Personalització total

Benvolgut Otger, si vols deixar comentaris, he trobat perquè no es podient penjar...

Aquest comentari s'autodestruirà en 7 dies.



;-)

Política per a desencisats

Aquest matí amb el Lorenzo de l'AEAT de l'Hospitalet hem parlat de política, i a banda de recriminar tot el referent als 300 mossos de l'Ajuntament de Sabadell, hem quedat entesos en dues coses. En què els polítics no poden assignar-se el sou que ells vulguin, i en què cal controlar als de dalt. I li he dit que la CUP, tenia inclòs al seu programa aquesta referència.
M'ha mirat estranyat i ens hem acomiadat. (...)
Aquest vespre tornant cap a casa des de l'Hospitalet, ja dalt del bus, comencem una animada conversa, entre el conductor (mentre el bus no arrencava el vehicle) un llatinoamericà i un servidor.

La conversa, com no, política i transversal, des de l'atur del 27% que preveu l'OCDE per a Espanya, fins a la monarquia i els partits polítics.
La conversa (i jo com a persona prudent l'he guiat amb destresa per no ferir susceptibilitats), m'ha permès deixar a caldo a tots els estaments polítics i especialment a la Camacho que segons ella te una hipoteca de 600.000€, al rei pels contractes i el patrimoni de 117 Milions d'€ que te...
Els 700 personatges de TMB fora de conveni laboral.

Tot bé exceptuant un unionisme latent... expressat en dos termes, "Suerte que no ha ganado Mas", "Y solo los catalanes quieren la independencia".

Com a reflexió, si no ha guanyat CIU, qui ha guanyat? ERC no pot formar govern, ni PSC, ni PP, ni IC, ni C'S ni la CUP. Ni Ajuntant-se'n 3 (PSC,PP i C'S (20+19+9=48) arriben al Mas perdedor...

Però és igual, quan sents bogeries de l'estil de: "suerte que no ha ganado Mas, porque sinó me expulsan 'pa mi pueblo y allí a picar piedra...

Pel que fa a qui vol, o qui no vol la independència em recorda a l'Alfonso exclient del Bar de la família, d'un poble proper a Iznájar del nostre Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla. I que li deien els propis coetanis, que ells gràcies al PER, o al que fos vivien millor que ell treballant tota la vida a Catalunya.

Ells mateixos creen distància i enveges. Enveges entre espanyols, no som nosaltres qui separem, són ells els que separen però entre ells mateixos.

(Sense comentaris i menys quan sents i veus això)

En honor als no tuitaires...

Sempre he sigut una persona afable, i considerada. I potser aquest tarannà servicial ha estat més una càrrega que un punt al meu favor, sobretot a l'hora de fer coneixences. Em considero (i com totes les apreciacions que comencen per un "jo" son intimistes i retrospectives) tímid, fins a cert punt distant. I més quan em puc sentir atret per una noia/dona.

Marco distàncies perquè em fan la sensació què si hi són, em sento mes segur.
Però de vegades de manera poc raonada (i aquesta passada nit fins i tot gens ortodoxa) vulnero aquesta premissa i em carrego aquesta distància...

Malgrat tot, no em considero un caçador de telèfons (com el meu company de feina què en això hi té la mà trencada), sinó un mer observador... I això que diuen que els cambrers lliguen molt, però la veritat és que alguns lliguen, d'altres amb prou feines sabem què hem de fer (tot tenir ja una edat avançada).

Tot i això m'emporto una petita recompensa, 3 petons a la galta... i mentre tot això passava, també veus com va pujant el grau etílic, a mesura que va passant la nit.

Forma part de la feina de reretaulell, veus (i calles quan veus que la gent entra a parells al lavabo per a clenxinar-se)... Es la part ingrata de la feina.

Bancarrota de sentiments

De vegades quant trobo una "notícia curiosa" me l'escolto, la redacto en paper i em fa mandra posar-me davant de l'ordinador a picar el text... per això algun cop el contingut queda una mica extemporani, perdoneu-me si podeu...

(redactat el setembre de 2012)

Fent Zàping pels canals televisius espanyols, i mentre feia un mos, abans d'anar-me'n a dormir; en vaig posar un: "Intereconomia TV", i em va sorprendre en molts sentits, primer de tot perquè parlaven de les quotes participatives (quotes preferencials o preferents), de la CAM (una forma d'aconseguir finançament a un cost molt barat per parts dels bancs i a sobre amb un problema, signaven conforme és deute perpetu, quan el banc vol retornar-te'n l'import així ho farà, però per voluntat unilateral d'aquest... podríem entendre fins a cert punt que es un contracte nul perquè conté un vici en la forma les parts no estan en nivells d'equilibri, però això és una altra història.)

I ells explicaven com les participacions de la "Caja de Ahorros del Mediterráneo, CAM" havien arruïnat unes 54.000 famílies.

El documental força interessant, explicava com col·locaren aquestes participacions amb l'ajut de "Lehman Brothers" (actual Nomura), i curiosament era l'empresa on treballava l'actual ministre d'Economia espanyol (Luis de Guindos).

Per acabar-ho d'arrodonir la CAM, ha estat adquirida pel Banc de Sabadell, qui pel fet de quedar-se-la rebrà uns 5000 milions d'Euros de diner per a sanejar-ne els comptes.

Diners que provenen, la meitat del fons de garantia de dipòsits i la resta de diner públic (de tots els nostres impostos)...

I qui no en vol sentir a parlar del deute ocasionat pels anteriors gestors de la CAM? Els propis ex-dirigents (col·locats a dit per òrgans polítics). Potser l'única idea del documental és erosionar la imatge de solvència del Banc Sabadell. Perquè per molt que hi hagi critiques a Rajoy i a De Guindos, l'atac a allò que pugui fer tuf de català és bo per als dirigents d'aquest canal. Dins d'un "totum revolutum" similar al de l'Opa d'Endesa.

Vés que vinc!!!

La darrera volta que vàrem quedar en Joan, en Sergi i jo per dinar. (I com va sent costum anàrem a la Tramoia), vàrem analitzar l'actualitat política, esgranada com si d'una magrana es tractés, i encertàrem en moltes de les afirmacions que avui en dia sostenim.

La mancança que podem tenir de personatges com Trias Fargas, que era un polític liberal, dels de debò. Que parlava liberalisme, juntament amb justícia social. Que parlava de proporcionalitat entre ingressos i despeses i la seva afectació en les conurbació metropolitanes (i realment omple de satisfacció llegir "El Precio de la Libertad" de Destino. Que permet comprovar que des del 1972-74 les coses ben poc han canviat. 

Al llibre, Trias Fargas parlava que l'estat no descentralitzava, sinó que distribuïa les càrregues entre els municipis, sense dotar-los ni econòmicament, ni legalment per finançar-se adequadament) i la seua lectura me n'ha permès usar-lo per a fer-ne citacions d'allò més sucoses...

