millors persones i bons professionals.

Tot i aquesta reflexió m'agrada posar-los en entredit, fer-los dubtar, col·locar-los en cruïlles i atzucacs, fer-los pensar més enllà de la faixa d'un tema complex.

De la mateixa manera que com a persona sento predilecció d'uns alumnes per sobre d'altres però no puc assegurar que això sigui només el fet de preferir-ne un o un altre, o superi els límits de la honestedat per part meva, i les hormones m'estiguin fent una mala passada

Seguiré autoanalitzant-me

Emmig d'una cruïlla

Sóc un mar d'angoixes i un feix de nervis...
Davant de la disjuntiva dels problemes que se'm llencen a sobre, n'hi ha de senzills els quals aplicant-li la lògica tenen una solució senzilla i ràpida.

D'altres són força més complexos...
Sí, com ho heu sabut?, parlo de temes de faldilles... Un afer que no sé com resoldre però intentaré ser jo mateix, com ho faig en aquests escrits. Però tot i això la meva inexperiència m'omple de dubtes.

Procuraré centrar-me i ja aniré explicant detalls

Camí del Rosselló

En els darrers temps de la meva existència he pujat força al Rosselló, territori econòmicament deprimit sota el jou d'una França imperialista la qual ha imposat un estil de vida i una forma de comportar-se, però cada cop que m'hi escapo em sento lliure, lliure de les càrregues que assoten la meva consciència, mentre em resigno dignament.

Vaig començar a pujar-hi ja fa uns sis anys, sempre abans de l'arribada de Nadal, poder contemplar el Canigó nevat i alguns pàmpols envermellits i secs que es resistien a abandonar el cep, Les raons que m'empenyen a fer-ho me les imagino, però no vull confessar-ho (el temps ha passat i encara me'n lamento...).

I d'aleshores ençà ja sóc força més vell, però el Rosselló amb el seu immens paisatge em recupera els ànims i m'empeny a tirar endavant