el forjador d'idees

Ni un pam de net (ha arribat a la justícia... com sempre amb retard)

2012-01-10T12:10:00.000+01:00

http://www.elpais.com/articulo/espana/juez/ordena/policia/busque/imputado/cobro/millones/Emarsa/elpepuespval/20110919elpepunac_18/Tes

http://www.lasprovincias.es/v/20101106/valencia/empresa-inmobiliaria-facturo-millones-20101106.html

http://www.levante-emv.com/valencia/2011/09/11/juez-investiga-pagos-emarsa-20-millones-tratamiento-lodos/838633.html

Un frau de 17 milions d'€ de l'erari públic per unes feines mai realitzades... i tot això ho han pagat des del tresor públic valencià, imputats: per la gestió dels fangs a la depuradora de Pinedo hi ha tres empresaris, l'exgerente d'Emarsa, Esteban Cuesta, i un treballador, en concret l'excap medioambiental, Adolfo Polo.

A més a més el tercer empresari imputat és el portaveu del PP a Albuixenc, José Alcácer.

document extret de "La Vanguardia"

2012-01-10T12:09:00.001+01:00

Realment els desgavells que han fet les diverses administracions amb els diners dels ciutadans aprofitant una falsa bonança econòmica són impagables. Des de "La Vanguardia" han demanat la col·laboració als lectors per a destapar-los. I des d'ací en faré ressò en la mesura del possible.

Perquè no saber què et pots gastar implica un gran desconeixement del municipi.

Llegiu i no us espanteu, ajuntaments com Blanes, Corbins o Reus...

http://www.lavanguardia.com/vida/20110918/54217278723/joyas-impagables.html

Tots som Estat

2012-01-10T12:08:00.000+01:00

Diguem la veritat, i més amb els diners de tots els ciutadans... i de cas com la "clòtxina" a arreu en podem trobar. I penso en l'estat situat al Nord de Catalunya, (França) on el Tresor Públic, fiscalitza realment i fa els pagaments.

On moltes estàtues i monuments són per subscripció popular...
Siguem fidels controladors d'allò que fan els que estan al poder.

2012-01-10T12:04:00.001+01:00

Aquesta fa referència, segons el Llibre dels Feits a unes paraules de Jaume I quan reptava l’honor dels seus cavallers que no es decidien a tirar endavant a l’inici de la complicada batalla de Portopí durant la conquesta de Mallorca.

Doncs intentem entre tots tirar endavant contra la vergonya que ens produeixen aquesta colla de polítics que es dediquen a escalfar l'escó a càrrec de l'erari públic i com se n'aprofiten dels càrrecs per a obtenir retirs daurats!
Així com d'aquells polítics que per promoció en el seu càrrec són instaurats o instal·lats en empreses públiques que es privatitzen, d'empreses privades que reben subvencions milionàries de fons públics i fins i tot que com a empreses subvencionades (però privades no reten comptes dels diners que s'assignen)...

En els darrers dies

2011-11-28T19:22:00.000+01:00

I com a voluntari mèdic he hagut de superar unes proves de manera que indicarien quin és l'estat de la meva memòria quina n'és la seva causa. I fins i tot si tinc dèficit d'atenció.

Finalment han arribat a la conclusió que no hi ha res de dolent, no hi ha dèficits ni mancances, fins i tot podríem dir que hi ha una voluntat de esborrar allò que no m'interessa no fent-ne cap cas. I més encara hi ha una memòria de retard molt millor del que acostuma a ser.

I és clar és la memòria que fa que me'n recordi que he oblidat de fer alguna cosa...

Com va dir el doctor... "ets tot un cas"!!!

Una setmana capgirada

2011-11-28T19:16:00.000+01:00

De vegades la salut, imprevistos de qualsevol tipus o fins i tot un xic d'infortuni fa que tota una planificació setmanal se'n vagi a fer punyetes amb un cop de ploma...

Un exemple sense malícia dilluns passat, havia d'anar amb un amic a Benestar Social, al migdia a fer una prova mèdica i finalment a la tarda a la feina...

I tot al revés l'amic es posà malalt, s'anul·là la prova, i a la feina res a fer...

De la mateixa manera dissabte a la nit, pujo a l'Autobús N4 des de la plaça Catalunya al Carmel... I amb un usuari comencem a parlar de noms de carrers... I es gira la història dient que anava cap a casa a fotre's una fletxa, una clenxa vaja! i que si m'hi volia apuntar...

No em vaig esfereir, ni vaig fer escarafalls; però amablement li vaig dir que anava cansat i que l'endemà volia fer moltes coses i em vaig quedar dalt de l'autobús pensant en aquest subjecte estrambòtic...

Realment era un subjecte sinistre, que no m'inspirava gens de confiança, més encara era una sensació de voler-lo evitar i anar-me'n a l'altra banda del bus.

I vaig recordar aquell film de Buñuel de la seva etapa mexicana: "Simón del Desierto", on puc extreure'n la mateixa conclusió però que per als que no són cinèfils hauran de fer l'esforç de cercar el film (com a mínim a la wikipedia)...

Cacaolat

2011-11-09T13:05:00.001+01:00

A hores d'ara tothom en va ple, de l'empresa Cacaolat; es queda. Com si d'un tresor nacional es tractés. Però sempre i quant menyspreant la resta de l'empresa "LETONA", fundada sis anys abans (1925) i envasadora làctia que comercialitzà amb encert el seu producte estrella el "CACAOLAT" (1931).

Però com en tot intentarem ser originals i com deia A. Gaudí i això comporta retornar als orígens.

Inici de l'empresa.

A la wikipedia, en trobem una explicació més o menys acurada, i força similar a la versió que havia sentit jo en un medi de comunicació (no en recordo pas si era ràdio o televisió) sobre la fundació de l'empresa. Però aquesta wikiexplicació deixa de banda la fundació de la matriu LETONA, ja que Cacaolat és un subproducte d'aquesta empresa, i també hi manca l'explicació sobre la Granja Viader, situada al carrer Xuclà del Raval Barceloní. A tocar del carrer del Carme i l'Església de Betlem, que fou la mare dels ous. (La història la podeu llegir al web de la Granja Viader)...

A l'explicació també hi podreu veure esmentats uns gentilshomes de l'època que es trobaven a la Fonda Europa de Granollers, ben a prop de Cardedeu, on hi havia la granja, i esmenta les famílies... Portabella (administradors del patrimoni Carassó, fundador de la DANONE, al carrer de l'Àngel núm 1. a tocar del MACBA) i de la família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola per a Espanya.

La crisi dels 70 afectà a l'empresa (com la Moritz i tantes altres) i es va vendre al grup CLESA que alhora fou comprada per la fallida PARMALAT i aquesta comprada per NUEVO RUMASA, qui en fer fallida ha estat intervinguda i subhastada.

I com diu la frase "Roda el món i torna al Born"... l'han adquirit COBEGA (família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola i coneguts dels Viader) i DAMM (Demetrio Carceller - Enric Crous), ja que la tercera empresa que sempre s'esmenta és només el lligam legal entre ambdues (Victory Turnaround)...

Ara, i com passa a tota mala gestió, començaran a aparèixer disbarats com la venda de la seva seu al C. Pujades 25, de Barcelona a una immobiliària per a cobrir els dèficits...

L'única sort que ha tingut l'empresa és que els adquirents coneixen el mercat, i la fàbrica de la DAMM de Sant Adrià del Besòs, actualment sense funcionament ja que ha desplaçat la producció a la factoria del Prat de Llobregat, els permet de disposar de suficient infraestructura com per reprendre l'activitat empresarial a molt curt termini.

Els treballadors conservaran els llocs de treball (almenys això sembla) podran produir i ja tenen la xarxa de distribució...

En definitiva un negoci rodó... la pregunta és si només han comprat la marca Cacaolat o també la LETONA (he de recordar que dos empresaris propietaris de la Taurus es quedaren la marca MONIX, empresa de Coberts amb seu a Valls, se'n quedaren el nom comercial, però no l'empresa)... Pel que sembla, és pot tractar del mateix, ja que el mercat lacti està saturat mentre que el de batuts de cacau sembla intacte per a Cacaolat i per tant no hi ha possibilitat de competència real.

Per això el que han pagat no és un sobrepreu, i els nous propietaris poden somriure, tot i la crisi...

De vegades la intel·ligència i el coneixement no tenen relació amb l'edat.

2011-11-02T11:31:00.001+01:00

L'altre dia anava a comprar al supermercat dels germans Roig, quan al carrer hi passejava una mare i dos fills...

La mare li deia a la nena petita que agafés la corda. La nena s'aturà i la mare li posà al voltant del coll...

En aquestes que la mare digué: "no m'agrada gens aquesta corda al voltant del coll!".

La rèplica de la nena: "no me l'he posada pas jo al voltant del coll!"

Em permeté fer un esbós d'un somriure a la cara, i em féu adonar que tenia més coneixement (en certa mesura) la filla petita que la mare, que li havia lligat al voltant del coll una petita soga, només per que la nena no arrossegués la corda.

De vegades també ens passa a cadascun de nosaltres que no en n'adonem si no ens ho diuen que estem errant el tret, tot i que de vell antuvi ens creiem en la certesa del camí...

Porqué, porqué, porqué???

2011-11-02T11:27:00.001+01:00

De vegades quan un està treballant i fa la feina adequadament, es queda sorprès de com de complicat és el món (i més encara com cal reaccionar).
Dins de les responsabilitats que un assumeix sovint en tenim de pròpies, inherents a la nostra persona i d'altres ens venen atorgades per un tipus d'entorn social, entorn familiar o bona voluntat (tot i que el camí de l'infern n'és empedrat de bones intencions).

Jo mateix tenia la intenció d'ajudar a una entitat (l'Associació Amics del Gos Bon Jan) ja que tenien un problema de tràmits administratius, i què he fet? Errar, els he evitat una sanció però des del mes de setembre ençà no he fet res (potser de vegades no fer res és el millor) però en aquest cas no puc fer massa comentaris ja que per acció o omissió no he fet el que hagués hagut de fer...

Pel que fa a altres compromisos fallats, vaig deixar de banda per raons personals (tenir cura del meu avi) a l'associació de vídues, les quals reclamaven el cobrament del SOVI complementat ja que havien de viure abans de la bombolla amb poc més de 240€ al mes...

I tantes i tantes altres coses que he deixat pel camí, i sovint crec que no hauria de comprometre'm a fer res mes ja que al cap i a la fi sempre acabo desistint de voler continuar.

Deu ser que noto el canvi de tardor???

Sovint quan parlem de capitals

2011-11-02T11:24:00.001+01:00

emprem el terme com a element difús... "capitals" com una cosa etèria, totalment aliena a nosaltres, ciutadans sense cap altre qualificatiu possible.
Però com diria el crític televisiu Ferran Monegal: "... AAAHHH! Alerta!"
Doncs això Alerta!

La majoria de nosaltres si tenim uns petits (o ínfims estalvis) o bé si disposem d'un compte per a dur a terme domiciliacions bancàries, com si rebem ingressos d'alguna feina ja sigui declarada o irregular, tots aquests diners van a les entitats d'estalvi, aquestes tenen l'obligació de guardar els diners i de retornar-los a petició del client (és a dir són deutors dels diners del client i per tant és un passiu comptable).

En la mesura que hom hi diposita diners a mig llarg termini, aquestes entitats es disposen a "jugar" amb els diners; una entitat d'estalvi no és una entitat sense ànim de lucre, i per tant, inverteix els diners amb l'esperança de recuperar-los. Sovint a través de productes totalment aliens a una activitat lògica (les entitats a hores d'ara realitzen els anomenats productes financers, és a dir la captació de diners a través de subproductes assegurats en borses internacionals i de les que no en tens més que un bocí de paper habitualment lligat a la cotització d'un valor bursàtil i assegurat en un 80% d'aquest valor)... però com passa als casinos (feu el vostre joc que habitualment la banca guanya!).

Què li ha passat a la banca espanyola?.

Els darrers anys a Espanya hi ha hagut un creixement disbauxat de les hipoteques (crèdits hipotecaris amb garantia real-personal, és a dir l'immoble era la garantia del valor fins al seu límit i la resta és personal del qui l'ha sol·licitat. En la mesura de la depreciació del valor els bancs reclamen la diferència a aquell qui l'ha sol·licitat.

Els bancs espanyols han hagut d'acudir al mercat interbancari (mercat fet per la totalitat de bancs) per a seguir facilitant préstecs que permetien garantir la circulació monetària: és a dir la bombolla.

A hores d'ara els bancs espanyols han de retornar els diners que els havien deixat principalment altres bancs europeus sobretot alemanys i francesos. Per tant en la mesura que l'estat ha garantit liquidesa als bancs, aquests l'han emprada per a retornar part dels deutes europeus.
El FROB (segons el governador del Banc d'Espanya Ordóñez) són diners internacionals en préstec només per a la reordenació del sistema bancari, aquests diners que els bancs han demanat seran retornats encara que s'hagi d'escanyar el crèdit a particulars i empreses.

En certa mesura recorda la repatriació de capitals que van realitzar els EUA després del crac de 1929, provocant una greu crisi als països en reconstrucció de la primera guerra mundial (i que desembocà en una greu crisi econòmica i finalment en la segona guerra mundial

Potser a tots ens cal

2011-09-22T22:35:00.001+02:00

reconèixer que no som prou tenaços, i en aquest cas cal que remarqui som, però també sóc.

En el desenvolupament diari de la vida i en els comportaments i omissions. Però anem una mica més enllà.

Dec estar tou, perquè avui en Joaquim M. Puyal, ha dut a terme el pregó de la Mercè, tot i que coneix el mitjà de la comunicació ha comès dos petits errors, potser tres el primer la durada de gairebé una hora, la segona en voler remarcar la seva gran trajectòria de comunicador i demostrar-nos que coneix el mitjà (algú en tenia dubtes?), que ha rememorat la seva feina a la nacionalitzada EAJ-1 (RAC) la primera emissora de l'estat, així com el seu pas pels programes Vostè Pregunta, Vostè jutja, (al circuit català de la 2), Un tomb per la vida (i d'altres que no ha esmentat com La Vida en un Xip o Tres pics i repicó on convidaven l'avi, un ciutadà de Barcelona que setmanalment explicava l'anècdota i ens feia recordar a tots d'on venim (anècdota que avui ha tret a col·lació sense esmentar-ne el programa, amb la vaga de tramvies que hi hagué a Barcelona).

De vegades ens convindria (i ens convé) recordar que si som on som, és perquè hi ha hagut un llarg camí d'evolució personal i col·lectiva que no ens ha de fer perdre mai l'horitzó on hem d'arribar, potser també ho expressava Lluís Llach amb "El viatge a Itaca" i molts segles abans Marc Tuli Ciceró, per aquells qui es volen dedicar a la vida publica i política, que tinguin una vida plena d'experiències que els permetrà gaudir amb allò que fan més enllà de la cobdícia dels partits, perquè un que ja tingui la vida encaminada no depèn de l'escó per a sobreviure.

Entenen el passat trobarem un futur?

2011-09-20T22:23:00.000+02:00

Realment no ho pots arribar a saber mai però coneixent et permetrà conèixer de manera neutral la realitat de les coses...

I de retirs daurats...

2011-09-19T02:42:00.001+02:00

Això és un no parar...ja he perdut la fe.

El Manuel Pizarro, ex-endesa, ex candidat com a Ministre d'Economia pel PP ha estat fitxat per IBERCAJA i l'Expresident Aznar per la productora d'or de més importància Mundial...

Així com Bankia (triomfadora amb l'Eurobàsket) ha refitxat a Fernández Norniella ha estat també president d'Ebro Puleva des del 2000, ha format part dels consells d'administració d'Endesa i Enagas. Enginyer en Tècniques Energètiques per la Universidad Politécnica de Madrid, fou secretari d'Estado i Comerç, Turisme i Pime entre 1996 i 1998 amb Rodrigo Rato, al qui se'l considera molt proper, com a ministre d'Economia. Anteriorment fou diputat del PP i membre del comitè de direcció del Grup Parlamentari Popular al Congreso, vicepresident i portaveu adjunt a la Comissió d'Indústria i Energia i membre del consell d'administració de RTVE.

Bankia o el cementiri d'Elefants (del PP)

2011-09-14T11:57:00.001+02:00

Amb això no vull dir que altres polítics no tinguin retirs daurats, (com és el cas de l'expresident González, que ara és conseller de Gas Natural amb un sou de 126.000€ bruts per a fer d'assessor o Aznar 156.000€ per assessorar al grup Murdoch).

Però per a mi el més escandalós és el cas de Bankia, una banca rescatada amb 4465M€ de diner public.

Aquest és el Banc que patrocina esports com el bàsquet o el motociclisme; però també qui va deixar els diners per les fiances dels imputats del cas Gürtel.

Però anem a pams que serà més productiu: l'any 2007 Rodrigo Rato deixa l'FMI en mans d'Strauss-Kahn, i es fogueja a la banca comercial de mans de Lazard, d'ací passa a la divisió internacional del Santander i finalment el febrer de 2010 s'incorpora a Caja Madrid (proposat a dit per la Comunitat d'Esperanza Aguirre).

Realment a banda de la fusió SIP (fusió freda del Sistema Institucional de Protecció que deixà els diners a les caixes) ha permès salvar una banca amb milers de milions de dèficit, però també que per enèsima vegada puguin blindar-se als càrrecs a polítics afins com en els casos de les antigues empreses públiques Telefonica amb Villalonga indemnitzat amb 35M€, o Manuel Pizarro a Endesa indemnitzat amb 10M€.

Aquesta unió d'entitats de crèdit que realment tenen poc a veure les unes amb les altres és un pedaç que no les salvarà econòmicament ja que tenen mal de ronyó (de la pedra que tenen totes per culpa d'un creixement erroni per via del totxo).

Amb l'ajut del SIP formen BFA "com a banc dolent" i com a filial Bankia com a bo, net del mal de pedra.

Al final acabarà succeint que el banc dolent retornarà a través de fallides a l'estat i el banc bo es mantindrà (una neteja econòmica en tota regla amb diner públic i salvant allò que vulguin salvar).

Ara bé un cop han estat ajudades amb diner públic (que no ha de ser un regal) aquestes entitats haurien de fer plans d'austeritat i pensar en retornar els diners. Quan els EUA ajudaren a la seva banca els limitaren la capacitat de poder fixar-se els sous (ben al contrari que aqui).

A més a més les entitats predominants a la BFA eren controlades pel PP, i això ha permès d'instal·lar-hi els seus acòl·lits, entre els que destaca el Consell executiu format per Rodrigo Rato, José Luís Olivas i Francisco Verdú (expresident de Bancaja). S'han fixat un sou 4 milions d'€ fixos anuals + 6 de variables segons resultats per a cadascun d'ells.

A més a més han fitxat Angel Acebes (créanme que ha sido ETA), qui ha abandonat la política activa rebent una indemnització de 60000€ de diputat per anar a BFA, i segons la Web Noticias Bancarias percebrà un sou de 4,82 milions d'€ els primers 6 mesos!!!!

En un país on els de baix estan/estem pagant aquestes dificultats no pot ser que se'n beneficiïn indiscriminadament aquells que han tingut "poder".

http://www.levante-emv.com/economia/2011/08/11/rajoy-critica-elevados-salarios-rodrigo-rato-olivas-bankia/831380.html

http://genoveses.blogspot.com/2011/09/bankia-un-refugio-para-genoveses.html

i 2... (Sobre Demetrio Carceller)

2011-09-14T10:58:00.001+02:00

Carceller, és un llinatge que començà amb Demetrio Carceller Segura, falangista i empresari i que arriba fins a dia d'avui, es calcula la seva fortuna en borsa sobre uns 2000M€. Accionista de DISA, Sacyr, Repsol, ... i de la "nostrada" cervesa DAMM, SA.

Però no només és això. A la cerca de google van aparèixer articles a "El País" on el fill del falangista està acusat de donar una residència fiscal falsa per a evitar el pagament d'impostos a Espanya, per evasió de capitals que segons les fonts calculen que poden oscil·lar entre els 400 M€ i els 6000 M€ (ridiculeses econòmiques, oi?)

I el nét d'aquest falangista de Terol, també està imputat. Té límits la cobdicia humana?

Per a més informació els següents articles:

http://www.elpais.com/articulo/economia/Audiencia/bloquea/400/millones/Demetrio/Carceller/delito/fiscal/elpepieco/20100708elpepieco_3/Tes (pare)

http://www.huelvainformacion.es/article/sociedad/743140/demetrio/carceller/acusado/ocultar/millones/paraisos/fiscales.html (pare)

http://www.publico.es/dinero/326741/anticorrupcion-se-querella-por-delito-fiscal-contra-carceller-coll (fill)

I els blogs:

http://kyriathadassa.blogia.com/2009/112201-la-dinastia-carceller.php

http://lagrancorrupcion.blogspot.com/2010/07/demetrio-carceller-delito-fiscal.html

Sovint una cervesa escumosa pot semblar un got d'orina?

2011-09-14T10:57:00.000+02:00

Arran de la lectura d'articles referents a la intervenció de PEMEX (Petróleos de Mexico), en concordància amb Luís del Rivero (Sacyr Vallehermoso) sobre l'empresa REPSOL, participada per "La Caixa", apareix un nom conegut: Demetrio Carceller (haureu de mirar la segona part)

Aquest pot ser un problema de concertació empresarial i al límit de la TRLSA (antiga Llei de Societats anònimes) ja que aquesta maniobra, els deixa al límit legal d'haver de llençar una OPA (Oferta Pública d'Accions) per a adquirir l'empresa.

Juntament amb els problemes internacionals que pot derivar aquesta maniobra, ja que Repsol alhora és accionista de referència a GAS NATURAL i té el 54% d'YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales Argentins amb Enrique Askenazi) són béns estratègics i escassos, ...i permetrà el govern argentí que una empresa pública mexicana mani sobre les seves reserves?

De la mateixa manera que en un moment donat es va produir una OPA per part de Gas Natural sobre Endesa; hi havia un interès d'unir una gasista amb una elèctrica (utilities al cap i a la fi) però no només era això, era el fet que l'empresa havia fet una provisió de fons de 3000M€ per AMENA (ara ORANGE) que havien quedat alliberats, i era liquidesa al cap i a la fi. Quan encara era pública un directiu (Manuel Pizarro) es blindà el càrrec per 10M€. Aquest va mantenir-ne "l'espanyolitat", venent-la a la família Entrecanales i E.On alemanya, qui alhora per raons de competència (CNC) va haver de vendre actius als italians d'Enel.

En aquesta petita batalla també hi ha un rerefons econòmic, la desinversió en béns no estratègics: Gas Natural que alhora ha absorvit Fenosa) en la mesura que els reportaria ingressos prou importants als accionistes de referència i amb una mica de sort si també desinverteixen el 46% d'YPF gairebé podran retornar els deutes amb que acometeren aquestes adquisicions (amb la plusvàlua de la venda no estratègica n'obtindria 500M€).

Es famós el sr. Luis del Rivero per alliçonar als empresaris a aprendre a fer negocis, ja que va adquirir la seva participació de la petroliera a través d'un préstec de 4900M€ (dels quals 800M€ li vencen enguany).

Deixo l'enllaç del Consell d'Administració de REPSOL

http://www.repsol.com/es_es/corporacion/accionistas-e-inversores/gobierno-corporativo/consejo_de_administracion/

http://www.laprovincia.es/economia/2011/09/01/triple-rivero-repsol/397246.html

REPRENENT EL CAMÍ DES D'UN SILENCI

2011-09-09T13:43:00.003+02:00

Ja fa mesos que m'he mantingut en silenci perquè de vegades se m'apaga la inspiració de les muses, d'altres per l'horror vacui del full en blanc, de la pantalla buida de caràcters i de la mandra de començar a fer una cerca, en la mesura que allò que pretenc explicar comporta investigar mínimament..., tot això fa que em faci molta mandra d'escriure però un simple fet: la curiositat m'empeny a explicar a tothom la meva descoberta.