Però també parlàrem de la deriva del PSC, i del seus ancestres: l'Assemblea de Catalunya i el PSUC. I veient les fotografies del Mundo del diumenge 22 d'octubre, on recordava l'aniversari del retorn de Tarradellas i que aquest anava acompanyat del "Guti", Raventós, Sentís... tot els jugadors polítics anaven junts. Imatge que si la veiéssim avui ens congratularíem tots plegats què hi ha possibilitat de pactes més enllà de la partitocràcia.

Un altre aspecte divergent aparegué arran del paper de catalanitat-espanyolitat del PSC.
La teoria que defensàvem els urbanites barcelopins, era simple i senzilla, sense el PSC, el catalanisme hagués estat diferent (similar al País Basc, totalment frontista), ja que durant quaranta anys han assimilat a milers de treballadors en un projecte on no es demanaven carnets de pertinença, sinó de construcció d'un projecte en comú. 

CiU (o Pujol) als 90 també ho deia amb un "es català aquell qui viu i treballa a Catalunya", i on una frase de "Som 6 milions" exemplificava que no cal demostrar l'origen per pertànyer a aquest "club".  

Fins i tot el candidat d'ERC explica que és batlle de Sant Vicenç dels Horts amb el suport del "president de la penya del Barça, el vicepresident de la penya del Madrid, el vicepresident de la Hermandad Cofrade del Cristo de la Salud i la de la Virgen de la Soledad en companyia de la Buena Gente de los Caminos de Granada, el president de la colla sardanista, el president de la penya Mis Otros Flamencos, el vicepresident de la Casa d'Andalusia"

Incloents, tot i els eslògans de campanya de l'Alícia, independentment de l'origen i de la ideologia. Això és el que realment dol als estaments dels governs centrals, que en zones d'Osona, Maresme, Segrià, Pla de l'Estany (...) en una generació s'hagi assolit una normalitat, que en quaranta anys de franquisme no han sabut esborrar aquest sentiment, que independentment de l'origen molts l'han adoptat com a discurs propi, i fins i tot la els "nouvinguts" més recents de tots, els d'Amèrica llatina l'entenen (no tots però comparteixen les raons de la independència)

De película...

El cinema pot intentar recrear obres literàries (de Tolstoi, Shakespeare, Ray Bradbury, Emili Teixidor). Recrear situacions bèl·liques, batalles famoses de Napoleó, de Submarins nuclears, de pirates i bandits.

I d'altres vegades poden omplir-nos amb gotes d'història com la que feu Spike Lee amb la Marxa d'un Milió d'homes que es manifestaren per Washington DC, com anys abans l'havia dut a terme Martin Luther King, en el seu cèlebre discurs "Tinc un somni".

  

En altres casos ens omplen d'un romanticisme feixuc (per la durada) d'un Braveheart interpretat per Mel Gibson.

Però un ja te una edat, i abans que la història dels escocesos i d'Escòcia, vaig poder gaudir de Gandhi, interpretat per Ben Kingsley. 

Un film que hauríem de recuperar per entendre el camí que ens espera. Hem d'aprendre lliçons a la vida per a tirar endavant, però les formes són importants, fins i tot més que el fons de les coses. 

Per què ens cal a tots plegats intel·ligència i paciència. I hem de rebaixar el to agre dels discursos, en un pragmatisme nítid, clar i sense ombra de buit on digui clarament allò que es pretén i quins mitjans s'usaran. Què passarà l'endemà. I com eliminar les ombres i els dubtes i fantasmes que es van generant.

Cal possiblement aprendre de Gandhi (de la seva vida, i del seu film també) perquè la resistència passiva i pacífica s'assembla més al taranna propi de la societat catalana. Perquè hi ha una massa pacífica i conscient que veu com a única sortida un trencament, per greu que pugui semblar.

I quan diuen d'usar tancs, president AME a una TV holandesa, inhabilitar penalment a un president electe per fer allò que li reclama el poble (potser perquè ens acostumaríem a que els polítics ens fessin cas!) aleshores només ens queda citar un dels artífex de la Independència de l'Índia: 

"En la mesura que algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la dignitat de l'home, cap tirania pot dominar-lo". 

Paraules al desert

La Maria del Mar Bonet ja fa molts anys cantava "Dóna'm sa ma amor" on deia: "el vent s'enduu ses paraules que me vares dir ahir..."
I veient les declaracions preelectorals (i alarmistes) que van abocant certs líders polítics sembla realment que és com una relació d'amor que ha finalitzat i on una part de la parella no hi està conforme.
Les declaracions dia si, dia també m'obliguen a mossegar-me la llengua (i picar-me els dits per no estar a cada moment davant del teclat recriminant la manca de seny polític que tenen alguns, per la seva facilitat per abocar declaracions incendiàries, i a cada incendi un grapat més de convençuts que el camí ja està pres i no és equívoc ni erroni).
Podria dissertar una mica sobre el fet del terme convèncer que ens deia el Catedràtic de Dret Romà Ricardo Panero Gutiérrez, del terme llatí cum vincere, vèncer plegats. Potser és això, és la victòria col·lectiva de tot el poble, potser.

Potser el camí que els queda a WERT, CAMACHO, AGUIRRE, MAR, PP Rubí, és començar una cursa de disbarats (a veure si algun dels que diuen fa prou por com per a mobilitzar al seu electorat o fins i tot a obtenir un canvi de tendència i frenar d'alguna manera aquesta bola de neu).

La paüra, es pot expressar de múltiples formes però mai des de la bogeria, als polítics (i avui els ha tocat als populars) se'ls escalfa la boca perquè d'idees poques. Diu el Quixot que de tant llegir llibres de cavalleria se li va assecar el cervell, el mateix els deu passar als polítics.

En comptes de pensar d'estendre ponts de diàleg i resoldre-ho, segueixen tancats en una idea la d'una Espanya, que diuen te 3000 anys d'existència fins i tot abans de la Romanització... (curiós).
Dissortadament veig que no hi ha solució, i és trist, perquè tot i que no és el meu cas, hi ha gent que te parents a la resta de l'estat i s'enemistaran, o fins i tot deixaran de parlar-se per raons polítiques. Per un problema que es podia haver resolt fa molt de temps.


Quan no hi ha cultura política passa això. Envien a reconduir el problema al que fou un dels instigadors contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, en Javier Arenas Bocanegra.

De moment el hooliganisme polític usat els següents tags: pensions (no n'hi hauran), títols universitaris (no serviran), deportacions i repatriacions, sobirania de l'estat (un referèndum ha de ser votat per tots els espanyols).
I això que no ha començat la campanya electoral!

I malgrat tot, potser te raó

Aquesta tarda, he estat divagant sobre la Llei del Divorci a Espanya, del 1981 i les seves posteriors modificacions, i fins i tot he estat una distracció amena, pels ulls de l'interlocutor. La meva vehemència entretallada per paraules que sovint pensava massa poc i havia de redefinir-les, donat que els afers legals els separa un tel massa fi com per poder anar pel broc gros. (I jo que sóc sapastre de mena, més difícil de fer-ho), però de bona fe que ho he intentat.

