La segona opció de Faust?

Realment sembla que la vida em dona opcions de reviure allò en que em vaig equivocar en el passat recent de la meva vida.

De vegades he estat massa condescendent amb mi mateix, he permès més d'un cop que els esdeveniments em sobrepassessin, se'm mengessin i assolir les solucions obligades pel moment addient. Per mandra, per manca d’interès,... les raons són diverses, i sovint són per mandra pròpia, però que ha estat originada per indecisions d’altri, quan em deien que hi havia una reclamació per part de l’empresa de telefonia que els carregava de més, en feia cas que m’interessava, volia resoldre l’afer, però al final m’avorria fins al punt que deixava el tema morir-se en un calaix fosc i llòbrec.

I penso en les factures de l’Òscar, la tramitació de l’avi de l’Anna, els problemes de telefonia del Luis Ricardo... però darrerament intento implicar-me fins a la resolució de l’afer. Potser serà que em faig gran o que considero que ja no puc excusar-me en què la feina no la puc obviar que la feina dels altres és prou important com la pròpia.

Darrerament he assumit les gestions i cada cop més complexes i feixugues, i m’autoimposo resoldre-les. Afers del bar, d’Unió de Pagesos, d’Astem, del bar de la Isabel, dels tràmits de Perpinyà. M’empipa però me’n surto, fins i tot en idiomes que no són el meu. Déu ser que estic assumint el rol d’hereu, o això deu voler dir, que realment el pare diposita en mi la figura de què sigui l'hereu... 

Tot i què no m’agrada aquesta institució arcaïtzant.

Danzad malditos! danzad!

Quan de petits jugavem a l'escola, hi havien aquells jocs distrets, que estavem a aixopluc, en els dies que plovien, i no podiem sortir a jugar a fora al pati. I un d'ells era el joc de les cadires (res a veure amb la peli de 1969, que representa una marató de ball, on a la gran depressió ballaven fins a l'extenuació per un gran capital: 1500 dòlars).

Però si que sembla molt un dels balls de cadires més habituals i sorprenents, sobretot quan desapareixen del mapa públic.

Felipe Gonzalez: Gas Natural
Pedro Solbes: Enel (empresa que finalment s'adjudicà Endesa, amb E.On i Acciona.
Eduardo Zaplana, secretari General de Telefónica.
Elena Salgado, consellera de Chilectra (propietat d'Enel)
Ivan Rosa Vallejo (Marit de Soraya Sáez de Santamaría) Advocat per Telefonica.
Paloma Villa (dona de l'exsecretari General de les Joventuts socialistes d'Euskadi; i ara diputat al Congrés, Eduardo Madina): Telefonica
Rodrigo Rato (expresident de FMI i Bankia): Telefònica
Angel Acebes: (expresident de BFA) Consell d'Adm. Iberdrola...

Es ben curiós que només els què han estat polítics, tinguin accés a la meritocràcia de pertànyer als consells d'administració de certes empreses que havien format part de la SEPI (Sociedad Española de Participaciones Industriales) o més antigament INI (Instituto Nacional de Industria). 
Potser algun dia les empreses veuran que no només de polítics s'han de nodrir aquests consells, sinó també de bons professionals que permetin fer funcionar de manera eficient aquestes empreses.


 

Estadístiques i campana de Gauss

Quan a formació professional recordo que el pobre professor ens impartia la classe d'estadística, d'altra banda assignatura complexa com poques, perquè havíem de fer elements senzills com oferta i demanda, i hi afegíem dificultat a mesura en què anava passant l'any, dispersió, multiples elements de preu, de productes, distorsions...

Però tenien certa lògica, el que no trobo gens lògic és què un bloc al que no li dedico massa temps, escrit en la meva llengua materna rebi visites d'Albanesos, Israelians, Russos, Nord-Americans, Alemanys... ("si ja sabia que la meva prosa es sublim, inaudita... però  no han pogut resistir-s'hi").

