No em poso a riure... primer de tot perquè ja és més de mitjanit i segon perquè no em fa gens de gràcia.
He arribat a casa després d'haver adobat una màquina, connecto l'ordinador i veig com hi ha les declaracions, explicacions i entrevistes, altrament dit vida obra i miracles del flamant premi Nobel, Mario Vargas Llosa.
Em poso a llegir el contingut dels articles i em descarrego el seu discurs (pels mandrosos es pot veure des de l'enllaç de l'acadèmia Sueca) basat en la lectura com a font de producció inesgotable, com a element vivificador com a raó de l'existència.
El podria subscriure el meu amic Melcior Comes, mallorquí escriptor en llengua catalana i que vaig conèixer mentre ell estudiava a la facultat de Dret, on explicava el seu mètode de creació en una entrevista a base d'amerar-se de lectura com a font d'inspiració.
Però a banda del seu gran geni creador d'històries, Vargas Llosa, faria bé només en recordar batalletes de la seva joventut i aliniar-se amb els que obertament li donen suport.
És ben curiós que l'entrevista apareix diverses vegades un nom Félix de Azúa. Un d'aquells fundadors del que va originar el partit de l'Albert Rivera C's.
En el discurs per grandiloqüent, conté fragments que no m'inquieten gens i per aquesta mateixa raó sé del cert que no és demència, ni ofuscació, ni bogeria, ni cap episodi d'al·lucinacions.
En la cúspide discursiva afirma:
"Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento. Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente. Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales.
No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del “otro”, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que se convierten en hitos de la memoria y escudos contra la soledad. La patria no son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de que, no importa donde estemos, existe un hogar al que podemos volver."
Potser no ho interpreto de forma correcta, però considero que es cobreix de glòria, una persona com ell, ja en la darreria de la vida amb desenes de novel·les escrites i tantíssima vida viscuda ho deu tenir clar, però jo no ho percebo tant clarament.
I per tant cerco al Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española (la que limpia, fija y da esplendor), defineix, no és qüestió que n'erri el significat:
- m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.
- m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.
- m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.
- m.Amor a la patria.
- m. Sentimiento y conducta propios del patriota.
patriota.
- com. Persona que tiene amor a su patria y procura todo su bien.
Aleshores el fet que hi hagi una intenció en convertir la meva nació en estat, on els ciutadans ja no tindran raó de ser nacionalistes sinó patriotes perquè l'anhel serà realitat i ja existirà un estat al darrere, jo ja no seré pecador seré patriota.
D'altra banda i només com a no-nacionalista puc també pensar que no hi ha races, ètnies i llengües superiors i per tant que els imperialistes tornin a casa seva que el poderós s'imposa i el dèbil només te una solució: cercar recer.
Segurament la independència resoldrà el fet del nacionalisme, no ens caldrà pensar refermar-nos col·lectivament, serem estat i per tant allò que es trïi serà per raons patriòtiques.
Em pregunto si l'amor patri, admet que es veneri només una forma de fer: l'espanyola, perquè aleshores cau en el seu propi error d'imposar una nació per sobre de l'altra?
Quan parlo amb altra gent que anhela la llibertat del país, mai he sentit a ningú dir: "s'ha d'exterminar, expulsar o anihilar" . Sempre hi ha un gran sentiment més enllà. L'amor a la terra i als ancestres. De la mateixa manera que ho fa un patriota.
M'encanta reescoltar el seu discurs, quan parla del nacionalismo de orejeras, i penso realment que aquest senyor a hores d'ara ell descriu el patriotisme espanyol.
Ell va viure a una Barcelona que ja no existeix, visqué a la zona burgesa de Barcelona; primer a la Via Augusta i posteriorment a Sarrià. D'una Catalunya que era motor d'Espanya i es podia permetre veure amb condescendència com Espanya necessitava de Catalunya.
Però ara les tornes s'han canviat. Abans Catalunya era mirall i entrada a Europa i per afinitat també era la més propera a la demòcràcia i a la modernor.
Però a hores d'ara aquest paper a través del poder economico-polític el desenvolupa Madrid, i què ens queda?
La reacció de l'estima a la terra, als ancestres, a pensar que aquesta estima a la llengua que tenim (i que hem de fer que perduri) ens vé per la tossuderia, i per la negació a ser uns més i cal que se'ns respecti el fet diferencial.
El guardonat, que lector de Tirant lo Blanch, que entenia que hi havia una llengua pròpia.
Ha d'entendre que la normalitat és que una llengüa és viva mentre ho és la la gent que la parla. I per aquesta raó és plausible una reacció de manera efervescent en la mesura que aquesta es veu amenaçada i minoritzada, parlada d'amagat i reduïda a la intimitat de l'alcova.
Podrem tornar a ser "Cosmopolites i Multicultis" quan tinguem la tranquilitat pròpia d'un estat, però mentre Espanya (patria común e indivisible) ens vegi com a enemics i no protegeixi la forma de ser de Catalunya i la seva diferència com un fet propi i enriquidor, seguirem en una creixent rebel·lia.
Si ho hagués fet, a hores d'ara no parlaríem d'encaix ni nacionalisme. Però la realitat és una garrotada sistemàtica (perquè són catalans i aquests no posen bombes com els d'ETA i no els tenim por); el tot s'hi val i tot està permès, aleshores es quan s'obre la veda i a veure qui la diu més grossa. És clar que aquestes posicions antagòniques són un carreró amb una única sortida.