He explicat tant bé com he sabut els dubtes que tenia, i després de tot ha arribat la distensió, m'ha explicat que celebraven l'Advent, d'una forma força curiosa. (I jo que m'adormo quan fan la Missa del Gall...)

Han aparegut altres qüestions i les hem tractat animosament. I finalment he parlat dels posts del bloc i de les felicitacions de Nadal i li he comentat que tindria feina a llegir.

La seva resposta contundent: sense ordinador i la xarxa no podries viure!

I ara que ho penso bé, te raó (no t'hi acostumis!) que la vida virtual m'atrau més que la vida real. Aquesta és una vida de bits i bites, de lògica electrònica, de pas de corrent i aturada de corrent, de codi binari, simplificat a la mínima expressió de 0 i 1 combinats que permeten expressar-ho tot. I quan n'estàs tip apagues i marxes.

Potser la vida virtual, és més simple en tots els sentits, et permet treballar, comunicar-te, expressar-te, cercar música, i per una persona que vol sentir-se aïllada és la millor aliada.

En una gran ciutat com aquesta on la gent va apressada sempre amunt i avall, ara que ve Nadal comprant sense cap mena de criteri, i fent anar la targeta de crèdit (o dèbit) fins que els aparells fumegen, jo em sento estrany, sovint miro la meva agenda i la reviso cercant els amics i companys per anar a fer un cafè (hi ha quatre possibilitats: casat aparellat / fills / viu fora / resta) entenc que aquests condicionants limiten la improvisació i entenc que tenen altres responsabilitats, que la edat ja no perdona. I de la resta sóc jo que no vull, ni em sento amb ganes de veure'ls. Fa massa temps que ja no ens parlem, ni tenim tracte. Et presentes a un col·lega, altre cop desconegut, perquè n'has perdut el contacte, i comences a parlar de la família, del negoci... de tot plegat, per això em sortiria més a compte anar a confessar-me que el mossèn em serà igual d'estrany i aliè.

Demà dijous, per exemple tinc un dinar i hi aniré perquè l'hem suspès tres vegades, no pas perquè em vegi en cor per anar-hi. Em sento decaigut. però m'obligo a ser social.

Sovint aquesta obligació, em fa ser una mica més gregari. Ara però entenc al meu oncle que després de quaranta anys treballant rere d'un taulell, s'ha autoaïllat a la finca, plogui, nevi, faci boira o fred. Ell roman allà impertèrrit. Quan fins i tot la boira no deixa ni tant sols entreveure més enllà del nas, ell se sent feliç (això crec) de poder gaudir de la natura. Més enllà de la seva crueltat, ell pren el seu cantó bucòlic, el cantó amable de llaurar, sembrar i recollir. I sobretot de no dependre d'allò que conrea per a la seva subsistència. És el descans de ser pagès per lleure i no per necessitat. Aquesta és la seva tranquil·litat.

Justícia divina.

Reprenent a que te raó el meu interlocutor (no t'hi acostumis que sinó et pujaran els fums, i no de la cigarreta, eh?). M'agrada el món virtual, perquè tot i no ser físic, ni haver-hi feromones, ni hormones ni tant sols un somriure, puc mostrar-me tal i com sóc, o com voldria que em veiessin els demés. 

A fora, d'aquest esquelet, estrany i cibernètic m'he mostrat tal i com sóc i la meva desgràcia és que el món no és el mateix. Per dir-ho d'una forma senzilla. Curt i ras: m'han pres el pèl i els quartos.

No, no he estat estafat per una immigrant amb l'enganyifa de la Marededéu estampada (timo de la estampita), sinó que he estat enganyat amb males arts per gent en la que li has volgut donar confiança, gent d'aquí catalans/espanyols (jo no sé com se senten) anomenem-los com puguem, podem anomenar-los lladres, estafadors, embolicaires...

I jo banau, m'he deixat entabanar. I a hores d'ara la família no vol seguir endavant amb el procés judicial, perquè com diu l'advocat, no hi ha la certesa que ens en sortim amb la nostra.

De vegades és una desgràcia dipositar confiança en la gent i aquesta després t'apunyala sense miraments, i el més fotut de tot és que tu els has deixat el ganivet.

Possiblement aquesta xarxa magnífica, dota de l'assèpsia necessària perquè no puguis perdre res més del que tu no vulguis perdre. Per tant et manté distant d'això, et permet somniar en un món on la gent realment ha de fer el que li toca fer. I la confiança no es traïda. Potser aquest és una barreja entre un món feliç, i el món de les idees. Però si fos així a hores d'ara no tindria cap recança ni sensació estranya contra ningú.

Potser per aquesta raó vull allunyar-me de tot el que m'envolta. Vull pensar que aquella confiança traïda, un dia els passarà comptes, un dia els enfonsarà en la més roïna de les misèries. Tot i que jo no vull veure-ho, ni tant sols saber-ho però semblaria que hi ha d'haver algun tipus de justícia divina

Com bé diu el meu amic i cosí Jordi, els perdedors actuen de manera erràtica.

Un s'adona, veient les notícies i les declaracions abocades des dels portaveus i representants dels dos grans perdedors de les darreres eleccions, ERC i PSC, que aquest dies actuen d'una manera erràtica. 

Les declaracions com sagetes esmolades s'envien amb traïdoria d'una banda a l'altra de les diverses faccions del partit i van ferint els sentiments de tots aquells que habitualment els han donat el vot. Normalment aquest comportament és inherent als partits polítics: diuen coses que no fan.

Una altra visió és la de les enquestes que tenen, assessors com Zaragoza al PSC o Madí a Convergència, van analitzant el pols de la societat, si respira i està viva aleshores pot votar... I per qui votarà a les properes eleccions senyor/a?.

I, segons es noti el pols, actuaran en conseqüència. Donaran publicitat a unes estratègies electorals com l'aposta del PP per una clara expulsió d'immigrants. Fet que certament ha restat vots a Josep Anglada, que s'ha quedat a les portes d'entrar a l'hemicicle.

Ara bé com que les primeres proves es fan dins del partit, no són fidedignes perquè els corrents que hi ha són els que han atorgat els propis càrrecs intermedis, que, per tant, no mossegaran la mà que els alimenta. Si un és partidari de Montilla i militant de base, no l'esbudellarà en públic perquè si puja la Tura/Nadal aleshores pot engrossir la llarga llista de l'atur.

La gran problemàtica és que les idees surten dels assessors. Però moltes vegades ni tant sols d'aquests, sinó que copien fórmules provades i guanyadores en altres conteses electorals, el darrer cas segurament és el "Yes We Can", que algú va fer-ne l'extrapolació a Catalunya amb Sí voto en Mas. 
D'altres vegades exposen discursos dels que en saben l'autoria (i no són ells mateixos) i els venen com a propis. Però avui en dia la xarxa dóna facilitats per conèixer si hi ha imatges falses/sense nom/copiades (que són reconeixibles a traves de Tineye) altres que filtren textos. Els professors i mestres són uns dels grans coneixedors per a evitar un afusellament d'un text d'un treball aliè, o d'un llibre. Per tant una còpia és fàcil de reconèixer. I per tant haurem de reclamar el producte autèntic: l'Original.