Ara seriosament, no entenc com algú te la paciència de visitar blocs de persones estranyes, sense que hi hagi cap tipus de connexió, ni per idioma, ni per sentiment, ni per contingut.

Però d'això en diem globalització. Fem partícips a tot el planeta de persones que estan a l'altra banda del globus, i què mai de la vida arribaran a entendre allò que pot arribar a passar-me pel cap. Dissortadament tots els bloggers, escrivim amb la simple voluntat d'expressar-nos (de no haver d'acudir al psiquiatra i estalviar-me la minuta que em clavaria). 

Són maneres de fer i de pensar, i per això de tant en quant, em ve de gust expressar en quatre ratlles tot allò que en un moment en concret em passa pel cap. Potser és una manera senzilla i barata per a evadir-me. De la mateixa manera que molts ciutadans de Barcelona, es calcen uns quets (sabatilles esportives) unes malles o pantalons curts i es posen a trotar pels carrers pol·lucionats de la gran ciutat.

L'única cosa que dista o difereix és què ells fan esport físic i evasió mental pel mateix fet. Jo només m'evadeixo mentalment. Em creo el meu espai de llibertat dins de la xarxa.

Ada Colau

Sovint la història la mouen persones que passen anònimes fins que en un moment donat emergeixen, com grans líders. En moments que la gent acostumada a uns hàbits monòtons i submisos, no sap com reaccionar. Mentre que d'altres han estat o s'han erigit o els han erigit en líders.

Casos com en Macià, un Coronel de Vilanova i la Geltrú (amb molts vincles amb Les Garrigues), era un militar d'origen català, que havia estudiat enginyeria i condemnant els fets de l'Assalt al Cu-cut, de militar a catalanista.

De la mateixa manera i salvant la distància i el moment. Apareixen gent que es posa al capdavant dels problemes. Destacaria gent com l'Ada Colau, amb una meritòria compareixença davant de la comissió del Congrés per a la Dació en Pagament, clara i contundent. Però contundent amb elegància. I sap greu de dir-ho d'aquesta manera pero tots els bancs hi han col·laborat de manera necessària en

encarir els immobles, en incrementar-ne les valoracions i l'Estat, en fer-nos creure que érem tots més rics perquè els nostres béns valien més.

D'això en parlà per segon cop a Singulars en Borja Mateo.

Altres casos darrerament, puc citar i amb tot el respecte per la seva memòria com en Martí Gasull, a qui vaig conèixer personalment, i amb constància, amb suport de voluntaris, amb iniciatives que podríem titllar d'un pel agressives (i aquells qui no combreguin amb aquestes les titllaran de nazis, jo en cap moment vaig sentir dir-li mai de minoritzar o perseguir mai cap llengua, perquè la llengua minoritzada era la catalana, quan Ikea, Decathlon (entre d'altres) només publicaven els catàlegs en castellà ningú deia que fossin res) És una de les baules de la normalització en aquests establiments i un dels que lluità per la paritat 50% del cinema en català.

La presidenta de la ANC, Carme Forcadell, també es una persona feta d'una altra pasta. Sembla que no tingui por, que no l'hagi d'aturar res ni ningú, sembla que la seva eloqüència, gosadia i perserverància no tinguin aturador ni tinguin límits.

En menor mesura (perquè no són tant visibles hi ha altres persones, com la Muriel Casals, amb pocs esglais però sense pausa fan la feina).

A les Corts Valencianes, hi ha una veu que no la fan callar i diu veritats com a punys, la diputada a les Corts Monica Oltra (moltes de les compareixences les podreu trobar a Youtube). 

Aquestes són les veus que sentim però del cert i segur que n'hi ha que no passen el seu bocí d'influència, del seu barri, comunitat, escala o poble. A tots els que fan d'altaveu dels valors i la veritat, amb independència de la seva afinitat política, gràcies per seguir sent com sou.