Retorn al passat

2011-04-26T12:06:00.000+02:00

Un retorn pausat al camp en un primer tram de trajecte ferroviari des de la capital fins a la Terra Ferma. Passant per terres conreades ancestralment i emocionants en veure-les actualment ordenades en les seves tradicions agràries de la temporada: faves, carxofes, espinacs i bledes ocupaven la majoria dels horts i ja esperant a engrossir-se les síndries i carbassons.

Veure el Francolí menut com discorre a tocar de Montblanc. I la terra seca i forta de la Floresta. Arribats a l'estació de Les Borges Blanques (sense "xo ni arri") amb un mal camí com aquell qui es pot creure que el tren es pràctic i útil? O potser que per raons de crisi se n'hagin hagut d'estar i deixar-ho com a projecte impossible de ser executat.

Arribats a la finca, ho veus tot més vell; forats a la teulada (que ja hi eren de temps) però que la memòria m'havien esborrat, un retorn cap a u un terreny que ha vist passar infinitat de persones que ja no hi són.

En quinze anys aproximadament han fugit l'àvia, la tieta àvia, l'avi dels cosins, el mitger, els meus avis materns (que no hi havien anat però l'havien patit indirectament) i molt prematurament la tieta. Encara tinc les fotos a la retina i els tinc en estima, els trobo a faltar i no en sé el perquè.

Veig com poc a poc la casa ha hagut de prendre vida i de com ha evolucionat dels farts de feina que el pare durant tants anys hi ha abocat.

Ahir vaig ser company de feina de l'oncle (tot i que hagués prioritzat altres tasques) vaig ajudar l'oncle a fer un nyap, un bunyol, una pèrdua de temps, un desastre... un seient matusser sota el gran xop de l'hort.

Un cop fet això, ja era tard i ens arribarem als límits del tros, al camí de Miralcamp. Enfilats al tractor com dos pagesos urbans/urbanites i des de dalt del tossal observàvem en la distància el blat plantat que ja és apunt de treure l'espiga. Les muntanyes enfosquides per una ma de calitja i amb dificultat entreveiem el Montsec, el pre-Pirineu i el Pirineu tot evocant "El viatger davant d'un mar de boira".

Emprenent la davallada cap a casa, es girà un ventijol, que permetia gaudir de l'espectacle de les onades del secà, un mar d'espigues bressolant-se al seu compàs. I entre els tons de verd, semblava que la terra s'havia cobert d'una mantellina blavosa, com si aquell blat s'hagués mudat d'un vestit del color de la lavanda...

Bon humor

2011-04-26T11:44:00.000+02:00

Ja fa uns dies que vaig escriure això:

Avui m'he llevat molt d'hora i amb bon humor, que d'una pinzellada han aconseguir canviar-lo a crítica ferotge i agre.

He fet cafè, l'esmorzar meu i de la mare, he mirat el correu i res de nou, tot seguia sent idíl·lic.

L'energia fluïa, sense aturador, sense cap entrebanc... I un xic més tard canvià l'oratge ja dins de la companyia elèctrica... "no, que no nos consta" -repetia insistentment la delegada de l'energètica-.

I no saben trobar allò que haurien de tenir controlat. Segueixo endavant i me n'adono que la crítica s'ha apoderat de mi. Veig com pel meu costat passa l'Eulàlia R. sense notar l'absència d'espai (que ocupo jo) i comença el ser mordaç que porto dins meu.

Passa una noia -de vint i pocs- anys pel meu costat, amb una faixa "pop-up" i marcant uns pits menuts això si col·locats a l'alçada de la seva gola.

Un xic més enllà una noia amb pantalons militars, a la que no li han explicat mai que el taló estilitza la forma de la cama, però res més...

Arribats a OndaCero a tocar de la Pl. Universitat, m'atenen i torno a la subrutina de prendre el suburbà on una discussió de parella (beguts) estranya la poca gent que a quarts d'onze encara està de trànsit pels vagons.

Em replego cap a casa i una obra de teatre es forma al bus, uns d'aquells que els que estem més a prop dels obrers que de la burgesia, en diem "pijos" parlant amb el seu deix característic. Un actor despistat també dalt del bus mirant a tort i a dret a veure si reconeixem que havia interpretat un paper a "El Cor de la Ciutat"...

La noia de la minifaldilla que no sap com col·locar-se per no ensenyar més enllà del que la mínima expressió de tela hauria de mostrar. Equilibris inimaginables per a poder seure...

Finalment per acabar l'esperpèntica situació un xicot afroamericà intentant barallar-se amb l'operadora del mòbil per a desconnectar el servei de contestador automàtic.
En un autobús gairebé buit, i la seva veu nítida i forta retronava per cada racó del vehicle, i a sobre no li passaven amb l'operadora...

Qui dia més girat!

Ja tornem a ser-hi

2011-03-23T09:25:00.000+01:00

Una nova primavera treu el nas davant dels nostres ulls incrèduls, ens mostra amablement les bondats de les flors, les hormones de plantes i animals que estan d'allò més embadalits per la quantitat d'endorfines que el cos ens produeix.

Segueixo treballant a l'Ateneu, i amb ganes de marxar; no per no voler seguir; sinó perquè crec que finalment he après a valorar el meu temps d'una forma una mica estranya però potser te n'adones del que val quan t'obliguen a perdre'l.

És a dir, anar al Clot, no és un desgrat; ni tant sols una obligació ja que sense acord no hi ha contracte exprés, no passa d'un simple contracte tàcit. Però és igual, no és negoci i m'ho he de mirar com a tal.

De vegades m'agradaria no ser tant sentimental i per tant avaluar-ho tot en la justa mesura, però no puc...

Sovint també em quedo embadalit de com he arribat a ser com sóc, inconstant, apàtic i amb una iniciativa més aviat estàtica...

Però suposo que tot te raons de ser, i no només hi ha una única sortida, ni un únic motiu...

Les pors sovint no deixen avançar i bloquegen mentalment totes aquelles capacitats que tens assumides i no pots ni tant sols aflorar-les perquè funcionin com un únic automatisme...

Entenc que molts cops potser que és per manca d'aprenentatge d'aquests automatismes; altres cops pot ser donat per la lògica que aprèn la ment i que no et permet seguir avançant. Perquè hi ha matèries que tenint-ne capacitat per molt que te les expliquen no ets capaç d'assumir-les?

L'única eixida cap endavant és trobar en la constància diària el motiu que m'empenyi a sortir d'aquesta espècie de pou de sorra on estic encallat.

Sovint em pregunto i no tinc resposta

2011-03-19T19:14:00.000+01:00

Ahir divendres, abans d'intentar sobreviure en el dia a dia habitual (estudis-feina-festa-casa), vaig intentar resoldre un afer que m'omplia hores sense solució: com donar d'alta un servei de llum que ja està donat d'alta o com fer un canvi de nom d'un comptador que no existeix...

Finalment em vaig adonar que és com picar ferro fred, és millor cercar una forja i escalfar una mica allò què es vol trempar...

A continuació van ser hores estranyes, ho dic perquè de vegades te n'adones de les mirades femenines com si fossin confessions a cau d'orella, és a dir: "avui porto trampa, però em fa pujar la copa i sembla que en tingui més"; o "m'he posat uns megatalons als peus i estilitzen la meva cama".

Però no volen adonar-se'n que els puja la copa d'una talla menuda i els estilitza la cama; fet que no vol dir en cap cas que no sigui sensual o atractiva; però cadascun hauria de ressaltar allò que cal que sigui tingut en compte, en comptes del pit els ulls, en comptes d'estilitzar la cama amortir la imatge d'unes natges excessives...

En arribats a la feina jornada senzilla de poca feina (a excepció del reguitzell de flors d'un pom inabastable: (per salut mental del cafeter, es podrà prohibir els escots i els pantalons/vestits/malles ajustats)... Tot i que pugui semblar taliban, almenys no suposarà equívocs.

I finalment avui, que malgrat la meva intenció simple de passar una estona a l'antic barri del bar, ha suposat passar-hi més de sis hores i un greu estat etílic (a cada paraula que escric, comporta revisar-la dos cops pels errors tipogràfics derivats de l'alcoholització).

Sort que només hi he anat a fer un cafè...

I m'hi he passat sis hores!!!

nota sobre la feina

2011-03-01T12:05:00.000+01:00

És ben curiós que l'altre dia a la feina hi hagué una desfilada de models en roba íntima i roba de bany; tot un grapat de noietes que van tenir la gosadia de desfilar davant d'un públic gairebé famolenc de veure noies poc vestides (jo possiblement també hauria d'incloure-m'hi).

En els moments previs tant el Víctor com jo varem notar una presència d'entre el públic; no, no era ningú conegut, no era ningú que hagués de fer alguna cosa excepcional... Era la Kate.

Va començar la desfilada i els flaixos omplien l'Ateneu, les noies passejaven amb models atrevits (alguns fins i tot difícils de portar) però tot i així seguien endavant amb allò previst. I al cap de mitja hora tot era acabat.

Fou el segon moment de feina; i una hora més tard només quedaven les dissenyadores i el grup d'animació per ordinador a la sala. Moment en què ens quedarem xerrant amb aquella noia que havia aconseguit enlluernar-nos, havia assolit el que en alguns casos les models no havien reeixit: que els nostres ulls es clavessin en ella.

No era una noia alta, amb formes prominents, ni excepcionalment voluptuosa. Era simplement ella.

Asseguda a un tamboret a tocar del taulell, es presentà: Kate, de pare escocès i mare (suposadament catalana), que estava en l'apartat d'audiovisuals de l'escola de disseny i gravaven continguts per a poder omplir el canal per internet que havien creat.

Era excepcionalment dolça en les formes i en el to, i realment ens atreia molt més per la seva forma de fer que aquelles noies esprimatxades i altes que havien desfilat mostrant amb picardia aquelles peces de vestit. I va saber greu no seguir la festa, i anar amb ella fins on m'hagués demanat però encara sóc reflexiu en el comportament i amable en la mirada.

Aprofitant l'hora de lleure entre classes

2011-03-01T11:55:00.000+01:00

He decidit intentar aprofitar les hores mortes entremig de dues classes i aquelles casualitats de la vida, em trobo a l'Irene, la noia més encantadora de l'Alguer; que m'ha dit que ja fa set anys que va passar per la facultat. (set anys com set punyalades en el temps). Quins records!

M'ha estat explicant una miqueta de les seves activitats i iniciatives però és curiós, el cor m'ha fet un sobresalt. Com quan veig a l'Alícia per la facultat (o pel carrer) el cor em fa un bot i te ganes de sortir a passejar, però perquè?

En el cas de l'Irene perquè es una coneguda, que amb temps i una canya passaria a ser bona amiga; sinó fos perquè sempre va enfeinada d'ací a l'Alguer de l'Alguer ací.

Ara mateix diu que ha d'acabar una feina becada per l'IEC i quan la finalitzi anirà dissabte a Solsona als carnavals (a veure el pixarucs) però bé no sé si ho ha entès o sap d'aquesta tradició.

Hem parlat uns minuts però no podia acabar-me de concentrar com si alguna cosa més m'obligues a observar-la, i contemplar com s'havia maquillat amb el pòmul de la dreta més maquillat que el de l'esquerra, rimmel, ombra d'ulls... amb delicadesa però amb insistència...

Ens hem posat una miqueta al dia (i m'ha comentat que el novembre hi haurà una reunió de clubs excursionistes a l'Alguer)... a veure si podré escapar-m'hi?.

Pel que fa a l'Alícia és una reflexió que hauré d'analitzar més profundament però sembla com si li hagués agafat por, de que amb un somriure acabi de desfer tots els anhels que encara conservo en el fons del meu record.

No hauria de ser, però...

2011-02-24T01:05:00.000+01:00

és cert allò que es diu que les desgràcies dels altres fan que te n'adonis de la sort que tens.

Tot això rau a partir del fet que he hagut de revisitar l'Hospitalet, perquè havia quedat amb un arrendatari del meu pare; que tenia originàriament la intenció d'abandonar l'immoble que ocupava.

En sortir per la línia blava he visitat primer de tot a un amic/conegut que és un home "lleg funcional", és a dir coneix ambdós idiomes oficials, els parla, te un ofici amb títol d'Oficial de primera, però no li presentis un formulari que s'atabala...

Omplert el formulari he seguit pujant pel C. Llobregat i m'he adonat de dues coses que antics bars del barri anomenats "Los Romeros de la Puebla" / "Bar Manolo"; han passat a dir-se Shawarma Catalunya i Feng Song Shuei... (aprox) vol dir que alguna cosa està canviant, no sé si a millor o a pitjor però hi ha una remor somorta al fons del barri.

Seguint amunt he trobat un bon proveïdor per comprar cerveses a 14,5€ la caixa... la caixa? més barat que al distribuidor oficial! No ho entenc!

Finalment he arribat a casa del deutor del pare, m'ha fet entrar i m'he assegut per intentar resoldre de manera ordenada i ràpida el final del contracte, extinció i acreditació del retorn lliure i expedit de l'immoble...

Però... (Aaahh) l'arrendatari m'ha dit que a hores d'ara no té on anar i que això implicaria segurament anar-se'n al carrer... Després de dues hores de reunió, res en clar. I a visitar al pare per explicar-li l'argumentació de l'arrendatari. Finalment res en clar (i en definitiva més problemes i preocupacions!)

Feia dies que no escrivia davant del teclat

2011-02-17T11:32:00.001+01:00

Ja fa força dies que vaig publicar el darrer post al meu bloc, potser perquè els esdeveniments han sigut d'intent de concentració per assolir un resultat que no ha estat reeixit. Potser perquè he intentat fer les coses que tocaven tot i en els intents m'he sentit continuament torpedinat.

En definitiva torno a estar sol davant del teclat i la pantalla...

En aquests dies passats he intentat recentrar-me però és difícil. L'ambient a casa es fa dens per moments, la meva bona voluntat s'està veient torpedinada pels interessos particulars i no em veig capaç d'aguantar més sense escanyar a ningú, o donar un moc.D'altra banda tothom es veu amb possibilitats d'aconsellar-me quan no ho he demanat! Però bé què hi farem...

He tornat a treballar, aquest cop a un Ateneu, com a manteniment, ajut, organitzador, dinamitzador però no paga la pena; no perquè no sigui distret sinó perquè en aquesta vida has de prioritzar i a més d'omplir-me realment poc, em dona la sensació què estic perdent el temps, perquè costarà molts esforços dinamitzar-ho i fer-ho rendible...

Avui feia també molts dies que no agafava l'autobús tant d'hora al matí, (a Perpinyà si que l'agafava d'hora per anar a l'estació; ara li han variat la ruta i prefereixo fer el trajecte a peu, però quan no era així era molt avinent perquè em deixava a un carrer de l'Estació del Centre del Món). Hi he redescobert les cares adormides al matí de la gent que agafa el transport, com moltes noies aprofiten els darrers instants de trajecte per maquillar-se algunes (fer restauracions les que no són tant joves) i de com dissimuladament treuen el perfum / colònia amb vaporitzador i premen dues vegades el polsador que dispersa una mica d'essència.

Immediatament la fragància, en el reduit espai del bus l'omple d'aquella olor femenina tant característica perquè com amb el vestit, les sabates, els complements i com no la perfumeria segueixen modes i tendències.

L'autobús a cop d'ull sembla una biblioteca amb rodes, on un grapat de lectors àvids d'aprofitar el temps, llegeixen novel·les (en cas dels estudiants, apunts o coses similars) i avui, molts pocs diaris...

I me n'adono que encara que no em bellugui la vida segueix movent-se sense mi (fora de servei...)

GAME OVER

2011-02-17T11:32:00.000+01:00

Realment ha estat una conversió ràpida i la vesteixen de normal, en els moviments de capitals que s’han donat darrerament des de la crisi “Subprime” o coneguda com a “Crisi Ninja = No Income, No Job or Assets; és a dir la Crisi on no hi ha ni ingressos, ni treball ni actius.

Aquesta crisi produïda als EUA durant 2007, es produí principalment a través d’una figura les hipoteques subprime. (les hipoteques subprime són hipoteques de dubtós cobrament que els bancs que les havien concedit, les cedien (venent-les a altres bancs) perquè en gestionessin el cobrament

Mentre els bancs feien fallida i declaraven la incapacitat per a respondre del deute contret, el govern americà concedia crèdits restrictius a la banca i nacionalitzava alguna entitat i els imposava el sous ja que hi havia diner públic. La intenció era sanejar per revendre’l però els banquers americans en la mesura del possible van retornar els préstecs per no haver de sotmetre’s a les limitacions salarials.

A Islàndia la crisi els ha afectat perquè invertiren gairebé la totalitat dels estalvis en aquest tipus de producte.

A Anglaterra i a Irlanda s’han nacionalitzat bancs rescatats...

Aquí, els bancs han depès dels ajuts del FROB (Fondo de Rescate para la Reordenación Bancaria)

Aquests fons han recapitalitzat les entitats d’estalvi, les quals havien de retornar préstecs multimilionaris a la resta del planeta, ja que teníem la nostra pròpia bombolla immobiliària, on gent s’havia endeutat més enllà del 40% dels seus ingressos (en casos fins al 110%). La diferència entre ambdós sistemes és que el sistema llatí no n’hi ha prou en retornar les claus a l’entitat d’estalvi per a justificar que no es pot pagar el deute, són deutes de caire personal amb garantia real; és a dir que no només respon amb el bé immobiliari (Real) sinó que el deute persegueix al qui el va contraure (qui ha de pagar primer de tot els interessos i desprès el capital).

En resum s’ha aconseguit que els bancs pateixin del ronyó: tots tenen mal de pedra, (moltes propietats i molt poca gent que pot adquirir-les) fins al punt que té cinc vegades més sòl edificable la banca que les immobiliàries. Juntament amb això hi ha hagut una pèrdua generalitzada dels llocs de treball directes de la construcció i indirectes de tota la indústria relacionada amb aquesta o amb els béns de consum que principalment s’adquirien amb la disponibilitat monetària.

Espanya era una de les principals exportadores de vehicles, com que a Europa han de pair la crisi Subprime/Pedra, també les exportacions han caigut (amb la conseqüència de pèrdua de llocs de treball al tots nivells).

I és un símptoma de contracció econòmica, la gent que té diners, no ven ni compra res que no siguin valors estratègics o defensius: principalment metalls preciosos: or, platí, alguns més agosarats estan acaparant produccions de blat i arròs (la climatologia indica una segona pujada dels aliments) i pel que fa a les accions bursàtils, aquests valors canvien pel que els Americans n’anomenen utilities (serveis: gas, telèfon, aigua, electricitat, petroli) productes que es fan servir tot i que hi ha restriccions econòmiques.

Però qui compra un valor (antigament era un paper, ara una anotació en compte) no te la certesa ni que valgui allò que en pagues, ni que certament té un valor real, ja que la gent no coneixem si allò que declaren que val és realment el seu valor comptable.

En altres paraules, abans tenien un duro de plata que equivalia el seu valor en un paper de 5 ptes de plata. Un bitllet de 100 ptes que equivalia a 100ptes d’or dipositades al banc d’Espanya (fins i tot s’hi incloïa la fórmula “Pagará al portador la cantidad de XXX pesetas, com si d’un xec al portador es tractés.)

A hores d’ara el valor al portador també és intrínsec al que s’indica, però no coneixem les reserves d’or del BCE. I per tant entenc aquells que no veient les coses clares tornen a invertir en or i l’amaguen al matalàs.

Tristor

2011-02-15T10:47:00.000+01:00

Es ben curiós com tenim cada poble per anomenar la tristor, en català diem enyor/enyorança. És aquell estat d'ànim que ens evoca al record, ens trasllada al passat o a aquell moment on els sentiments són arran de pell, quan qualsevol fet, qualsevulla paraula pot ferir-nos; quan el nostre estat anímic decau, per raons que desconeixem i ens sentim tristos.

En aquests moments tenim la memòria d'aquell temps que ja ha fugit, com canta en Lluís Llach, en recordar l'absència de la seva estimada mare.

O més antiga encara el Cant de l'Emigrant, de catalans obligats a marxar del seu país per les incerteses econòmiques que provocava la pròpia estructura familiar de Catalunya, on el cabaler sempre (o gairebé sempre es veia empès a marxar de casa).

Altres cants tristos són els d'evocació de Catalunya des de fora (com la que escrigué Rafael Martínez Valls) en "La Legió d'Honor", i més concretament a la Romança de Marcel, ell canta des de la Normandia els records de la seva terra llunyana. Canta a Montserrat, al Pirineu (també ho va fer a Cançó d'amor i de guerra).

En altres països com Galiza, en diuen morriña; i a Portugal saudáde. I són cants de tristor, evocacions que ens transporten amb un fil de veu cap a altres moments, a través de la música... També puc incloure-hi altres països ex-colonials de cultura lusitana com Cabo Verde i Brasil...

Amb la Cesárea Évora...

O les Bachianas que va recollir i compondre Villa Lobos...

Potser aquests dies un està més tou, recordant tots aquells que ja no hi són, amb una desgana generalitzada i sense ànims ni tant sols per deixar de pensar...

És el típic cas d'apatia (pre-astènia primaveral?) no ho sé, però realment només ganes de compartir la tristesa. O com deia la padrina ser un trista xera...

Ha mort una gran persona

2011-01-05T16:48:00.001+01:00

Avui he recordat el meu pas per la facultat de Geografia i Història (només per una assignatura) on vaig cursar Historia Contemporània d'Espanya i Catalunya, professor Gabriel Cardona; 12 crèdits de lliure elecció (pla antic abans de Bolonya)...

Puc arribar a recordar aquells temps convulsos a la Facultat de Geografia, Història, Filosofia, Història de l'Art, amb assemblees fetes al vestíbul de la Facultat a tort i a dret.

Temps on els alumnes estaven en peu de guerra per raó de la desaparició de l'edifici per la creació del Parc Científic de la UB (amb fons FEDER) com a característic destacaria l'OVNI, que allotjava la biblioteca i videoteca. I com pretenien (i així ha estat) dispersar la facultat en tres campus.

Recordo que el primer lloc on fèiem classe era un espai amb dues immenses maquines de projecció de cinema, d'aquelles que hom recorda haver vist a pel·lícules com "Cinema Paradiso" o com les que el pare, i els més grans de casa m'havien explicat que portaven al pobles per fer cinema, com a "Cal Dunís".

D'entrada el professor un home amb el cabell blanquinós, estigué dret i començà a explicar el temari; permetent-se tot tipus de llicències explicatives, de quan ell era militar; de la seva infància, de la seva vila natal Ciutadella. I tot i els canvis i més canvis d'ubicació no l'abandonà el seu esperit de bon docent, el seus consells eren encertats i amables, i el seu tarannà afectuós amb els alumnes. I avui, tot i havent passat un grapat d'anys encara recordo la pregunta del seu examen: "Háblenme de Alfonso XIII"...

Posteriorment el vaig veure a infinitat de documentals de TVC, explicant amb el seu dolç accent menorquí, és a dir salat però només un poc; els esdeveniments històrics de primeries de segle XX. Esdevenint gairebé un professor de referència.

Aquest estiu encara el recordo en una entrevista a Catalunya Ràdio, explicant com sempre feia, històries i batalletes que encara que no ens ho creguem formen part de la història d'Espanya del XXI.

Com amassaren fortunes a través de contraband de tabac algunes famílies, com posteriorment finançaren Franco i com avui en dia encara manen (ni que sigui econòmicament).

Potser dins de la seva gran capacitat oratòria i emotiva va encendre en la meva consciència una voluntat incipient d'explicar petites històries.

Dilluns passat tres de gener entrava en coma i avui dia del meu natalici desapareix de la meva vida.

Descanseu en pau mestre Cardona.
http://www.lavanguardia.es/cultura/20110105/54098240448/muere-el-historiador-y-ex-militar-gabriel-cardona.html

Un dia capgirat

2011-01-03T17:15:00.002+01:00

Aquest matí ha estat d'allò més estrambòtic, per moltes raons crec que hi ha jorns que surto de casa amb la predisposició de trobar tota la gent que no he vist en mesos, o anys!