   

Prova d'amor

De vegades m'agradaria que no se m'entelessin els ulls perquè sovint fa semblar que ets massa emotiu; i per tant dèbil. Però de vegades és molt millor que expressar una paraula, alguna d'aquelles frases fetes que tots tenim en la memòria recent i gairebé intuïtiva.

Avui parlant amb ma mare (capficats per la seva diabetis) em deixa anar un "jo ja tinc l'edat i tinc la maleta feta per marxar, amb la consciència tranquil·la i has de tenir present, sent com sóc creient, tinc la certesa que hi ha un enllà, l'únic que em sabrà greu es no poder estar aquí, amb tu"...

De ben segur són les paraules més belles que una persona pot dir-li a una altra, fins i tot una prova d'amor, més enllà de les relacions maternofilials que ens uneixen.

I em fa pensar massa, en aquestes maleïdes dates on tots recordem aquells que ens falten perquè la publicitat, la societat o el temps lliure i de reclusió a casa fa que tinguem temps per recordar-nos-en. Aquell avi, oncle, cosina que ja no pot compartir les seves històries al voltant d'una taula farcida exhaustivament de menges exagerades i inacabables.
"Si en vols més digues-ho que a la cuina n'hi ha més", és la frase recurrent de les mestresses de casa que han guisat durant hores per fer el dinar de Nadal. (Escudella, Carn d'Olla, Pollastre... em fa mal el païdor només de pensar-hi!), neules, torrons, massapans i neules: el sucre fins a Alfa del Centaure...

Potser en aquests moments em preocupa més el "menfotisme" de ma mare que no pas saber que es morirà, tothom en un moment donat ha de deixar d'existir, fins i tot aquestes paraules es faran ràncies i ningú no les entendrà per molt que sobrevisqui la xarxa. És l'evolució i el recull bíblic "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", és la forma més clara de poder explicar-ho sense haver de divagar.

Em sorprenc a cada dia que passa

Els resultats postelectorals han estat d'allò més entretinguts, el PSC fent autocrítica i dient que en Montilla l'havien d'haver retirat abans, el partit dient que necessita regeneració i proposant a una Ministra de Defensa per a dirigir el partit.

Mantenir com a candidat l'Hereu per a les eleccions de Barcelona, que tot i els elogis públics que li ha transmès la Pilar Rahola, rarament aconseguirà reeditar el govern al "cap i casal" de Catalunya.

D'altra banda a ERC, es nota que han estat sempre més propers al poble perquè a l'hora de fer la matança s'hi posen tots, encorbatats i tot. Primer l'ex-Secretari General fa una sagnia a RAC1 i en Ridao, l'home del Partit a Madrid; el crida a files, dient que els problemes interns s'han de resoldre al si del partit.

El més curiós per mi ha estat la pamema que han muntat dins de CiU, oferint el càrrec de Conseller en Cap a l'Emperador de la Carrera de San Jerónimo. Un home clarament de Madrid, l'home del que sempre s'ha rumorejat que desitjava emular a Francesc Cambó, presidir el Ministeri de Foment.

Normalment es podia dir que hi havia una predisposició per part dels polítics de pujar. Recordo de ben menut que el que havia estat batlle de la ciutat de Barcelona, Narcís Serra; deixà el càrrec a Pasqual Maragall, per fer-se Ministre de Defensa. En Maragall deixà la plaça de Batlle acabada de guanyar a un desconegut i més que conegut Clos, que pujà també a un Ministeri de Madrid, d'allà ambaixador i finalment delegat de la Vivenda per la ONU.

Casos excepcionals, el ministre d'atur Corbacho, que deixà el ministeri per donar suport a Montilla, qui havia abandonat el Ministeri d'Indústria Comerç i Turisme per fer-se candidat a la Presidència de la Generalitat. (de poc els ha servit la rellevància a Madrid per obtenir bons resultats a les eleccions a la Generalitat). 

I per acabar-ho d'embolicar el PSC no li accepta la dimissió com a Primer Secretari del partit fins que no passin les eleccions municipals on Hereu serà el candidat per Barcelona!!! (MaredeDéuSenyor!)

Finalment al Mas li segueixen dimitint i fugint els millors, David Madí de l'ala Opusista de CiU, a partir d'ara i havent cercat la seva família, el podria anomenar el repentinat o l'afaitat (perquè d'una banda propietaris de Floïd i de l'altra banda de la família, The Colomer Group.

Daniel Osàcar, també encarregat de finances també plega... 

Per un moment sembla que la nau un cop ha arribat a port, ja es pot enfonsar?!!!  

És sabut que les rates abandonen el vaixell abans d'enfonsar-se

Perquè no crec què Eurovegas s'instal·larà a Catalunya?

Potser no és el més addient parlar-ne així, però jo estic en contra d'aquest model d'Eurovegas (tot i que entenc que aquest model podria justificar-se per les taxes d'atur que ens mostren a cada telenotícies).

Una de les raons per estar-hi en contra és què els nostres governants no saben què volen (d'una banda han deixat caure Spanair què de ben segur hagués pogut convertir-se en un dels referents per a arribar-hi, amb bitllets conjunts com fan per Eurodisney, per exemple).
D'altra banda els espais que mostren on ha d'ubicar-se, dóna tota la sensació que molts són protegits i d'altres queden limitats en alçada per la proximitat amb l'Aeroport...

Potser tot no s'hi val, jo entenc que per creació de llocs de treball directes (i també com a recaptadors per Jocs i Apostes de la Generalitat, a la nostra administració els interessa casinos i bingos per incrementar els recursos) I Adelson (gat vell i antic bròker) intenta negociar a diverses bandes pensant-se que els governs autonòmics són com els estats Federals dels EUA amb més recorregut normatiu, però no és així i crec sincerament que com passa amb moltes multinacionals que inicialment tenien seu a Barcelona, se n'aniran a Madrid per tenir proximitat amb el poder de debò. 

Només vull pensar per un moment en el documental de Michael Moore (Roger i Jo) on et mostra què se n'ha fet de la concentració de tota la indústria automobilística a Detroit... i què ha passat quan han deslocalitzat... 

Un Eurovegas no és només un lloc d'ingressos de capital, és un lloc que implica bones comunicacions, bones infrastructures per a arribar-hi i bons serveis (d'aigua i llum). A las Vegas al desert de Nevada els envien l'aigua del Colorado (a través de la presa Hoover)... i el Llobregat no és el Colorado

Els avionetes...

Aquell divendres fou un xic caòtic en el terme més genèric possible, havien programat una obra a l'Ateneu, una peça "d'ullerespastoses" i persones "guais", per a demostrar què cool és el món i com de moderns en són els seus cantautors...