Els hereus reclamen la seva herència

En aquesta vida, sempre que hi ha una herència, apareixen els famolencs hereus a cobrar-se'n tot allò que podran. I no em preneu pel cantó que crema, em refereixo a la pròpia realitat, al fet que estem davant d'una manera il·lícita de carregar-se la democràcia.

A l'any 1975, un 20 de novembre, moria aquell qui havia tingut Espanya en un puny, dirigida amb mà de ferro a través de l'exèrcit, la guàrdia civil, els grisos i tots els seus correligionaris, amb les JONS i la formación del Espíritu Nacional i tota la "mandanga".

La mort del dictador, omplia d'esperances una societat assedegada de llibertat, famolenca de reprendre la vida real després de "40 años de paz, justicia social y prosperidad". Anys de creixement d'una espanya rural, que als 60 encara no estava mecanitzada (i ho sé del cert, perquè a casa pagesos de Lleida anaven a segar amb dalla, o falç i les feines del camp es feien amb Matxo (muls)). On després d'una guerra de tres anys i un raccionament de postguerra  de tretze (que durà fins el 22 de maig de 1952) feien inevitable que hi hagués anys de prosperitat. Espanya creixia, amb l'arribada dels primers turistes i les primeres multinacionals que s'hi instal·laven. (un exemple fou la negativa de la FIAT, d'instal·lar-se lluny de la frontera). Era l'època "d'economia daurada" que contraposava les reserves que tenia l'Estat vers l'or robat pels rojos. En resum era fàcil créixer tot i el règim autàrquic instaurat.

Els seixantes políticament van originar una revolució burgesa, tintada d'esperit d'esquerres, la Revolució de 1968, sobretot a França però que estengué aquest esperit a d'altres països, i a Espanya s'aplicà en certa mesura amb la caiguda del règim. I fins a cert punt intentaren plasmar-ho a la constitució. En el seu article 1.1 diu: "Espanya es  constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna valors superiors al seu ordinament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític".

En aquest  transcurs del temps, ha evolucionat la societat, ha evolucionat el pensament i ha evolucionat l'economia però malgrat tot han aprofitat el sistema per a evitar que hi hagi cap sobresalt.

El sistema ha permès que l'oligarquia política hagi blindat els seus sous i els seus càrrecs (la guineu guarda el galliner). Alhora que amb el diner públic veus que han fet autèntics disbarats (des de Terra Mítica, al Parc Warner, Passant per la Ciutat de les Arts i les Ciències (1208M€), Emarsa, TNC, o edifici del DHUB a la Plaça de les Glòries (100 milions de cost i (entre 8 i 12 de manteniment anual per un edifici nou). No vull saber si hi ha hagut comissions, no vull saber si han cobrat els polítics, no vull saber si les constructores van inflar-ne els pressupostos perquè arreu es lligaven els gossos amb llonganisses.

El que vull és austeritat i transparència, sense cap sobressalt, ni sobrecost, ni llençar els diners de tots i cadascun dels contribuents.

Perquè quan es parla d'unitat de mercat, d'unitat de contribució (perquè paguen les persones i no els territoris) també hauré de fer constar en acta que les obres públiques les paguem entre tots, independentment del lloc on el polític de torn ha decidit edificar una ciutat perquè ja que no podem triar, tots som contribuents d'autèntics disbarats. (Ciutat de la Cultura 300 Milions d'Euros, Auditori d'Oviedo 82 milions, o vies d'Alta Velocitat que no porten passatgers. Baixen el preu de l'AVE a Madrid... potser perquè el pont aeri tornava a recuperar viatgers?

Aplicaré la màxima que em va argumentar ahir la meva tieta... Qui se'n beneficia d'això?

La història és tossuda

Les grans decepcions de l'economia al món actual poden començar per una simple formulació o per grans càlculs que no ens porten enlloc.

Els economistes, com diu a casa la meva tieta, són tots una colla de "fantasmes", ja que tots deien que la crisi era segura, que no es podia seguir així, que aquella manera de funcionar no ens seria bona... i què van fer-hi ells per a evitar-la?
Alguns, res de res. D'altres feien prediccions de futur que ningú volia escoltar, com les prediccions de Kassandra...