He decidit fer neteja de productes vells, d'aquells que m'obliguen a anar a la deixalleria, perquè no puc llençar-los enlloc més. Dissortadament la deixalleria no és a la vora però estava decidit, havia de fer espai al despatx i havia fet la tria prèvia. Després d'haver llençat el paper, plàstic i orgànic em quedava el més dur, pujar fins a dalt de tot del Barri de Sant Gervasi (és el Punt Verd més complet per proximitat) volia desempallegar-me d'un parell de mòbils remullats, una calculadora, piles, pintura, cremes, productes farmacèutics...
I a l'alçada de Craywinckel, em trobo una imatge coneguda, la "Silvi", companya de classe de la Maria que anava amb la seva mare fumant pel carrer i en sentit cap a la Plaça Kennedy. Com que he estat refredat (el segon de la temporada i espero que darrer fins a l'estiu) duia jersei i potser ha estat la raó per la qual no m'ha reconegut. Com que jo no tenia massa ganes de dir res, i menys en presència de la mare (amb pinta de senyora del PP) he passat desapercebut (o almenys així ho crec); i he seguit

amunt fins a la Plaça d'Alfons Comin, allà m'acosto a l'entrada i hi havia l'Íngrid.

Ingrid? què en feia d'anys que no l'havia vist, i segueix tant guapa com sempre... Recordo que em vaig sentir atret per ella, ja fa molts anys potser cinc o sis; i tant! Però en aquell moment ella tenia parella, en "Tavi"; l'amic del Magí i ambdós companys de classe.

Ara m'ha dit que de "novios" res de res, (perquè ho haurà dit en plural?). A banda d'això hem parlat de la família, de tot en general i d'algun company comú d'ambdós, la Sílvia Quer, en Magí...

Com que feia fred i tenia un company dins dormint no l'hem fet petar gaire però m'ha dit que viu en un pis compartit. Aquesta és la solucio del jovent? Viure en pis dels pares fins que poden compartir-ne un?

Ens acomiadem, li pregunto si conserva el meu mail i em diu que si, i per aquesta raó sé del cert que no ens escriurem. Jo no conservo les adreces que no faig servir habitualment, ja que les vaig esborrant a mesura que el temps va passant i vaig perdent el contacte amb la gent que passa de ser diari, habitual, eventual, esporàdic, i finalment inexistent.
Per què? Perque ens fa mandra i perquè a mesura que passa el temps els motius per mantenir la relació van diluint-se.

Segueixo a fer les gestions i me'n vaig a la Seguretat Social (prop de la Diagonal) i allà em trobo amb l'Eugènia, filla del pastisser del barri que feia temps que no veia, i que acompanyava el seu xicot a fer un tràmit...

Per un moment he cregut que em trobaria algú més, però ja n'havia tingut prou amb tres trobades en menys d'una hora, i he decidit tancar-me a casa el més aviat possible. Avui no em veig en cor d'enfrontar-me amb ningú més.

Crec que hi ha dies que tens la predisposició per trobar-te aquelles persones que hom perd en el transcurs de la vida.
Realment hi ha uns quants tangos que crec que ho il·lustren, però potser aquest és més encertat... (els altres eren: "El día que me quieras", "La Cumparsita", "Carnaval"...
En deixo dos...

Jorns estúpids

2011-01-03T16:33:00.006+01:00

Abans que acabi l'any es posa a lloc el món o bé som més aprop de l'apocalipsi, depèn.

Mentre a la borsa sembla que l'efecte Rally de Nadal o Candlestick ha finalitzat i les cotitzacions comencen a caure abans que finalitzi l'any. En Mas és proclamat President de la Generalitat i serà a partir d'ara el Molt Honorable; una "model" es casa amb el fundador de Playboy...

Els pobres damnificats d'Air Comet, que es van quedar penjats per aquestes dates, sense bitllet ni diners, ni manera humana de poder gaudir del Nadal amb les persones estimades, han sofert un darrer revés. La fallida d'Air Comet era de tanta envergadura que per molt que reclamin encara hi haurien de posar diners ells.

I això que el propietari Díaz Ferran està embargat i ha comentat que només disposa d'uns sis-cents euros al seu compte corrent! (pobret!)

Per sort ja ha passat la part més greu de les festes, Nadal i Sant Esteve; havent d'aguantar la família, els cosins, els parents, oncles i tietes...

De vegades desitjo que quan trobi parella, no tingui cap mena de parentela (ni pares, ni avis, ni oncles, ...) sovint hi penso (i ho penso) perquè no em suporto a mi mateix, quan he de suportar altra gent a mes a més se m'enfonsa el món. Ara entenc perquè el meu oncle després de quaranta anys de cara al públic viu aïllat, com un ermità.

Per desgràcia he vist el Govern del Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas i Gavarró,

i la novetat és que no són a l'oposició. Ara manen, o més ben dit tornen a manar...

Déu n’hi do amb la tria que ha fet... el govern dels millors diu ell.

Ostres quina renovació. Sang nova?

Un govern aristocràtic que em recorda moltíssim al darrer govern Pujol. Us preguntareu perquè?, senzill, molt senzill. Els noms són gairebé els mateixos amb alguna petita modificació.

El President ha canviat ara és Artur Mas i Gavarró.

Vicepresidència Joana Ortega (nou nom dins del govern)

Governació (va passar per les mans de Duran Lleida, Gispert i Josep M. Pelegrí) respectivament avui en dia, Cap del Grup Parlamentari a Madrid; Presidenta del Parlament i Conseller altre cop (d’una conselleria nova Medi Ambient i Agricultura).

De Gispert també fou Consellera de Justícia, i Justícia i Interior (ara Presidenta Parlament).

Mas Colell ho fou d’Universitats

Rigau de Benestar i Família

Felip Puig: Conseller d’Interior

Francesc Homs ho fou d’Economia i ara és portaveu del Govern

Ooohhh!!! Quants canvis! Si d'onze consellers la meitat ja ho havien estat! Vaja si que hi ha poca capacitat al país, o què bons han de ser per tornar a ser consellers, ja que no hi ha més capital humà!

Una de les novetats, Pilar Fernández Bozal, ex-advocat de l’Estat a Catalunya; és la nova consellera de Justícia, triada d’entre els millors (la posà el govern Espanyol al càrrec i aquesta trià al que havia estat Candidat de la Falange Española y de las JONS per Tarragona, Jorge Buxadé; per presentar el recurs de l’Estat pel “referendum” d’Arenys de Munt... I per rematar-ho del tot compara la consulta d'Arenys amb el suport d'alguns municipis a grups ProEtarres.
Per Déu!

Cercant el senyor Buxadé, he trobat aquest document d’audio, amb l’inconfusible Alejo Vidal Quadras... Quina Colla!!!)

Potser és el govern dels millors però si no hi ha sang nova, vol dir que els millors es van extingint com ho van fer els dinosaures i d'ací un temps serem governats, no pels millors sinó pels més trepes. Donat que el capital humà capaç està desapareixent.

Recordo haver llegit allò que digué un polític que s'ha de viure i conèixer per quan siguis gran poder manar amb el seny necessari, però darrere d'això hi ha d'haver gent que intenti seguir aquest camí.
Una miqueta recordant Kavafis, en la cançó que cantava en Llach al Viatge a Ítaca. Potser tots els polítics haurien de fer el seu viatge particular i potser, només potser amb els set anys a l'oposició n'haurà après.

El pitjor és que hi hagi gent vàlida però sense ganes de compromís, només tindrem allò que no ens mereixem i el que sigui serà raquític, vell, decrèpit i sense cap altra finalitat que la mediocritat absoluta... (pudor i més pudor de naftalina).

Rosell, Qatar Foundation i el Barça

2010-12-30T10:21:00.000+01:00

De vegades sent diumenge un esport nacional a casa és repassar les notícies a consciència per poder aconseguir una lectura entretinguda (tot i que tinc començat un grapat de llibres que sembla que no desitjo acabar, entre ells un parells d'assajos que sovint són més densos que el formigó).

I m'ha sobtat un petit escrit de l'ex-seleccionador de Catalunya, Pere Gratacós qui afirma: "En Africa hay muchos Messis". Llegint l'article em sobta, però m'ho havia imaginat perquè ja n'havia sentit alguna cosa a algun mitjà de premsa, referent a l'empresa de BSM (Bonus Sport Marketing) el nom d'altra banda molt sonor i modern, però en definitiva no deixa de ser una entitat coneguda, era l'empresa que comandava Sandro Rosell.

Aquesta empresa no deixa de ser una forma moderna d'entendre el futbol, fa temps haguessin parlat de tràfic, mes modernament de recerca de talents. I això han fet, durant anys han cercat les millors promeses futbolístiques per oferir-los un futur. I desplaçar-les del seus països d'origen cap a Qatar.

Però no és la Qatar Foundation, el patrocinador de la samarreta del Barça? Aquesta és la magnífica entitat benèfica que ha de resoldre els suposats forats de la gestió Laporta?

Aleshores, sense ni tant sols fer una oferta pública a altres patrocinadors, sembla que a ulls clucs o, dit d'una altra manera, a ditocràcia, ha escollit la que fins fa no gaire havia estat la principal font d'ingressos de BSM i del Sandro Rosell de retruc: l'emirat Qatarí.

Sembla des de la proximitat de Barcelona i la distància de l'Emirat que aquestes decisions poden afavorir comptes corrents per persones que els siguin propers, ja que el propi emirat (dubto molt) que tingui necessitat de declarar realment quin és el tracte de debò que té amb en "Sandruscu".

Normalment sempre havia sentit que la dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó que ho ha d'aparentar. Doncs aquí hi ha algú que no ho aparenta gens. Aquesta forma de fer, que permet tranquil·lament que hi hagi suspicàcies, no és saludable. No estic dient que hi hagi res il·legal però obre molts dubtes. Sort que la democràcia té aquesta sort, que tota persona és rellevable del seu càrrec!

Dubtes (amb mala ortografia) del contracte amb la Qatar Foundation de Racócatalà.

POEMA DE NADAL

2010-12-25T13:38:00.001+01:00

Per tot arreu me n'adono que la unitat del país, rau en la memòria del poble.

Fem renéixer la memòria i aixequem aquesta somnolència del poble i del país!

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

I trenquem amb allò que ens té lligats!

Salut i bones festes

Ha començat la cacera

2010-12-22T15:39:00.002+01:00

Davant de la declaració d'Inconstitucionalitat de gran part dels articles lingüístics inclosos a l'Estatut. Ho van fer així perquè l'Estatut 2006, com tots els estatuts no és una llei normal i corrent, és llei orgànica i aquesta estableix un seguit de requisits. (Així establerts: aprovació al Parlament, referendat a les urnes i tràmit a les Corts Generals de Madrid).

Amb la sentència del TC, on estableix que de bilateralitat res de res, no es pot un pensar que serà el principi de la fi, o el començament d'aconseguir allò que pretengué el Govern als vuitanta a través de la LOAPA (harmonitzar totes les Comunitats autònomes, i de fet ho han aconseguit, ja que no hi ha cap diferència d'aspecte entre la comunitat de Cantàbria, amb la de Catalunya).

Fins ara el català havia estat la llengua minoritzada i a través de la LPL (Llei de Política Lingüística) es va establir que la llengua pròpia de Catalunya és el català i l'Estatut s'expressava en el mateix sentit. Així com, per obligació constitucional, el castellà és la llengua comuna de tota Espanya) i, per tant, una ha de tenir uns mínims privilegis fins a ser llengua normalitzada a tots usos i nivells i l'altra suficiència de coneixements. (Ara m'ha vingut al cap en Yannick Viau un quebequès que va venir a cursar un postgrau aquí, i tenia coneixement de nivell D de català, francès i anglès i per comprar un bitllet de tren les va passar magres perquè no comprenia el castellà), aleshores usava la resta de llengües que coneixia però el taquiller tampoc les parlava..

A hores d'ara arran de dues denúncies de pares per l'escolarització dels seus fills en català, s'ha iniciat el toc de corneta contra el català.

Ara però, en aplicació a la Sentència del TC comença la retallada, i interpreta que l'educació en català principalment no pot ser, i que ha de ser en castellà com a llengua vehicular amb l'adequada proporció de català, és a dir fals bilingüisme tendint cap a la diglòssia.

Queda per saber si tenen clar que a hores d'ara en molts barris perifèrics i no tant perifèrics de la que anomenem Cap i Casal de Catalunya, sabem que la llengua vehicular és entre el jovent és el quillo. No és el castellà acadèmic que ens ensenyaven a les escoles concertades, ni el castellà del barris fins de València (Sorní) o Madrid (Salamanca) és el castellà de barriada, aquell que degenera a cada paraula que parlen i si poden afegir-hi algun aspecte de collita pròpia per semblar més mascle, l'afegeixen). Aquest fet, juntament amb la vinguda d'immigrants de la resta d'Amèrica llatina. Han aconseguit un castellà acriollat en el millor dels casos!

Són el que vulgarment en diríem carn de canó.

La meva preocupació no és la pervivència del castellà acadèmic, sinó la del català. He escoltat a mestres i professors d'aquests alumnes de barriada, que els aproven l'assignatura quan no en tenen ni aptitud ni capacitat d'expressió, només perquè deixin d'embolicar la troca a classe (I qui dia passa any empeny, els professors volen donar l'oportunitat a aquells que volen aprendre (i no només el català, sinó totes les matèries).

Si aquesta suficiència no existeix, no hi ha suficiència en res. Però, com que som una província (pro-vincere: territori vençut), no som consultats ni aliats, som persones a qui se'ls imposa la llei, la llei aliena, de les Espanyes.

I per tant esclaus de les sentències dels altres.

L'eròtica del poder

2010-12-22T15:30:00.003+01:00

En un dels mítings em vaig trobar amb un antic conegut, i tenia el malnom de l'Uri Geller, coincidint amb l'auge del grup de música que cantava una bonica cançó...

Ara bé l'autèntic, era conegut com a mentalista, capaç de doblegar culleres d'acer inoxidable amb el poder de la ment; amb un toc suau, sense força era la ment qui era la que feia la força. I sobretot es feu famós per haver pogut fer-ho a través de les ones hertzianes, és a dir com a convidat d'un programa que presentava a l'època un periodista anomenat JM Iñigo, reconegut pel seu mostatxo.

Sembla per això que el poder atrau, sobretot a algun tipus de gent. És normal que quan hi ha una possibilitat d'accedir a cotes de govern, les llistes dels partits s'omplen, però no per aquells fundadors, sinó per gent que s'hi apunta per la inèrcia dels esdeveniments.

És ben curiós quan ERC estava en índex positius, tothom s'hi apuntava; és l'anomenat apuntar-se a cavall guanyador. Però a hores d'ara el cavall que era pollí ha esdevingut un rossí, i ni llimant-li les dents el volen comprar.

Potser també és hora que els que expulsen s'adonin que només la unitat permetrà aconseguir els fins pretesos. Si haguessin permès les dissensions dins del partit a hores d'ara no parlaríem de dos grups clarament sobiranistes i un tercer de comparsa...

Reagrupament amb en Carretero i SCI amb Laporta, Uriel, López Tena, Strubell... tots junts i dins d'ERC, de ben segur seria un altre el panorama. Parlaríem de més de 360000 vots (uns 16 diputats).

Una veu decidida per una finalitat, un vot per dur-la a terme! I veritablement la por a les Espanyes.

Justícia divina.

2010-12-15T23:54:00.001+01:00

Reprenent a que te raó el meu interlocutor (no t'hi acostumis que sinó et pujaran els fums, i no de la cigarreta, eh?). M'agrada el món virtual, perquè tot i no ser físic, ni haver-hi feromones, ni hormones ni tant sols un somriure, puc mostrar-me tal i com sóc, o com voldria que em veiessin els demés.

A fora, d'aquest esquelet, estrany i cibernètic m'he mostrat tal i com sóc i la meva desgràcia és que el món no és el mateix. Per dir-ho d'una forma senzilla. Curt i ras: m'han pres el pèl i els quartos.

No, no he estat estafat per una immigrant amb l'enganyifa de la Marededéu estampada (timo de la estampita), sinó que he estat enganyat amb males arts per gent en la que li has volgut donar confiança, gent d'aquí catalans/espanyols (jo no sé com se senten) anomenem-los com puguem, podem anomenar-los lladres, estafadors, embolicaires...

I jo banau, m'he deixat entabanar. I a hores d'ara la família no vol seguir endavant amb el procés judicial, perquè com diu l'advocat, no hi ha la certesa que ens en sortim amb la nostra.

De vegades és una desgràcia dipositar confiança en la gent i aquesta després t'apunyala sense miraments, i el més fotut de tot és que tu els has deixat el ganivet.

Possiblement aquesta xarxa magnífica, dota de l'assèpsia necessària perquè no puguis perdre res més del que tu no vulguis perdre. Per tant et manté distant d'això, et permet somniar en un món on la gent realment ha de fer el que li toca fer. I la confiança no es traïda. Potser aquest és una barreja entre un món feliç, i el món de les idees. Però si fos així a hores d'ara no tindria cap recança ni sensació estranya contra ningú.

Potser per aquesta raó vull allunyar-me de tot el que m'envolta. Vull pensar que aquella confiança traïda, un dia els passarà comptes, un dia els enfonsarà en la més roïna de les misèries. Tot i que jo no vull veure-ho, ni tant sols saber-ho però semblaria que hi ha d'haver algun tipus de justícia divina

I malgrat tot, potser te raó

2010-12-15T22:56:00.001+01:00

Aquesta tarda, he estat divagant sobre la Llei del Divorci a Espanya, del 1981 i les seves posteriors modificacions, i fins i tot he estat una distracció amena, pels ulls de l'interlocutor. La meva vehemència entretallada per paraules que sovint pensava massa poc i havia de redefinir-les, donat que els afers legals els separa un tel massa fi com per poder anar pel broc gros. (I jo que sóc sapastre de mena, més difícil de fer-ho), però de bona fe que ho he intentat.

He explicat tant bé com he sabut els dubtes que tenia, i després de tot ha arribat la distensió, m'ha explicat que celebraven l'Advent, d'una forma força curiosa. (I jo que m'adormo quan fan la Missa del Gall...)

Han aparegut altres qüestions i les hem tractat animosament. I finalment he parlat dels posts del bloc i de les felicitacions de Nadal i li he comentat que tindria feina a llegir.

La seva resposta contundent: sense ordinador i la xarxa no podries viure!

I ara que ho penso bé, te raó (no t'hi acostumis!) que la vida virtual m'atrau més que la vida real. Aquesta és una vida de bits i bites, de lògica electrònica, de pas de corrent i aturada de corrent, de codi binari, simplificat a la mínima expressió de 0 i 1 combinats que permeten expressar-ho tot. I quan n'estàs tip apagues i marxes.

Potser la vida virtual, és més simple en tots els sentits, et permet treballar, comunicar-te, expressar-te, cercar música, i per una persona que vol sentir-se aïllada és la millor aliada.

En una gran ciutat com aquesta on la gent va apressada sempre amunt i avall, ara que ve Nadal comprant sense cap mena de criteri, i fent anar la targeta de crèdit (o dèbit) fins que els aparells fumegen, jo em sento estrany, sovint miro la meva agenda i la reviso cercant els amics i companys per anar a fer un cafè (hi ha quatre possibilitats: casat aparellat / fills / viu fora / resta) entenc que aquests condicionants limiten la improvisació i entenc que tenen altres responsabilitats, que la edat ja no perdona. I de la resta sóc jo que no vull, ni em sento amb ganes de veure'ls. Fa massa temps que ja no ens parlem, ni tenim tracte. Et presentes a un col·lega, altre cop desconegut, perquè n'has perdut el contacte, i comences a parlar de la família, del negoci... de tot plegat, per això em sortiria més a compte anar a confessar-me que el mossèn em serà igual d'estrany i aliè.

Demà dijous, per exemple tinc un dinar i hi aniré perquè l'hem suspès tres vegades, no pas perquè em vegi en cor per anar-hi. Em sento decaigut. però m'obligo a ser social.

Sovint aquesta obligació, em fa ser una mica més gregari. Ara però entenc al meu oncle que després de quaranta anys treballant rere d'un taulell, s'ha autoaïllat a la finca, plogui, nevi, faci boira o fred. Ell roman allà impertèrrit. Quan fins i tot la boira no deixa ni tant sols entreveure més enllà del nas, ell se sent feliç (això crec) de poder gaudir de la natura. Més enllà de la seva crueltat, ell pren el seu cantó bucòlic, el cantó amable de llaurar, sembrar i recollir. I sobretot de no dependre d'allò que conrea per a la seva subsistència. És el descans de ser pagès per lleure i no per necessitat. Aquesta és la seva tranquil·litat.

Com bé diu el meu amic i cosí Jordi, els perdedors actuen de manera erràtica.

2010-12-15T09:17:00.002+01:00

Un s'adona, veient les notícies i les declaracions abocades des dels portaveus i representants dels dos grans perdedors de les darreres eleccions, ERC i PSC, que aquest dies actuen d'una manera erràtica.

Les declaracions com sagetes esmolades s'envien amb traïdoria d'una banda a l'altra de les diverses faccions del partit i van ferint els sentiments de tots aquells que habitualment els han donat el vot. Normalment aquest comportament és inherent als partits polítics: diuen coses que no fan.

Una altra visió és la de les enquestes que tenen, assessors com Zaragoza al PSC o Madí a Convergència, van analitzant el pols de la societat, si respira i està viva aleshores pot votar... I per qui votarà a les properes eleccions senyor/a?.

I, segons es noti el pols, actuaran en conseqüència. Donaran publicitat a unes estratègies electorals com l'aposta del PP per una clara expulsió d'immigrants. Fet que certament ha restat vots a Josep Anglada, que s'ha quedat a les portes d'entrar a l'hemicicle.

Ara bé com que les primeres proves es fan dins del partit, no són fidedignes perquè els corrents que hi ha són els que han atorgat els propis càrrecs intermedis, que, per tant, no mossegaran la mà que els alimenta. Si un és partidari de Montilla i militant de base, no l'esbudellarà en públic perquè si puja la Tura/Nadal aleshores pot engrossir la llarga llista de l'atur.

La gran problemàtica és que les idees surten dels assessors. Però moltes vegades ni tant sols d'aquests, sinó que copien fórmules provades i guanyadores en altres conteses electorals, el darrer cas segurament és el "Yes We Can", que algú va fer-ne l'extrapolació a Catalunya amb Sí voto en Mas. D'altres vegades exposen discursos dels que en saben l'autoria (i no són ells mateixos) i els venen com a propis. Però avui en dia la xarxa dóna facilitats per conèixer si hi ha imatges falses/sense nom/copiades (que són reconeixibles a traves de Tineye) altres que filtren textos. Els professors i mestres són uns dels grans coneixedors per a evitar un afusellament d'un text d'un treball aliè, o d'un llibre. Per tant una còpia és fàcil de reconèixer. I per tant haurem de reclamar el producte autèntic: l'Original.

Prova d'amor

2010-12-14T18:40:00.001+01:00

De vegades m'agradaria que no se m'entelessin els ulls perquè sovint fa semblar que ets massa emotiu; i per tant dèbil. Però de vegades és molt millor que expressar una paraula, alguna d'aquelles frases fetes que tots tenim en la memòria recent i gairebé intuïtiva.

Avui parlant amb ma mare (capficats per la seva diabetis) em deixa anar un "jo ja tinc l'edat i tinc la maleta feta per marxar, amb la consciència tranquil·la i has de tenir present, sent com sóc creient, tinc la certesa que hi ha un enllà, l'únic que em sabrà greu es no poder estar aquí, amb tu"...

De ben segur són les paraules més belles que una persona pot dir-li a una altra, fins i tot una prova d'amor, més enllà de les relacions maternofilials que ens uneixen.