Obres amb poc contingut social (tot i que sovint si ajuden a distreure't de l'activitat mundana) però què no m'aporten res de res.

A banda d'exigències de guió, i feina a l'hora de recollir (potser no m'agraden els moderns perquè jo no formo part de la seva el·lit, o bé perquè no m'hi podré assemblar mai). El primer cop que realitzaren l'obra, ja fou complex per manca de feina (i molta improvisació). El segon cop fou pitjor i a sobre amb canvis de parella al més estil bodevilesc...

En dies així el meu desig és arribar com més aviat millor a casa (l'única cosa que em consola és que la feina aviat finalitzarà)...

Cada vegada entenc menys les gestions d'alguns de la "nostra administració"

Se'm fa estrany sovint de parlar de coses que no acabo de comprendre, com del megacasino que ens ha de treure a tots de la ruïna i de l'atur, del magnat Adelson...
La seva biografia wikipèdica ens diu què originàriament era demòcrata però que la seva immensa fortuna l'ha decantat cap al "republicanisme", però el més important de tota aquesta història, és el que desperta els meus recels.


I faig la comparativa, en el nostre cas teníem a l'Hospitalet un negoci d'Hosteleria que funcionava des del 1962, i que la família va anar ampliant i consolidant. Fins el punt d'adquirir els locals adjacents per a seguir amb altres activitats de restauració. Arribats un moment de la història (no es van fer les modificacions preceptives, tot i que l'Ajuntament cobrava per aquests espais i per tant de fet sabien que s'utilitzaven)... i finalment s'optà per perdre els espais utilitzats de fet però no de dret.


I veus el què en castellà en diuen "poderoso caballero es don dinero". Ja que pretenen edificar el seu megacomplex en una zona de protecció i exclusió com pot ser la zona del Prat de Llobregat, Viladecans i Gavà. A més a més al costat d'un aeroport tampoc es pot edificar tot allò què un desitja...


Però tot i el meu rebuig frontal, te n'adones que no hi ha cap mena de previsió. Perquè si saps que tens això lligat, perquè deixes caure l'aerolínia Spanair?


O tenim mals estrategues, o no sabem cap a on hem d'adreçar la nau, i segons d'on bufa el vent la pretenem encarar...
La crisi és dolenta però si no hi ha un bon pilot al timó ens serà eterna.

De més jove

No és que sigui molt gran, però jove ja no ho sóc perquè quan un passa de la trentena, el jovent quan se t'acosta et diu: senyor, senyor!, i jo penso dues coses la primera que el senyor està al cel i la segona que de porc i de senyor se'n ve de mena...

Però recordo ara amb nostàlgia la cerca de l'Opa d'Endesa realitzada a la facultat en una assignatura anomenada pràcticum, amb el Jutge de la Maza que era "l'instructor" de la meva assignatura...

I jo vaig emular el meu gurú particular del diari que llegíem a casa, el pare pel seu negoci era subscriptor del diari del "Conde de Godó" i els diumenges les dimensions del diari eren notables (hi ajudava també què Internet no era tant habitual com avui en dia). I a casa del pare preníem amb delit les pàgines d'economia, no perquè fóssim uns entesos sinó per la pàgina anomenada "El sismograma" que parlava amb més o menys fortuna de les empreses a través d'un redactor anomenat "Feliciano Baratech" que era el terror de molts dels empresaris que hi havia en aquells moments.

Estem parlant d'empresaris com Pere Duran Farell a Gas Natural, l'Enric Bernat a la Chupa Chups; l'Andreu Costafreda a Panrico...

Avui els diaris cada dia ens informen d'aquests moviments a través de seccions com la de "Muy Confidencial" al Cinco Días.

Un petit exemple d'això és l'adquisició de CEPSA per part d'un fons d'inversió, què a la pràctica l'ha exclòs de Borsa ja que només hi ha un 3% del capital que no el controlen els propietaris.

El més curiós es que han mantingut els vincles amb la monarquia ibèrica. Quina sort tenen alguns per néixer a la casa que els ha tocat...

Converses de Bar...

Sovint en moments perduts als bars, la gent que hi anem sols, no tenim res més què fer mentre ens prenem un cafè o una aigua amb gas, és fer veure que llegim el diari passant els fulls silenciosa i apressadament i escoltant les converses alienes.

I una d'aquestes converses de bar, que sovint no són més què allò que en francès se'n diu un "pourparler", però que em semblà d'allò més interessant.

Parlaven d'allò què està de moda des de fa massa temps, si naturalment de la crisi econòmica. I anaven explicant i esgranant què mentre hi ha hagut uns ingressos estables l'estat, i hem d'entendre estat com a tot el conjunt d'administracions públiques han donat un seguit de serveis (que molts cops no s'haguéssin hagut de plantejar d'oferir-los als seus conciutadans).

I parlaven de la situació de l'Aragó, on les competències sanitàries han estat retornades a l'administració de central.

I aleshores em vénen al cap tots aquells comentaris de referents al sistema autonòmic i les seves diferències arran de la seva creació. Quan en el moment de plantejar-se les Comunitats Autònomes, algunes van batallar per a aconseguir uns sistemes econòmics amb poques competències, o viceversa (com és el cas que afecta a Catalunya) que durant molt de temps es van rebre competències sense la seva corresponent dotació pressupostària, duplicant administracions i sense una font clara de finançament.

Al llarg de més de 30 anys de democràcia he vist multitud de negociacions i allò que n'han volgut fer transcendir els mateixos polítics (que posteriorment ens han donat de manera trinxada i destriada,  primer als mitjans de comunicació i després als ciutadans només el què consideraven interessant, i a cada cop ens semblava una victòria; un triomf d'un estat modern i descentralitzat).

Res més lluny de la realitat, cap administració ni la central cap a l'autonòmica, ni aquesta cap a la municipal i local vol cedir realment parceles de recaptació econòmica; el què si farà és desfer-se del que econòmicament li és llast, i arribats a dia d'avui, amb aquesta crisi econòmica i veient que l'estat no pretén retallar més del què diu què és la seva part, aboca la responsabilitat als altres de manera que en bona mesura, l'administració central ens dirà que no en són responsables.

Veient d'altra banda que políticament no s'ha aconseguit allò què es propugnava d'un estat federalitzant / federal o confederal, i que com bé diu l'Estatut el màxim representant de l'Estat a Catalunya és el President de la Generalitat, la Generalitat no és més que una petita entitat de gestió i si ens ho mirem com si l'estat fos una empresa, acabarà tancant perquè és una delegació territorial prescindible.

És trist però és així, mentre en trenta anys s'ha consolidat el model d'estat central potent, les administracions autonòmiques s'han convertit en gestors de petites parcel·les econòmiques i de poder limitat (per la pròpia UE, pel propi estat legislant en competències que teòricament es blindaven com a competències exclusives autonòmiques).

I a hores d'ara la guineu vigila el galliner, i les retallades hauran de ser autonòmiques i locals... Perquè els polítics no retornen totes les competències rebudes sense dotació?