La desgràcia que ens trobem es que no s'han limitat els mitjans d'especulació, no s'han posat traves, ni hi ha límits, i potser és un moment addient per explicar què són les SICAV d'una manera senzilla i qui són els "mariachis"... 
 

Perquè tot està muntat a base d'especulació i més especulació.

Petit resum dels termes emprats en l'economia especulativa:

Hedge Funds: són uns instruments d'inversió-especulació, que es gestionat per bancs o empreses dedicades a la gestió de capitals i empren mitjans diversos: venda en curt (o en descobert, anomenat short selling o shorting), CDS (Credit default swaps), Swaps, Mercat de futurs o opcions i lloguer d'accions (palanquejament).


En definitiva, empren mitjans d'aposta d'accions que no tenen.
En el shorting s'aposta que un valor tindrà un preu determinat a una hora determinada afavorint que aquests valors baixin i el guany resultant és la diferència entre el preu del valor en el moment de fer l'aposta i el valor real a l'hora determinada. Sense necessitat de ser accionista real de l'empresa. 

CDS: Encara que sembli estrany, és un sistema d'apostes en contra d'un valor o empresa, o fins i tot el que anomenen "deute sobirà" entès tota la vida com a deute públic de cada Estat. I aquests CDS, és l'assegurança que cobreix aquest valor.
Els especuladors el que pretenen és cobrar l'assegurança que cobreix el valor. Intenten enfonsar el preu (o fer pujar la prima de risc, o desestabilitzar l'economia) per a fer saltar aquesta assegurança que protegeix el valor. Traslladant el problema a les asseguradores que han optat per fer la pòlissa per assegurar-ne el retorn. (Cas paradigmatic el deute Grec, que els bancs francesos i alemanys volíen que saltés per cobrar de les asseguradores britàniques i americanes). 

Opcions sobre futurs. Visualment sembla el més senzill d'aquests, la finalitat és adquirir la producció d'un bé o servei tenint en compte l'evolució del mercat i de la demanda. Amb actius com coure, carbó, blat, ordi, soja, or, en un termini futur de 3, 6, 9 mesos...


Palanquejament "-apalancamiento-" en definitiva curt i ras és l'ús de diner prestat en comptes dels recursos propis de l'empresa per acometre inversions, sovint de tipus especulatiu. (de manera que quan hi ha benefici el guany és excepcional; permetent no traslladar els problemes de liquiditat a l'empresa, però si no hi ha retorn ràpid el circulant de l'empresa se'n veu afectat. Aquesta és la definició bàsica, però l'excepcionalitat rau en què el que es presta no són diners sinó accions.

SICAV's: Societat d'inversió de Capital Variable: és el que n'anomenen una societat d'inversió col·lectiva, amb un seguit de beneficis, i uns requisits.
Beneficis exempció d'ITP i pagament d'Impost de Societats superreduit (fins a l'1%). A més a més un requisit d'haver-hi 100 partícips, on diuen que hi ha 1 titular i 99 mariachis desconeguts, persones de palla que ocupen la resta de l'accionariat i que ni en són responsables ni en reben cap mena de prestació.
 
Finalment les Operacions binàries (del Forex): es similar a les operacions de Shorting però té dues opcions comprar (Call) vendre (Put). Amb el guany obtingut per l'apreciació o devaluació d'un valor en un transcurs de temps. Sense haver de comprar-lo. És més habitual en materials i recursos (or, petroli, coure, platí) que en accions.
Tot això per fer-nos oblidar que els diners són per crear riquesa, no per especular. El llibre de capçalera dels liberals econòmics (no aquesta colla de salvatges especuladors i creadors de desigualtats) era "La riquesa de les nacions" d'Adam Smith... però tot i això no es pogueren evitar les primeres grans bombolles econòmiques (la dels Tulipans, de les espècies i la dels Mars del Sud que ja va citar JK Galbraith al llibre El crack del 29) escrit pels volts dels anys 50 del segle passat.