I em fa pensar massa, en aquestes maleïdes dates on tots recordem aquells que ens falten perquè la publicitat, la societat o el temps lliure i de reclusió a casa fa que tinguem temps per recordar-nos-en. Aquell avi, oncle, cosina que ja no pot compartir les seves històries al voltant d'una taula farcida exhaustivament de menges exagerades i inacabables.
"Si en vols més digues-ho que a la cuina n'hi ha més", és la frase recurrent de les mestresses de casa que han guisat durant hores per fer el dinar de Nadal. (Escudella, Carn d'Olla, Pollastre... em fa mal el païdor només de pensar-hi!), neules, torrons, massapans i neules: el sucre fins a Alfa del Centaure...

Potser en aquests moments em preocupa més el "menfotisme" de ma mare que no pas saber que es morirà, tothom en un moment donat ha de deixar d'existir, fins i tot aquestes paraules es faran ràncies i ningú no les entendrà per molt que sobrevisqui la xarxa. És l'evolució i el recull bíblic "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", és la forma més clara de poder explicar-ho sense haver de divagar.

Em sorprenc a cada dia que passa

2010-12-11T22:39:00.001+01:00

Els resultats postelectorals han estat d'allò més entretinguts, el PSC fent autocrítica i dient que en Montilla l'havien d'haver retirat abans, el partit dient que necessita regeneració i proposant a una Ministra de Defensa per a dirigir el partit.

Mantenir com a candidat l'Hereu per a les eleccions de Barcelona, que tot i els elogis públics que li ha transmès la Pilar Rahola, rarament aconseguirà reeditar el govern al "cap i casal" de Catalunya.

D'altra banda a ERC, es nota que han estat sempre més propers al poble perquè a l'hora de fer la matança s'hi posen tots, encorbatats i tot. Primer l'ex-Secretari General fa una sagnia a RAC1 i en Ridao, l'home del Partit a Madrid; el crida a files, dient que els problemes interns s'han de resoldre al si del partit.

El més curiós per mi ha estat la pamema que han muntat dins de CiU, oferint el càrrec de Conseller en Cap a l'Emperador de la Carrera de San Jerónimo. Un home clarament de Madrid, l'home del que sempre s'ha rumorejat que desitjava emular a Francesc Cambó, presidir el Ministeri de Foment.

Normalment es podia dir que hi havia una predisposició per part dels polítics de pujar. Recordo de ben menut que el que havia estat batlle de la ciutat de Barcelona, Narcís Serra; deixà el càrrec a Pasqual Maragall, per fer-se Ministre de Defensa. En Maragall deixà la plaça de Batlle acabada de guanyar a un desconegut i més que conegut Clos, que pujà també a un Ministeri de Madrid, d'allà ambaixador i finalment delegat de la Vivenda per la ONU.

Casos excepcionals, el ministre d'atur Corbacho, que deixà el ministeri per donar suport a Montilla, qui havia abandonat el Ministeri d'Indústria Comerç i Turisme per fer-se candidat a la Presidència de la Generalitat. (de poc els ha servit la rellevància a Madrid per obtenir bons resultats a les eleccions a la Generalitat).

I per acabar-ho d'embolicar el PSC no li accepta la dimissió com a Primer Secretari del partit fins que no passin les eleccions municipals on Hereu serà el candidat per Barcelona!!! (MaredeDéuSenyor!)

Finalment al Mas li segueixen dimitint i fugint els millors, David Madí de l'ala Opusista de CiU, a partir d'ara i havent cercat la seva família, el podria anomenar el repentinat o l'afaitat (perquè d'una banda propietaris de Floïd i de l'altra banda de la família, The Colomer Group.

Daniel Osàcar, també encarregat de finances també plega...

Per un moment sembla que la nau un cop ha arribat a port, ja es pot enfonsar?!!!

És sabut que les rates abandonen el vaixell abans d'enfonsar-se

Sort que tenim mala memòria

2010-12-09T23:16:00.003+01:00

La humanitat com a tal té, tenim mala memòria. Tenim mala memòria per qüestions climàtiques, cada any sento dir aquest any no plou tant com l'any passat. O fa més fred o fa més calor que l'any passat...

Però es pot saber del cert ja que avui en dia les dades estan desades implica que poden ser recuperades i rememorades.

Sovint per això penso que hi ha el gran germà, que tant ens va avisar George Orwell, on canvien les dades desades perquè en el moment adient, concordin amb les opinions d'ELL. Perquè si no, sovint ens enfadaríem amb allò que realment ha passat o amb allò que han fet, o han dit en nom nostre. I no obviar-ho i qui dia passa any empeny.

Sí, som més feliços sense haver de pensar en el passat i en rememorar allò que van fer els altres ahir, i que avui en dia de ben segur que són retrets. (en la memòria em vé al cap curiosament els amos de la Hispano Suiza, embrió de la extinta Pegaso, que foren expropiats per la República, van fer la Guerra amb Franco, aquests els retorna la fàbrica i els la torna a expropiar. I per això van fer la guerra contra aquells que expropiaven?; si ho hagués arribat a saber de ben segur s'hagués quedat a casa seva!)

Es curiós la poca vergonya que tenen tots plegats, començant pels polítics que diuen una cosa i després en fan moltes altres que els posen en evidència i esperen que quan vingui la campanya electoral fem tabula rasa, i els donem altre cop confiança cega.

Un altre cas també polític és allò que en diuen en castellà "donde dije digo, digo Diego" i com he llegit a la gran xarxa, "on dic dic, vull dir Dídac".

La raó d'aquesta crítica és la manca de memòria, on els fets polítics s'obliden, de la mateixa manera que la gent oblida allò que ha sopat, o quina pasta de dents compra habitualment.

Funcionem de manera automàtica.

Això ho aprofiten els polítics per a governar-nos, sense que posem massa oposició a les seves decisions. Un cas que obrí moltes ferides darrerament fou l'excarceració de l'etarra "De Juana Chaos". Que segons el codi penal Franquista, vigent quan cometé aquests assassinats la pena màxima s'acumulava i tenia dret a redempcions parcials per feines i bona conducta.

Va sortir de la presó, i marxà a Irlanda i a hores d'ara se'l cerca per un suposat delicte d'enaltiment del terrorisme, que fins a cert punt és dubtós que hagi dut a terme ell. Ja que se li imputa l'autoria d'una carta que es llegí al seu poble natal.

Doncs com que la opinió pública a Espanya, estaven en contra d'ell, es va intentar filtrar informacions de manera que semblessin càrrecs reals pels quals allargar la pena del reclús.

Teòricament un estat de dret ha de protegir al ciutadà, un cop ha complert la condemna, però ens trobem que hi ha casos que no tenen sortida, pel que representen com són els atemptats terroristes.

Ah, qui recorda ara quan Yitzak Shamir, a través de l'Irgun, van ser primer terroristes contra britànics i palestins, i posteriorment la milícia es convertí en l'embrió de l'exèrcit hebreu?

http://www.kaosenlared.net/noticia/rubalcaba-reconocio-embajador-eeuu-gobierno-invento-cargos-contra-juan

Potser no hauria de...

2010-12-09T22:39:00.003+01:00

No em poso a riure... primer de tot perquè ja és més de mitjanit i segon perquè no em fa gens de gràcia.

He arribat a casa després d'haver adobat una màquina, connecto l'ordinador i veig com hi ha les declaracions, explicacions i entrevistes, altrament dit vida obra i miracles del flamant premi Nobel, Mario Vargas Llosa.

Em poso a llegir el contingut dels articles i em descarrego el seu discurs (pels mandrosos es pot veure des de l'enllaç de l'acadèmia Sueca) basat en la lectura com a font de producció inesgotable, com a element vivificador com a raó de l'existència.

El podria subscriure el meu amic Melcior Comes, mallorquí escriptor en llengua catalana i que vaig conèixer mentre ell estudiava a la facultat de Dret, on explicava el seu mètode de creació en una entrevista a base d'amerar-se de lectura com a font d'inspiració.

Però a banda del seu gran geni creador d'històries, Vargas Llosa, faria bé només en recordar batalletes de la seva joventut i aliniar-se amb els que obertament li donen suport.

És ben curiós que l'entrevista apareix diverses vegades un nom Félix de Azúa. Un d'aquells fundadors del que va originar el partit de l'Albert Rivera C's.

En el discurs per grandiloqüent, conté fragments que no m'inquieten gens i per aquesta mateixa raó sé del cert que no és demència, ni ofuscació, ni bogeria, ni cap episodi d'al·lucinacions.

En la cúspide discursiva afirma:

"Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento. Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente. Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales.
No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del “otro”, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que se convierten en hitos de la memoria y escudos contra la soledad. La patria no son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de que, no importa donde estemos, existe un hogar al que podemos volver."

Potser no ho interpreto de forma correcta, però considero que es cobreix de glòria, una persona com ell, ja en la darreria de la vida amb desenes de novel·les escrites i tantíssima vida viscuda ho deu tenir clar, però jo no ho percebo tant clarament.

I per tant cerco al Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española (la que limpia, fija y da esplendor), defineix, no és qüestió que n'erri el significat:

Nacionalismo

m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.
m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.
m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

Patriotismo.

m.Amor a la patria.
m. Sentimiento y conducta propios del patriota.

patriota.
1. com. Persona que tiene amor a su patria y procura todo su bien.

Aleshores el fet que hi hagi una intenció en convertir la meva nació en estat, on els ciutadans ja no tindran raó de ser nacionalistes sinó patriotes perquè l'anhel serà realitat i ja existirà un estat al darrere, jo ja no seré pecador seré patriota.

D'altra banda i només com a no-nacionalista puc també pensar que no hi ha races, ètnies i llengües superiors i per tant que els imperialistes tornin a casa seva que el poderós s'imposa i el dèbil només te una solució: cercar recer.

Segurament la independència resoldrà el fet del nacionalisme, no ens caldrà pensar refermar-nos col·lectivament, serem estat i per tant allò que es trïi serà per raons patriòtiques.

Em pregunto si l'amor patri, admet que es veneri només una forma de fer: l'espanyola, perquè aleshores cau en el seu propi error d'imposar una nació per sobre de l'altra?

Quan parlo amb altra gent que anhela la llibertat del país, mai he sentit a ningú dir: "s'ha d'exterminar, expulsar o anihilar" . Sempre hi ha un gran sentiment més enllà. L'amor a la terra i als ancestres. De la mateixa manera que ho fa un patriota.

M'encanta reescoltar el seu discurs, quan parla del nacionalismo de orejeras, i penso realment que aquest senyor a hores d'ara ell descriu el patriotisme espanyol.

Ell va viure a una Barcelona que ja no existeix, visqué a la zona burgesa de Barcelona; primer a la Via Augusta i posteriorment a Sarrià. D'una Catalunya que era motor d'Espanya i es podia permetre veure amb condescendència com Espanya necessitava de Catalunya.

Però ara les tornes s'han canviat. Abans Catalunya era mirall i entrada a Europa i per afinitat també era la més propera a la demòcràcia i a la modernor.

Però a hores d'ara aquest paper a través del poder economico-polític el desenvolupa Madrid, i què ens queda?

La reacció de l'estima a la terra, als ancestres, a pensar que aquesta estima a la llengua que tenim (i que hem de fer que perduri) ens vé per la tossuderia, i per la negació a ser uns més i cal que se'ns respecti el fet diferencial.

El guardonat, que lector de Tirant lo Blanch, que entenia que hi havia una llengua pròpia.

Ha d'entendre que la normalitat és que una llengüa és viva mentre ho és la la gent que la parla. I per aquesta raó és plausible una reacció de manera efervescent en la mesura que aquesta es veu amenaçada i minoritzada, parlada d'amagat i reduïda a la intimitat de l'alcova.

Podrem tornar a ser "Cosmopolites i Multicultis" quan tinguem la tranquilitat pròpia d'un estat, però mentre Espanya (patria común e indivisible) ens vegi com a enemics i no protegeixi la forma de ser de Catalunya i la seva diferència com un fet propi i enriquidor, seguirem en una creixent rebel·lia.
Si ho hagués fet, a hores d'ara no parlaríem d'encaix ni nacionalisme. Però la realitat és una garrotada sistemàtica (perquè són catalans i aquests no posen bombes com els d'ETA i no els tenim por); el tot s'hi val i tot està permès, aleshores es quan s'obre la veda i a veure qui la diu més grossa. És clar que aquestes posicions antagòniques són un carreró amb una única sortida.

Seguia el bloc del meu amic Xavier

2010-12-09T22:17:00.002+01:00

Un s’adona que realment el que succeeix a les Espanyes és que tot funciona a base d'improvisacions. De vegades un pot arribar a pensar que les coses funcionen per la divina providència, però per això un ha de ser creient, fet que jo no ho sóc gaire.

Veus que hi ha una gran vaga de braços caiguts d'uns controladors aeris, que tenen responsabilitats i són imprescindibles, però això no vol dir que no hagin d'ajustar-se el cinturó com ho fa la resta del planeta.

Quan tothom diu de retallar salaris, ells demanen unes pujades fins al 2014 que van d'un 4 a un 10%. I, aprofitant un pont que hi ha tarifes barates d'avió i que hi ha unes dues-centes mil persones que volen viatjar, decideixen fer una vaga de "braços caiguts". Tot això just el dia que el Consell de Ministres decidí de privatitzar un 49% de l'empresa pública.

Potser la raó principal (de què) és que es volen congelar les pagues extraordinàries d'uns 480 M€, que afecten a un col·lectiu d'uns tres mil treballadors (és a dir una prima anual de 160.000€ per cadascun d'ells!)

Em recorda una mica el què va passar amb el Govern de Felipe González, qui començà a privatitzar "les joies de la corona", per una raó poderosa, Europa així ho havia manat ("Europa dixit?"). El fet és que, mentre el govern complia escrupolosament la doctrina comunitària, i començaren les privatitzacions, els ingressos públics dels beneficis que donava el grup INI, que passaven al pressupost general de l'estat, ara anaven a mans de particulars i empreses privades amb consells d'administració posats a dit i blindats.

El més curiós de tot és que a Europa hi ha empreses públiques o participades. Això ens fa pensar que el liberalisme salvatge només s'aplica aquí. Cal recordar que EDF, GDF, RuhrGaz-E.On, Enel encara són empreses públiques.

Em sap greu que l'aplicació d'aquestes normatives només afecten a alguns alhora de complir-les. Recordo que al Matí de Catalunya Ràdio amb Antoni Bassas, tenia dos col·laboradors de luxe, l'un Josep M. Ureta i l'altre Fabià Estapé. Gairebé setmanalment en el seu episodi de radiofònic l'exrector de la Universitat de Barcelona i Comissari Adjunt de los "Planes de Desarrollo" de Laureano López Rodo, insistia que les joies de casa només es poden vendre una sola vegada, mentre que si les llogues en reps el lloguer mensualment.

Segurament ara el govern ho hauria fet d'alguna altra manera, potser molt més global. Una privatització a l'estil de Criteria Caixa Corp. Un gran conglomerat que gestionés tot allò que era rendible.

Però mentre aquí s'ha venut, altres països, que no tenien urgències, encara són propietaris de grans multinacionals que curiosament segueixen sent empreses públiques.
D'això popularment se'n deia "Vendre la casa i anar a lloguer".

De vegades em ve de gust asseure'm

2010-11-30T17:18:00.001+01:00

I contemplar les animalades que fan els polítics. I sovint penso que les dicotomies dins d'un mateix partit són bones, però d'altres vegades només són fruit de la necessitat de convèncer els electors per a sortir elegits.

Durant una campanya electoral que ha estat marcada per l'absència d'un debat a dos i que s'ha venut com a ingerència de la Junta Electoral Central de Madrid; ja que la de Barcelona es va inhibir per no haver de pronunciar-se ja que havien pres una resolució errònia.

En molts dels moments electorals es parlava de Concert Econòmic, fet que ja he explicat en algun post anterior on un servidor, amb 17 anys ja havia "reclamar-lo" anant al Parc de la Ciutadella.

Doncs bé Felip Puig, del sector més independentista de CiU, a hores d'ara; i quan encara no ha estat investit President de la Generalitat el futur Molt Honorable, Artur Mas i Gavarró; ja rebaixa les demandes i els hi canvia el nom.

Tota una campanya electoral parlant de Concert Econòmic i ara diuen que el model a seguir és el dels Länder alemanys...

No han passat ni setanta dues hores de la victòria electoral i ja ens estan rebaixant allò que havien promès.

Crec que serà una legislatura prou divertida, en la mesura que ells mateixos estan aigualint el vi, abans que el govern de Madrid es postuli.

I pensar que el dia del debat electoral demanaven posicionaments a als altres candidats en favor del Concert.

Aquesta és la veritat del dels partits polítics, esperem que no tots siguin així!

Nota de l'autor

2010-11-30T12:30:00.002+01:00

Encara que m'hagi acostat als resultats electorals, i al desig que el Casillas no les veiés de cap de les maneres.
No, i reitero encara un altre cop, no!No tinc una bola de vidre ni vaig a fer voltes per la nit muntat dalt d'una escombra!

M'encanten les jornades postelectorals

2010-11-29T15:31:00.000+01:00

En molts casos eren divertides perquè mai ningú no perdia però aquestes si que hi ha hagut un guanyador CiU, a qui haguessin hagut de deixar manar ni que fos en minoria, en aquesta legislatura passada, a hores d'ara veig com (el sionisme) dirigirà el futur govern de Catalunya.

Una nota positiva però massa tard, en Montilla dimiteix; i la Tura passa a ser la cap de l'oposició pel PSC!

Ah, la gent se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona, si hagués dimitit abans de presentar-se a les eleccions a hores d'ara no estaríem parlant de la patacada que ha sofert el PSC.

Han presentat un home del PSOE, al capdavant d'unes eleccions "autonòmiques", de país vaja; on el PSC tenia sempre uns resultats força estables, però com deia anteriorment, si Pallach aixequés el cap!

A hores d'ara sembla que ja no hi haurà més Montilla, fet que també feia gran Catalunya, en la mesura que un "made-self man" un home fet a ell mateix, nascut a Iznàjar, Còrdova, i sense estudis universitaris hagués arribat a president de la Generalitat.

Potser ara és un punt d'inflexió també dins del PSC amb les tensions pròpies de la seva pertinença a la Federació del PSOE, el grup propi a Madrid.

L'altre targeta i aquesta vermella és per ERC, que tot i que assumeixen la derrota i que proposen que faran una oposició constructiva, no hi ha dimissions. Com digueren en castellà (Duque de Lerma i Marquès de Dénia: "mantenella y no enmendalla aunque la razón no hayas").

Crec que a Esquerra encara els manca un xic de reflexió i aplicació de la lògica, per saber que han de prendre decisions i són difícils de prendre, sobretot quan no fa gaire, en un Congrés Nacional apartaren el clan de l'avellana del poder. Encara que ells mateixos analitzen que hi ha hagut trasvassament de vots, no ho crec pas; el fet que pactessin amb en Montilla, ha mobilitzat l'electorat de CiU i aquests han anat a votar i els d'ERC alguns hauran votat CiU, altres Solidaritat, altres Reagrupament i un gran nombre han preferit l'abstenció!

CiU finalment ha parlat de govern de gent preparada. Sempre m'ha agradat allò que en deien el aristòcrates, el govern dels millors; jo sempre hi he estat a favor però dubto que quan hi ha set anys de sequera cerquin els millors, sinó que cercaran a aquells a qui els deuen favors en la travessa del desert.

Ja que em dona la sensació que als partits quan hi ha una proximitat a la victòria hi ha un seguit "d'arribistes", de la mateixa manera que quan hi ha ferum de derrota hi ha múltiples desercions. I ara en els moments difícils, s'ha de ser conseqüent amb allò que ens dicta la consciència.

Crec que anem malament

2010-11-29T00:15:00.001+01:00

Quan el guanyador de les eleccions ja demana ajut a la gent. Si realment ha sortit elegit, ha estat clarament perquè havia ofertat una sortida a la crisi. I recordo quan a Alemanya va pujar l'NSDAP, amb tota la distància possible que cal tenir en compte que no són ni molla similars, però quan hi ha moments d'incertesa sempre es tendeix a cercar la estabilitat en partits conservadors.

El guanyador de les eleccions i imminent president, parla d'humilitat, que no vol prepotència, que serà ferm i dialogant. Crec aquestes frases les haurem de tenir en compte perquè no passaran gaires dies però les paraules, és com les bones intencions, que el camí de l'infern n'està empedrat...

Potser ara és ja no és bon moment per intentar la sociovergència que dies enrere havia citat de manera precipitada; ja que CiU ha obtingut uns molts bons resultats a sis escons de la majoria absoluta...
Si haguessin quedat a més distància ho veuria factible però en aquests moments els interessarà (o almenys a mi m'interessaria apropar-me a algun partit que políticament pugui absorbir per l'estabilitat al govern. Així com els vots futurs) una espècie de vampirisme polític o assimilació; però els grups petits són massa petits per a la consecució de la majoria absoluta i per tant qui es mou no surt a la foto...

Donem temps al candidat per fer-lo president, i per que governi.
Però si jo fos a l'oposició tinc ben clar que oposició vol dir confrontació, dins de regles i normes; amb un estil definit i també vol dir que caldrà ser mesell i coherent en les peticions i en les demandes. En els suports i en les crítiques. Ni una crítica salvatge, ni una submissió vergonyant.

Jo només dic una frase, ni dignitat, ni valor, ni coratge...

El poble sempre decideix i per tant:

VISCA LA TERRA I MORI EL MAL GOVERN!

I és també un advertiment, perquè no?

Que n'aprenguin!?

2010-11-29T00:04:00.002+01:00

El vot de càstig, molt sovint és produeix per un desencantament generalitzat dels votants, la meva mateixa germana em comentava la setmana passada que no pretenia anar a votar perquè els polítics estan desconnectats del poble.

Realment és veritat, i haurien d'estar més propers a les necessitats.

Una mesura popular seria que els diputats rebaixessin no un 5% sinó que cobressin el SMI i hores segons el treball efectiu que duguéssim a terme uns complements salarials.

D'altra banda me n'adono que jo he dut a terme vot de càstig i antimesiànic, quan el candidat Mas diu que seran generosos; des de quan un partit que ha estat set anys en la travessa del desert polític, vol ser generós amb aquells qui l'han enviat a l'oposició?, i realment és un comentari que prové de la secció de política, no és pas un acudit.

D'altra banda, cal felicitar als guanyadors, com sempre caldria fer, i de l'altra analitzar els perquès; potser si ERC hagués fet presidenta a la Tura i no al Montilla no estaríem parlant d'aquest daltabaix del Partit independentista.

Un altre aspecte a tenir en compte és l'aparició de SCI, Solidaritat Catalana per la Independència, una espècie d'híbrid amb dos fundadors, un provinent de CiU, l'altre d'ERC i el cap de llista per Barcelona és l'expresident del Barça.

Fins a dia d'avui només havia tingut un color polític, i en canvi he fuetejat el que havia votat fins ara, per què?

Considero que fer del candidat del PSC provinent d'Iznájar president de la Generalitat no és cap drama, no em sento etnicista i per tant els catalans no som millors que els altres, ni pixem colònia ni res de tot això, però el tarannà de la persona hi fa molt, i amb Maragall entenia que podien haver-hi llaços de catalanitat, amb en Montilla què quedava?

Ara bé el que no puc entendre són les campanyes dels partits que han governat, ja que han estat socis i ERC mantenia el discurs: "Gent valenta" i el PSC: "Nosaltres no som independentistes".

Quina campanya és aquesta?

El PSC, el tradicional l'original; l'hereu dels socialistes que eren propers a en Pallach, de ben segur no han trobat lògic l'eslògan. Ni adequat i a sobre, molts d'ells hauran decidit obviar-lo i quedar-se a casa que fa fred.

ERC s'ha vist dinamitada en molts casos per l'abstenció com a càstig però també ha dinamitat els resultats Solidaritat; Reagrupament (nascuda dels que no volien un pacte amb Montilla) i un discurs gastat han fet la resta (no sempre es pot dir que és el partit per aturar al PP).

Mentre, CiU ha mantingut la maquinària molt ben engreixada i ara havia de ser la seva, aprofitant els dubtes dels altres.