Ni un pam de net (ha arribat a la justícia... com sempre amb retard)

http://www.elpais.com/articulo/espana/juez/ordena/policia/busque/imputado/cobro/millones/Emarsa/elpepuespval/20110919elpepunac_18/Tes

http://www.lasprovincias.es/v/20101106/valencia/empresa-inmobiliaria-facturo-millones-20101106.html




http://www.levante-emv.com/valencia/2011/09/11/juez-investiga-pagos-emarsa-20-millones-tratamiento-lodos/838633.html

Un frau de 17 milions d'€ de l'erari públic per unes feines mai realitzades... i tot això ho han pagat des del tresor públic valencià, imputats: per la gestió dels fangs a la depuradora de Pinedo hi ha tres empresaris, l'exgerente d'Emarsa, Esteban Cuesta, i un treballador, en concret l'excap medioambiental, Adolfo Polo. 

A més a més el tercer empresari imputat és el portaveu del PP a Albuixenc, José Alcácer.

Document extret de "La Vanguardia"

Realment els desgavells que han fet les diverses administracions amb els diners dels ciutadans aprofitant una falsa bonança econòmica són impagables. Des de "La Vanguardia" han demanat la col·laboració als lectors per a destapar-los. I des d'ací en faré ressò en la mesura del possible.

Perquè no saber què et pots gastar implica un gran desconeixement del municipi. 

Llegiu i no us espanteu, ajuntaments com Blanes, Corbins o Reus...

http://www.lavanguardia.com/vida/20110918/54217278723/joyas-impagables.html

Tots som Estat

Diguem la veritat, i més amb els diners de tots els ciutadans... i de cas com la "clòtxina" a arreu en podem trobar. I penso en l'estat situat al Nord de Catalunya, (França) on el Tresor Públic, fiscalitza realment i fa els pagaments.

On moltes estàtues i monuments són per subscripció popular...

Siguem fidels controladors d'allò que fan els que estan al poder.

Perquè allò amb que paguen els sous (però també les corrupteles) formen part dels nostres impostos.

Vergonya cavallers, vergonya!

Aquesta fa referència, segons el Llibre dels Feits a unes paraules de Jaume I quan reptava l’honor dels seus cavallers que no es decidien a tirar endavant a l’inici de la complicada batalla de Portopí durant la conquesta de Mallorca. 

Doncs intentem entre tots tirar endavant contra la vergonya que ens produeixen aquesta colla de polítics que es dediquen a escalfar l'escó a càrrec de l'erari públic i com se n'aprofiten dels càrrecs per a obtenir retirs daurats!
Així com d'aquells polítics que per promoció en el seu càrrec són instaurats o instal·lats en empreses públiques que es privatitzen, d'empreses privades que reben subvencions milionàries de fons públics i fins i tot que com a empreses subvencionades (però privades no reten comptes dels diners que s'assignen)...

En els darrers dies

I com a voluntari mèdic he hagut de superar unes proves de manera que indicarien quin és l'estat de la meva memòria quina n'és la seva causa. I fins i tot si tinc dèficit d'atenció.

Finalment han arribat a la conclusió que no hi ha res de dolent, no hi ha dèficits ni mancances, fins i tot podríem dir que hi ha una voluntat de esborrar allò que no m'interessa no fent-ne cap cas. I més encara hi ha una memòria de retard molt millor del que acostuma a ser.

I és clar és la memòria que fa que me'n recordi que he oblidat de fer alguna cosa...

Com va dir el doctor... "ets tot un cas"!!!

Una setmana capgirada

De vegades la salut, imprevistos de qualsevol tipus o fins i tot un xic d'infortuni fa que tota una planificació setmanal se'n vagi a fer punyetes amb un cop de ploma...

Un exemple sense malícia dilluns passat, havia d'anar amb un amic a Benestar Social, al migdia a fer una prova mèdica i finalment a la tarda a la feina...

I tot al revés l'amic es posà malalt, s'anul·là la prova,  i a la feina res a fer...

De la mateixa manera dissabte a la nit, pujo a l'Autobús N4 des de la plaça Catalunya al Carmel... I amb un usuari comencem a parlar de noms de carrers... I es gira la història dient que anava cap a casa a fotre's una fletxa, una clenxa vaja! i que si m'hi volia apuntar...

No em vaig esfereir, ni vaig fer escarafalls; però amablement li vaig dir que anava cansat i que l'endemà volia fer moltes coses i em vaig quedar dalt de l'autobús pensant en aquest subjecte estrambòtic...

Realment era un subjecte sinistre, que no m'inspirava gens de confiança, més encara era una sensació de voler-lo evitar i anar-me'n a l'altra banda del bus.

I vaig recordar aquell film de Buñuel de la seva etapa mexicana: "Simón del Desierto", on puc extreure'n la mateixa conclusió però que per als que no són cinèfils hauran de fer l'esforç de cercar el film (com a mínim a la wikipedia)...

Cacaolat

A hores d'ara tothom en va ple, de l'empresa Cacaolat; es queda. Com si d'un tresor nacional es tractés. Però sempre i quant menyspreant la resta de l'empresa "LETONA", fundada sis anys abans (1925) i envasadora làctia que comercialitzà amb encert el seu producte estrella el "CACAOLAT" (1931).

Però com en tot intentarem ser originals i com deia A. Gaudí i això comporta retornar als orígens.

Inici de l'empresa.

A la wikipedia, en trobem una explicació més o menys acurada, i força similar a la versió que havia sentit jo en un medi de comunicació (no en recordo pas si era ràdio o televisió) sobre la fundació de l'empresa. Però aquesta wikiexplicació deixa de banda la fundació de la matriu LETONA, ja que Cacaolat és un subproducte d'aquesta empresa, i també hi manca l'explicació sobre la Granja Viader, situada al carrer Xuclà del Raval Barceloní. A tocar del carrer del Carme i l'Església de Betlem, que fou la mare dels ous. (La història la podeu llegir al web de la Granja Viader)...

A l'explicació també hi podreu veure esmentats uns gentilshomes de l'època que es trobaven a la Fonda Europa de Granollers, ben a prop de Cardedeu, on hi havia la granja, i esmenta les famílies... Portabella (administradors del patrimoni Carassó, fundador de la DANONE, al carrer de l'Àngel núm 1. a tocar del MACBA) i de la família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola per a Espanya.

La crisi dels 70 afectà a l'empresa (com la Moritz i tantes altres) i es va vendre al grup CLESA que alhora fou comprada per la fallida PARMALAT i aquesta comprada per NUEVO RUMASA, qui en fer fallida ha estat intervinguda i subhastada.

I com diu la frase "Roda el món i torna al Born"... l'han adquirit COBEGA (família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola i coneguts dels Viader) i DAMM (Demetrio Carceller - Enric Crous), ja que la tercera empresa que sempre s'esmenta és només el lligam legal entre ambdues (Victory Turnaround)...