La història és tossuda perquè l'home és dèbil en la seva evolució, per això repetim especulacions, bombolles i conflictes. 

favors que es paguen 1

De les darreres converses que vaig tenir amb l'Otger fou sobre el llibre que havia escrit Trias Fargas, home demonitzat posteriorment com a liberal, però les coses d'abans no són com les d'ara, si en Pallach hagués viscut més el PSUC o el PSC hagueren  estat diferents, i si el Trias Fargas hagués viscut una mica més en aquests moments estaria totalment en contra d'això que en diuen liberalisme econòmic. 
Aquest nom avui dia, corromput i pervertit, fa que en nom de la "llibertat de mercat" es desreguli els drets socials aconseguits durant gairebé dos segles de lluites obreres i camperoles.

El pitjor de tot, es que el sistema ens ha fet creure a totes les capes i estrats socials que érem classe mitjana, i com a tal podíem consumir sense cap mena de recança, sense límits, amb crèdits barats i tous que et permeten tirar de beta, sense cap preocupació. Hipoteques atorgades a cinquanta anys, més o menys com es va fer al Japó als anys vuitanta: a cent anys!
   
Altres fets estranys que em porten a pensar, és com destriar a la gent. Hi ha gent que diu què és de dretes, però no suporta que hi hagi injustícia social. 

És la diferència que hi ha entre la dreta clàssica, conservadora i catòlica que considera que ha de fer un reequilibri social però no entesa com almoina, sinó com a compensació social. (estenent la mà allà on l'estat no hi vol arribar, ja que se'ls gasta llogant tancs Leopard, o avions de combat Eurofighters...). Aquesta dreta és diferent és diferent de la que veig que governa l'Estat.

L'Estat, de Madrid es governat per una oligarquia, una massa de polítics, fills i néts de polítics (i militars, naturalment). Que d'un temps ençà aprofiten els intruments dels que disposen per a obtenir lucre personal, per a obtenir uns luxes i prevendes -cas de Rato recolocat a Telefònica (abans SEPI/INI) i el fet curiós és que Alierta fou instaurat en el càrrec pel mateix Rato) ...

De retorn a la rutina

Avui he reprès la rutina a la feina. Sovint em dol ser apte per tantes coses, o conèixer un molt de no res, suficient per conèixer com funciona un equip de so, reparar un ordinador o qualsevol d'aquestes coses que la meva tieta en diria popularment "brosseries", directament de brossa, i la persona que les fa: jo (un "brosseta", però no parlem en cap cas del nivell del Joan Brossa, no confonguem).

Tot i tenir un mal de coll que fa de les seves amb el meu cos, provocant-me malestar, irritació de l'úvula, picor a la gola i tots els símptomes clàssics. He passat el millor que he pogut dos dies a base de sucs de llimona, infusions de poliol i timó (Thymus vulgaris, no allò que empren els navegants per a dirigir les naus!!!) amb mel i paracetamol...

I tot i això aquest migdia he volgut anar a dir Adéu al meu "amic" Otger, jo no sóc qui hauria de dir-ho, perquè a hores d'ara és difícil de que em pugui creure ningú, perquè ell ja no hi és per a ratificar-ho, però un cop em digué que era com el seu fill. I és un gran honor (a banda de la família pròpia, no em malinterpreteu) haver estat el teu fill adoptiu, o aquell estrany que adoptà un pare. 

Avui escric en el portàtil que us vaig comprar pels volts de Nadal-Reis de l'any passat, i me n'adono que estic usurpant el vostre espai, sí, ja sé que no hi sou...

Tal dia com avui de ja en fa vint-i-un, plegant de la feina com avui, vaig passar a veure-us(...) I estaveu complagut tot i l'adversitat, de l'estalvi i l'austeritat en féieu bandera pregonant-ho orgullós...