Els fets és el que haurem de valorar un cop transcorri el temps, però a hores d'ara, i no cal ser una pitonissa per dir que Mas no vol la independència, ni podrà aconseguir un Concert econòmic, la Camacho ha rebut el vot de la por (contra el independentismo). L'anàlisi potser és massa simple, però així guanyaven els d'ultradreta a la facultat, no feien campanya, i amb l'eslogan "El único voto útil contra el independentismo" aconseguien la meitat dels representants de la facultat. Aleshores també te n'adones que no té un vot ocult, sinó fidel; independenment del fred, la neu, la pluja, el sol... voten; disciplinats com els militars.

La novetat: SCI cal veure si seran treballadors com ho han estat C'S

C'S tot i que és juntament amb el PP un dels partits que considero que apliquen la fal·làcia de que el català persegueix... i ells són víctimes del catalanisme. I em pregunto a Madrid que hi ha llibertat (aquí no n'hi deu haver perquè sempre la reclamen) i podria retolar una empresa només en català?

Ara ve la realitat, i quatre anys de dubtes. Només em ve al cap dues coses; la primera és si CiU és un pacient moribund que revifa abans de la davallada final. L'altre és si realment algú es pensa que es pot salvar res de l'Estatut, quan ja fa poc més d'un any de l'aprovació de la nova reforma de la LOFCA (ara volem canviar les regles del joc?)

Cal pensar que haurem fer-nos creients i resar molt amb uns polítics amb tant poca vista, realment haurem de fer instàncies per que treballin per la ONCE, perquè de vista poca.

I ella se'ls ha pogut pagar

2010-11-27T11:22:00.003+01:00

Com diu la meva amiga Maria, en un comentari que fa juntament amb la seva parella, en Miquel; quan una dona porta uns implants mamaris, és perquè se'ls ha pogut pagar.

Encara que sembli estrany però hi ha gent que diuen que fan aquestes coses per amor, per amor?

T'has de canviar el nas, els llavis, la cara... per amor perquè t'estimo com ets però no m'agrades físicament. Quina poca vergonya!

El darrer cas i motiu d'aquest petit comentari, és que la conegudíssima Sara Carbonero, futura cunyada del Bojan Krkic; ha decidit per amor incrementar la talla de la copa de la seva roba interior.

En cap cas sembla en les fotos anteriors de la noia, que n'hi faltés; però... ah! l'amor, els diners i el poc cervell que tenen algunes (i alguns per demanar-ho)...

Dit i fet, ha agafat i petita operació quirúrgica per estar més atractiva a ulls del porter del Real Madrid.

Dissortadament cercant per la xarxa sembla que no és la primera vegada que passa per mans d'un cirurgià ja que et trobes fotos seves molt diferent de com la poden veure per la televisió...

Realment el primer cop que la vaig veure a la pantalla, vaig pensar que tenia uns ulls magnífics. Potser és l'únic que conservarà, com aquella portada del National Geogràfic, on hi havia una noia Afganesa. D'ací uns anys no li quedarà ni això.

PS: espero que aquesta operació hagi descentrat prou al Casillas.

Rellegint articles de La Vanguardia

2010-11-27T11:00:00.000+01:00

He trobat un magnífica perla quan ho analitzes en la distància temporal dels esdeveniments. Publicava el diari del Grup Godó, que el cap de llicències d'obres a Ciutat Vella, era també soci de Bailèn 22.

I és aleshores quan un hauria de llegir-se la notícia i recordar que a Barcelona, cap i casal de Catalunya, hi ha hagut un cert malestar, sobretot el va patir la regidoria de Ciutat Vella, on la Itziar Gonzàlez, va dimitir del càrrec en primera instància per malestar amb l'equip municipal.

Posteriorment ella mateixa va explicar que va rebre telefonades en referència a l'Hotel del Palau. Potser només és una simple anècdota quan hom toca poder, es veu en l'obligació de decidir, però a ella l'obligaven a decidir. Era honesta i per això feia nosa.

La realitat és molt més cruel que no pas tot això i te n'adones que en política i amb diners pel mig no n'hi ha un pam de net. El fet és que al 2009 va patir un robatori, on només se li van endur els ordinadors, memòries i una càmera de fer fotos. Ni diners, ni joies ...

Posteriorment s'ha sabut la veritat que fou objecte de pressions perquè deixés el càrrec amb amenaces de mort incloses. S'havia convertit en un perill per l'Stablishment i va dimitir per por.

Perquè a si ple dia van entrar a casa seva, que no podrien fer a un dels molts carrerons que te ciutat vella?

Finalment s'ha sabut la veritat, i sembla que el cercle es va tancant...

Com en cada campanya electoral

2010-11-27T02:36:00.001+01:00

M'he acostat a un míting, un xic a l'atzar, un xic per veure un cosí que venia expressament de la capital del Segrià per recolzar aquella opció política.

Tirant enrere en la memòria puc comptar que he assistit a actes d'ERC, del PP, del PSC-PSOE; i aquesta vegada ha estat perquè SI.

Hem quedat per correu electrònic i ens hem donat el telèfon per localitzar-nos quan ell arribés a Barcelona. Ens hem trobat amb temps, per prendre un cafè parlar una mica de la família i anar a l'auditori.

La primera sorpresa ha estat la presència de Mossèn Ballarín, rector de la parròquia de Gósol, al Berguedà. Ell no ha fet un discurs polític, sinó de suport com a persona al candidat per Barcelona.

I clarament veus que més enllà del que mouen les maquinàries de cada partit, hi ha un poble, preocupat per allò que l'envolta, amb inquietuds, empenta, sang i valor. Ja ho cantava KOP però sembla donar-los la raó, Sols el poble salva el poble.

Veus que allò que en altres partits anomenen les "bases" ací és el poble, curt i ras; el que podria ser el forner, la veïna, o aquell escombriaire que n'està tip d'aquesta poderosa oligarquia que només necessiten al poble per que els votin.

I te n'adones que aquestes persones són gent que en el seu àmbit particular es mobilitza per fer la feina que en d'altres partits ho fan alliberats a sou. La pregunta és quan assoleixin poder, ho voldrà seguir fent el poble o també ho faran alliberats a sou? Potser els salvarà l'honestedat del discurs: la nitidesa de les idees que propugnen.

Un discurs fet per persones,crec que força preparades almenys intel·lectualment, apareix un professor, un notari ex vocal del CGPJ, un advocat mercantilista, un professor associat, una filòloga, un catedràtic de dret constitucional...

Els parlaments han estat fins i encertats en la sintonia d'allò que el públic volia sentir; hi ha hagut alguna imprecisió en referència a C'S, però queda en l'anecdota.

La veritat és que el notari, ha dit clarament que aquest és un país de mediocres... I potser és la frase més encertada de totes.

El cap de llista ha dit clarament que és un trencament però no una guerra, i després de la proclamació (i la ressaca de celebració) l'endemà caldrà anar a treballar com cada dia, pagant el lloguer quan toca i narinant.

Trencar una relació amb Espanya, és com un divorci; això és teu, això és meu i m'has de passar la pensió pels nens, tu et quedes la casa de les vacances i jo la de ciutat i el cotxe!

El que m'ha agradat més és que amb en Jordi hem pogut anar comentant la jugada, i jo ho resumiria en dos grans blocs.

La independència s'ha col·locat en la centralitat del debat electoral, juntament amb la crisi econòmica, com un afer important per al futur immediat, fins i tot de subsistència de país.

L'altra ha estat una afirmació meva, la independència segons els grans economistes ens assegura un futur més pròsper econòmicament, però jo afirmo què tot i que no fos així, el veí no n'ha de fotre res amb les decisions de casa meva (ni amb la meva VISA, és meva i que me la torni!!!).

Tot i en alguns moments sentir els testimonis de la gent que explicaven els oradors, he assistit a moments més emotius a la meva vida, però potser el grau etílic eren la raó dels meus plors.

Potser aquesta connexió amb el poble es resumiria a través de les sinergies que provoquen en la nostra ment alguns comportaments, algunes paraules.

Potser aquesta normalitat viscuda avui fa que sigui normal parlar de llibertat, però ens cal encara l'orgull de fer-ho sense recança, sense pors ni represàlies, assumint allò que ens pertoca i decidim, com a poble. Perquè tant bé ho han dit anteriorment, Nosaltres Decidim, doncs això a nosaltres ens toca decidir i que ningú no ho faci per nosaltres.

I DESPRÉS DE L'ESPANTADA DEL DEBAT.

2010-11-25T21:35:00.001+01:00

Ens trobem amb els candidats, a banda d'estar prohibit; fet que haguessin hagut de conèixer els candidats. També haurien d'haver tingut en compte que han tingut gairebé cinc mesos des de la convocatòria de les eleccions, per haver pogut muntar un cara a cara.

I després es quan hi ha els drames que si decideix Madrid, que si el PSC-PSOE en té la culpa; que si l'oposició que no pot assistir al cara-a-cara han presentat un recurs en contra de la decisió de que es faci.

Quan els propis partits haurien de conèixer també que hi ha d'haver un preavís de cinc dies, i en cinc dies ens n'anem a la jornada de reflexió.

Bé doncs tot i estar prohibides les enquestes a Catalunya, és tant fàcil de conèixer-les com poder connectar-te a la xarxa i anar a "El periòdic d'Andorra", i te les donen al minut i a sobre com si fos un dels productes il·lícits... i aquí trobareu: "Les enquestes que no poden llegir-se a Espanya!"

Guanyarà Convergència i Unió, clar triomfador. PSC els pitjors resultats de la seva història, ERC la gran derrotada i segurament SI (Solidaritat per la Independència) la gran novetat a l'hemicicle.

Però siguem sincers, ni amb majoria absoluta al Parlament CiU no plantejarà mai un debat d'independència si la pròpia patronal catalana, FOMENT del treball no li ho demanés.

Convergència ha estat sempre un partit pactista amb Espanya, aconseguint a canvi algunes prerrogatives noves per a Catalunya; que ens ha convertit a ulls de la resta d'Espanyols, com aquells que sempre van a Madrid a pidolar coses...

ERC també s'ha apuntat a aquesta estratègia darrerament; però en cap dels casos se n'ha aconseguit grans rèdits.

Ara molts s'omplen la boca del Concert Econòmic, jo recordo que amb els meus disset anys (1993 i ja en fa uns quants) assistir al Parc de la Ciutadella amb la meva germana; actuava Lluís Llach i la cançó estrella: La Gallineta... "El Concert pel Concert", el president d'Esquerra era l'Àngel Colom, abans que pugés el "clan de l'Avellana" amb Carod Rovira al capdavant i ja parlaven d'aquest sistema econòmic.

També em sorprèn llegir que Ramon Trias Fargas, economista i membre fundador de Convergència Democràtica de Catalunya; mentre havia sigut Conseller de Finances, havia aconseguit el compromís del Concert Econòmic per Catalunya (segons el seu nebot) però Jordi Pujol refusà l'oferta.

I ara tots en porten la boca plena, de què serveix recaptar els impostos quan Espanya va en una altra sintonia? Aquest és el nostre gran problema que no volem entendre les sinergies d'aquell qui realment mana.

Encara que el CNN (Cercle Catala de Negocis) publiqui tots els estudis del món, seguim en el mateix atzucac que abans de començar aquesta campanya electoral i com que no ens ho creiem, seguirem igual que abans de dur-les a terme i dissortadament l'apatia s'apoderarà mansa i lentament de tota iniciativa.

L'única esperança és que quedi latent alguna nova possibilitat, amb la neteja post electoral de partits; caldrà replantejar-ho de bell nou i de manera conscient cap a on caldrà anar.

Perquè de CIU només en pretenc que tinguin un bon govern, però en cap cas n'espero ni Concert ni altres aventures més arriscades.

Quan Felip Puig promet un referèndum per la independència (tot i estar prohibits perquè el poder de convocar-lo de manera constitucional, recau en l'estat) i Mas el desautoritza dient que qui mana al partit és ell, penso que potser a CiU tampoc hi ha ni ordre, ni concert.

DUBTES I MÉS DUBTES

2010-11-22T16:03:00.001+01:00

Aquesta colla de sàtrapes que ens governen a hores d'ara, i després d'haver vist un bocí de campanya electoral a través d'Internet, me n'adono que només els interessa el poder que donen els escons a través d'ajuts i subvencions. Vaig veure en Montilla a través del Periódico de Catalunya; he vist el míting de Reagrupament i ahir el debat electoral.

Convergència està obstinada en tornar a tocar poder, i totes les enquestes els són més que favorables fregant la majoria Absoluta. Mentre la resta de partits es dediquen a llençar difamacions, embolics i pors.

Potser el més tranquil és Esquerra tot i la davallada que s'esperen perquè segurament creuen que ara el debat està centrat en independència sí o no, independentment del color de govern a la Generalitat. I per això se senten triomfadors tot i haver perdut anticipadament les eleccions.

Potser és hora de que governi CIU, però oblidem-nos-en que plantegin aventures independentistes, ja que el Molt Honorable Jordi Pujol ja digué que la coalició que ell presidia no era independentista. Malgrat que el segon d'abord en Felip Puig digui que farà un referèndum sobre la independència, per acontentar unes bases que clarament n'estan tipes de subjugació a Madrid, de la retallada de l'Estatut...

El cap de llista digué que qui manava era ell... i no en Felip Puig

Per convergència el més important de moment es guanyar les eleccions i reprendre la tàctica del peix al cove per calmar als votants, però què passarà en un futur no gaire llunyà quan la gent demani més? O més encara, quan demani allò que els havien promès als mítings electorals (que no pas a la propaganda electoral)

El mes de juliol, la gent demanava als polítics valor, que no tinguessin por... Però a tots se'ls arronsa el melic.

El PSC diu què és vot útil contra l'independentisme; PP també, C'S també...

Tanta por fa un replantejament de les regles del joc?

Segurament sí. I més ara que des de Madrid havien aconseguit diluir l'Estatut 2006. L'estratègia és clara, des de Madrid començarà la batalla final per a diluir el que queda de l'essència de Catalunya com a regió rebel, diferenciada i fins i tot perillosa per la concepció que ells tenen del que ha de ser Espanya, (de ben segur l'actualització de l'antiga "UNA, GRANDE Y LIBRE").

I mentre els polítics d'ací els hauria de quedar l'orgull de pertinença a aquest col·lectiu de gents que resta fidel a aquesta essència, i no la por, la por de no obtenir representació, la por de quedar-se a l'oposició.

Fa temps que sento arreu que hi haurà un pacte sociovergent d'estabilitat de dos anys de tranquilitat a Catalunya i al govern de Madrid. Potser sí, però això no és una forma de trair l'essència del que volia la gent després de la manifestació en contra de les retallades de l'estatut?.

La Caixa

2010-11-18T14:41:00.048+01:00

Avui he decidit fer una classe d'història, però no d'història del dret espanyol, ni català (amb compilació inclosa); no!

Avui toca parlar de "La Caixa", aquesta bonica entitat de crèdit i estalvi que té com a símbol una obra de Miró.

Segons la pròpia web corporativa, "La Caixa" es va constituir l'any 1990 a partir de la fusió de la "Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears", fundada el 1904, i la "Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, fundada el 1844", i, per tant, és la successora legítima i la continuadora, a títol universal, de la seva personalitat pel que fa a naturalesa, finalitats, drets i obligacions. Pels seus orígens, és una entitat de caràcter financer, de naturalesa no lucrativa, benèfica i social, de patronat privat, independent de cap altra empresa o entitat.

És a dir, és una entitat successora de dues caixes d'estalvi, la de Barcelona i la de Pensions (avui en dia encara existeix el fragment de la caixa de Barcelona anomenada "Caja de Ahorros de Barcelona y Monte de Piedad" a tocar de la Plaça Catalunya.Quan la gent hi passa pel davant, la gent hi fa cua o s'hi amuntega al costat, al Hard Rock Cafè, al carrer Rivadeneyra, la gent no hi passa gaire és un carreró menut, doncs al fons d'aquest carrer hi veurem una oficina de "La Caixa" on avui en dia encara s'hi poden portar a empenyorar objectes de valor, or i plata.

Caminem una mica més enllà i veurem la parròquia de Santa Anna, una església romànica, una creu de terme i una floristeria que tot i ser cèntrica ven les flors a un preu més que correcte.

Però retornem a l'objecte del nostre estudi, la Caixa de Barcelona, fou fundada després d'una vaga general (quan encara es depenia dels socors mutus com a entitat de previsió per a que les vídues dels obrers morts poguessin percebre un ajut), i en aquella manifestació crec recordar que caigueren dos treballadors i tot això es recorda al barri gòtic de Barcelona, al costat de l'església de Sant Just i Pastor, on una menuda placa ho recorda..

Avui en dia i segons el web de la ja fusionada entitat, ens els seus estatuts admet quina és la seva finalitat social, donat que les caixes (totes) no poden tenir accionistes, sinó que els beneficis han ser repartits en obra social.

I què han fet? Han creat l'Obra Social.

Aquesta desenvolupa la realització de les d'obres beneficosocials i la inversió dels fons corresponents en actius segurs i rendibles, d'interès general.Les finalitats bàsiques que s'indiquen als estatuts són:

El foment de l'estalvi com a manifestació econòmica individual d'interès col·lectiu.

El foment de la previsió, en general, com a manifestació d'un interès individual i col·lectiu alhora.

La prestació de serveisfinancers i d'interès social.

El finançament i el sosteniment d'activitats d'interès benèfic o social.

El desenvolupament propi de l'entitat amb la voluntat de donar el compliment més adequat a les seves finalitats.

La missió i la visió com a claus estratègiques de "la Caixa" constitueixen una plasmació dels orígens, l'objecte i les finalitats bàsiques de l'entitat.

I és per aquesta raó que hi hagué un intent legislatiu per part del govern central (ho estudià primer de tot el govern Aznar, envaint naturalment una competència de les autonomies. Però amb aquest fet van aconseguir el canvi de presidència de "La Caixa".

Fora de Barcelona, l'Obra social té una activitat real i més o menys responsable, però abans fins i tot tenien una escola d'infermeria Santa Madrona, o biblioteques de barri, casals de Gent Gran.

Gestionaven un objecte social estava força repartit i semblava més social que no pas l'actual.

A hores d'ara veig com fan clientelisme, a través de superestructures que permeten crear llocs de treball per a gent afí a la seva política o a la gent que controla aquestes entitats.

A hores d'ara han perdut part de la seva obra social entesa com a benefici a tot un grup de gent, derivant-ho a través d'ajuts a través de "subvencions a entitats privades" i mantenint allò que no requereix d'un esforç excessiu i centralitzat com són El Museu de la Ciència (COSMOCAIXA) i Caixafòrum.

PS: tornar a redactar-lo i fer-lo més ampli (quan tingui un moment

La moda mini

2010-11-18T14:09:00.039+01:00

Fa molts anys que deien que en DeGaulle havia viatjat a Andorra en "minijeep" pronunciat de la mateixa manera com es diu faldilla en francès (minijupe) I s'entenia que el President de la República semblava que havia anat al país dels Pirineus abillat d'una manera peculiar.

Dissortadament els temps han canviat però no les modes, i a hores d'ara s'ha reproduït la moda de tornar a vestir amb faldilles que són més un bocí de roba que una vestimenta (a patiment de tots els homes que no tenim parella) i que ens permeten de gaudir de la imatge que desprenen, una imatge més femenina (segons el punt de vista masculí).

Surto al carrer per anar a Hisenda, i marededéusenyor! Com podem els homes fer el cor fort i no caure a la teranyina de les seves formes, de la imatge gairebé celestial que sovint

I elles sovint em miren amb menyspreu per la gosadia d'haver-les mirat, d'altres vegades, les menys; semblen agraïdes d'haver estat l'atracció ni que es tracti per una mirada furtiva.

I quan no es tracta d'un bocí de roba, es tracta d'uns pantalons de ioga, o d'unes malles o de...

Si segueixo recordant tindré un atac de bogeria i hauré d'anar a cercar la fredor de les aigües de mar per calmar i amansir la meva ànima, o hauré de fer una marató de bicicleta per no haver de pensar-hi més...

És un trist consol, però l'únic que pot alleujar-me és la crítica insana de dir que algunes necessitarien d'un estilista per aprendre a vestir, i aprendre a què poden i que no han de dur... (és l'únic que em pot confortar en aquests moments de prèvia follia)

Et Dieu créa la femme...

Sant Joan a la Colònia

2010-11-18T13:39:00.002+01:00

Fou el darrer Sant Joan a la Colònia Castells, una nit màgica i del cert que seria la darrera...

Localització? Al bell mig del barri més car de Barcelona, en una ràtio de metre quadrat, juntament amb el de Sant Gervasi.

Al bell mig de les Corts, a la seva banda alta, celebrant la "festa major", de ben segur que les campanes toquen a mort, dissortadament pel que representa com a patrimoni cultural i arquitectònic industrial a Barcelona com el que hi havia al Poblenou.

Una antiga colònia industrial desig de les empreses constructores per revaloritzar aquell bocí de barri, una fuetada més de l'especulació urbanística, desig de veïns, constructors i de l'administració, sovint corrupta que tot ho omple i tot ho envaeix.

Estem enmig de la darrera expressió de convivència en aquesta societat urbanita.

Casetes baixes amb plantes i jardí, amb carrerons sense sortida, relegades a la més exemplificadora rasa.

Realment la missió de l'administració és anul·lar i anorrear, i se'n surt!. Tots aquells que no estiguessin empadronats durant els darrers deu anys no tenen dret a res (a la p...rue!)

És una imatge estranya celebrar una festa on no hi ha cotxes, no hi ha trànsit, la gent amb la cadira al carrer sense cap altra preocupació.

L'última expressió de poble dins de la gran ciutat.

De vegades sóc idiota! (3)

2010-11-11T14:52:00.003+01:00

... I finalment el darrer dia d'octubre emprenia altre cop la marxa cap a Barcelona des de Perpinyà, era un viatge que sovintejava amb els malestars que havia hagut de suportar per les darreres vagues ferroviàries que havien dut a terme al Rosselló perquè el president de la República havia decidit allargar l'edat de jubilació des dels 60 als 62.

Arribava a l'estació de Cervera de la Marenda a poc més quarts de sis de la tarda, a més a més era el dia del maleït canvi horari i era fosc molt més d'hora...

Així doncs aïllat al Rosselló a poc més de dos quilòmetres de Portbou, i vaig decidir emprendre el viatge a peu travessant la frontera, amb la bossa a l'esquena i en poc més de trenta minuts ja havia superat la carena i gairebé a les fosques arribava al poble.
Una baixada alegre i tranquil·la, arribo a l'estació i compro el bitllet en pocs segons, sento que anuncien la seva sortida i baixo les escales d'una volada; encara amb la bossa oberta i pujo els graons de l'escala de dos en dos, com si m'hi anés la vida. Em veu el revisor i diu: "Va que casi et deixem"... realment no m'esperaven perquè ni tant sols sabien que jo estava encara comprant el bitllet però pujo a dalt i el tren emprèn la marxa.

Com deia el poeta, rails i més rails -i més rails i més rails- (i el pantògraf ha substituït la xemeneia blanca). Primera aturada Colera, Llançà, Vilajuïga, Figueres... fins a Girona la vida fou tranquil·la. El tren tot i l'endemà ser festiu s'omplia.

A Girona, darrer dia de les fires de Sant Narcís (patró de les mosques que foragità les tropes franceses) van fer un bescanvi de passatgers fins que a l'alçada de Sils s'assegueren dues noies (molt i molt joves per a mi) que havien anat a fires, l'una feia dos anys que estava a la universitat i l'altra tot just havia començat aquell curs.
Vaig entrar a la seva conversa amb cura, ja que la distància en el temps potser que es malinterpreti i lentament vaig apoderar-me de la conversa i com a la pujada vaig fer mestria de molts dels coneixements i inquietuds que m'ha donat la vida i em permet d'explicar arran del temps passat, els meus records. De com amb la família descobrirem el Rosselló, dels meus coneixements de la ciutat de Barcelona... I no vaig callar encara que m'ho hagués pregat el propi Benet XVI.
Fins i tot els vaig mostrar els topants de Barcelona i de com arribar a casa seva... però ara em dona la sensació que si em van seguir a les palpentes, potser és per alguna raó més que desconec relativament. Potser vaig mostrar la meva cara més amable i s'esperaven alguna cosa més...
I el que vaig fer fou senzill i erroni, ja que no es decidien a decidir vaig marxar amb el meu autobús cap a casa i vaig deixar a la Clàudia i la Sara esperant a la parada del bus...