Ara, i com passa a tota mala gestió, començaran a aparèixer disbarats com la venda de la seva seu al C. Pujades 25, de Barcelona a una immobiliària per a cobrir els dèficits...

L'única sort que ha tingut l'empresa és que els adquirents coneixen el mercat, i la fàbrica de la DAMM de Sant Adrià del Besòs, actualment sense funcionament ja que ha desplaçat la producció a la factoria del Prat de Llobregat, els permet de disposar de suficient infraestructura com per reprendre l'activitat empresarial a molt curt termini.

Els treballadors conservaran els llocs de treball (almenys això sembla) podran produir i ja tenen la xarxa de distribució...

En definitiva un negoci rodó... la pregunta és si només han comprat la marca Cacaolat o també la LETONA (he de recordar que dos empresaris propietaris de la Taurus es quedaren la marca MONIX, empresa de Coberts amb seu a Valls, se'n quedaren el nom comercial, però no l'empresa)... Pel que sembla, és pot tractar del mateix, ja que el mercat lacti està saturat mentre que el de batuts de cacau sembla intacte per a Cacaolat i per tant no hi ha possibilitat de competència real.

 
Per això el que han pagat no és un sobrepreu, i els nous propietaris poden somriure, tot i la crisi...

De vegades la intel·ligència i el coneixement no tenen relació amb l'edat.

L'altre dia anava a comprar al supermercat dels germans Roig, quan al carrer hi passejava una mare i dos fills...

La mare li deia a la nena petita que agafés la corda. La nena s'aturà i la mare li posà al voltant del coll...

En aquestes que la mare digué: "no m'agrada gens aquesta corda al voltant del coll!".

La rèplica de la nena: "no me l'he posada pas jo al voltant del coll!"

Em permeté fer un esbós d'un somriure a la cara, i em féu adonar que tenia més coneixement (en certa mesura) la filla petita que la mare, que li havia lligat al voltant del coll una petita soga, només per que la nena no arrossegués la corda.

De vegades també ens passa a cadascun de nosaltres que no en n'adonem si no ens ho diuen que estem errant el tret, tot i que de vell antuvi ens creiem en la certesa del camí...

Porqué, porqué, porqué???

De vegades quan un està treballant i fa la feina adequadament, es queda sorprès de com de complicat és el món (i més encara com cal reaccionar).

Dins de les responsabilitats que un assumeix sovint en tenim de pròpies, inherents a la nostra persona i d'altres ens venen atorgades per un tipus d'entorn social, entorn familiar o bona voluntat (tot i que el camí de l'infern n'és empedrat de bones intencions).

Jo mateix tenia la intenció d'ajudar a una entitat (l'Associació Amics del Gos Bon Jan) ja que tenien un problema de tràmits administratius, i què he fet? Errar, els he evitat una sanció però des del mes de setembre ençà no he fet res (potser de vegades no fer res és el millor) però en aquest cas no puc fer massa comentaris ja que per acció o omissió no he fet el que hagués hagut de fer...

Pel que fa a altres compromisos fallats, vaig deixar de banda per raons personals (tenir cura del meu avi) a l'associació de vídues, les quals reclamaven el cobrament del SOVI complementat ja que havien de viure abans de la bombolla amb poc més de 240€ al mes...

I tantes i tantes altres coses que he deixat pel camí, i sovint crec que no hauria de comprometre'm a fer res mes ja que al cap i a la fi sempre acabo desistint de voler continuar.

Deu ser que noto el canvi de tardor???

Sovint quan parlem de capitals

emprem el terme com a element difús... "capitals" com una cosa etèria, totalment aliena a nosaltres, ciutadans sense cap altre qualificatiu possible.

Però com diria el crític televisiu Ferran Monegal: "... AAAHHH! Alerta!"

Doncs això Alerta!

La majoria de nosaltres si tenim uns petits (o ínfims estalvis) o bé si disposem d'un compte per a dur a terme domiciliacions bancàries, com si rebem ingressos d'alguna feina ja sigui declarada o irregular, tots aquests diners van a les entitats d'estalvi, aquestes tenen l'obligació de guardar els diners i de retornar-los a petició del client (és a dir són deutors dels diners del client i per tant és un passiu comptable).

En la mesura que hom hi diposita diners a mig llarg termini, aquestes entitats es disposen a "jugar" amb els diners; una entitat d'estalvi no és una entitat sense ànim de lucre, i per tant, inverteix els diners amb l'esperança de recuperar-los. Sovint a través de productes totalment aliens a una activitat lògica (les entitats a hores d'ara realitzen els anomenats productes financers, és a dir la captació de diners a través de subproductes assegurats en borses internacionals i de les que no en tens més que un bocí de paper habitualment lligat a la cotització d'un valor bursàtil i assegurat en un 80% d'aquest valor)... però com passa als casinos (feu el vostre joc que habitualment la banca guanya!).

Què li ha passat a la banca espanyola?.

Els darrers anys a Espanya hi ha hagut un creixement disbauxat de les hipoteques (crèdits hipotecaris amb garantia real-personal, és a dir l'immoble era la garantia del valor fins al seu límit i la resta és personal del qui l'ha sol·licitat. En la mesura de la depreciació del valor els bancs reclamen la diferència a aquell qui l'ha sol·licitat.

Els bancs espanyols han hagut d'acudir al mercat interbancari (mercat fet per la totalitat de bancs) per a seguir facilitant préstecs que permetien garantir la circulació monetària: és a dir la bombolla.

A hores d'ara els bancs espanyols han de retornar els diners que els havien deixat principalment altres bancs europeus sobretot alemanys i francesos. Per tant en la mesura que l'estat ha garantit liquidesa als bancs, aquests l'han emprada per a retornar part dels deutes europeus.

El FROB (segons el governador del Banc d'Espanya Ordóñez) són diners internacionals en préstec només per a la reordenació del sistema bancari, aquests diners que els bancs han demanat seran retornats encara que s'hagi d'escanyar el crèdit a particulars i empreses.

En certa mesura recorda la repatriació de capitals que van realitzar els EUA després del crac de 1929, provocant una greu crisi als països en reconstrucció de la primera guerra mundial (i que desembocà en una greu crisi econòmica i finalment en la segona guerra mundial

Potser a tots ens cal

reconèixer que no som prou tenaços, i en aquest cas cal que remarqui som, però també sóc.

En el desenvolupament diari de la vida i en els comportaments i omissions. Però anem una mica més enllà.

Dec estar tou, perquè avui en Joaquim M. Puyal, ha dut a terme el pregó de la Mercè, tot i que coneix el mitjà de la comunicació ha comès dos petits errors, potser tres el primer la durada de gairebé una hora, la segona en voler remarcar la seva gran trajectòria de comunicador i demostrar-nos que coneix el mitjà (algú en tenia dubtes?), que ha rememorat la seva feina a la nacionalitzada EAJ-1 (RAC) la primera emissora de l'estat, així com el seu pas pels programes Vostè Pregunta, Vostè jutja, (al circuit català de la 2), Un tomb per la vida (i d'altres que no ha esmentat com La Vida en un Xip o Tres pics i repicó on convidaven l'avi, un ciutadà de Barcelona que setmanalment explicava l'anècdota i ens feia recordar a tots d'on venim (anècdota que avui ha tret a col·lació sense esmentar-ne el programa, amb la vaga de tramvies que hi hagué a Barcelona).