Parlarem en broma que en Mourinho no es menjaria els torrons, que 16 punts eren una muntanya... i avui ha tornat a empatar...

Tothom qui us va conèixer lamenta la vostra absència, almenys aquells amb qui enraonàveu al Casino, el Jordi, l'Omar, en Ferran, (...) i fins i tot en Jaume, li sap greu la vostra absència. Perquè veu que el seu fill les està passant magres...

 

Es feixuc recordar, però més feixuc se'm fa la vostra absència...En els darrers temps vam fer una estranya simbiosi, oi company?

Sovint en aquesta vida et trobes enmig d'un drama que no has cercat ni has pretès, però t'hi trobes.
Un dia pots anar a sopar (com ens va passar un Cap d'Any de ja en fa uns quants) i baixant la colla pel Portal de l'Àngel, un subjecte estava clavant-li una pallissa monumental a un “guiri” totalment alcoholitzat. Després d'aquella llisada a base de cops de peu, i hòsties com les donades per aquells capellans de postguerra espanyola (que el pare em diu que et feien veure els sants sense ser creient), el britànic incorporat, no tenia més que una paraula a la boca: “my mobile phone, my mobile phone”.

Potser un cas més recent però també una mica insuls és el fet de treballar a un bar i veure com li furtaven una tàblet a un client uruguaià. I mentre el client se'ls mirava a ells com marxaven, no se n'adonava del seu Waterloo particular.

Potser, i en menor mesura podria parlar del meu amic, fou un dia 23 a la matinada, sabia que des que havia baixat de Perpinyà, els seus hàbits eren diferents, al matí a les cinc era llevat perquè s'havia adaptat al ritme de vida d'allà, i a les onze de la vesprada ja feia estona que era al llit...
Aquell diumenge, de matinada un cop recollit l'equip de so al bar, li vaig enviar un sms, la seva resposta: "Xic què feu despert?..." i li vaig explicar les raons de la meva vetlla, i m'hi vaig adreçar. Ell sempre prest a parlar de qualsevol cosa, com sempre que hi anava. Arreglàvem el món: des dels 16 punts del Madrid, fins al “Mane, Tecel, Fares”, parlant del Ministre Wert, o qualsevol disquisició política, jo dissortadament no sóc persona de grans lectures com poden ser altres amics que ell tenia, molt més llegits i cultivats, jo era el seu dolç salvatge, a qui ell anomenava “el pocu, el meu marxant”.

Arribat allà vaig dir què si necessitava res i va dir que només li venia de gust el pannetone de Nadal que portava. I allà el vaig deixar tot esperant que en fes bon ús, i un comiat d'allò més habitual: "Cuideu-vos! I ell responia: Estudia! I cuida a la mare -i la meva rèplica: ja ho faig!-
A ell no li agradava el Nadal, les festes són pesades per a tots (i això que no tinc sogra) Nadal a casa dels uns, Sant Esteve a casa dels altres, Any Nou a casa dels tercers en discòrdia i el dia 5 i 6 Reis per partida doble... Per aquesta raó entenia que no em digués res... però en no saber-ne res d'ell massa dies em va preocupar, fins el punt que dissabte em vaig armar de valor amb la mosca (de mida d'un Tiranosaure) rere l'orella. I el fatal desenllaç s'havia produït. 

Ell, el que d'ell en quedava, el seu cos decúbit supí i sense vida (la vida que tant estimava), ell reposava i jo al seu costat...

I em ve al cap les melodies que de menut (i no tant menut) havia escoltat com “La guitarra” d'en Serrat o “Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando” o "Mis flores negras" que cantava Gardel, “Al partir un beso y una flor”, o fins i tot com em digué posteriorment la Maria, una gran amiga seva, que a ell li agradava “Purple rain” del camaleònic Prince.

Em queden el record dels dies conviscuts amb vós, només dir-vos que ha estat un plaer haver format part de la vostra vida (que em sap greu no haver pogut fer-hi més) i que us trobaré a faltar...
Amb unes llàgrimes m'acomiado, adéu Otger, adéu...
I sempre que me'n recordi, sempre, compartirem les Volls, (excepte si vaig a l'Ovella Negra que com ja sabeu no en tenen...)