Potser una mica semblant a allò que explica la DALIDA...

DE VEGADES PENSO QUÈ SÓC IDIOTA (2)

2010-11-01T22:38:00.004+01:00

Sovint directament ho sóc, el divendres 28 d'octubre preina el viatge de pujada a Perpinyà (canviant de transport a Figueres, on m'esperava un constructor per a fer una reforma immobiliària al pis d'un amic). El viatge de pujada magnífica oratòria per part meva, hi havia un parell de veneçolans que parlaven de l'obertura del mega-prostíbul de la Jonquera, i que volien fer-li una entrevista al propietari.
Els vaig comentar que hi havia alguna informació al respecte al setmanari "El Triangle", i que podrien cercar tot el referent a la concessió i revocacio de llicències que s'havia intentat per part de l'Ajuntament. Que a més a més hi ha el fet que a Barcelona van tancar-ne dos a l'autovia de Castelldefels i què hi havia una "Associacion Española de Empresarios de Locales de Alterne", que protegia els interessos "gremials". Vaig parlar dels vincles polítics que tenien aquesta gent, com de la prohibició dels braus i els interessos dels Balañá que a hores d'ara han de ser rescabalats durant 99 anys per la suposada facturació d'aquests anys.
La meva capacitat de conèixer el va deixar una mica astorat, parlava i parlava de temes que interessaven com de l'OPA sobre Endesa de Gas Natural (pràcticum extern de la facultat de dret) i en aquell moment no recordava el nom de les empreses i una ànima caritativa em va "xivar" els noms... (una noia figuerenca, que estava fent ADE i acabava els estudis a Flandes, en anglès... tot va anar bé fins que vaig fer-li una observació que en veure com agafava els bastonets de pa, era fumadora... Va quedar-se parada somrigué però creà un bloc de gel ja impenetrable fins al comiat fred i distant a la l'Estació).
Em vaig acomiadar dels veneçolans recomanant-los que cerquessin un cotxe de lloguer, ja que els permetria més llibertat de moviment i els recordava que hi havia festa major a Girona...

A l'estació m'esperava el José empresari d'Empuriabrava, casat amb una holandesa i amb tres fills. (l'home de mitjana edat, d'aquells que pot dir-se españññols de soca arrel, havent nascut a Figueres no deia una paraula en català ni que fos amb fòrceps, portava una furgoneta amb el nom de l'empresa retolat) i vam començar el trajecte cap al nord. Aturada a la Jonquera i el vaig convidar a dinar. Bufet lliure de menjar beguda i postres; menjar de batalla però acabat de fer encara que seria impossible donar-nos-ho fresc per tant el peix se sap del cert que era congelat...
Ací es va acabar la conversa amena, fou un trajecte avorrit i ple de tòpics de dues persones que no casarien ni amb Loctite...
Es mirà el pis i digué que no volia fer el trajecte i les obres només per allò que si volia una reforma integral la hi faria però que comptés amb vora els sis-mil €uros...

Per Perpinyà les comissions habituals i diumenge preparat pel trajecte de baixada.

La revolta silenciosa

2010-11-01T15:53:00.005+01:00

En podríem dir l'equiparació de les capacitats de govern, fins i tot de les oportunitats que durant molts anys han estat negades.

De dones importants en política durant la història podem trobar grans personatges pel paper que han desenvolupat; des de la Eleonora Roosevelt que estava compromesa amb la Guerra Civil Espanyola i n'explica la Teresa Pàmies en algun dels seus llibres de com la va conèixer.
Dones rellevants en moments difícils, com la Indira Ghandi, com la Golda Meir com a presidenta del jove estat d'Israel als seixantes, època de convulsos canvis socials a les democràcies occidentals, però l'avenç venia d'orient.

Dones rellevants com la Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit a finals dels setanta i principis dels vuitanta. La dama de ferro dugué a terme una acarnissada lluita contra els sindicats; així com les privatitzacions de la majoria d'empreses estatals (moltes de les quals l'estat ha hagut de tornar a absorbir per manca de manteniment i d'inversions que hi feien les empreses privades van arribar a posar en perill als seus usuaris. És el cas de les vies fèrries) feu una petita guerra per les Falkland (Illes Malvines) que ara tornen a estar de moda per un possible jaciment petrolífer...

Més endavant ja hem conegut altres caps d'Estat la Benazir Bhutto, filla de Zulfikar Ali Bhutto i assassinat per una dictadura militar i governà Pakistan durant els periodes 1988-1990 i 1993-1996. Potser és més sorprenent que un país musulmà tingués una mandatària dona, o potser no.
Violeta Chamorro a Nicaragua (1990-1997), A Irlanda la Mary Robinson (1990-1997) succeïda per Mary McAleese (1997-
I moltes altres han seguit el camí obert però algunes són reconegudes per tothom i d'altres passen en l'anonimat més indiferent: Helen Clark a Nova Zelanda (1999-2008), Vaira Vike-Freiberga (1999-2007) , Tarja K. Halonen (2000-actualitat), Gloria Macapagal-Arroyo a Filipines (2001-2010), Megawatti Sukarnoputri a Indonèsia (2001-2004), Angela Merkel (2005-actualitat), Michelle Bachelet a Xile (2006-2010) Ellen Johnson-Sirleaf a Libèria (2006-actualitat), Cristina Fernández (de Kichner) a Argentina (2007-actualitat) Jóhanna Sigurðardóttir a Islàndia (2009- I la darrera a incorporar-se com a mandatària ha estat Dilma Roussef a Brasil (2010-

Potser és l'hora de fer canvis. Potser cal escollir no els que han de manar, sinó els que ho han de fer millor encara que pensin de manera diferent a la que ho fa un mateix. Potser s'ha d'acabar aquesta partitocràcia i fer tries lògiques d'aquells que són els més aptes per conduir una economia, una societat, un sentiment i un país...

Sovint costa fer tries i per això ho deixo al que prefereixi cadascun.

Fetitxisme?

2010-10-28T21:13:00.007+02:00

Sovint intento racionalitzar tot allò que em passa a la vida, i me n'adono que tinc una tendència fetitxista respecte a les dones. Anhelo veure-les vestides de Chanel, amb mitges, sabates a joc... També em duen a la perdició tots aquells intents de malles i leggings que sense veure res insinuen la forma de les seves cames, i una minifaldilla? Ah!, una minifaldilla ben portada, uns texans ajustats i un jersei...

Em quedo sense paraules, absort mirant aquelles figures femenines que apareixen i desapareixen davant meu. Com apressades retornen a la feina, i a sobre els demanem que siguin grans companyes, amigues, confidents i finalment amants perfectes... Potser demanem i no ens mirem al mirall de veure el què som nosaltres... Però són tant sensuals, amb una gota d'un perfum encertat fent un suau deixant d'olor... o fins i tot quan sota la roba s'insinua aquella roba interior què la ment embogida en una espiral, i barrina intentant endevinar i encertar tot allò que amaga.

Podria seguir amb imatges i més imatges però de ben segur que hi ha alguna cosa més, potser no tot és imatge, potser no tot és com ho havia imaginat, potser els pensaments es distorsionen i es redrecen depenent dels moments en què s'han viscut, o en el moment en què reapareixen de nou. Sovint el temps (sempre) guareix aquelles petites nafres que apareixen per una fricció constant, que per assimilació has volgut fer allò que no haguessis hagut de fer mai.

Avui per exemple he anat a fer un tallat amb ella, fumadora compulsiva que no crec que li trobi massa plaer en fumar, ja que mai esgota les cigarretes.
Jaqueta de cuiro, botes de pell, texans... un xic de maquillatge i un deix perfumat que l'embolcallava. He parlat pels colzes (molts cops he fet explicacions que de ben segur ella ja havia sentit i malgrat tot no ha volgut tallar-me la xerrameca), i mentre ella anava encenent cigarreta rere cigarreta i m'ha explicat una mica els seus afers; sembla estrany que després d'aquella jornada una mica nefasta (ne-fas, après a dret romà, on indicava els dies inhàbils per jutjar) s'hagués restablert la nostra relació d'amistat, fins i tot millor que l'anterior, i s'hagués convertit en una gran confident, en una gran escoltadora...

De vegades sembla estrany però em quedava embadalit escoltant-la i redescobrint la nitidesa de la seva mirada que ja no recordava com era, i em sap greu haver-me'n oblidat. Potser recordes allò què és més present. Però no puc fer res més que dir que el comportament d'un dia com avui ha sigut deliciós, encara que sembli estrany dir-ho per aquest mitjà.
Aquest és l'atractiu que un dia vaig descobrir en ella...

PS: he de recordar-me'n de revisionar "L'Home que estimava les dones"!

LA FEBRE DE L'OR

2010-10-27T12:09:00.006+02:00

L'home arran de la història s'ha mogut sempre per interessos i capitals, ja fossin el que controlaven l'entrada de productes orientals cap al món "civilitzat", juntament amb la impossibilitat d'acumulació per part de l'església de béns originà una croada contra els albigesos.
Fins a la que feia necessari portar la seda des del llunyà i distant orient, cercant el lucre personal i les ganes d'aventura, hem de recordar-nos-en de Marco Polo.

Moviments d'anada i tornada que portaven informacions, portaven noves formes de fer i sobretot es feien per la riquesa que aquells productes amb poca sortida en un lloc i força més econòmics permetien un lucre a l'altra banda del món conegut. (caldria recordar què era el Honrado Consejo de la Mesta, que venien grans quantitats de llana merina cap a Europa (l'exportació de l'animal estava penat amb la mort) i era una font d'ingressos important fins al segle XVIII.

De la mateixa manera que en aquest cas el monarca va fer perdre l'exclusiva llana merina ja que en va donar exemplars al cosí i aquest la repartí per Suècia, Hongria, Prússia, França... perdent l'exclusivitat d'aquell exemplar.

La guerra dels bòers, s'originà pels jaciments d'or i diamants trobats al Transvaal (que controlaven els descendents dels holandesos, però el diner i els diamants són els diamants.
De la mateixa manera que a Sud-Àfrica amb el boicot que rebé per l'Apartheid que practicaven, no rebé realment mai un boicot ja que d'allà en surt urani, or, diamants...

L'origen de la independència dels EUA tingué un precedent, l'amotinament del Te, per qüestions aranzelàries; la Marxa de la Sal de Gandhi fou una de les seves armes per evitar pagar impostos als britànics, així com també el boicot als productes manufacturats anglesos.

De forma més divertida podríem esmentar el principi i el final de "La Leyenda de la Ciudad Sin Nombre" on per un grapat de pellets d'or en un enterrament catapulten el fèretre d'un granger per reclamar la propietat de la terra. O la Quimera de l'Or de Chaplin.

I per l'altra banda trobem les grans disbauxes peninsulars, on es fan aeroports que enlluernen a gent civilitzada com els suïssos, que no entenen com Ciudad Real té un aeroport internacional de dos vols setmanals, de tipus privat (pagat per una caixa intervinguda: Caja Castilla la Mancha) hi ha un documental en alemany...

Però després de la gran Bouffe, venen els problemes i no tenim prou sals per pair tot aquest problema, és un mal de pedra com digué aquell que a més a més té segons un diari tant contrastat com La Vanguardia, uns diners que traduits en pessetes esgarrifen, la calculadora em fa figa i les cames més. Les xifres astronòmiques fa que hagi de veure un futur econòmic no amb tristesa, sinó amb una por absoluta perquè algú ho haurà de pagar... De fet algú ja ho està pagant els dos milions d'aturats de la construcció.

Totes les febres tenen una pujada i un guariment, perquè finalitzen; però i ara què tenim?

Un vespre solitari

2010-10-25T20:09:00.005+02:00

Realment de vegades tinc la sensació que tot m'empeny sense cap mena de lògica cap a un cul de sac, i d'altres en retinc per no evadir-me.
Dos exemples:

Dimecres de la setmana passada, vaig anar a veure al meu amic Otger a la Colònia Castells, abans que la enderroquin, varem parlar del futur immediat, del què caldria fer i de quan es podria dur a terme.
En acabat no era d'hora, tampoc era excessivament tard i vaig anar a donar una volta, una passejada en bicicleta des de Les Corts fins a la Barceloneta, ja fosquejava el dia havia estat clar pero la nit mostrava núvols indecisos que pentinaven el cel, les clarianes permetien que la llum de la lluna s'esmunyis entre ells i es reflectia al blau-negre del mar com si fóssin aigües argentades, com si les escates dels peixos fóssin més lluentes que mai, com si les sirenes existissin de debò, com si aquell bocí de mar fos realment un riu de plata.
I jo me n'adonava i me n'adono que això era una imatge de solitud potser em recordava una mica el que cantava l'Hardy

(tots els nois i les noies de la meva edat caminen en parella pel carrer, i són feliços... i jo resto sol pel carrer com una ànima en pena "Car personne ne m'aime").

Per acabar-ho d'arrodonir ahir vaig voler conèixer les rodalies barcelonines, i altre cop sol des de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma i Barcelona. Ni educatiu, ni edificant, però alliberador de la rutina habitual de casa.

Finalment avui he tingut un dinar edificant amb la Jess, hem repassat temes diversos des de la facultat meva a la seva feina i sobretot a la gent que hem conegut i n'hem perdut la pista, i és que com es diu sovint a cada bugada es perd un llençol.
M'ha fet un toc d'atenció en què no hauria de fer coses sol perquè cada cop estic més aïllat de la resta; segons ella m'he autoimposat feina per evitar-ho. (la família, el bar... i ara què, jo no tinc gaire lligams amb la gent, hi penso pausadament. De l'escola d'EGB no tinc contacte amb cap d'ells, potser perquè vaig passar per tres escoles, potser perquè la relació era tènue, potser perquè han passat massa anys com per aparèixer i intentar relacionar-t'hi... FP, cap relació a banda d'afegir als més agosarats al gran germà telemàtic (FB) i no pas a tots, els he cercat sé que la majoria estan bé (casats i amb fills) i ja està. De COU què és això?
I de la Universitat no era massa procliu a repartir mails i mòbils de manera que els he perdut la pista a gairebé tots. Ja que només érem companys de facultat, necessaris pels apunts i para de comptar, quan havien passat les èpoques d'exàmens ja no els telefonaves, ni quedava amb ells per anar al cinema o a emborratxar-nos.
Ara que hi penso potser només tinc dues persones com a tals, la resta de ben segur i afirmo que només els suporto.
Si me'ls trobés pel carrer de ben segur que faríem xerradeta, parlaríem, faríem una batalleta ràpida i asseguraríem que ens telefonaríem més endavant per fer un sopar (que saps del cert que no es farà mai), per tant estàs tranquil de prometre-ho perquè saps que no succeirà i ambdos ens quedem amb la consciència tranquila com la d'un infant.

Dels antics del bar, com a clients potser si que hi ha una mica d'arrelament amb la Marisa i en Gerardo, en Jaume, la Pilar i l'Stéphane, i l'Àlex i la Noe...
Però tots ells estan allà, al barri i em fa mandra d'anar-hi, gairebé és angoixa de veure allò que un dia vaig portar jo (on l'àvia patí l'atac de feridura, el pare l'agafà el 62 i ja n'han passat 48... tota una vida esvaïda, i potser per això se'm fa tant i tant feixuc d'anar-hi, perquè com al pare res no és com ho havien portat ells; i per mi tampoc)

Potser realment com diu la Jess, cercar una col·lectivitat per trencar la rutina... però de vegades sóc tant estranyet, que res no m'està bé (i d'altres m'aconformo amb tot)... No ho sé però no vull complicacions.
Malgrat tot hi pensaré

Formula 1 (i 2)

2010-10-21T10:27:00.012+02:00

És ben curiós que quan es parla a cert nivell econòmic ens permet adonar-nos-en que el poder econòmic permet infinites formes de frau (evasió de capitals), paradisos fiscals, i rendes que no tributen per raó de la seva procedència, fins i tot arribant al punt d'ocasionar amnisties fiscals.

Reprenem el cas de Bernie Ecclestone.
El patró de la fórmula 1 (no em ve de gust parlar de la família però una pinzellada ens permetrà conèixer com ha dut a terme la "gran evasió de capital" casat amb Slavica Ecclestone; i a partir d'ara apareix el terme SLEC, el nom de l'empresa que s'encarrega de tot el patrimoni) va orquestrar un sistema per a poder obtenir grans ingressos a costa d'un dret de llicència que li va atorgar la FIA.

Com?
Senzill a cert nivell, impossible per persones com la majoria de nosaltres amb poc capital i poc fiscalitzats impositivament per l'erari públic per haver d'orquestrar tot aquest espectacle.
Segurament hauré de fer un petit incís d'on prové tot aquest llicenciament televisiu (que ja he comentat amb anterioritat que hi participen Briatore i Agag).

La història recomença pels volts de 1974 quan es produí un gir per part de l'Associació de Constructors de Fórmula 1 (FOCA), per incrementar el volum de negoci i l'organització comercial de la Fórmula 1. I l'any 1978 Ecclestone hi entra com a executiu, lliurant una batalla pel control dels drets comercials que acabaren als tribunals pledejant contra (FISA). Acabà l'any 1981 quan s'acordà que la FOCA podia negociar els drets televisius.
Els contractes televisius a l'època no eren lucratius i eren arriscats. L'any 1987 Ecclestone reorganitzà els drets televisius passant de la FOCA a la FOPA (promoció i administració), que més endavant serà coneguda com a FOM. Aquesta empresa rebia el 49% dels ingressos, 1% escuderies i finalment el 50% restant el percebia la FIA, així tots els patrocinadors pagaven a FOPA i aquest repagava a les escuderies.

Al 1995 la FIA va decidir garantir els drets comercials a FOM (antic FOPA) per 14 anys, a canvi Ecclestone feia un pagament anual pero tenia drets en exclusiva sobre el nom de les escuderies (McLaren, Williams i Tyrrell, això creà malestars en el si de les escuderies amb més renom (i que alhora llicencien més productes de marxandatge).

Les participacions de la Vergonya.

El Holding SLEC fou creat com un conglomerat empresarial que aglutinava FO al 1996, quan en va transferir la propietat a la seva esposa Slavica Ecclestone,

A l’octubre de 1999 Morgan Grenfell Private Equity (GPE) li compra un 12,5% de les participacions per 234 milions de lliures. Febrer 2000 Hellman and Friedman 37,5% per 625 milions de lliures i formaven amb l’anterior (50% creant Speed Investments)

Març 2000 la companyia alemanya EM.TV&Merchandising comprà aquesta darrera empresa.

Aquesta adquisició li causà dificultats econòmiques, el preu de la participació caigué un 90% i el grup Kirch acudí al rescat. Les dues empreses acordaren exercir una opció sobre accions que tenia EM.TV per comprar un 25% suplementari que els donaria el control de l’empresa per 600 milions més fins a assolir un 75% de les participacions. Per fer-ho Kirch va demanar diners en prèstec per a l’operació (1600 milions de lliures) (1000 milions al Bayerische Landesbank) i la resta a Lehman Brothers i JPMorgan Chase. Kirch creà GPWC Holding BV per assegurar una millor representació dels equips, quan ja controlava el 75% de les participacions d’SLEC, controlant de passada FOH (Formula One Holdings) però les pèrdues ofegaven el grup Kirch i els creditors s’adjudicaren el grup desmantellant-lo, quedant la fórmula 1 en mans dels prestataris a través de Speed Investments. I abans que puguessin exercir “d’accionistes” la Comissió Europea els demanà explicacions, moment que aprofità Ecclestone per fer canvis a SLEC, FOH i FOA (Formula One Administration) i FOM (FO Management), col·locant Bambino Holdings en el control d’aquestes companyies.

El 2005 CVC Capital Partners, adquria el 25% de Bambino Holdings i el 48% del Bayersiche Landesbank i les participacions de JPMorgan Chase. Amb aprovació de la CE. Moment en què l'escapista Ecclestone, va vendre les participacions de Bambino Holding a Alfa Prema.

En definitiva, FO Holdings alhora subsidiària de SLEC Holdings tenia com a directius entre d'altres a Bernie Ecclestone. Mentre els drets de la Formula 1 estan garantits per la FIA a FOA (Formula One Administration...)

Potser amb un diagrama és més senzill:

Per tant un seguit de compravendes de participacions per un import d'uns quatre mil milions de lliures esterlines, i que com què estan situades a Jersey (amb una fiscalitat inexistent) fa que hi hagi un lucre irracional (similar al que pot haver-hi al futbol), i et ve hisenda i et fa una "paral·lela per no haver declarat el cobrellit del banc com a ingrés en especie..."

Per saber-ne més:

Ecclestone un dia als jutjats (2004)

Formula One, només un home-espectacle?

La venda d'Ecclestone a CVC Capital Partners (novembre 2005)

La formula 1 en batalles legals (setembre 2006)

El País (Uruguay) Juicio Multimillonario (setembre 2006)

La Europa opaca de las finanzas: Y sus paraísos fiscales offshore (2008)

Intrigas en la casa de Bernie (El País, octubre 2009)

La Formula 1 a Borsa?

FORMULA 1

2010-10-17T14:04:00.003+02:00

De vegades em sembla que hi ha escrits paral·lels, i fets que els associo mentalment sovint amb vincles més que forçats, un dels casos que plantejaré em recorden a un llibre del qual ara no en recordo el nom (sort de la Xarxa global d'informació, Internet; per a poder superar aquesta llacuna) el llibre en qüestió és l'Informe Sanuy. Que ens recorda tots els vincles que té la caixa.

I penso que gairebé els nivells de poder es vinculen de manera similar. I vist des de fora tot i que sembli que em pot provocar enveja, ai las! Sóc una persona amb poques ambicions. Potser l'ambició d'aquesta vida és similar a la de Labordeta, no fer mal a ningú... (tot i que és força difícil, per no dir impossible).

Un exemple clar, com a mostra, és la formula 1, aquests monoplaces que s'esveren i em recorden la frase feta de "corres més que un Fitipaldi" en honor al pilot Emerson Fitipaldi, i potser una de les frases fetes més modernes del lèxic català, em fa cercar més endins i afonar en qui té el poder en aquest negoci.
Aquesta circulació de vehicles genera cada any un seguit d'ingressos en taquilles i drets televisius que principalment es repartien tres grans socis (ara cercant a Internet sembla que la idea se'm desfà com un terròs de sucre) Ecclestone, Briatore i Agag.

És a dir que hi ha una xarxa d'empreses que gestionen i exploten els grans circuits de la velocitat a través de sengles empreses: FOM, Stacourt Limited, que alhora tenen convenis entre elles per a l'explotació dels drets televisius.

«El precontracte d'Ecclestone»

Un dels fets curiosos és que el Patró de la Fórmula 1, i titular de la FIA per a explotar-ne els drets del circuit de València, va establir un precontracte amb els governs de la ciutat i de la comunitat pel qual la cursa seguiria mentre ambdues persones es mantinguin al càrrec. Curiós precontracte per a la realitat del món dels negocis.

Briatore i Agag

En un moment donat, i això no se li pot negar a un visionari dels negocis, l'Alejandro Agag (gendre de l’ex president Aznar) va aconseguir aliar-se amb el que aleshores era el patró de l'Escuderia Renault, Flavio Briatore per a l'explotació conjunta d'una marca i no em refereixo a l'automobilística, sinó la marca de Fernando Alonso com a estandart d'Espanya.

Essent socis controlaven i segueixen controlant les retransmissions televisades primer a Telecinco i la Forta; i ara a la Sexta i la Forta. Gràcies a Alonso i segons es publicava al 2005, en la seva edició El diari EL Mundo aquests drets li permeteren a Telecinco facturar no menys de 80 milions d’euros en tres anys. Avui en dia segurament no haurà pujat gaire donada la crisi.