De vegades ens convindria (i ens convé) recordar que si som on som, és perquè hi ha hagut un llarg camí d'evolució personal i col·lectiva que no ens ha de fer perdre mai l'horitzó on hem d'arribar, potser també ho expressava Lluís Llach amb "El viatge a Itaca" i molts segles abans Marc Tuli Ciceró, per aquells qui es volen dedicar a la vida publica i política, que tinguin una vida plena d'experiències que els permetrà gaudir amb allò que fan més enllà de la cobdícia dels partits, perquè un que ja tingui la vida encaminada no depèn de l'escó per a sobreviure.

 

Entenen el passat trobarem un futur?

Realment no ho pots arribar a saber mai però coneixent et permetrà conèixer de manera neutral la realitat de les coses...

I de retirs daurats...

Això és un no parar...ja he perdut la fe.

El Manuel Pizarro, ex-endesa, ex candidat com a Ministre d'Economia pel PP ha estat fitxat per IBERCAJA i l'Expresident Aznar per la productora d'or de més importància Mundial...

Així com Bankia (triomfadora amb l'Eurobàsket) ha refitxat a Fernández Norniella ha estat també president d'Ebro Puleva des del 2000, ha format part dels consells d'administració d'Endesa i Enagas. Enginyer en Tècniques Energètiques per la Universidad Politécnica de Madrid, fou secretari d'Estado i Comerç, Turisme i Pime entre 1996 i 1998 amb Rodrigo Rato, a qui se'l considera molt proper, com a ministre d'Economia. Anteriorment fou diputat del PP i membre del comitè de direcció del Grup Parlamentari Popular al Congreso, vicepresident i portaveu adjunt a la Comissió d'Indústria i Energia i membre del consell d'administració de RTVE.

Bankia o el cementiri d'Elefants (del PP)

Amb això no vull dir que altres polítics no tinguin retirs daurats, (com és el cas de l'expresident González, que ara és conseller de Gas Natural amb un sou de 126.000€ bruts per a fer d'assessor o Aznar 156.000€ per assessorar al grup Murdoch).

Però per a mi el més escandalós és el cas de Bankia, una banca rescatada amb 4465M€ de diner public. 

Aquest és el Banc que patrocina esports com el bàsquet o el motociclisme; però també qui va deixar els diners per les fiances dels imputats del cas Gürtel.

Però anem a pams que serà més productiu: l'any 2007 Rodrigo Rato deixa l'FMI en mans d'Strauss-Kahn, i es fogueja a la banca comercial de mans de Lazard, d'ací passa a la divisió internacional del Santander i finalment el febrer de 2010 s'incorpora a Caja Madrid (proposat a dit per la Comunitat d'Esperanza Aguirre).

Realment a banda de la fusió SIP (fusió freda del Sistema Institucional de Protecció que deixà els diners a les  caixes) ha permès salvar una banca amb milers de milions de dèficit, però també que per enèsima vegada puguin blindar-se als càrrecs a polítics afins com en els casos de les antigues empreses públiques Telefonica amb Villalonga indemnitzat amb 35M€, o Manuel Pizarro a Endesa indemnitzat amb 10M€.

Aquesta unió d'entitats de crèdit que realment tenen poc a veure les unes amb les altres és un pedaç que no les salvarà econòmicament ja que tenen mal de ronyó (de la pedra que tenen totes per culpa d'un creixement erroni per via del totxo).

Amb l'ajut del SIP formen BFA "com a banc dolent" i com a filial Bankia com a bo, net del mal de pedra.

Al final acabarà succeint que el banc dolent retornarà a través de fallides a l'estat i el banc bo es mantindrà (una neteja econòmica en tota regla amb diner públic i salvant allò que vulguin salvar).

Ara bé un cop han estat ajudades amb diner públic (que no ha de ser un regal) aquestes entitats haurien de fer plans d'austeritat i pensar en retornar els diners. Quan els EUA ajudaren a la seva banca els limitaren la capacitat de poder fixar-se els sous (ben al contrari que aqui).

A més a més les entitats predominants a la BFA eren controlades pel PP, i això ha permès d'instal·lar-hi els seus acòl·lits, entre els que destaca el Consell executiu format per Rodrigo Rato, José Luís Olivas i Francisco Verdú (expresident de Bancaja). S'han fixat un sou 4 milions d'€ fixos anuals + 6 de variables segons resultats per a cadascun d'ells.

A més a més han fitxat Angel Acebes (créanme que ha sido ETA), qui ha abandonat la política activa rebent una indemnització de 60000€ de diputat per anar a BFA, i segons la Web Noticias Bancarias percebrà un sou de 4,82 milions d'€ els primers 6 mesos!!!!

En un país on els de baix estan/estem pagant aquestes dificultats no pot ser que se'n beneficiïn indiscriminadament aquells que han tingut "poder".

http://www.levante-emv.com/economia/2011/08/11/rajoy-critica-elevados-salarios-rodrigo-rato-olivas-bankia/831380.html

http://genoveses.blogspot.com/2011/09/bankia-un-refugio-para-genoveses.html

i 2... (Sobre Demetrio Carceller)

Carceller, és un llinatge que començà amb Demetrio Carceller Segura, falangista i empresari i que arriba fins a dia d'avui, es calcula la seva fortuna en borsa sobre uns 2000M€. Accionista de DISA, Sacyr, Repsol, ... i de la "nostrada" cervesa DAMM, SA.

Però no només és això. A la cerca de google van aparèixer articles a "El País" on el fill del falangista està acusat de donar una residència fiscal falsa per a evitar el pagament d'impostos a Espanya, per evasió de capitals que segons les fonts calculen que poden oscil·lar entre els 400 M€ i els 6000 M€ (ridiculeses econòmiques, oi?)

I el nét d'aquest falangista de Terol, també està imputat. Té límits la cobdicia humana?

Per a més informació els següents articles:

http://www.elpais.com/articulo/economia/Audiencia/bloquea/400/millones/Demetrio/Carceller/delito/fiscal/elpepieco/20100708elpepieco_3/Tes  (pare)

http://www.huelvainformacion.es/article/sociedad/743140/demetrio/carceller/acusado/ocultar/millones/paraisos/fiscales.html  (pare)

http://www.publico.es/dinero/326741/anticorrupcion-se-querella-por-delito-fiscal-contra-carceller-coll  (fill)

I els blogs:

http://kyriathadassa.blogia.com/2009/112201-la-dinastia-carceller.php

http://lagrancorrupcion.blogspot.com/2010/07/demetrio-carceller-delito-fiscal.html