Personalització total

Benvolgut Otger, si vols deixar comentaris, he trobat perquè no es podient penjar...

Aquest comentari s'autodestruirà en 7 dies.



;-)

Política per a desencisats

Aquest matí amb el Lorenzo de l'AEAT de l'Hospitalet hem parlat de política, i a banda de recriminar tot el referent als 300 mossos de l'Ajuntament de Sabadell, hem quedat entesos en dues coses. En què els polítics no poden assignar-se el sou que ells vulguin, i en què cal controlar als de dalt. I li he dit que la CUP, tenia inclòs al seu programa aquesta referència.
M'ha mirat estranyat i ens hem acomiadat. (...)
Aquest vespre tornant cap a casa des de l'Hospitalet, ja dalt del bus, comencem una animada conversa, entre el conductor (mentre el bus no arrencava el vehicle) un llatinoamericà i un servidor.

La conversa, com no, política i transversal, des de l'atur del 27% que preveu l'OCDE per a Espanya, fins a la monarquia i els partits polítics.
La conversa (i jo com a persona prudent l'he guiat amb destresa per no ferir susceptibilitats), m'ha permès deixar a caldo a tots els estaments polítics i especialment a la Camacho que segons ella te una hipoteca de 600.000€, al rei pels contractes i el patrimoni de 117 Milions d'€ que te...
Els 700 personatges de TMB fora de conveni laboral.

Tot bé exceptuant un unionisme latent... expressat en dos termes, "Suerte que no ha ganado Mas", "Y solo los catalanes quieren la independencia".

Com a reflexió, si no ha guanyat CIU, qui ha guanyat? ERC no pot formar govern, ni PSC, ni PP, ni IC, ni C'S ni la CUP. Ni Ajuntant-se'n 3 (PSC,PP i C'S (20+19+9=48) arriben al Mas perdedor...

Però és igual, quan sents bogeries de l'estil de: "suerte que no ha ganado Mas, porque sinó me expulsan 'pa mi pueblo y allí a picar piedra...

Pel que fa a qui vol, o qui no vol la independència em recorda a l'Alfonso exclient del Bar de la família, d'un poble proper a Iznájar del nostre Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla. I que li deien els propis coetanis, que ells gràcies al PER, o al que fos vivien millor que ell treballant tota la vida a Catalunya.

Ells mateixos creen distància i enveges. Enveges entre espanyols, no som nosaltres qui separem, són ells els que separen però entre ells mateixos.

(Sense comentaris i menys quan sents i veus això)

En honor als no tuitaires...

Sempre he sigut una persona afable, i considerada. I potser aquest tarannà servicial ha estat més una càrrega que un punt al meu favor, sobretot a l'hora de fer coneixences. Em considero (i com totes les apreciacions que comencen per un "jo" son intimistes i retrospectives) tímid, fins a cert punt distant. I més quan em puc sentir atret per una noia/dona.

Marco distàncies perquè em fan la sensació què si hi són, em sento mes segur.
Però de vegades de manera poc raonada (i aquesta passada nit fins i tot gens ortodoxa) vulnero aquesta premissa i em carrego aquesta distància...

Malgrat tot, no em considero un caçador de telèfons (com el meu company de feina què en això hi té la mà trencada), sinó un mer observador... I això que diuen que els cambrers lliguen molt, però la veritat és que alguns lliguen, d'altres amb prou feines sabem què hem de fer (tot tenir ja una edat avançada).

Tot i això m'emporto una petita recompensa, 3 petons a la galta... i mentre tot això passava, també veus com va pujant el grau etílic, a mesura que va passant la nit.

Forma part de la feina de reretaulell, veus (i calles quan veus que la gent entra a parells al lavabo per a clenxinar-se)... Es la part ingrata de la feina.