A banda dels drets de Fórmula 1 per a Espanya, Stacourt Limited, també controla els drets de la fórmula GP2 (si el negoci gran funciona, el petit també i intenten fer-ne una lliga per pujar i baixar escuderies, fet que donaria emoció a la fórmula 1. Però la FIA encara hi ha de dir la darrera paraula), també controlen el negoci dels concursos a través de SMS que es duen a terme mentre duren les curses.
Tot això ho van començar a fer a través de Stacourt Limited, casualment aquestes persones juntament amb el magnat indi de l'acer Mittal (que a Espanya es va quedar Arcelor) són també propietaris del Club de futbol britànic Queen Park Rangers que equivaldria a la segona divisió B de la Lliga Espanyola.

Dia de records

2010-10-15T10:31:00.008+02:00

Fa setanta anys que vàren afusellar al president Companys i és un dia estrany, per raons que desconec el meu ser resta intranquil. Potser perquè el passat es presenta en qualsevol moment i quan a sobre no ho esperes et quedes més inquiet.

Potser avui també és un dia estrany perquè el cos el tinc encara mal dormit, i com que he estat fora dies sense "la nostra" i a més més tenim obres a l'escala, no m'he quedat a veure els "Matins", i revisant l'arxiu trobo perles inútils i per ordre cronològic tal i com apareixen a l'arxiu:

En Duran Lleida, segueix fent amics dins del PSOE, on el gran titular que encapçala el video, es Sociovergència si no hi ha més remei (i ell no només diputat a Madrid, sinó finalment ministre!!!) de ben segur que tot en aquest món té contrapartides i aquesta n'és una de viable.
Segurament fins i tot com a l'època de Cambó (Ministre de Foment i Hisenda) aconseguiria una cartera de pes.

Com la de la candidata popular Sànchez Camacho que diu que vol frenar l'independentisme de Mas... Quin tip de riure, si ell es frena sol, no necessita ajuts!

El Nobel a Vargas Llosa, qui va signar un manifest anomenat "Por lo que nos une", en defensa de la llengua castellana (cal defensar una llengua amb més de sis-cents milions de parlants? Només amb el poder que exerceix arreu amb els media, arrossega tot un seguit de persones a una homogeneïtzació lingüística!)

És clar res de tot això no em passaria per la ment si hagués nascut a Wisconsin, o Vanuatu... Tindria altres preocupacions però no les lingüístiques d'un parlant preocupat (en tres generacions haurà desaparegut, però no és només això; cada dia el parlem pitjor. I em venen a la memòria les paraules dels padrins de casa, que em parlaven amb un català perfecte...)

I a sobre al gran Hexàgon decreten alerta taronja per pluges i es posen a fer vaga en tota l'amplitud del seu territori. Pensar que per retornar a Barcelona vàrem haver de prendre quatre mitjans de transport.

Anar-se'n uns dies fora de Barcelona i sense informació dona molt de sí. Sembla que aterris a un planeta estrany, i només t'has desplaçat dos-cents kilòmetres al Nord.

Potser tot es mentida com si fos un matí de carnaval...

DISCURSOS

2010-09-26T14:31:00.007+02:00

Comencem pel començament, què és un discurs? Segons el DIEC2: Allò que hom diu d’una manera seguida, especialment allò que, dit o llegit en públic, tracta d’un assumpte amb cert mètode i certa extensió.

Per tant i per simplificar és qualsevol afirmació que pot dir qualsevol persona després d'haver fet un raonament, per tant allò que fan els polítics s'assemblen més a arengues militars que no pas a fets raonables. Però aleshores els pensaments filosòfics duts a terme en forma de tractats, en forma d'explicacions són, o no són discursos? Teòricament si pretenen resoldre conflictes i segueixen un mètode per obtenir-lo es podran considerar discursos.

Aleshores els polítics fan proclames, com ho van fer molts escriptors al XIX i al XX. Proclames en favor de la llibertat, la igualtat, la lluita de classes...

Com ho feu Zolà, a la seva novel·la Germinal, o posteriorment en el seu senzill, famós i recordat J'accuse, on es posicionà en favor de l'Oficial Dreyfus.
Un cas més nostrat és Joan Maragall, qui va escriure una espècie de càntic...
“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.” aquesta és la descripció de joia que va fer després del triomf de Solidaritat Catalana com a reacció als fets del Cu-cut! de l'any 1905.
Un altre discurs emocionant fou el que promulgà Francesc Macià en la promulgació de la República Catalana.

Hi ha hagut altres discursos que han omplert les masses famolenques de paraules i pensaments que els han empès a guerres sense raó, de comportaments inhumans, discursos com els pronunciats per A. Hitler a Nuremberg, o Mussolini d'una pàgina curiosa si més no...
Una altra pàgina curiosa es la de discursos, dels diversos actors d'aquella guerra.

La postguerra portà gravacions com les de Kennedy a Berlín, Ich bin ein Berliner, i molts altres coetanis d'una època convulsa i plena de
revindicacions. De lluita en contra de les desigualtats, pobles en lluita per una dignitat, la de pobles que durant segles havien estat oprimits i que avui en dia encara no estan superats però hi ha esforços per a la seva equiparació.

Esforços per demostrar que més enllà del que els cacics podien arribar a imposar amb l'ajut de l'imperialisme, podien també arribar a assolir la llibertat dels pobles. Però dissortadament Amèrica llatina ha estat el camp de proves d'uns i altres per a assolir hegemonies i segurament un dels discursos més emocionants és el que va pronunciar l'Ernesto Guevara a l'Assemblea de les Nacions Unides.

A d'altres nivells podem trobar la bel·ligerància per una desigualtat patent que tot i els segles passats en alguns racons encara són reals i que de vegades les veritats ocasionen reaccions violentes. Tot i que a Malcom X se l'acusà d'excessivament extremista, potser calen revolucions per a que hi hagi revolucions pacífiques.

A un altre nivell trobem la claredat d'una persona que expressava els seus sentiments amb noranta-cinc anys, i que tinc la sensació que no se'l prengueren massa seriosament. ("És aquell ancià entranyable que ens explicarà una batalleta")

I d'altres que tot i la seva actualitat, jo desconeixia fins que per l'atzar de les notícies, d'haver sentit d'on prové i a on ha arribat, em mereix que me l'escolti un moment, i fins i tot m'emocioni. Donant la veritable força que les paraules expressen.

I me n'adono que senzillament, les paraules no són importants sinó el contingut que a darrere de cadascuna d'elles li permetem que tingui, o l'èmfasi que li donen aquells que les expressen. Un recitador és aquell que sap expressar un contingut, però no conté l'essència. I jo no sé si vull realment una almorratxa o vull ser-ne el seu contingut.

Es ben curiós com la gent descobreix

2010-09-22T11:51:00.013+02:00

Realment tenim una cultura limitada a allò que ens atrau, a la cultura informàtica, a la pintura a la música, ... però no en un moment donat desistim de millorar.
Les raons possiblement es reduirien al fet que donat que els altres tenen un nivell menor, no cal que m'atabali a ser millor... potser aquesta afirmació és pedant i inconsistent.

Millorem doncs l'anàlisi, perquè no tenim interès. Potser és això el que ens falta, interès a conèixer noves coses, noves idees... potser el més pràctic seria que la gent fos com "el núm. 5" amb interès a conèixer-ho tot... "dades, dades!, vull més dades!". Aquesta era el seu motiu de vida, conèixer perquè per aquesta raó se sentia viu més enllà del què realment era.

Potser això es contradictori però passem molts cops per la vida amb informació limitada, i imprecisa. Els exemples de vegades que em venen al cap són simples; quants cops visitem durant l'any els museus (sí aquell dia que plou!, o que l'entrada és gratuïta)...
Quants cops durant l'any anem a escoltar música clàssica en directe... darrerament només la consumeixo enllaunada (amb un límit que no erro mai, però tampoc conec noves músiques).

Un exemple amb gairebé la majoria d'edat complerta, vaig descobrir una magnífica obra, que suposo que m'acompanyarà durant la vida, estava veient en anglès a l'escola (of course) "Sleeping with the enemy" un filmet per lluïment de la Júlia Roberts, però on la música de Berlioz em deixà sense alè... fins que la mare adquirí l'obra en CD dirigida per Sir Colin Davis.
He doblat l'edat i encara la conservo...

Altres músiques emprades en publicitat passen com l'aigua sense contenció, la gent coneix l'ària però en cap cas intenta adquirir-ne l'obra perquè no té la paciència per a la cerca. Sap que l'han usat per aquell anunci de cotxes (també l'usà BAirways) però desconeix que és "Duet de les Flors" de Lakmé de Leo Delibes.

A hores d'ara he estat escoltant com un anunci del futbol (+) empra i mutila una música de Edvard Grieg: Peer Gynt tot i que la llei de propietat intel·lectual ho prohibia (no l'emissió d'un fragment però si la mutilació, ja que la manipulen per fer-la encaixar a les seves necessitats).
Aquest mateix canal fa servir un altre ària de la mateixa obra. (ja que permet usar-se molt en músiques nadalenques i de regals, potser per aquesta dissociació mental).

Cal tenir en compte també que hi ha una gran botiga de roba espanyola que va emprar (sense mutilacions) la famosa l'Havanera de Carmen, que va fer Bizet, un fracàs a la seva època i a hores d'ara una de les òperes més representades.
Begudes isotòniques amb nom de constel·lació: Aquarius

Però tot i formar part de la nostra cotidianitat no ens n'adonem què sentim una música de fons, altres exemples potser més divertits que els anuncis podrien ser els programes de cuina, on abans com a recurs empraven qualsevol cançó de Django Reinhardt.

Hi ha algun anunci prou bo com un de benzina, molt però que molt impactant amb música de Carl Orff, i pensar que una dona que segons ella no tenia estudis va dir-me encertadament que era una obra del segle XII musicada al XX... (i jo no m'ho creia!).
Un anunci prou recent d'un vehicle abocava tot un fenomen en italià, una "Meravigliosa Creatura", de la Gianna Nannini.

Molts cops sentim, fins i tot escoltem però no coneixem allò que ens estan donant. Recordo quan d'adolescent escoltava un programa de Catalunya Radio anomenat "La nit dels Ignorants", un programa que ara han actualitzat i renovat (2.0) amb l´ús de les noves tecnologies.
El programa de preguntes i respostes entre els participants, tenia però una de demandes per sobre de les altres, era la sintonia de tancament del programa. Una deliciosa cançó cantaren Rina Ketty i Tino Rossi. I que els nazis s'entestaren a fer servir quan hi havia alguna fuga en els camps.

Segurament podrien dir-se que de moment són músiques i sintonies que ens acompanyen la vida, i per moments ens transporten a temps passats, a la història viscuda per la humanitat. I directament o indirectament podem dir que formen part de la nostra vida, amb sentències famoses com la del "rellotge de cu-cut, o la de dalt de la sínia"...

Músiques de temps econòmicament més pròspers, on el neorrealisme donava les darreres fuetades, trobem a França, Jocs prohibits, Orfeu negre i els Paraigües de Cherbourg (que vaig veure dies després del traspàs de l'àvia materna).

En altres fets la música també ha incidit una mica en els records com La leyenda de la ciudad sin nombre, El Superagent 86, Hair, i amb els films amb música dels seixantes t'apareixen Rollings, els Mama's and the papa's, i tot el so California del que en parlaré més endavant..., el so que sembla esguerrat de Jimmy Hendrix amb el seu Purple Haze i de com la Janice Joplin em feu recuperar un clàssic de Gershwin interpretat per la gran dama del Jazz, Ella Fitzgerald. La història es retroalimenta...

En altres aventures més prosaiques com el futbol, ens han fet descobrir darrerament "Nessun Dorma", que ningú dormi, que a l'albada vencerem! que posà de moda Josep Guardiola, l'entrenador (no el cantant!), escoltada també en infinitat de films com l'avorrida "L'amor té dues cares"...

I ahir mateix a la Catedral, taral·lejaven un tros d'una altra ària, La marxa triomfal, d'Aida... Em queda el dubte, i espero que no la tristesa que saben realment que allò què remuguen és òpera.

Melodies que es van engrossin en la mesura que avancem en la vida (i sovint ens ballen dies pel cap, sense aparent raó. Però ens permet demostrar que seguim vius!)

2010-09-18T07:54:00.025+02:00

Potser un dels temes més habituals en la història de la humanitat és parlar o cantar a l'amor, potser és una pèrdua de temps però cal tenir present que això que entenem com a amor, no deixa de ser un conjunt d'enllaços bioquímics que en definitiva produeix el cos. I que pot ser més o menys reeixit, però forma part de nosaltres. Aquesta seria una explicació més aviat formal, una explicació lògica i científica, a base d'enzims, feromones i endorfines...

Potser gràcies a això perdem el sentit del correcte i d'allò que no ho és, vivim en una bombolla o ens imaginem coses que no són.
Els temps d'enamorament, ja sigui platònic, ja sigui correspost, comporten grans moments creatius, com li va passar al pobre Hector Berlioz, a qui vaig descobrir per pura casualitat (però això ja us ho explicaré un altre dia). Segons la seva biografia, la Simfonia Fantàstica, fou l'expressió d'enamorament vehement cap a una actriu irlandesa qui el va rebutjar per "exageradament apassionat". Però l'obra demostra força, sentiment i et permet viatjar mentalment.

Hi ha cants que són un avís, l'amor és un ocell rebel que ningú pot empresonar, és un infant bohemi que no coneix de llei... I si no m'estimes, jo t'estimo igualment; sinó m'estimes... VIGILA! Tots coneixem com acaba l'obra de Bizet... (cantada per la Callas, la Maria Ewing...) però potser aquesta seria una CARMEN diferent:

L'amor també ha estat tractat en altres peces de música clàssica, sobretot òperes però no és qüestió d'avorrir al personal un excés de lírica.
En un altre tipus de música cronològicament més actual que la clàssica, per exemple aquells tangos que l'àvia em cantussejava d'aquella Barcelona que després de Buenos Aires i París havia estat la tercera capital del tango.

Però també parlen de desamors, de traïcions i de l'amargor d'aquells moments que havien estat d'amor i ara són d'indiferència

I de la tristor d'un amor perdut...

Una mica després de la mort de Gardel (Medellin -1935) Apareixia a França la "Mome" Piaf i ens cantava el seu "Himne a l'amour"

Faig un salt endavant i penso en l'amor naïf dels seixantes amb la música francesa, italiana i grega que entrava i sortia força lliurement, mentre hi havia una dictadura que impedia moltes coses. Em recorda una miqueta allò que conté la Declaració Schumann (vídeo), però sembla que siguem més lluny de la construcció europea.
Les músiques de l'Hardy, Greco, Brel, Moustaki, Cinquetti, Celentano, Mouskouri, Di Bari, Aznavour, Lafôret, alguna en portuguès com Roberto Carlos, travessaven lliurement les fronteres, cançons en versió original, cançons plenes d'un romanticisme avui entès com a ranci passat, com a fet caduc i sense mercat. En comptes d'evolucionar involucionem.

Els vuitanta tingueren alguna perla que cantava a l'amor, però potser per a mi el millor van ser Dalida i Dassin, les animoses cançons de la Rafaella Carrá, els Abba. A hores d'ara em sento perdut, sense referents...

Potser m'hagués hagut de tocar viure en un altre país i en una altra època.

DESISTIMENT

2010-09-16T09:39:00.009+02:00

És curiós els termes que tot i emprar-los en el llenguatge jurídic, també els utilitzem en el llenguatge normal.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.

Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.

Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.

Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.

Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.

Personatges il·lustres

2010-09-07T22:18:00.007+02:00

Moltes vegades ens entretenim a escoltar la xerrameca dels polítics, ens aturem a llegir la darrera sortida de to de qualsevol individu al qui li donem una importància extrema, per raons d'afinitat, o les tenim en compte per la fòbia que ens produeixen. Però molt sovint hi ha personatges que tot i no estar al capdavant passen per les nostres vides per la capacitat són el que jo n'anomeno ments preclares per la grandesa que tenen, tot i que nosaltres oblidem.

A hores d'ara podria recordar els programes que dirigia JM Puyal a TVC, on per exemple des del "Tres pics i repicó" hi havia un apartat d'un senyor gran que explicava la història viscuda en primera persona. Posteriorment també elaborà algun altre programa on la presentadora acompanyat de JM Ainaud de Lasarte, també es dedicava a explicar la història.

Personatges que d'aprop o de lluny he pogut veure i admiro com a comunicadors, possiblement se'm faria massa extensa com per explicar-la ací. Però te n'adones que els programes fagociten la gent i promocionen persones polèmiques però que no em produeixen cap mena d'interès.

La capacitat d'aquestes persones no rau molts cops en els coneixements que tenen sinó en la facilitat per a poder expressar-se, i transmetre de manera senzilla els coneixements (de vegades al món universitari que he viscut li ha faltat aquest punt).

Un exemple en economia serien JM Ureta o Leopoldo Abadia. Un d'ells comunicador de professió amb grans coneixements del món econòmic ha permès fer entendre els grans misteris econòmics de forma planera. L'altre famós pel seu llibre de la crisi ninja, també ha sortit de l'anonimat per la senzillesa de les paraules emprades per a explicar aquesta crisi econòmica. No és Galbraith però no tothom li ve de gust de llegir-lo.

L'altre dia per exemple sortia a televisió en Joan Majó, ex-ministre d'Indústria, i explicava clarament els dilemes de l'economia espanyola i catalana, els problemes que tindrem i la manera de fer-los front.

Un altre personatge aquest allunyat del món econòmic podria ser en Gabriel Cardona, a qui vaig tenir el plaer de conèixer, i realment transmet coneixements que et permeten donar voltes de cargol als pensaments que sovint et ballen pel cap.

Sovint aquestes persones queden en un segon pla, perquè tot i ser mediàtiques i reconegudes no se'ls dona la oportunitat de que tinguin un altaveu, una plataforma per fer gaudir de tot allò que saben. Els programes divulgatius no deixen de ser programes al servei de curiositats.
Potser caldria seriosament tornar a implantar els programes per a l'obtenció de titulacions (que durant temps s'emeteren a TVC) com fou el "Graduï's ara pot". Potser en aquests moments de mancances culturals seria moment d'eliminar de les graelles segons quins tipus de programes que l'únic què fan és distreure però no fomenten una millora personal, ni cultural. Potser invertiríem la tendència de dir la veritat quan es fan estadístiques de la televisió consumida tothom diu veure els documentals d'animals de LA2: NO M'HO CREC!

Fets econòmicament deplorables

2010-09-07T22:01:00.005+02:00

Ja fa uns mesos que un il·lustre personatge recorre les portades dels diaris dels sectors econòmics i no parlem pas de grans magnats, sinó de magnats de butxaca que suposadament han malversat fons de l'empresa i aquests han hagut d'acollir-se a la llei concursal, antiga llei de suspensió de pagaments.

El cas concret és el president de la Patronal espanyola, CEOE; que tants anys va presidir un altre empresari conegut i ja traspassat que estigué al capdavant de l'organització durant més de dos dècades, parlo de JM. Cuevas qui traspassà el poder a Díaz Ferran.

La Vanguardia, publica avui en la seva edició digital que el president de la Patronal espanyola, a través dels seus advocats ha presentat un recurs davant del jutjat mercantil de Madrid que instrueix el cas d'AIR COMET, l'alçament de l'embargament per excessiu i injust. Segurament un embargament d'uns quaranta milions d'Euros és una xifra inimaginable per tots nosaltres, però el món econòmic es mou d'una manera diferent, i en aquest cas el jutge hauria de garantir el deute pendent rebutjant aquesta petició, ja que en cas que fés fonedissos els diners l'estat haurà de fer-se càrrec de part del deute amb els treballadors.

També s'ha de tenir present que la majoria d'empreses no volen usar el concurs, perquè com és lògic els seus proveïdors el que faran realment és tallar el flux del subministrament habitual de productes.

Però què és realment una suspensió de pagaments? En paraules senzilles seria la impossibilitat de seguir amb l'activitat empresarial. Les raons poden ser diverses per deutes acumulats amb les plantilles, perquè el producte de consum no té sortida, perquè es ven amb un marge massa ajustat, perquè hi ha una fallida econòmica en cadena (és a dir no es venen pisos, no es venen mobles, no es venen cotxes nous...) tot el sector productiu es ralentitza i s'acumulen estocs (una cosa similar passà al 1929 la bonança industrial es tallà de cop, no es concedien crèdits perquè la morositat era creixent i la banca no disposava de diner líquid ja que si haguessin venut els actius haguessin perdut bous i esquelles). En la producció agrària l'estat comprava els estocs i els anava treient al mercat amb tant poca previsió que la mesura n'enfonsava els preus.

Aquesta mesura intenta donar una viabilitat a les empreses però per on cal començar? Totes les darreres reestructuracions empresarials han començat de la mateixa manera aprimant la nòmina d'obrers. Això ja es veié als 30 als EUA, i als films italians del neorrealisme retratat per De Sica (El lladre de bicicletes) on llargues cues d'aturats intenten accedir a llocs de treball. La banca amb els ajuts que ha rebut s'han fusionat i han insisitit en prejubilacions que tots hem de pagar per poder tornar als números verds.

Retornant a les suspensions, hi ha un fet repetitiu i és que empreses que s'hi havien acollit acaben fent fallida. Potser per mala gestió, potser perquè durant temps no han invertit en millorar-la sino que els beneficis s'ha repartit entre els accionistes o fins i tot amb plusos i primes als treballadors.

El llistat seria immens però recordo amargament l'ERO de la LEAR de components d'automoció, que obtingué beneficis per a la seva instal·lació i en fugir a Polònia se'ls emportà, una altra empresa nostrada és l'Agudana de productes càrnics instal·lada a Cervera... i de salvada només recordo la Taurus amb ajut de l'ICF, potser és el cas més reixit dels darrers temps.

Sense destí

2010-09-07T13:56:00.006+02:00

Cada vegada més penso que estem en un gran buit on hi ha un desgovern polític i un control econòmic descentralitzat, on l'economia fa temps que ja no la poden controlar els estats (a excepció dels països com Xina i Cuba, que l'estat és la potència econòmica, la privatització empresarial en sectors clau no existeix i l'únic que admeten com a fet lògic és la facilitat d'instal·lació de companyies foranes per a l'ús de la mà d'obra.

Es curiós que durant la bonança econòmica Catalunya i Espanya creixien al ritme del 4% del PIB, i s'estableix com a fet reconegut que hi ha creixement de l'ocupació a partir d'una taxa del 3% per tant durant anys s'ha reclamat mà d'obra per a poder cobrir totes les places necessàries, aconseguint un flux migratori que evités haver de pujar salaris.
Perquè tot està lligat, com més demanda de mà d'obra més difícil és cobrir llocs de treball amb condicions més dures, o que tenien horaris que impedeixen la convivència familiar.
En un exemple senzill: la construcció demanava molta mà d'obra i absorbia obrers d'altres especialitats atrets per les condicions laborals (treballador a preu fet que construïen i cobraven per metre linial de paret aixecada i que alhora abandonaven feines amb menys comoditats com es el cas del sector serveis: hosteleria, forns... dependents en general que no disposen dels caps de setmana lliures).

Arribava el cap de setmana i restaurants i discoteques s'omplien, la gent vivia en un món senzill, hi havia feina, creixement diner en general en tots els sectors, era com un gran Sylent Green, Un món Feliç ple de panacees i placeus on fonts de perfums olorosos calmaven els ànims. L'accés a les drogues (Cocaïna, Heroïna, i les sintètiques) era realment senzill. La gent aconseguia evasió per pocs diners i la festa era continua.

Però els somnis es trenquen algun dia com un mirall, en mil bocins i ara no hi ha res d'aquell esplendor a banda de grans deutes de la Banca que l'estat ens ha fet pagar a tots, desenes d'apartaments i pisos buits i que en molts casos no hi ha finançament per a finalitzar-ne l'obra, zones urbanitzades com a polígons industrials on no hi ha res, a banda dels vials i alguna boca d'incendis.
S'ha primat l'edificació per l'edificació (com deien aquells ars gratia artis, que em van dir que volia dir l'art per l'art) i a hores d'ara grans extensions productives agràries han estat destruïdes. Com al Pla d'Urgell per la facilitat d'accés a l'Autovia i a l'Eix han cobert de formigó la plana, han arrencat fruiters i han deixat erms molts terrenys esperant la quimera de l'or de la requalificació i posterior edificació.

Segueixo recorrent la geografia en la ment, i recordo les zones agrícoles del Prat de Llobregat i la zona deltàica (plens de fàbriques moltes d'elles en desús) i que a hores d'ara volen reconvertir en vivendes.

I em ve al cap allò que m'explicava la gent gran que durant la guerra havia estat a Barcelona, sense aliments, sense llenya per a poder guisar. Barcelona als trenta amb un milió d'habitants però envoltada d'un món eminentment agrícola i que representava una tercera part de la població. A hores d'ara encara és més deficitària que abans.

Repassant el bloc

2010-09-07T12:51:00.012+02:00

De vegades me n'adono què sóc repetitiu en els temes que em mouen, política; una mica d'història i un molt de relacions que no em deixen indiferent...

Però avui toca estranyament un llibre que crec que té relació amb el president dels EUA actual, Barack Obama i el seu pla de rellançament de l'economia, segons publica avui el diari "La Vanguardia" un pla d'infraestructures, curiosament un pla molt semblant fou el que idearen a la seva època els economistes de Franklin D. Roosevelt; el NEW DEAL. En aquest aspecte només vull esmentar tres films d'època que retraten una miqueta aquesta situació complexa que es visqué als EUA; Juan Nadie, Que bonic que es viure i Els Raïms de la Ira.

On en dues d'elles es retrata la desesperació que ha provocat la situació econòmica potser més ací ho trobem als Raïms de la Ira, on hi ha una manca general de perspectiva i futur, on el dúmping entre treballadors legals i immigrants, i la situació d'explotació generalitzada ens ha de permetre recordar que les crisis econòmiques són cícliques.
De com polítiques econòmiques d'inversió per part de l'estat permeten treure'n benefici a mig termini i sinó cal recordar les actuacions del NEW DEAL a la vall del Tennessee.

Però retornem al centre d'aquest post cinèfil-literari. Tot sorgeix arran del llibre el Crac del 1929, de JK Galbraith. On no pretén fer una anàlisi complexa de la situació sinó explicar que tot va ser una bombolla i que les bombolles sorgeixen i tornen a sorgir.
De la mateixa manera el pla que està duent a terme el president electe dels EUA, dista en ben poc del pla Roosevelt.
Però hi ha una diferència important i és que el creixement econòmic 1934-1973 (fins a la primera crisi del petroli) no tingué un llast, Europa estava destrossada econòmicament i físicament. Japó havia capitulat el 15 d'agost de 1945, la xina no deixava de ser un país agrícola, l'Índia es descolonitzava al poc d'acabar la Guerra mundial (15 d'agost de 1947) i l'únic territori que podia exportar-ho tot de forma continuada a la resta del planeta eren els EUA.
Per Europa crearen el Pla Marshall, on gràcies als dòlars aturaren l'expansió soviètica.

Retornant al llibre de Galbraith, ens relata amb precisió com gràcies a una política monetària d'interès barat es dispararà la bombolla immobiliària a la Florida (Estado de Vacaciones), i com la revalorització sobre terrenys inhòspits seguien creixent a nivells inviables. De com aquest creixement permetia accedir a crèdits barats i de l'especulació que es produí a nivells de borsa.
I casualment les normes que limitaven aquests excessos que les promulgà Roosevelt (i Truman) van ser derogades per George W. Bush i com a hores d'ara han estat restablertes.
Tot i ser un llibre publicat per primera vegada el 1955, ha estat reeditat darrerament, sembla estrany però de vegades tot recorda un gran bucle (un Show de Truman, però aquest no va ser vicepresident de Roosevelt).

Diuen que rectificar és de savis i per tant

2010-09-06T22:29:00.003+02:00

agraeixo al lector tots el comentari realitzats, i donat que del cert té més coneixements que no pas jo no, corregiré amb cura les mancances. Altrament demano que m'excusin les imprecisions, que en la mesura del possible ja he rectificat.

Quan una persona com jo, que m'agrada la història m'embolico a parlar d'afers que tot i agradar-me no domino amb fluïdesa em veig abocat a haver de rectificar i reescriure tot allò que penso i lligo.
De vegades és com una espiral que no té aturador i començo a teclejar i a teclejar com si em posseís un dimoni i fins i tot al final de tot no repasso amb cura el contingut i per això aquests salts temporals de Hassan II a Hussein II, per exemple són errors de la memòria. O el paràgraf relatiu als alts del Golan he vist avui que estava desendreçat.
Atentament l'autor

De vegades em sento estrany

2010-09-06T14:14:00.004+02:00

I no pas perquè em senti aliè a una societat (que alguna vegada m'ha passat pels gustos discordants amb la majoria del món, els texans com a roba per portar-la diàriament la vaig començar a usar amb divuit anys, abans sempre havia anat amb pantalons de tergal i anteriorment amb pantalons de franel·la, camisa sempre llisa sense estridències, habitualment blava, d'un blau cel. Aquell color que els argentins en diuen "celeste").

Per manca de curiositat i també per mandra; però suposo també que com a trasplantat socialment he perdut les sinergies que comporten haver tingut una collar per anar-se'n a banyar; o a la discoteca, o fins i tot intentar lligar...

No crec que sigui un subjecte estrany més enllà de les excentricitats pròpies de cada individu; però ho he vist així. A l'època on podia haver tingut una colla, no em sentia a gust i preferia anar-me'n a la muntanya amb els grans de casa, és a dir l'àvia, sa germana, l'oncle i les tietes. Tot un sistema gregari de protecció i vigilància on la vida era senzilla i sense problemes.
Un parell d'hores de piscina però no amb la resta de la gent que anava a socialitzar-se, jo anava a gaudir de l'aigua. Mai he estat persona que li agradi quedar-se a torrar-se com una garrapinyada al sol (ni de ponent, ni de la platja).

Dels records que em venen a la ment són els d'aquesta època on ja teníem collit el te de roca, i l'espígol, algun ginebró i un parell de brots de sajolida. Recordo de les tempestes quan anàvem a les rodalies del poble, on hi havien els horts, a mirar com els caragols treien banya i de com els caçàvem no sense rebre alguna picada d'ortiga...

Per intentar racionalitzar i socialitzar-me, fa un parell d'anys vaig fer un intent d'institucionalitzar l'Alberola, un dia de sortida conjunta de manera que ja tindria algú amb qui anar-me'n de festa, fet que em permeté conèixer una mica més els restaurants del centre de Barcelona, però aviat se m'acabaren les ganes de seguir. També havia quedat amb excompanyes de facultat per dinar o fer un cafè; però han reorganitzat la seva vida de manera diferent, amb parella, amb convivència o fins i tot casades i amb fills.

El temps ha passat i segueixo desgregaritzat, tot i que sóc una mica més sociable. I per això se'm fa tant estrany de vegades, un fet normal. Ja fa uns dies vaig trobar-me amb una amiga, i fent memòria, fins i tot retrospecció de la vida (i que no se m'ofengui ningú) què és el més semblant a una cita que he tingut mai.
Punyeta quina vida més buida sentimentalment parlant! He tingut sempre bones amigues, però no puc recordar un acarament tant llarg amb una dona.
Crec que hauré de fer un pensament, posar-me seriós i esmenar-ho... un dia d'aquests

Sempre em queden al tinter

2010-09-01T10:36:00.007+02:00

Altres afers com podria ser el el conflicte àrab-israelià, producte d'una mala descolonització i de l'holocaust nazi, en aquest afer hi va tenir molt en compte la inhibició per part dels britànics, els quals havien promès arran de la primera guerra mundial un estat per als pobles que vivien a la zona de Palestina només per intentar trencar l'imperi Otomà (com a Potència Central), ja que el seu vast poder s'estenia més enllà del canal de Suez i per aquesta raó calia fragmentar-ne el poder, ja que els anglesos usaven el gran arsenal que tenien a la joia de la Corona, des de l'Índia arribaven matèries primeres i semielaborades per poder sostenir la guerra. I l'amenaça turca era a toca-roba de l'únic pas per a evitar vorejar la costa africana.

Un cop acabada la primera guerra mundial esdevé protectorat britànic, i els francesos com a vencedors s'atorguen la zona del Líban.

Reprenem l'afer on l'havíem deixat, acabada la guerra mundial els anglesos consideren que els jueus tenen dret a retornar al territori dels seus avantpassats, i s'inhibeixen en la creació promesa de l'estat palestí. Els jueus per la seva banda i veient d'on vénen, decideixen crear una milícia; en altres paraules un grup armat de caire terrorista amb una finalitat instaurar l'estat jueu.
En un ambient post-bèl·lic i amb la facilitat i permeabilitat de les fronteres per a poder aconseguir armes aconsegueixen el que es proposen i formen l'estat.
Posteriorment les guerres veïnals han estat principalment de demostració de força, i altres cops han estat per recursos, és a dir: l'aigua; preuada font de vida que permet el desenvolupament industrial de ciutats com Tel Aviv. El motiu de conflicte: Els Alts del Golan, què és on neix el riu Jordà que travessa de Nord a Sud el territori de Terra Santa. Pertanyents a Síria i molt propers al Líban, van ser ocupats militarment per Israel des del 1974 .

Altres raons obliguen a parlar dels assentaments però és força senzill, si els jueus haguessin conviscut (com havien fet sempre a tots els països on hi tenien presència, i sense haver de recórrer a la imposició) a hores d'ara hi hauria alguna tibantor però mai es parlaria del conflicte àrab-israelià (motiu curiós que tant Iran com Iraq han assumit com a pròpia la causa palestina i en la mesura que poden ataquen Israel a través de Míssils (els recordats Scud) com finançant homes bomba.
Els moviments interns del Mossad, servei secret israelià, es notori que inicialment necessitaven desgastar l'OAP de Iasser Arafat, i permeteren que un contrapoder aparegués a escena: Hamas; i per demostrar que l'OAP no es quedava curta els més extremistes formaren la Brigada dels Màrtirs d'Al Aqsa. El més curiós és que Hamas és poder absolut a Gaza (una franja de terra situada a tocar de la frontera amb Egipte), i es sustenta pels petrodòlars iranians; mentre que a Cisjordània és de l'altra banda...

Colònies més tristament properes foren les espanyoles del Sàhara on abandonaren després de la Marxa Verda protagonitzada per Hassan II, tot el territori al sud del Marroc. En un principi es varen repartir el terreny desèrtic entre Marroc i Mauritània, expulsant-ne els Saharauis-Berbers al desert d'Algèria. La raó primera els drets de pesca, posteriorment han trobat petroli al subsòl i concedeixen llicències tant el Front Polisari com el govern Marroquí. I ara la propera seran les mines de ferro i niquel (preuades per la construcció i l'electrònica de consum)...

Ací a banda de la mala descolonització podem recordar un post anterior sobre la guerra del Rif, on el Conde de Romanones i el Comte de Güell per protegir interessos particulars (Española de Minas del RIF) demanessin enviar les tropes espanyoles, aquest fet originà la Setmana Tràgica

Geopolítica mundial i guerres

2010-08-31T22:34:00.004+02:00

Sí ja sé que de vegades divago molt; i aquesta en serà una nova opció. Fa ja un cert temps que després d'una conferència (i arran d'un llibre que parlava de Geopolítica), vaig intentar entendre els motius que veritablement hi ha darrere dels conflictes bèl·lics i la problemàtica que posteriorment se'n deriva.

Avui mateix parlaven de la retirada de les tropes dels EUA a Iraq i de com no van actuar quan hi hagué la primera possibilitat, quan els EUA envaïren Kuwait pels volts dels 90 i els grans llibertadors del món acudiren al rescat dels petrodòlars...
Però hem d'anar més enrere, fins als vuitanta; quan jo era menut i els vaguistes de Khomeini (Jomeini) foragitaven el Xa de Pèrsia. Els vaguistes prenien el control del país i l'Unió soviètica intentava tenir un aliat al golf Pèrsic (posteriorment envairien Afganistan i els ianquis armarien els talibans bons per lluitar contra l'ogre soviètic).

En aquells moments on els sòviets estaven a un pas del mar petrolífer del món, els Estats Units de Nord-amèrica, van decidir compensar la situació, i Donald Rumsfeld, secretari d'estat amb Ronald Reagan armava un Saddam Hussein i l'instituïa com a aliat.

Un altre cas curiós és el protagonitzat per la Dama de Ferro, Margaret Thatcher, en el conflicte de les Malvines uns illots enmig de l'Atlàntic que l'únic sentit que tenien en aquells moments era la possibilitat d'accedir a la "titularitat" percentual de l'Antàrtida, així com els bancs de peixos del sud. (ara hi ha hagut un increment del conflicte per culpa del petroli).

Rwanda-Burundi, una guerra entre hutus i tutsis provocada al mig de l'antic Congo Belga, en definitiva la causa té un nom el Coltan, usat en la majoria de productes de consum del primer món (mòbils, ordinadors, videojocs).
La petita batalla pel control del petroli també ha dut endavant la independència del Tímor Oriental.

Les batalles per l'Or negre, no han fet més que començar; en aquests moments la Xina està aprofitant l'avidesa de la quantitat de mà d'obra de la que disposa (si són 1100 milions de persones aprox.) per a fer obra civil a l'Àfrica, i a canvi reservar-se el dret a seguir creixent.

Rússia també està expansionant-se cap a les antigues repúbliques soviètiques que van obtenir la independència als noranta per la fallida econòmica de l'armada roja. Repúbliques amb tractats favorables amb Rússia com Kazakhstan, Uzbekistan, antics aliats (cal tenir present que la tècnica, l'enginyeria i l'urani de la primera central nuclear iraniana prové de Rússia). I d'altres de conquerides pel poder militar: Txetxènia, Ossètia i no van voler arribar a Tblisi...

I què hi trobem? senzill un oleoducte pagat a mitges per Europa i els EUA que havia de portar petroli i gas des de Baku (Azerbaidjan) a través de Turquia i entrar a Europa a través del Danubi (Romania, Bulgària, Sèrbia, Bòsnia, Hongria, Eslovàquia, Àustria i Alemanya (amb bifurcació Sèrbia-Italia) evitant el conflicte Rus-Ucrainès de cada hivern de manera que Europa no s'aturaria pel fred.
La península ibèrica, França i Itàlia, gairebé no tindrien necessitat donats els convenis amb el grup Sonatrach (Algerià) on un gasoducte des d'Algèria transporta per mar el gas a Europa amb dues entrades (Itàlia) i Almeria.

Més i més connexions

2010-08-31T12:33:00.004+02:00

Aquesta manera de lligar les coses també té un culpable, en James Burk qui va fer una sèrie que fou emesa per TV3 (Televisió de Catalunya) anomenada Connexions que d'una manera amena i distreta et portava d'un lloc a un altre sense adonar-te'n que el món està connectat. Potser és la manera més ràpida i fefaent d'adonar-se'n un abans de l'existència d'Internet que el món era globalitzat i que un descobriment ací provocava una guerra allà.

Potser m'excuso en que sóc dispers (i ja fa temps que me n'he adonat) que estic fent tres coses alhora, quan estudio i tinc el cap en coses pendents no em centro en allò que hauria de ser la prioritat (estudiar i acabar la carrera) potser perquè de ben menut també em vaig responsabilitzar de fets propis i impropis, i a hores d'ara molts d'aquest els accepto potser perquè m'agrada més la idea que treballant faig alguna cosa (de la mateixa manera que una ciclostàtic; no em porta enlloc (o com dirien a Lleida, almón)
No ho se la meva ment balla a un ritme estrany i només jo en conec els topants (a hores d'ara tinc en ment que la mare i jo haurem de anar-nos-en a Perpinyà durant uns dies...
En comptes de tenir al cap les meves responsabilitats. Estic capficat, però no sé sortir-me'n.

Connexions

2010-08-31T11:59:00.005+02:00

De vegades recordant episodis d'una joventut viscuda i no distant, me n'adono que la memòria va interconnexionant fets per a no oblidar-los, de manera que et són partícips durant el recorregut de l'existència, sí potser sembla estrany i la gent parla que en morir-se veu la seva vida, però jo penso més aviat dels episodis més o menys distants en el temps que apareixen com un flaix i re-il·luminen la memòria i la ment (en molts casos suavitzant les situacions) però en molts d'altres recordant-los amb nostàlgia.

Durant aquest estiu m'han aparegut, com un record proper el dia de reis on anàvem a cercar-los a casa dels avis, que vivien lluny de l'Hospitalet de Llobregat com il·lusionats obríem el balcó i allà hi eren dos regals o de vegades més i tot. Un dinar ràpid i altre cop cap a la barriada.

He recordat els estius a Cubells, poble de marca, del secà de la Noguera, dels seus correfocs i de la festa major, de la pluja per la mare de Déu d'agost i la posterior caça de caragols, de quan anàvem a l'esquerpa muntanya (pre-Montsec) i recollíem herbes remeieres i aromàtiques i de com les assecàvem al lloc on antigament havia estat l'estable de la casa.

He visionat un cop i un altre els estius a Palamós, amb la pesca, amb la paciència del pare (qui m'acompanyava cada vesprada).

De com amb setze anys vàrem anar a Carcassona amb els companys de l'escola d'FP, per fer la ruta càtara, de com a Montsegur un es va fotre de cap en intentar rodolar muntanya avall; de la visita al castell de Puigvert (Puyvert) i del que digué una professora...

No ho entenc tots els records em flueixen com una Déu d'aigua inacabable, i jo no puc sadollar-me amb tots aquests fets; tinc la sensació que volen desaparèixer i per això m'avisen.
Molts records que vénen de films familiars fets en setze mil·límetres, algunes fotos desenfocades i alguns episodis (molts de la memòria)...

De vegades recordo, analitzo i faig un farcell amb tot allò viscut, distant i proper; i veig que hi ha coses que jo mateix sense qui hi hagi un clar lligam les lligo i en faig un conglomerat. M'explicaré l'altre dia vaig tenir una agradable conversa amb una amiga; la meva primera intenció en arribar a casa va ser escriure un post sobre el meu monòleg i el seu diàleg (de vegades em poso a parlar i no tinc aturador, i d'altres no se m'acut res més que parlar d'economia amb les dones, com a tema recorrent i, a menys que no sigui economista el fet esdevé catastròfic); però passada l'estona vaig decidir que no en faria un post i ací lliga amb el què digué la professora, des de dalt del castell de Carcassona; li vaig demanar si no volia fer una fotografia d'allò que estava veient, la seva resposta fou clara: "prefereixo tenir-ne un record a la memòria".

Dinar antic

2010-08-24T12:20:00.005+02:00

De vegades m'agrada trobar mentre endreço antics escrits sovint escrits sense ordre ni concert...
Aquest em recorda que tenim pendent un dinar amb un parell de col·legues ara al setembre.

Era un dia normal i corrent que quedarem per anar a dinar al Trobador (començava les classes al segon semestre després d'haver hagut de retornar a la feina obligatòriament i era el mes de març de 2010):

"Assegut al Trobador instants després d'haver passat per la "Fundació Nacional d'Arts i Comandaments (Cadres), veig que cada cop som més a prop de que aparegui un Sylent Green
El món és monòton i massa sovint monotò i el que pretenem és omplir-lo de sensacions, aquí podem entendre, begudes espirituoses, drogues, sexe adrenalina...
I he vist que ja venen paquets de lleure organitzats metòdicament i orquestrats per empreses que es dediquen a això. Una vida de lleure descontrolat però alhora pautat i vigilat.

Veig que la vida tot i la crisi, tot i la fallida successiva de comerços, els restaurants de menú segueixen omplint-se -els moments durs crec que encara estan a les beceroles, ens queda molt per veure i molt per aprendre. I una de les coses a tenir present és com un ha de deixar de banda creences i idees i assumir la temporalitat dels esdeveniments; no es pot ser sentimental, excepte en la ideologia pròpia. En les creences assumides per les ànsies i pels anhels. Miro retrospectivament tota la vida que he viscut en un lloc que fou meu i ara és aliè.
Miro amb nostàlgia tot allò un jorn viscut i veig que em compensa la joia de fer un bon gener (gairebé rodó)...
Espero amb calma els esdeveniments més propers, el canvi de nom, el viatge a València, les ganes d'omplir l'absència d'amor...
Em queden moltes coses per descobrir i per aprendre i me n'adono que he fet ben fet de donar el bar a una desconeguda pel fet de redreçar els mals hàbits apresos o assumits per molts clients.

Ara la llibertat gairebé absoluta truca a la porta, recaptació d'escurabutxaques un dia a la setmana i manteniment cada quinze dies...
Tota la feina reduïda en un instant, la vida plena esvaïda, i ara sense planeta on orbitar, què faré pobre de mi...

PS: Ara veig que aquell primer canvi com un error però he d'aprendre'n a cada instant.

Notebooks, netbooks i portàtils

2010-08-01T11:37:00.004+02:00

Per raons estranyes les aules ja no són el que havien estat, mentre la professora va enraonant alço la vista i a desgrat meu veig pàgines de xats, facebook, partides de pòker omplint les pantalles dels alumnes...
Miro més obstinadament i veig més enllà PetSociety i encara més una pel·lícula.

Qui deia que les classes eren avorrides?
Ho havien estat temps ençà quan els alumnes avorrits feien dibuixets, poesies, anònims i qualsevol altre tipus de literatura en un bocí de paper o sobre la taula.
Una mica més aprop dels nostres dies feien garagots igualment i enviaven els primers sms. I seguíem pintant a les vores dels fulls d'apunts (qui en sabia fins i tot feia caricatures).

Però avui en dia la tècnica ha fet estralls amb una entrada massiva i il·lògica. Els mòbils ja són prehistòria, els bolígrafs i els llapis? Pertanyen al neolític... A hores d'ara, Notebooks, Portàtils i Macs; com de moderna se n'ha fet la vida i com és de dispersa la joventut de totes les raons i comportaments...
I mentre a l'aula el "flequer" parlava sobre internacional, una aula groguenca per raons que no vull conèixer, jo alçava la vista i a través d'una finestra alta, car jo estava en un nivell soterrat; podia observar com n'era de blau el cel d'aquell matí, veia a través dels vidres transparents un bocí d'edifici en una imatge típica de contrapicat més habitual de Hitchcock a "Vértigo o Perseguit per la Mort" que no pas de la mirada d'un estudiant de dret.

Observava l'edifici il·luminat i veia les obres que els arbres ocasionaven en l'edifici; era un joc de llums i ombres que el propi Monet hagués anhelat per poder fer les seves obres.
Me n'adono que a banda d'acabar la carrera no hi faig res ni en aquesta facultat ni en aquesta societat.
Veig que els vincles que m'obliguen es fan tènues, febles o fins i tot desapareixen, a mesura que passa el temps. També em sento més lliure.
I volaré quan la vida sigui senzilla, i jo em sentiré plenament lliure.
Adéu Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu; marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!

Fa una setmana

2010-07-20T23:36:00.003+02:00

I res de res, el món segueix igual; els polítics "al seu tema", guanyar les properes eleccions. Els polítics ja incendien els discursos previs a la pre-precampanya (cada cop és mes clar que no deixem d'estar en eleccions permanents).
I mentre la resta dels mortals sobrevivim els calors fins que arribi el "ferragosto".
Quan els ànims de la manifestació s'hauran dissipat i els partits forcin al màxim el muscle electoral, en Mas per fer-se amb el poder (que segons les enquestes el té a tocar finalment!) i les patacades de la resta de partits... Fins i tot C's perdria la representació al parlament!

És a dir no fa ni una setmana i ja els partits ha fet allò que els ha sortit dels nassos a Madrid, com se'ns pendran seriosament quan entre nosaltres ens dediquem a treure'ns els ulls com a esport nacional?

La política en aquest menut país nostre cada cop estarà més desemparada ja que no hi ha reacció en direcció cap a algun tipus d'activitat unitària...
Trist, molt trist